3 de 8 amb l'agulla, descarregat!

Sí, descarregat, li pesi a qui li pesi.

Sí, descarregat, i amb una autoritat absoluta. Després d'aquest en vindran molts més, que és la millor manera possible de tapar boques.

I als puristes de conveniència, cal recordar-los que val la pena tractar a tothom amb el mateix raser:

-cal que l'enxaneta es deixi anar ostensiblement i llarga d'ambdues mans i faci una aleta de dos segons per considerar carregat un pilar de vuit?

-cal que l'enxaneta s'encavalqui completament per considerar carregat un tres de nou?

-cal que el pilar del quatre de nou amb l'agulla sembli un obelisc i no una serp quan els terços es deixen anar?

I no estem parlant d'un castell carregat in extremis, estem parlant d'un castell descarregat sobradament amb un minúscul error d'execució per part de l'enxaneta...

En castellà, i sense que serveixi de precedent, (;-)) es resumeix molt bé: "ladran, luego cabalgamos". Seguim així, i millorem el que calgui millorar!

PS. He de reconèixer que, aquest cop, la grada periodística ha servat una exquisida imparcialitat. No està malament per començar... (Tot i que, si això li hagués passat a alguna altra colla, és probable que la grada hagués bramat, com un sol home, que estava descarregat.)

Entre 2 i 4000 beneits...

...segons les fonts, s'han manifestat a BCN en defensa de la seva llengua comuna, l'espanyol. A banda dels beneits (en castellà, "tontos"; no confondre amb beneïts, "benditos") de sempre, amb l'escalf i el suport de membres d'una vintena de microentitats vingudes de la part central de l'imperi, que s'han passejat per la colònia amb la fatxenderia típica del queseacuerdendequienmandaaquícoño.

No hi havia beneits que defensessin el dret a expressar-se en urdu, xinès, àrab o romanès. Només el castellà deu ser subjecte dels sagrats drets lingüístics individuals que prediquen, tot i que alguns francesos o alemanys despistats sí que es manifestaven solidàriament.

Que tots els que no volen integrar-se se'n tornin al seu país, i ens deixin tranquils. A Catalunya en català, sempre i a tot arreu. I qui no l'entengui, que l'aprengui.

Així sembla més amable...

Cada cop que haig de volar, m'acolloneixo una mica. Un cop enlairats, m'amoïna la manca d'espai. I si el vol és llarg, acabo odiant els meus veïns de seient. Suposo que el sentiment deu ser mutu... De tota manera, volar en un avió tunejat com aquest deu ajudar a combatre l'ansietat ;-(

El TC comença a fer de les seves: s'acaba l'estiu

Sense comentaris...

Capdevila, em sembla que la cagues.

En Xavier Capdevila ha publicat un post que m’ha molestat força, entre altres coses perquè explica molt malament el que va succeir en un ja llunyà 1996, quan un grup de castellers de diferents colles encapçalat per en Jordi Gasca, en Pere Regull, en Rafa Fernàndez i un servidor va impulsar un procés de canvi en els estatuts, estructura i funcions de la Coordinadora de colles castelleres de Catalunya. En aquest procés, anomenat pel Xavier Capdevila “cop d’estat” per bé que va ser escrupolosament democràtic, es van posar les bases que van possibilitar l’evolució de la CCCC d’acord amb les necessitats del món casteller d’aquell moment.

No m’agrada reivindicar part de la paternitat de l’invent, però la recordo més que res per deixar palès que no parlo d’oïda com en Xavi Capdevila. I per recordar-li que la CCCC no s’ocupa només de la seguretat de les colles i de la difusió del fet casteller, sinó que té moltes més funcions que pot repassar aquí.

