Fills de puta, amb totes les lletres

El cabronàs del president del gobierno de Ejpañia va dir que abaixaria els impostos i que crearia ocupació, mentre no governava i estava en campanya electoral permanent. Aquest post de la seva esbirra Ana Mato, del dia 3 de maig de 2011, ho corrobora.

És clar que un cop va arribar al gobierno de Ejpañia, aquest desgraciat fill de mala mare va fer tot el contrari del que havia promès, com és habitual en els polítics miserables (no generalitzo, vull dir que en deuen quedar tres o quatre de decents i caldria trobar-los), i al diktat d’Europa i dels omnipotents mercats va aplicar el seu programa ocult, que aquest bloc va difondre en primícia mundial.

Veient que hi ha deu milions d’ejpañiols tan gilipolles que són capaços de votar un partit nazi, i una xifra més o menys similar de dèbils mentals que són capaços de votar el PSOE, UPyD i merdes similars, el mal parit aquest va començar a fer marranades amb el mercat laboral, amb els drets socials i amb tot el que li feia nosa… Darrerament, ha enviat un psicòtic perillós anomenat Wert a les Corts a estendre una cortina de fum, per la via d’excitar les baixes passions del personal proposant i aprovant una merda de llei educativa que ningú no acomplirà, excepte els col•legis de capellans i monges i alguns extraterrestres més. I, per acabar d’afegir fum a l’atmosfera, li ha dit a la virreina destacada a Catalunya que tregui a passejar els fantasmes de la división azul, amb gran faramalla de llençols, arrossegament de cadenes i esvàstiques al vent…

Mentre el gos pollós de la Moncloa enviava els seus sequaços a escampar fum i merda pel món, enviava també amb nocturnitat i traïdoria un Plan Nazional de Reformas als amos de Brusel•les, per intentar evitar in extremis una intervenció d’Ejpañia en tota regla, que podria produir-se el proper 29 de maig. La lectura d’aquest document és molt instructiva…

Fins ara havia transcendit que en aquest pla B que els cabrons de Madrit presenten per al vist i plau dels fills de puta de Brusel•les hi havia una mica més de 1.000 milions de retallades a la llei de la dependència. Ja sabíem que en Caldera és addicte a les drogues dures, però carregar-se la seva obra putejant a traïció a uns quants milers d’innocents és d’una baixesa que no té nom…

I avui, finalment, ha transcendit que en aquest maleït pla B es pretenen retallar 870 milions d’euros addicionals (com si es actualment es pogués retallar alguna cosa que no sigui els caps de tots aquests fills de puta, a l’alçada exacta del coll) en els salaris dels treballadors de les administracions locals durant els anys 2014 i 2015. No és que sigui una enormitat: dividint aquesta xifra per les 28 nòmines que haurien de cobrar els 558.000 treballadors municipals d’Ejpañia, surt una retallada mitja de 55 euros al mes… Però aquesta goteta s’afegeix a un retall proper al 20% en termes de paritat de poder adquisitiu des de 2009 fins ara. O sigui, que en lloc de compensar pels sacrificis fets, com donava a entendre l’altre fill de mala mare anomenat Montoro, a partir de 2014, seguiran collant i collant fins a l’escanyada final.

Mireu… Se m’ha acabat la paciència definitivament. Les armes legals ja no serveixen, i els mecanismes democràtics tampoc. O ens comencem a organitzar per trencar cames de forma industrial i sistemàtica, o se’ns pixaran a la boca. O això, o fotem el camp d’Ejpañia pitant… Ja tardem a proclamar al independència…

Lluís absolució!

Em permeto la llicència de reproduir dos materials que no són meus, però que estan carregats de raó. 

