Post de vacances (1)

Avui m'he llevat d'hora.

El cafè tenia més bon gust.

La primera cigarreta del matí s'ha consumit més lentament.

Fa calor.

El passaport no em caduca fins al 2011.

Estic fent el gos per casa.

Dilluns me'n vaig a Londres.

Em cau la baveta de felicitat... ;-)

vACANCES!!!!

Des d'avui, i fins al 24 d'agost.... :-))))

Gràcies, Bassas!

Per la teva professionalitat, valentia, generositat, responsabilitat i sentit de país. I per tantes bones estones. Et trobaré a faltar als matins!

boomp3.com

Com sempre, en Ferreres ho explica millor que ningú i més fàcil

El manifest...

(Foto: Rosa Díez acaronant Fernando Savater)

...ens torna endarrera en el túnel de temps.

I recorda poderosament el "Manifiesto de los 2300 intelectuales" de fa més de vint anys, que ni eren tants, ni eren intel·lectuals. Segueixen sent més o menys els mateixos, i es diuen Fernando Savater, Félix de Azúa, Santiago Matamoros, etc, etc. Ara s'hi afegeixen El Mundo i Tele 5, evidenciant que la Brunete mediàtica és l'única novetat significativa en aquesta moguda. (La UPyD i C's també, malgrat que tan sols són la independització d'unes sigles que abans anaven camuflades a l'interior de partits més homologables).

No cal perdre el temps rebatent-los. Es desacrediten sols. Només cal ignorar-los i treballar per la normalització nacional. I aquesta, els agradi o no, passa per la desaparició del castellà de la vida pública dels Països Catalans com a objectiu estratègic. O us imagineu que ells, tan libèrrims, permetrien que algun idioma diferent del castellà tingués presència pública a Madrid?

Festa Major... de 2004

(això ho vaig escriure fa quatre anys, però segueix sent actual... llàstima)

FES TA FESTA

Se’m demana, com passa de manera recorrent cada tres o quatre anys, un article de reflexió sobre la Festa Major de Terrassa.
He estat temptat, primer, de cercar al disc dur qualsevol cosa ja escrita i retocar-la una mica, per sortir del pas. De fet, no es poden dir massa coses noves sobre aquest tema. Després, m’he repensat i he considerat oportú intentar abordar l’article des d’una nova perspectiva, ni que sigui per donar gust a aquells que creuen que la festa ha de ser original i diferent cada any...
D’aquesta manera, plantejo un article estructurat en quatre parts. Una primera, a manera d’estat de la qüestió, intenta fer un brevíssim balanç d’allò que és la Festa actualment. En una segona part direm alguna cosa sobre la construcció social de la Festa, i especialment de la seva plasmació als mitjans de comunicació. Tercerament, i a manera de contrapunt, farem un petit exercici especulatiu sobre la possible internalització i assignació de sentit que un terrassenc qualsevol pot fer de la Festa, per concloure -per descomptat- amb un apartat de propostes de futur. Som-hi, doncs!

