El PP valencià ataca a traïció...

...i el govern de Madrit mira cap a una altra banda.

Llum, més llum!

Diu la llegenda (no sé si urbana o rural) que aquestes van ser les darreres paraules que va pronunciar Goethe abans de morir. Pot ser cert, o no, però en qualsevol cas és més romàntic i suggerent que acomiadar-se d’aquest món dient “porta’m una tapa de callos”, o “em sua la polla”, o “ens veiem a l’altre barri”. I molt menys probable que el més universal i democràtic “ggggggg!” o el molt esperable “tinc por”…

Ara resulta que la majoria de mortals occidentals i benacostumats volem llumets de Nadal. I si rasquem una mica, dessota del racional i asèptic “els llums inciten la penya a comprar compulsivament i a omplir el calaix dels botiguers” ens apareix un romàntic i nyonyo esperit nadalenc compartit per una bona pila d’ànimes càndides que han substituït la religiositat de tota la vida pel sentimentalisme fàcil. Fa bonic, diem. Et sents millor persona i menys fill de puta que d’habitud, pensem…

I no tenim en compte que tot això val diners inútilment llençats. Sigui en llums, en estels de roba reflectant o en arbres que s’encenen tot pedalant (mira que està “p’allà” la Mayol, cada vegada més; el que no entenc és com els socis de govern li deixen dilapidar una fortuna en avets metàl·lics), sadollem el nostre desig de ser bones persones passejant per una ciutat més lluminosa, més naïf, més irreal…

Comprem el que ens calgui (no més del necessari) i si els botiguers fan menys calaix que es fotin. Passegem una mica més a les fosques i mirem els estels de veritat, que ja no recordem com són. Convidem un desconegut a fumar i beure (és més pràctic que asseure’l a la taula de Nadal) i acceptem que el Nadal era un bonic somni que ha mort, com Goethe. Abandonem l’autoengany, i gaudim del moment fora de la màquina…

Pepinu...

Aquesta setmana no dóna per escriure gaire. :-(
Us deixo això per alegrar la vista, i per ajudar a pair millor el significat d'allò que hem fet. Slurp...

Històries d'amor

Avui he anat a l'estrena del documental "Homo baby boom", al cinema Catalunya de Terrassa. M'he emocionat amb sis històries d'amor i vida quotidiana, amb la tendresa amb que les ha explicat Anna Boluda i amb la tímida felicitat que es respirava a la sala.

Així que en tingueu l'oportunitat, veieu-lo. I veureu com l'amor és la més potent de les energies humanes, per molt que alguns vulguin segrestar la idea de família, per molt que alguns ens vulguin marcar què podem fer i què no, com hem d'estimar i com no. Veureu persones normals, amb problemes normals, que han decidit intentar ser feliços, com tots nosaltres!

Us recomano també que us acosteu a l'Associació de famílies lesbianes i gais, o com a mínim visiteu el seu web. De les moltes lluites sectorials invisibles que tenim al país, aquesta és una de les més carregades de raó que he conegut.

Homenatge a les crosses

Gràcies al Manel Marquès, que a l'actuació de la diada es va posar en un punt prou alt, us puc convidar a gaudir d'una foto de part de l'interior del folre del 4 de 9.

I gràcies a les meves crosses, encara tinc l'esquena més o menys sencera. Mireu quin curro estava fent la Sara!

Lazarov 3 - Tolkien 0

Deixo clar que el dinar de la diada em va agradar. Bon rotllo, crítica blanca i molta indulgència… Els minyons del segle XXI m’haurien pogut esbudellar i es van limitar a fer-me posar una samarreta i a fer-me fer una mica el numeret. ;-)