És evident que la Cordinadora no mana, sinó que és un organisme de segon nivell responsable sobretot de la defensa dels interessos comuns del fet casteller. Si haguessim volgut que manés, hauríem fundat una federació, una fundació o una cooperativa, i l’hauríem dotat d’altres recursos i competències detraient-los dels de les colles. Vàrem estructurar un organisme deliberatiu, amb ponderació en el pes de les colles a l’hora de prendre decisions en funció del seu nivell casteller, i amb competències executives reduïdes. És una arquitectura imperfecta i poc pràctica, però l’única possible en un món, el dels castells, que no parteix de zero sinó d’una llarga història, i on les colles són i volen seguir sent entitats sobiranes. (El consell de seguretat i l’assemblea general de l’ONU tampoc no manen pel mateix motiu, per entendre’ns). Amb això no vull dir que no calgui fer canvis per adaptar la CCCC als nous reptes, i fins i tot per fer possibles les estratègies anticipatòries. Però de ben segur que cal fer-los practicant l’art del possible i no pas a partir de les parides de l’il·luminat de torn!

En aquest sentit, cal deixar palès que una de les funcions principals de la CCCC, en lloc de manar, és la de generar debats (i si és possible, consensos) a l’entorn dels temes estratègics del món casteller, i en particular en relació a la seva necessària i constant adaptació al canvi social. En aquest sentit, el president de la CCCC té el mateix dret que qualsevol altre membre de la institució a opinar el que vulgui. El càrrec no li suposa obligació d’imparcialitat, entre altres coses perque de la seva opinió no se seguirà necessàriament l’adopció de cap acord o de cap acció que no es consensuï en el si de la Coordinadora.

Per tant, el senyor Capdevila no té cap raó per exigir al president de la CCCC disculpes per una suposada mala utilització del seu càrrec en unes recents declaracions a la revista “Castells”. Ni tampoc no té cap motiu per pontificar sobre si la CCCC hauria de manar o no, o si s’hauria de convertir en una mena de “govern del món casteller” o no, ni tan sols sobre quins temes hauria de debatre… Segurament no ha reflexionat gaire (em sembla que la reflexió no és el seu fort) sobre la viabilitat del que proposa… I, per descomptat, no m’entretindré a contraargumentar el seu infumable discurs (això ja vaig fer-ho ahir) sobre la internacionalització del fet casteller, on probablement no és una motivació menor la possibilitat que se li obre de fer viatgets i reportatges llaminers.

En un altre ordre de coses, i en justa correspondència amb el fet que en Xavier s’ha ficat on no el demanaven, m’agradaria preguntar-li algunes coses en relació a l’entronitzat “Quarts de nou”:
-És possible trobar un nom més estúpid, suat, ambigu i ambivalent que “la faixa i la lliga” per a una secció del programa? Si s’hi esforça, segur que sí.
-És possible trobar un mètode de classificació de les colles més arbitrari, fosc i inintel·ligible?
-Hi ha personatges menys interessants i menys vinculats al fet casteller per sotmetre’ls a un qüestionari encara més imbècil? O l’Oscar Nebreda va ser ja el súmmum?
-Es pot buscar una cadena més marginal i un pitjor horari per a les retransmissions castelleres?

Ja sé que pica. Ja sé que parlo sense coneixement de causa. Però no faig altra cosa que pagar-te amb la mateixa moneda…

PS. I en relació a la maledicència que el senyor Capdevila escampa en relació amb la no participació dels Minyons de Terrassa a la Fira de Frankfurt, li diré a nivell ben personal que sí, que un servidor està emprenyat amb la Generalitat. Amb la manca de criteri que ha exhibit des de temps immemorials en relació a les colles que convida a anar a l’estranger, i amb el manifest tracte de favor que reben unes poques colles en detriment de la majoria. I això, Capdevila, no és qüestió de rànkings, sinó de passadissos i amistats, com saps de sobres. O sigui, que t’agraïré que no toquis gaire els ous amb aquest tema.