El primer, extret d'aquest bloc, us posa en antecedents: 

Ahir dimecres es va reunir la plataforma de suport al Lluís Suñé pel cas de la denúncia per un suposat “ultratge a Espanya” orquestrat per diferents mitjans de comunicació i institucions espanyoles. La plataforma va aprovar el redactat del manifest que s’ha començat a difondre avui a través de les xarxes socials. També va donar el vist-i-plau al cartell, la instal·lació d’una pancarta a la plaça de la Font, l’obertura d’un número de compte per recollir diners (0081 0321 51 0006517362), al hashtag de twitter (#lluisabsolucio) i a la creació d’una pàgina al Facebook. L’assemblea va recollir diferents propostes d’activitats solidàries i reivindicatives que s’estudiaran en les properes reunions. Entre elles destaquen la possibilitat d’organitzar un concert i un mercat d’artesania. A la reunió es van explicar les novetats del cas i la repercussió mediàtica. La plataforma veu aquest judici com una mesura repressiva sense cap fonament jurídic ni de dret. Es tracta d’una injustícia que hauria de fer caure la cara de vergonya al sistema judicial espanyol. Mentre l’Estat inverteix diners públics en aquest cas, tots els corruptes i partits que han saquejat les finances de les administracions són al carrer impunement. La plataforma es referma en la seva postura i emplaça a tota la ciutadania a moure’s per l’absolució del Lluís. Ultratge a Espanya? Judici polític! Lluís absolució! La propera reunió de la plataforma serà el dimecres 22 de maig a les 20:30h a l’Auca Taverna. Torredembarra, 16 de maig de 2013 / lluis.absolucio@gmail.com / @lluisabsolucio

El segon, extret del Facebook, és el Manifest del grup de suport a Lluís Suñé per demanar la seva immediata absolució. Compartiu-lo!!: 

LLUÍS ABSOLUCIÓ! 

Un grup de persones de Torredembarra hem creat el col·lectiu “Lluís absolució!” per tal de donar suport al Lluís Suñé, veí de la vila de Torredembarra que actualment es troba immers en un procés judicial de caràcter repressiu. Els fets es remunten a l’any 2008, quan l’imputat, a través del seu blog personal, va difondre una imatge irònica en que criticava l’espoli fiscal que viu el nostre país, comparant-lo amb una comunitat autònoma espanyola. Cal recordar que aquesta és una imatge que ja corria per les xarxes socials, que no ha creat ell i que, en tot cas, va fer ús del suposat dret a la llibertat d’expressió.

El Lluís ha estat acusat “d’ultraje a la nación española” , un delicte que a l’Estat Espanyol és considerat molt greu. És per això que la cosa pot acabar amb una multa de 145 mil euros i 2 anys de presó.

Aquest procés judicial és, des del nostre punt de vista, un atac més de l’espanyolisme més ranci de l’Estat, que està impulsant la por i la criminalització per aturar els moviments socials que qüestionen l’actual sistema.

El Lluís no és un regidor corrupte, ni desnona a famílies de la seva única llar. El Lluís no rescata a bancs i caixes, ni té els seus diners als paradisos fiscals. El Lluís no envia a la presó a la gent que es manifesta per un futur millor. El Lluís forma part del teixit associatiu de Torredembarra, un company que, des de fa dècades, segueix estan al peu del canó i vinculat amb els moviments socials i veïnals de la nostra vila. És una persona reconeguda per la seva tasca i pel seu compromís i és per això, i només per això, que actualment és perseguit i probablement condemnat.

Nosaltres, des del grup de suport al Lluís, exigim la seva immediata absolució. No només això: ens afegim a la petició popular per l’amnistia per totes les persones que estan sent perseguides a Catalunya per la seva militància política. Exigim la fi de qualsevol mesura repressiva contra els anhels de llibertat dels Països Catalans. Exigim la posada en pràctica del dret a l’autodeterminació, la única sortida democràtica que pot posar fi al conflicte polític que enfronta el nostre poble amb els Estats i institucions que ens governen.

Animem al conjunt del país a mobilitzar-se i a difondre aquest cas. Només juntes i junts podrem parar els peus d’aquells que ens neguen la possibilitat de caminar i avançar.

Lluís absolució! Ultratge a Espanya? Judici Polític!
Grup de Suport LLUÍS ABSOLUCIÓ!
Torredembarra. Baix Gaià. Països Catalans.

Si voleu col·laborar econòmicament per poder fer front a les despeses del judici, així com a una possible multa, ho pdeu fer al següent número de compte del Banc de Sabadell: 0081-0321-51-0006517362


PS. En aquest bloc, l'opinió de l'autor sobre Extremadura la trobareu recollida i ordenada cronològicament en aquest enllaç. El fill de puta que ha denunciat Lluís Suñé, ja pot anar denunciant-me a mi també. #elfocpurifica

Tornem al sufragi censitari?