1. LA FESTA MAJOR ACTUAL
Des de fa tres anys de manera oficial, però des de 1981 de manera oficiosa, la Festa major de Terrassa disposa d’uns protocols que regulen el contingut i el ritual dels actes considerats patrimonials. Es constitueix, així, una Festa major dual, amb un nucli dur construït al voltant dels actes de cultura tradicional (repic de campanes, baixada del drac, obertura de la Festa, bateig del capgròs de l’any, Raval infernal, cercavila, seguici d’autoritats, ofici solemne, ball de plaça, exhibició castellera, castell de focs) que marquen el tempo de la Festa i exemplifiquen la seva significació simbòlica, i una perifèria dinàmica constituïda per un conjunt d’actes estructurats al voltant de diversos espais físics (Plaça del Progrés, Parc dels Catalans, Portal de Sant Roc, Rambla, Parc de Sant Jordi, Raval, Plaça Vella i Parc de Vallparadís, entre d’altres) i diferents àmbits temàtics (música, ball, teatre, cinema, animació, esport...) amb una oferta que es concreta cada any en funció[1] de les modes, les possibilitats pressupostàries i les restriccions imposades pels operadors culturals.
La circulació de les persones entre nucli dur i perifèria dinàmica[2] dóna lloc a grans espais transicionals (de passeig) i a trossos de temps no pautat (àpats, converses, refrescos...) que constitueixen el tercer signe distintiu de la festa: un gran espai i un temps determinat consagrats a les relacions socials gratuïtes, al gaudi...
La Festa, doncs, ha esdevingut un gran espai on relacionar-se tot omplint de contingut aquesta relació interpersonal amb la participació en actes més o menys ritualitzats que en constitueixen, tot just, el teló de fons. Aquesta relació és, per descomptat, més intensa amb els iguals, de manera que els terrassencs tendiran a agrupar-se de forma més o menys homogènia en capelletes d’acord amb els seus gustos culturals i identitaris, i d’acord amb les restriccions estructurals que cada mode de vida presenta. Es difícil trobar famílies amb nens petits a les sessions golfes, de la mateixa manera que no hi ha gaire noctàmbuls impenitents a l’exhibició castellera a excepció, potser, dels propis castellers...

2. LA FESTA COM A CONSTRUCCIÓ SOCIAL
Tothom opina alguna cosa de la Festa, encara que sigui allò de “fugir-ne tan lluny com es pugui”. És, per tant, una institució social amb una gran eficàcia. Més enllà de les opinions particulars que pugui generar (que intentarem treballar una mica al punt 3 d’aquest article), es construeix una determinada “ortodòxia festiva”, centrada al meu entendre en els següents punts fonamentals:
*la Festa és un espai integrador, multicultural, interclassista i, sobretot, popular (encara que aquest darrer adjectiu no té un significat gaire precís, ni ben mirat, tampoc els altres)
*la Festa és el domini de la llibertat. Tothom hi cap, tothom hi pot trobar alguna cosa. Tothom es pot “fer la seva festa a mida”.
*la Festa és gratuïta. I aquesta característica de “do” atorga una alta centralitat a la institució “donadora”. L’Ajuntament, per tant, és una institució amb un protagonisme destacat.
*aquest protagonisme de l’Ajuntament atorga a la Festa, de manera gairebé automàtica, una intencionalitat política. La Festa és una metàfora del model de ciutat que volen els qui manen.
*seguint amb aquesta metàfora, la participació es converteix en un plebiscit implícit. Els actes amb gran participació, encara que aquest concepte sigui absolutament imprecís, gaudiran d’una legitimitat més elevada que els actes minoritaris. Metafòricament, de nou, la ciutadania opta per un o altre model de ciutat en funció de la tipologia dels actes que hagin estat més o menys concorreguts.
D’aquí que els constructors de realitat social per antonomàssia, els mitjans de comunicació[3], optin per atorgar caràcter noticiable, de manera absolutament desproporcionada, a les xifres de participació (obtingudes, per altra banda, per mètodes ben poc homologables). Aprofiten, de manera al meu parer il·legítima, el comportament festiu de la ciutadania per descodificar-lo esbiaixadament i interessada. La festa, un cop més, es construeix socialment com a espai de resolució simbòlica de conflictes.