A propòsit de la internacionalització del fet casteller

En els darrers mesos s’ha posat sobre la taula el debat a l’entorn de la internacionalització del fet casteller, de la seva conveniència o no i del paper que les colles i la coordinadora haurien de jugar al respecte.
No és aliè a aquest fet el posicionament de la nova direcció dels Castellers de Vilafranca, que a partir de la seva recent experiència xilena ha decidit aprofundir en aquesta línia d’expansió internacional del fet casteller. El fet d’haver optat per aquesta estratègia de forma unilateral i al marge de la coordinadora ha encès algunes alarmes ben comprensibles.
Les reserves d’una bona part de les colles i de la coordinadora, per altra banda, s’han vist desqualificades en alguns mitjans, singularment al darrer número de la revista Castells i en recents posts dels blocs que alguns periodistes tenen hostatjats al webcasteller.com (Guillermo Soler, 12 d’agost; Xavier Capdevila, 15 d’agost). La línia argumental d’aquesta desqualificació és força homogènia als diferents articles, i es basa en considerar que les reserves a aquesta “inevitable” expansió s’originen bé per una rivalitat mal entesa entre colles, bé per l’atàvica resistència als canvis que se suposa que té el món casteller. S’entronitza, en definitiva, l’aposta dels verds com a honorable, honesta, “cool”, moderna i socialment compromesa, i es dóna a entendre que se li ha aturat el rellotge a qui s’oposa o manifesta reticències a aquest cúmul de preteses bondats.
Com molt sovint, aquests que s’autoinvesteixen com a ideòlegs del fet casteller, els antany anomenats “castellers de corbata”, realitzen una anàlisi superficial, sense disposar de prou elements de coneixement, però no els pugen els colors a l’hora de pontificar i desqualificar a tort i a dret (particularment el sr. Capdevila, a qui després li dedicaré un post sencer, que bé que se l’ha guanyat) sense adonar-se (o no, cosa que seria francament molt greu) que l’únic que aconsegueixen és arrossegar una part de l’afició a posicionaments poc meditats, mal informats i extraordinàriament viscerals.

Valdria la pena, abans d’iniciar un debat que necessàriament haurà de ser serè, assossegat, constructiu i casteller (és a dir, en el marc de la coordinadora, amb la participació de totes les colles, amb els temps i formes adients per no prendre conclusions precipitades i sense l’animós escalf dels periodistes que voldrien ser jutge i part en aquesta història), realitzar un petit exercici conceptual i de contrast d’informació. En aquest sentit, m’agradaria contribuir a aquest debat exposant la meva percepció sobre diferents temes:


1. Internacionalització del fet casteller versus internacionalització dels castells.
S’han utilitzat els dos conceptes com si fossin sinònims, i en realitat designen coses diferents.

Els castells, entesos com a construccions humanes, ja fa anys que estan internacionalitzats, i s’han fet actuacions per part de les colles arreu d’Europa i a alguns llocs d’Amèrica (Nord i Sud), així com al Marroc, pagades en la major part dels casos per la Generalitat en el marc d’activitats de promoció exterior de la cultura catalana i en una proporció menor formant part d’actes d’agermanament entre municipis. El nombre d’actuacions a l’estranger assoleix un nombre mitjà de 34 anuals en el periode 1991-2006 (font, BDCI de la colla Jove de Tarragona).

El fet casteller, entès com existència estable de colles en un territori, fixació d’un circuit estable d’actuacions en el mateix i presència d’una base social de castellers i aficionats significativa, s’ha estès fins al moment per 17 comarques catalanes, es troba en fase de formació a les Illes i en estat encara embrionari a la Catalunya Nord. Hi ha hagut intents, no reeixits, al País Valèncià, l’Argentina, Mèxic i els EUA, d’exportació del fet casteller, que han topat indefectiblement amb la indiferència de l’entorn social, dels poders públics i del món empresarial. En aquests tres casos s’han arribat a crear colles que han alçat en alguns casos castells de sis, vinculades a casals catalans o a institucions universitàries, però la manca de “mercat d’actuacions” i l’escassedat de recursos humans de les colles ha acabat fent-les desaparèixer o les ha reduït a la mínima expressió. Res no fa pensar que en el recent cas de Xile o en l’experiència similar que s’augura per al Brasil les coses hagin de desenvolupar-se de manera diferent. Tot i que, en honor a la veritat, el govern xilè ha tingut un capteniment força més engrescador que la Generalitat valenciana o el govern argentí, tinc seriosos dubtes sobre les possibilitats de sostenir de manera perllongada en el temps el suport logístic i econòmic que necessita una colla per desenvolupar-se adequadament.

En aquest sentit, em sembla que no hi ha res a dir sobre la internacionalització dels castells: quanta més millor, sempre que els efectes positius d’aquest car procés d’exportació beneficiïn de manera justa i ponderada totes les colles, i s’implementin mecanismes de selecció i rotació que evitin les arbitrarietats i els amiguismes.