Juan de Mariana fou un jesuïta que va viure a cavall dels segles XVI i XVII, prou avançat per a la seva època, autor d’una “Historia General de España” explicada sota el prisma ideològic de l’erasmisme. És una llàstima que el seu nom hagi estat recuperat per una colla de fills de puta fatxes que van crear l’any 2005 un institut productor de merda pseudointel•lectual…

Un d’aquests fills de puta, un tal Pablo Carabias, proposa en un article el retorn al sufragi censitari, maquillat sota la fórmula de la “compra lliure de dret de vot”. Diu aquest fill de puta el següent: “Así, creo que el derecho a voto, libre y voluntario, debería tener un precio. Pongamos un ejemplo. Cada papeleta de voto, 100 €, 200 €. Cada persona decidiría cuántos derechos a votos quiere y/o puede comprar y, de esta forma, con el dinero que cada persona, de forma voluntaria, aporte, se financiaría el Estado, pues este dinero, estas digamos "participaciones" serían el único y exclusivo capital estatal con el que se financiaría... y, por supuesto, nada de impuestos adicionales.”

Té collons, la cosa… Ara resulta que el poder econòmic és una variable depenent de la voluntat… Botín ho és perquè vol, i els desnonats hipotecaris també, oi? Vagi a cagar a la via, aquest fill de puta…

Ja sé que estic especialment malparlat i poc argumentador, però és que l’animalada és tan grossa que no val la pena ni rebatre-la… En fi, si algun dia anem cap al sufragi censitari, proposo dues fórmules:

-basada en el nivell d’estudis. Que només puguin votar els qui hagin superat l’Educació Secundària Obligatòria. Que el vot d’una persona que tingui l’ESO i prou valgui la meitat que el d’un Batxiller, i que el d’un Batxiller la meitat que el d’un universitari. Què tal? Sona fatxa, oi? Doncs imagineu-vos com n’és de fatxa, el fill de puta del Carabias…

-basada en el vot anterior. Que es sotmeti a tothom qui vulgui votar a una prova de polígraf. Els qui en les darreres eleccions van votar PP, PSOE o UPyD automàticament tindran prohibit el dret de tornar a votar, per gilipolles. Els qui van votar C’s o PxC no podran votar i, a més, seran automàticament tancats a un manicomi. Què tal? Sona nazi, oi? Doncs imagineu-vos per un moment què m’agradaria fer-li al Carabias aquest dels collons…

#elfocpurifica

Avui sense refinaments ni hòsties

*Símptoma 0. El govern de les Illes, en mans del PP, va degradar el català al rang de patois, que dirien els gavatxos, i va rebatejar Maó com Mahón, com ja van intentar els anglesos al segle XVIII. 

*Símptoma 1. El govern de l’Aragó, en mans del PP i el PAR, intenta perpetrar un lingüicidi, anomenant LAPAO al català de la Franja i LAPYP a l’aragonès. Encara bo que a l’ejpañiol no l’anomenen LAPOLLA, com proposen alguns catxondos (vegeu foto de l’encapçalament del post)…

*Símptoma 2. El tribunal constitucional ejpañiol (el poso en minúscules perquè em mereix tant de respecte que em cago a la boca de totes ses senyories, de la primera a la darrera) diu que els catalans no som sobirans, i que fins i tot per decidir el color de les rajoles del lavabo o el disseny dels calçotets hem de demanar permís als ejpañiols.

*Símptoma 3. En lloc de declarar la guerra santa contra el fill de puta, el parlament (també el poso en minúscules perquè cada cop fa més el ridícul) de Catalunya aprova la creació d’una “comissió pel dret a decidir”… Ja saben aquell que diu “si no vols solucionar un problema crea una comissió”, oi? 