3. I LA GENT?
Em sembla que la gent (els amics, la família, els companys de feina, els del barri, els de l’altra punta de la ciutat) fan la seva via de manera absolutament diferent de la que presenten en societat els asos de l’opinió publicada.
Tendeixen, lògicament, a bellugar-se en funció dels seus gustos, i en funció de les pautes de relació social que tenen establertes quotidianament. Però aquest mode d’actuació, per descomptat, no representa pas l’adhesió a un o altre model de ciutat, a un o altre sistema de valors, a una o altra identitat col·lectiva. Aquest mode de relació amb la Festa, simplement, denota que la Festa en sentit fort (espai i temps sagrat de renovació de l’ordre còsmic i social, de restabliment dels llaços comunitaris) ha passat a millor vida. Ens resta un sentit feble, utilitari, individualista, de la Festa. Ens resta un sentit relacionat amb el propi gaudi i amb el reforçament de lligams amb el nostre grup d’iguals, amb la nostra pròpia capelleta. La Festa, doncs, ha passat de ser un temps qualitativament diferent -un temps sagrat- a ser tan sols un temps quantitativament diferent. A ser únicament un temps en el que fem allò que caracteritza tots els altres caps de setmana del món, però amb més intensitat... Escoltem més música, bevem més, sortim fins més tard... Però fem el mateix que la resta de l’any: triar d’entre una oferta d’oci allò que més ens abelleix... Un final ben trist, per a la Festa entesa en sentit antropològic, la seva conversió en un gran supermercat del temps lliure... i a sobre gratuït.

4. I EL FUTUR?
La progressiva debilitació que, al meu entendre, pateix la Festa com a espai i temps de construcció de civilitat, com a element cohesionador, no es pot abordar des del canvi de model, ni des de la renovació d’activitats, pel sol plaer de canviar, de renovar o d’experimentar.
Si volem recuperar la Festa en sentit fort[4], cal implicar la ciutadania en la seva construcció. Cal, doncs, un model de preparació diferent, més basat en la participació de la gent en el disseny, el finançament i la gestió de la Festa que no pas l’actual.
I no m’estic referint a Consells de Cultura similars a cementiris d’elefants, ni a Comissions de Festes més pensades per defensar el tros de pastís de cada entitat que no pas per fer arribar les inquietuds reals de la gent del carrer a la gestió cultural.
Cal un model de gestió descentralitzat, basat en criteris de democràcia directa i participativa. Calen mecanismes de corresponsabilitat en l’obtenció de recursos econòmics públics i privats. Cal una educació en la Festa, des dels nivells més bàsics de l’ensenyament, que posi més l’accent en la producció que en el consum. Cal, en definitiva, que gaudim tant preparant la festa com consumint-la...


Carles Feiner i Alonso.

[1] Aquest “dinamisme” permet també que a la festa hi càpiga pràcticament tot, inclosos els moviments alternatius i antisistema. Com que cadascú “tria el que vol”, n’hi ha prou amb permetre l’existència de les coses i després legitimar-les segons l’èxit que han tingut. Però no avancem esdeveniments...
[2] O entre nucli i nucli i perifèria i perifèria. Una festa major basada en la tria individual permet gairebé qualsevol comportament, qualsevol circuit, qualsevol ritual...
[3] Que, recordem-ho, no descriuen la realitat, sinó que la descodifiquen i la recreen. Els mitjans no mostren la realitat, sinó un determinat constructe ideològic. Ens mostren allò que passa a través del reflex d’un mirall deformat...
[4] La festa és allò que s’espera, deia Roland Barthes. El que li atorga sentit és la seva preparació, més que el seu consum, podríem afegir en un llenguatge més actual...

Festa Major, i un imbècil

Avui un imbècil m’ha exigit una actuació dels Minyons a un barri (diré el pecat, però no el pecador), i m’ha deixat ben clar que hi hauríem d’anar gratuïtament, atès que ja tenim un conveni amb l’ajuntament que segons ell cobreix aquestes eventualitats.
Quan he intentat explicar-li que el conveni (més aviat escàs) que tenim cobreix quatre actuacions anuals (sant Jordi, les dues de festa major i la diada de la colla), a més de les tasques de promoció i difusió castellera a la ciutat, no m’ha escoltat. De fet, no m’ha deixat ni parlar i només li he pogut etzibar un “vindrem si pagueu”.
Llavors s’ha posat com una fera i m’ha dit que “el dia que vulgueu venir al barri us farem el boicot”.