Pel que fa a l’exportació del fet casteller, penso que cal que siguem (atesa la història de fracassos que arrossega) prudents. Per no alçar expectatives desmesurades que després no s’acompleixin, i per no malbaratar recursos públics escassos que podrien generar majors efectes aplicats d’una altra manera. I vull que se m'entengui bé: la marca de tall no l’hem de buscar en la “catalanitat” de la iniciativa, cedint a la temptació d’ajudar tots aquells casals catalans d’arreu que vulguin comptar amb una colleta castelera. Ja he escrit en alguna altra ocasió que això de la suposada catalanitat dels castells és un prejudici que caldria bandejar… La marca de tall hem de buscar-la en la solidesa del grup promotor, en la seva capacitat de generar complicitats al territori, en l’adequació entre fins i mitjans, en l’eficàcia, eficiència i utilitat en l’aplicació de recursos, i en les perspectives raonables que una iniciativa d’exportació del fet casteller pugui assolir els tres indicadors que esmentàvem abans (existència de més d’una colla, d’un mercat estable d’actuacions i d’una base social numèricament significativa) en un periode de temps raonable. I em sap greu ser torracollons, però continuo pensant que a Xile aquests requisits no s’acompleixen, i que ens hem llançat a la piscina empesos per interessos diferents de l’exportació amb garanties d’èxit…


2. El fet casteller és un fenomen multidimensional.
Curiosament, des que s’ha iniciat l’aventura verda a Xile sovintegen les veus que defensen el fet casteller com a portador de valors d'integració, cooperació i identitat que estan aplicant a les escoles de barris humils i problemàtics, i també a la Universitat o en les tècniques més innovadores del "coaching" i la formació de líders.
A veure, no siguem mesells... El fet casteller és prou complex com per servir gairebé per a qualsevol cosa. És portador de valors de treball en equip, però també és un vehicle per al narcisisme i l’individualisme més extrem d’alguns components del tronc. És una font de relacions intergeneracionals magnífica, però alhora pot comportar problemes de salut als avis i dificultats de socialització normalitzada als nens. És una eina de formació de dirigents socials, i una escola de participació política, però també és un cau de raons ple d’enveges i personalismes que han portat a més d’una i de deu escissions. És una expressió d’identitat potent, que permet millorar l’autoestima d’un municipi i contribuir a vertebrar-lo socialment, però també pot obrir la porta al xovinisme més primari. És una potent agència matrimonial, una oficina de col•locació, un CAP sense esperes, unes pàgines grogues vivents, un majorista de viatges, un centre cultural, un pavelló esportiu i moltes coses més, tot alhora.

Precisament, el que dóna potència i sentit al fet casteller és la seva multidimensionalitat, la seva capacitat de ser moltes coses simultàniament. El rescat i aplicació selectius de només alguna de les seves potencialitats és reduccionista i perillós, i pot induir a engany atès que l’enginyeria social acostuma a tenir efectes secundaris no previstos ni desitjats. Em sembla que no s’ha reflexionat prou al respecte, i que en el cas xilè ens hem limitat a cometre una errada molt freqüent en els temps de la globalització. Errada consistent en l’adaptació superficial d’una activitat o costum en un entorn cultural incapaç d’entendre’l: el shawarma a Barcelona, el tai-txi a Nova Iork, el hatha ioga a Madrid, el ball country a Terrassa, la capoeira a Lugo o el carnaval estil Rio a les Canàries... Aquesta adaptació/degeneració és perfectament legítima si té prou consumidors disposats a acceptar-la, però fixeu-vos que fins ara tot això ha estat impulsat i finançat com a negoci i en termes de benefici econòmic. Caldria que ens preguntéssim si aquest model d’exportació cultural és desitjable quan hi juguen diners públics i quan es legitima socialment en termes de “quasi-ONG”. A més, es clar, de dubtar seriosament dels suposats beneficis socials que donarà l’operació!


3. A sant de què hem de malbaratar recursos a l’estranger?
Correm el risc d’emprar els escassos recursos públics existents per a la promoció del fet casteller en aventures que poden esdevenir fracassos, i que poden comprometre la credibilitat futura del fet casteller a nivell internacional.