Mirin:

-n’estic fins als ous, del dret a decidir… Decidim, i punt. I deixem-nos d’invocar drets, potser que els exercim d’una puta vegada…

-n’estic fins als ous, dels ejpañiols. Tinc ganes de perdre’ls de vista d’una vegada… Pla de contingència, declaració unilateral d’independència per part del Parlament, i a prendre vent. Deixem-nos de refinaments procedimentals, si us plau, i siguem pràctics…

-n’estic fins als ous, d’invocacions buides a la democràcia. La democràcia només té sentit en llibertat, i fins que no siguem lliures dels ejpañiols convocar referèndums impossibles i esperar com xaiets que els ejpañiols ens treguin el peu del coll és absurd. O juguem a la presa de decisions amb netedat o agafem el trabuc…

Uffff… Ja sé que és primitiu, aquest post. Però necessitava rajar una estona… (I encara gràcies que no m'he ficat amb la lladre de la infanta, el lladre del seu home, l'avortament amb potes anomenat Fernàndez Díaz, els centenars de lladres que van bé sobre la nostra esquena, el burro del Pere Navarro amb el seu patetisme exacerbat, i alguns fills de mala mare més...)

PS. Per cert, ara el PSC de Terrassa es disculpa per haver fet servir a la lleugera la paraula compinxe... Que em toquin els ous a dues mans... Gràcies.

“Tupper-Indepe”

Atesa la composició sociodemogràfica d'una part de la ciutat, el meu missatge s'entendrà millor dient que tot i que la distància ideològica entre en Sostres i un servidor és sideral, sempre l'envejaré per haver enculat a na Xacó. I no per masclisme, sinó per provocar dolor a la botifleria i al xarneguisme...

Llegeixo a la premsa que Terrassa per la Independència-ANC ha iniciat una campanya territorialitzada, que intenta convèncer la població indecisa o refractària de les bondats de la independència de Catalunya, i que part d’aquesta campanya intenta difondre el missatge a través de les entitats socials, culturals i econòmiques dels barris, i la majoria de vegades reben plantofades als morros amb rotunds "no interessa".

Fa uns mesos, l’economista Elisenda Paluzie deia que la independència es jugaria, sobretot, a l’àrea metropolitana, i parlava de la necessitat de treballar-se “els jubilats del cinturó de Barcelona i els torns de les fàbriques”. Jo afegeixo que en un hipotètic referèndum d’independència (que cada cop veig més llunyà i tirant a inútil; els confesso que cada cop em decanto més clarament per una declaració unilateral d’independència del Parlament) no ens haurem de treballar només els jubilats del cinturó, sinó una part significativa dels seus fills i néts que en els darrers anys s’han vist seduïts pel missatge simple i unidimensional de peperos, plataformos i ciutadans diversos…

Tanmateix, a l’àrea metropolitana de Tarragona passa una cosa similar, i també (per motius diferents) a l’Aran. Guanyar a aquests tres àmbits territorials implicarà, de ben segur, una victória per més del 60%. Punxar-hi, especialment a la conurbació de Barcelona, deixa l’expectativa de vot més o menys al 50%.

Terrassa és, en aquest sentit, una ciutat emblemàtica. No som Folgueroles, evidentment, però tampoc som Cornellà o Badia. Fa uns mesos vaig fer una anàlisi territorialitzada del vot sobiranista i unionista de les pasades eleccions del 25N, que conclou que la ciutat està més o menys al 50%, i que la intensitat del vot sobiranista és inversament proporcional a la distància del domicili del votant a la Plaça Vella... Per tant, d’aquesta anàlisi es desprèn que una tasca de convenciment als sectors més anacionals (penso que als espanyolistes convençuts no els canvia ni Deú) pot decantar la balança terrassenca de la banda de l’independentisme...

Per fer això, és evident que cal molta feina de difusió i d’informació de proximitat. Però no és menys evident que l’anorèxic teixit associatiu local de base barrial està, en una proporció molt significativa dels casos, manipulat políticament per formacions netament espanyolistes, i per tant no és d’estranyar que tanquin la porta als morros de l’ANC...

Si voleu un suggeriment, companys de l’ANC, penso que serà molt més rendible fer feina territorial amb la clàssica tecnologia de la taca d’oli, fent cerveses i cafès amb molta gent, convocant trobades obertes a bars i places, i si molt m’apureu fent sessions de “Tupper-Indepe” a les cases dels convençuts que viuen als barris més espanyolistes... I deixeu-vos estar de fer apostolat a determinades entitats, que és com allò de demanar peres a la pomera... Ens agradi o no, els periodes immediataments anteriors als processos d’alliberament nacional són inevitablement frontistes. Però això és només un xarampió: la immunitat posterior és permanent...

Article publicat a La Torre del Palau el dia 6 de maig de 2013.