Per tant:
-m’he guanyat un enemic
-no ha entès una merda de com funciona el món associatiu
-per ell és inimaginable que una entitat formada per VOLUNTARIAT tingui un pressupost anual de més de 180.000 euritos que no surten de l’ajuntament, i es pensa que les coses es fan per art de màgia
-quan vol organitzar algun acte, probablement cutre i caspós perque la seva imaginació no dóna per a més, es creu amb el dret d’exigir que li paguin, no només l’ajuntament, sinó qualsevol entitat que tingui un mínim nom i una mínima credibilitat. No ha entès que els seus actes, mentre no demostrin existència de projecte, qualitat, legitimitat i ressò, no li importen un borrall a ningú. (I tampoc no ha entès que les seves estratègies de presentació en societat no són les més adequades per fer aliats)
-quan se li dóna un petit bany de realitat, no només t’engega a pastar fang sinó que allò que desitjava es converteix de cop en alguna cosa que cal boicotejar
-no té ni puta idea del valor de les coses: ni del monetari, ni del social

En psiquiatria, això es diu enveja.
En llenguatge quotidià, estem davant d’algú mesquí i estúpid.

(Que descansat que m’he quedat)

PS. No sé si em llegeix, l’imbècil en qüestió. En qualsevol cas, li deixo fotos de l’actuació de festa major per fer-li envejeta. Se les pot anar confitant, i de passada us convido a gaudir-les. Comencem a anar bé, castellerament parlant. (Socialment podríem millorar, però relacionar-se amb segons quins energumens no ajuda massa).

Dues voltes al concepte de "cohesió"

És una tendència cada cop més estesa la repetició de paraules tranquil·litzants, de “mantres” aparentment desideologitzats, i per tant polisèmics i subjectes a reinterpretacions interessades.
Un mantra és una paraula repetida fins a l’infinit en una cadència monòtona, que adorm primer el pensament i després la sensació, fins a deixar un buit acrític i somort…
Desacceleració, valor afegit, innovació, desenvolupament, racionalització, eficiència, tolerància, valors, perspectiva de gènere, sostenibilitat… Són mantres poderosos i atàvics.
La “cohesió” forma part d’aquesta família peculiar de paraules. Aparentment positives, generadores de consens universal, portadores de sentit…

En realitat, però, el concepte de “cohesió” és multiforme, i segons qui l’utilitzi pot arribar a designar coses ben contradictòries, especialment quan la paraula s’acompanya d’adjectius. Així:
-la “cohesió social”, si és invocada per algun dirigent de patronal, vol dir que has d’acceptar contractes i salaris de merda si no vols quedar-te sense feina.
-la mateixa “cohesió social”, si la pronuncia un sindicalista, és una vetllada amenaça de vaga…
-la “cohesió territorial” en boca del Rodríguez Ibarra vol dir que els catalans hem de ser encara més cornuts i encara hem de pagar més rondes
-la mateixa “cohesió territorial”, si la desitja el senyor Pedro J., vol dir que només s’haurien de parlar català, basc i gallec en la intimitat i encara en veu baixa
-si en Puigcercós parla de “cohesió nacional”, vol dir que cal afavorir els poblets de 127 habitants amb alcalde d’ERC i deixar abandonades a la seva sort les grans ciutats de l’arc metropolità on governa el PSC, encara que sigui amb tripartits.
-si la “cohesió nacional” la conjura el conseller Nadal, vol dir que la llei de barris afavorirà desacomplexadament les zones amb majoria de votants del PSC

(La GEC defineix cohesió com a “Vinculació dels membres d'una col·lectivitat entre ells mateixos i com a grup”)

Per tant:
-la societat feudal estava perfectament cohesionada.
-la cohesió no és un valor positiu en si mateix.

Cal recuperar conceptes més lletjos, però més clars:
-societat IGUALITÂRIA
-alliberament NACIONAL
-LLUITA DE CLASSES
-...
O no?