No hi hauria res a dir si els costos de l’operació fossin assumits per la iniciativa privada, o dels recursos propis de les colles, sempre que quedés clar l’origen no institucional de la iniciativa…

En el cas que ens ocupa, però, parlem de significatives aportacions de la Generalitat, que es detreuen d’un adequat finançament d’activitats de promoció al propi país. Com es pot promoure el fet casteller entre la població nouvinguda, com es pot difondre de manera persistent i sistemàtica als diferents nivells de l’ensenyament, com pot tenir un tractament freqüent i d’alt nivell en els mitjans de comunicació públics, sense un nivell de finançament públic adequat? És més prioritari contribuir a implantar noves colles al Con Sud, o garantir la implantació social del fet casteller al Principat? I, en un altre ordre de coses, és més rendible una expedició transatlàntica deslligada aparentment de les operacions de difusió internacional de Catalunya, o un reforçament de les actuacions de diverses colles castelleres sigui a Tallin, Pisa, Edimburg o Frankfurt, que s’han fet des del punt de vista dels recursos amb una sabata i una espardenya?

Se’ns dirà, per rebatre aquest argument, que els recursos no han sortit només de l’Institut Ramon Llull, ni del CPCPT, sinó que hi ha hagut generoses aportacions de la Secretaria General de l’Esport, en el marc d’un procés de legitimació de les seleccions catalanes al Con Sud, de millora de la capacitat d’influència de la Generalitat en aquesta àrea geogràfica, i congruents amb el fet que s’impulsa de manera derivada la consideració social dels castells com a activitat esportiva a l’ensems que integradora socialment… Per tant, no s’han atomitzat els recursos globals sinó que s’han incrementat. Permeteu-me que ho dubti.


4. Compte amb les legitimacions interessades.
Efectivament, ja fa temps que des de la Secretaria General de l’Esport s’emeten inputs tendents a pulsar el grau de consens existent sobre la consideració dels castells com a esport, amb tot el que això comporta: conversió de la Coordinadora en Federació, aixopluc de l’activitat sota la Llei de l’esport, progressiva transformació de la temporada castellera en una mena de lliga, incorporació dels castells a l’arsenal d’elements apalancadors del reconeixement internacional de les seleccions catalanes, facilitació del tractament mediàtic dels castells des d’una perspectiva esportiva i “més entenedora per al gran públic”, incorporació d’algunes de les tecnologies d’alt rendiment esportiu a l’assaig casteller, etc.

També és prou conegut que el canvi de direcció dels Castellers de Vilafranca ha comportat un nou posicionament ideològic per part d’aquesta colla en relació a una tríada de temes que com hem vist estan força interrelacionats: la funcionalitat de la Coordinadora en el seu format actual, l’expansió internacional del fet casteller i la defensa de la filiació esportiva de l’activitat. Al darrera d’aquest canvi de posicionament hi podem trobar motius conjunturals (el desig d’una nova direcció de “marcar muscle” o picabaralles espúries amb la Coordinadora) i estructurals (recerca de nous elements de motivació per a la colla en un context de pèrdua d’efectius humans, recerca de nous recursos en el camp esportiu, desig d’exclusivitat en l’ús d’aquests recursos pel fet d’arribar-hi els primers).

Tercerament, cal entendre el capteniment d’una part molt substancial del món periodístic en el marc de les seves dinàmiques pròpies. En aquest sentit, i com a elements més rellevants: la defensa de la declaració dels castells com a patrimoni de la humanitat ha sorgit del món mediàtic, i l’aventura xilena reforça les possibilitats d’èxit del projecte; l’increment dels lligams internacionals del món casteller és un filó informatiu, i per tant una bona manera de vendre productes.

Per bé que no hi ha nexe causal entre els tres fenomens, atès que s’han produït en moments diferents del temps i per motius no coincidents, és prou versemblant que hi hagi coincidències tàctiques. En aquest sentit penso que cal interpretar la sospitosa unanimitat dels mitjans de comunicació públics i dels corifeus dels vilafranquins en relació a l’aventura xilena. Cadascú al seu nivell té alguna cosa a guanyar en aquesta operació!