Melgares i les bledes

La senyora Lluïsa Melgares, regidora de l’Ajuntament de Terrassa i actualment membre de l’executiva local del PSC, és una bleda assolellada irreflexiva, amb la mateixa empatia que l’escombreta del meu wàter i amb una assertivitat similar a la del gat dels meus pares, tret de caràcter aquest que es pot comprovar cada cop que ha d’obrir la seva bocassa al ple municipal.

Forma part d’aquella manera periclitada de fer política que tant agrada al PSC, que consisteix a confegir candidatures sense tenir en compte els mèrits i les capacitats dels seus membres, pensant només en quin segment de població acontentaran posant uns o altres noms, en quina família del partit deixarà de posar caps de cavall a dins del llit del cap de llista, si poses en una posició rellevant algun dels seus padrinos, o en quina quota de dones-florero col•loques a la banda mitjana de candidatura per allò de la paritat i altres collonades…

Una manera de fer política d’aquestes característiques acaba generant un gavadal de mediocritat, un allau d’estómacs agraïts i, per allò de la llei dels grans números, unes gotes de bogeria perillosa… Dit d’una altra manera, la majoria de la gent que arriba a la política local es dedica a alçar la mà als plens i a escalfar cadira a les comissions informatives, però no es dedica (sortosament) a prendre decisions ni a governar… Per a això hi ha els capos del partit, o en el seu defecte els tècnics municipals… No obstant això, sempre n’hi ha un o dos, a cada mandat i a cada ajuntament, que es creuen que el fet d’haver estat escollits i de tenir responsabilitats de govern els toca amb l’alè de Déu i els fa automàticament uns cracks de qualsevol disciplina, per esotèrica que aquesta sigui… I, és clar, perpetren desastre rere desastre sense la més mínima vergonya i pensant-se, a sobre, que són collonuts…

La senyora Melgares va tenir el trist privilegi, durant el mandat 2007-2011, de ser la responsable política dels temes de mobilitat. El desastre va ser tan espectacular que fins i tot l’oposició terrassenca (que mai s’ha distingit ni per la seva sagacitat, ni per la seva diligència, ni per la seva originalitat) va arribar a forçar la convocatòria d’un ple extraordinari monogràfic on la regidora fou crucificada sense contemplacions… No obstant això, va superar el tràngol, i en aquest mandat ha assumit responsabilitats diverses i variades, des de la gestió del fet migratori (amb actuacions estel•lars com aquesta) a les polítiques socials d’habitatge (amb gesticulacions i gestes com les que es relaten en aquest post), passant per una ascensió lenta però segura a l’interior del PSC, que en els darrers temps deu anar escàs de capital humà...

En aquesta darrera faceta, recentment la senyora Melgares s’ha esplaiat abundosament. Podeu veure en aquest article declaracions en les que diu, entre d’altres barbaritats, que “el Govern de CIU i els seus inestimables compinxes d’ERC s’han tornat a unir per a la desgràcia de Terrassa i la seva gent”, a propòsit del tema inacabable, cansí i demagògic de l’escola de Can Montllor. Aquesta senyora, geni de la planificació educativa pel que sembla (entre d’altres virtuts no menors) arriba a dir que “és totalment inadmissible que, un cop més, els interessos partidistes i el tancar files de CiU passin per davant dels interessos de les persones de Terrassa”.

Mireu, ja fa unes setmanes faig fer aquest post, on demostrava més enllà de qualsevol dubte raonable que l’escola de Can Montllor NO és necessària, i que en realitat estem davant d’una batalla demagògica de desgast. I punt. I per molt que aquesta bleda assolellada esgaripi incoherències i es faci la defensora de les causes perdudes, la realitat i els números seguiran sent els mateixos. De fet, ara ja no es parla d’una "escola necessària", sinó d’un “projecte educatiu diferent i propi”. O sigui, que ara resulta que els experiments d’innovació pedagògica s’han de pagar amb els calers de tothom? Em sembla que tota aquesta col•lecció de neopedagogs de pa sucat amb oli haurien de repassar una mica d’història, des de Ferrer i Guàrdia fins al CEPEPC, abans de dir les gilipollades que estan dient…

Sí, ja sé que aquest post m’ha sortit falton, àcid i corrosiu. Però em sembla que les declaracions de la pava aquesta la fan mereixedora d’una bona plantofada als morros… Un altre dia, que es mossegui la llengua, i jo també em mesuraré una mica més… Gràcies.

