Aquest post el devia des de fa temps ;-)
Ja he escrit en alguna altra ocasió que els castells són un fenomen multidimensional: tenen capacitat de ser i representar moltes coses a la vegada. Això ens afegeix complicacions a l’hora d’establir-ne la taxonomia: són festa?; són espectacle?; són tradició popular?; són esport?; són tot això a la vegada?
Festa vs espectacle.
En sentit antropològic, una festa és un espai físic i temporal “sagrat”, en el sentit que hi passen coses qualitativament diferents de les que passen a l’espai “profà”. Les coses que hi passen, tanmateix, estan rígidament pautades per un “protocol” (o “ritual”) i es repeteixen periòdicament al llarg del temps: trobem espais sagrats (festes) a uns intervals regulars i predefinits com a illes singulars enmig del temps profà. Les festes són previsibles i esperades, i es preparen: és a dir, hi té tanta importància la producció, la preparació prèvia, com el consum, la realització física de la festa. El ritual, així mateix, pauta tant què es fa, com quan es fa, com qui ho fa. Tothom té un paper ritualitzat a la festa, i per tant la seva marca distintiva és la participació. Podem parlar de Nadal, de Carnestoltes o de la Patum, i ens trobarem amb festes que responen aproximadament a aquest tipus ideal. Però també podem parlar de Santa Úrsula, de Sant Fèlix, de la Festa Major de Terrassa o de Santa Tecla, i ens trobarem amb esdeveniments castellers que formen part d’estructures festives i adquireixen el seu sentit precisament gràcies a això.
Un espectacle és un esdeveniment pensat per a entretenir, on hi ha una rígida separació entre actuants i espectadors. Es desenvolupa en un temps diferent de l’ordinari només quantitativament, i el comportament dels espectadors no està regulat més que per les normes de la vida ordinària. Tanmateix, l’espectacle està regulat també per normes explícites (no vivencials ni implícites, com les que es desprenen d’un ritual) que en regulen el desenvolupament des del punt de vista funcional, no del simbòlic. Un concert, una obra de teatre, un programa de televisió, són espectacles quasi purs, també en termes de tipus ideals. Però també una exhibició castellera a la fira de Frankfurt, al Sonimag de Barcelona o a un centre comercial de Pamplona s’acosta més a l’espectacle que no pas a la festa. No tindria problemes, en aquest sentit taxonòmic, per ubicar el concurs més com a espectacle que com a festa.
Els castells, per tant, es desenvolupen en proporcions variables en ambdós tipus de celebracions, i no té massa sentit voler ubicar-los si us plau per força en una o altra categoria. No obstant això, crec que les actuacions més plaents, motivadores i portadores de sentit per als castellers es troben majoritàriament en l’àmbit de la festa. Consegüentment, crec que fóra responsabilitat de cada colla dissenyar una temporada amb proporcions variables d’una i altra tipologia d’actuacions: les primeres majoritàriament per gaudir i fer grans castells, les segones majoritàriament per omplir la bossa.
En aquest sentit, penso que les propostes tendents a “espectacularitzar” aquelles actuacions castelleres situades per llurs característiques en l’àmbit festiu poden ser contraproduents, atès que correm el risc de banalitzar i fer perdre sentit profund a allò que ja ha estat definit i ritualitzat pel costum. I, alhora, penso que cal aprofitar les potencialitats dels castells com a espectacle per estendre’n el coneixement i l’afició, alhora que per a millorar les economies de les colles.
Tradició popular vs esport
Els castells són una tradició popular en la mesura que les tècniques, els procediments i les normes que els regulen s’han fixat per assaig i error, per acumulació de coneixement compartit, al llarg del temps i mitjançant conductes imitatives, transmissió de coneixement difús i elevada connexió de la seva pràctica amb la vida quotidiana. Com ara la cuina que fem a casa sense receptes escrites, o bé com els mitjons de llana que feien les nostres àvies… No hi ha una quantificació exacta, ni una reglamentació explícita.
Els castells poden considerar-se com un esport si entenem que hi ha un entrenament dirigit i planificat, una orientació vers l’alt rendiment en la seva pràctica i un objectiu explícit de millora constant. Pot aprofundir-se també aquesta filiació esportiva dels castells si s’avança en l’explicitació i fixació de la seva normativa reguladora i es dota d’estructures “filofederatives” que n’assegurin l’acompliment de manera coercitiva.
Els castells podrien arribar a considerar-se un esport de masses si s’aprofundís en la línia divisòria entre practicants, aficionats i hooligans, si es potenciessin accentuadament els seus aspectes més espectaculars i s’avancés cap a una reconversió de l’estructura organitzativa i humana de les colles en clubs.
Penso que podríem trobar exemples concrets que s’acostarien cap a algun dels tres tipus ideals… Personalment, penso que el camí correcte està entre la primera i la segona via, i que caldria deixar la tercera per al futbol. (I encara afegiré que a mi personalment el futbol no m’agrada precisament per tot això, que ha convertit una tradició popular anglesa ben bonica en un negoci sòrdid, en un problema d’ordre públic i en un magnífic desmobilitzador social).
I encara afegiré, per acabar, que em preocupa força la tendència, minoritària però creixent, al hooliganisme casteller. Caldria que reflexionessim sobre això abans d’accentuar exageradament els elements espectaculars i esportius que poden contenir els castells!