5. Canvi de paradigma: de festa a espectacle, de tradició popular a esport.
La bondat, o no, dels canvis que s’auguren a l’entorn del fet casteller, es percebrà d’una o altra manera en funció del paradigma ideològic amb que s’analitzin.
En aquest sentit, la conceptualització dels castells com a festa o com a espectacle (entengui’s en termes de tipus ideals; en la realitat trobarem proporcions variables d’un i altre tipus), i la seva classificació com a tradició popular o com a esport, informaran de manera decisiva la valoració tant de l’exportació del fet casteller, com del sentit i profunditat dels canvis que estem experimentant.

Aquest darrer punt, però, serà tema d’un altre post en els propers dies…

Tot esperant la independència...

...potser se'ns tornarà la barba blanca, i ens acabarà de caure el cabell. Però no ens cansarem mai d'esperar.

I mentrestant practicarem l'independentisme simpàtic (allò de convèncer els nostres), l'independentisme pedagògic (allò de convèncer els altres), l'independentisme combatiu (allò de ser torracollons a qualsevol oportunitat i a qualsevol ocasió) i l'independentisme simbòlic (allò de fer com si Espanya s'hagués fos en la boira).

No sé si, per acompanyar l'espera, val la pena participar a les institucions, negociar un nou finançament, resar perque el TC no acabi fent la feina bruta que no s'han atrevit a fer els polítics i mantenir la flama encesa tot practicant el proselitisme. Cada cop ho sé menys...
I és que em toca la moral que em diguin nacionalista per voler fer de català al meu país. Vull deixar de ser nacionalista per esdevenir, només, nacional. I per això necessito la independència. Que és viable econòmicament, justa nacionalment i desitjable socialment, per a tots nosaltres. Una altra cosa és que als qui viuen a espanya no els convingui. S'hauran de fer fotre, un dia o altre...

Dades, tòpics i xorrades

En les darreres setmanes alguns escriptors dels blocs del webcasteller.com estan molt prolífics, i excreten més tonteries per minut de les que serien desitjables…

Una bona mostra n’és el post del Guillermo Soler on proposa la conveniència de traslladar l’actuació de Sant Fèlix del dia 30 al cap de setmana més proper, atenent al fet que enguany ha caigut en dissabte, i que s’hi ha fet globalment la millor actuació en els darrers anys. Diu, entre d’altres perles, que “el contrast és evident amb els Sant Fèlix dels darrers anys, reduïts pràcticament a un passeig triomfal de Vilafranca mentre la resta de colles es movien en termes generals dins els límits de la tripleta”

Una petita repassada a les dades sempre és saludable, per evitar caure en els tòpics, i per no plantejar idees de bombero que corren el risc d’acabar fent forat en una parròquia més aviat crèdula i mancada de referents…



En els cas dels Minyons de Terrassa, i comparant les dades de les darreres 14 festes majors de Terrassa, esdevingudes sempre en diumenge, amb les 14 darreres diades de Sant Fèlix:
-a la Festa Major de Terrassa han fet 12 intents de castells de gamma extra, dels quals 1 descarregat i 6 carregats.
-a Sant Fèlix n’han fet 19 (20 si comptem el peu desmuntat de 3d10 de l’any 2004), amb el resultat de 9 descarregats i 7 carregats.
-les millors actuacions fetes pels Minyons a Vilafranca daten dels anys 2001 i 2002. Sant Fèlix caigué, respectivament, en dijous i divendres.

Conclusions:
-això dels “límits de la tripleta” el senyor Soler ho deu haver somiat.
-abans de dir xorrades, cal contrastar les dades.
-el rendiment de les colles a diades especials no depèn del dia en què es celebra l’actuació, sinó de molts més factors.

Corol·lari:
-el senyor Soler es deu pensar que això dels castells és un espectacle, i no una festa.
-potser caldria que reflexionés sobre la diferència existent entre ambdós conceptes. Atesa la seva llicenciatura en Antropologia, m’abstindré de reproduir textos d’Agnès Villadary o de Mircea Eliade. De ben segur els coneix millor que jo. Una bona repassada als clàssics li aniria bé, no obstant.
-abans de dir més animalades, valdria la pena que contrastés amb castellers i amb vilafranquins en general què en pensen, del tempo i del ritual de la festa major de Vilafranca.