La caverna

El partit mal anomenat popular es dedica, a nivell general, a defensar els interessos dels poderosos, i dels quatre representants d’allò tan ibèric anomenat “capitalisme d’Estat”, que consisteix en una col·lecció més aviat reduïda de famílies riques, alts funcionaris i el seu entorn, que s’intercanvia favors, informacions privilegiades, concessions administratives i seients als consells d’administració d’empreses que abans eren públiques i que ara s’han convertit en oligopolis privats que cotitzen a la Borsa.

El partit mal anomenat popular té una col·lecció de dobermans amb faldilles, començant per la senyora Cospedal, passant per la senyora Mato i acabant per la senyora Sànchez Camacho, que es dediquen a mossegar tot allò que es belluga i que el seu primitiu cervell detecta com a potencialment perillós per al manteniment de l’estatu quo. D’aquí les intel·ligentíssimes declaracions de la primera relacionant “escraches” i nazisme, les actuacions de la segona llançant tinta i merda damunt de les investigacions del cas Gürtel i l’enervant loquacitat de la tercera, que no desaprofita la més mínima oportunitat per fer veure que defensa els interessos de Catalunya, com si en aquest país fossim idiotes…

El partit mal anomenat popular també té una col·lecció de cromanyons de moralitat dubtosa entre les seves files. L’alcalde de Castelló, l’expresident de la Diputació de la mateixa província, l’expresident del País Valencià, l’expresident de les Balears, l’alcalde de Múrcia, o els edils d’aquest partit dels municipis murcians d’Águilas, Puerto Lumbreras, Fortuna, Totana, Fuente Álamo, San Javier, Torre Pacheco, Blanca, Alcantarilla, Alguazas o Caravaca de la Cruz (per posar de relleu només una breu mostra d’un rosari de corruptel·les, robatoris, prevaricacions, nepotismes i altres pecats venials), són dignes representants d’un partit que atreu els xoriços de la mateixa manera que la mel a les mosques.

D’un partit així no es pot esperar res de bo. Sense anar més lluny, la fulminant desaparició de l’escena política, l’any 2010, de l’anterior president del partit mal anomenat popular a la ciutat de Terrassa, el loquaç Francesc Xavier Ballbè, està força relacionada amb uns 150.000 euros que es van fer fonedissos i que (com els milions de la Pantoja) mai han tornat a cantar ni gall ni gallina. El millor que podria fer un partit que escampa la toxicitat allà on posa la grapa és dissoldre’s i deixar de fer mal a la societat…

Però, és clar, això no passa de ser una recepta que mai aplicaran… En lloc d’això, es dediquen a distreure al personal amb falsos problemes, allà on són oposició, i amb falses solucions allà on fan veure que governen, atès que en realitat acostumen a ser testaferros i homes de palla d’éssers encara més tòxics i perillosos que ells. Aquí a Terrassa, per no desentonar amb aquesta vella estratègia de la cortina de fum i del fals problema, han tornat a carregar contra els usos lingüístics de l’Ajuntament, i a reivindicar un major ús del castellà al Consistori…

Mirin, què volen que els digui… Els lectors habituals d’aquesta columna ja saben que un servidor defensa que el castellà és a casa nostra una llengua estrangera (ben digna, això sí) i per tant se li ha de donar aquest estatus, ni més ni menys que al xinès, a l’urdu o al quítxua… I per tant, el que ha de fer tothom és aprendre català si encara no l’ha après (i més si algú porta cinquanta anys aquí i no li passa per l’engonal fer-ho), i aquí pau i després glòria… Però com que els energumens aquests, per fer-se els simpàtics i fer oblidar que en realitat defensen els interessos dels cacics, diuen defensar els drets lingüístics (inexistents per altra banda) de la comunitat espanyola no assimilada que viu a Catalunya i vol seguir fent aquí el mateix que feia a Salamanca, em sembla que haurem d’aguantar les seves tonteries pseudolingüístiques encara durant un temps. Espero, pel bé de la nostra paciència, que aquest temps sigui breu. Cada vegada tenim més pressa…

Article publicat a La Torre del Palau el dia 27 d'abril de 2013.