No obstant això:
-en els minyons del segle XXI hi havia més cabell blanc que acné, i la (excel·lent) banda sonora del dinar s’acostava més als anys 80 que a l’actualitat.
-no es van arriscar ni un pèl, i van jugar a cavall guanyador amb les nenes maques lleugeres de roba, els tios lletjos i/o gordos i/o peluts transvestits, i la coreografia de la canalla. Vaig trobar a faltar una mica d’innovació…
-van pintar, com ja ve sent costum i motiu d’embafament, un món maniqueu on nosaltres som l’hòstia i els altres uns mindundis. I això, encara que sigui en un dia apropiat per inflar l’ego col·lectiu, és fal·laç i poc honest. Vaig trobar a faltar mooolta ponderació…
-no van treure suc a les possibilitats infinites que dóna l’univers de Tolkien. Es van limitar a agafar quatre tòpics més propers a l’estètica que al fons. Van substituir l’excel·lent realització del video de divendres (que augurava coses grans) per una posada en escena més pròpia del Valerio Lazarov quan era jove que no pas del que haurien pogut arribar a fer amb més curro, coneixements històrics i mala llet.
-el final de l’espectacle va ser un autèntic desori, només explicable perque la majoria dels organitzadors són uns romàntics empedreïts que encara creuen que l’autogestió és possible ;-)

En resum:
-al dinar de l’any vinent ens revenjarem ;-)))
-cal, urgentment, un màster d’història minyona per a nouvinguts.
-cal, encara més urgentment, aprofundir en el debat intern que suggeria fa unes setmanes. Tanta ingenuïtat desinformada i no argumentada aclapara…

Ressacós, i content...

Ha passat una Diada més. Però no una de qualsevol, sinó d'aquelles que suposa un punt d'inflexió, de canvi.

Hem obert una nova porta, i el 3 de 9 amb l'agulla ja no és una entelèquia. Hem recuperat el pilar de 8, i malgrat no poder descarregar-lo per segona vegada es pot dir que hem vençut els dèficits psicològics que teníem amb aquest castell.

Però, sobretot, hi havia ganes de castells. Hi havia vibracions positives. Hi havia aquell ambient a plaça que només es dóna a les grans ocasions. Hem emocionat. Hem convençut. Hem fet que la ciutat es torni a sentir orgullosa de tenir-nos.

L'any que ve, més. Sembla que això, de nou, torna a no tenir aturador. Ho celebro.

I ho agraeixo: gràcies, Lluís. Gràcies, Jaume. Sense vosaltres el món seria pitjor. Teniu un gran repte per davant, i m'agradaria que l'any que ve l'entoméssiu i seguíssiu dirigint aquesta colla. Encara no heu donat el millor de vosaltres, que pot ser molt.

Gràcies a tots els equips de tècnica i junta.

Gràcies a tots els que heu fet possible que ahir fos un gran dia.

(M'ha sortit molt bavós, però és que la cosa s'ho mereix. D'aquí a una estona en faré un altre de més crític amb el dinar.) ;-)

D'óssos i de rucs

Una pobra óssa eslovena té l'Aran esvalotat. Va queixalar un pobre caçador que no va ser a temps de cardar-li un tret.

És ridícul. És ridícul voler reintroduir un gran mamífer com l'ós bru en un territori absolutament antropitzat com el Pirineu, que s'ha convertit per desgràcia en una mena de parc temàtic per a pixapins, camalluents i altres subespècies humanes (o espècies subhumanes, no ho tinc gaire clar), i ha deixat de ser un ecosistema com déu mana.

És ridícul. És ridícul pretendre garantir la seguretat de ningú al bosc. Al Canadà s'enregistren cada any set o vuit atacs de grans animals a persones i ningú no fa escarafalls. És un imponderable de la vida, com ara la malaltia o la loteria de Nadal.

És ridícul. No podem ser Canadà i Europa a la vegada.

Matem l'óssa? Matem l'il·luminat gavatxo que va empescar-se el projecte? Matem els pixapins?

Fem els possibles per repoblar el Pirineu amb gent que el cuidi, i no amb turistes que l'explotin? Busquem activitats econòmiques compatibles amb la recuperació d'un ecosistema més o menys salvatge?

O ens rendim a l'evidència, canviem Hvala per uns quants actors que es vesteixin d'ós en diades assenyalades i aquí pau i després glòria? Tot no pot ser...

Nissan em toca el que no sona...

...quan ha començat a fer públiques les "raons" de l'ERO que intenta colar.

Diu que "hi ha molt absentisme" (es deu referir a l'afició a l'absenta d'alguns directius) i que "el cost laboral mitjà era el mes de juny de 29.400 €".

Si agafem aquesta darrera afirmació, pensarem inicialment que...

...collons, 29.400/12 = 2.450. No està pas malament!

Però si considerem que el 32,6% del salari se'n va en cotitzacions socials, haurem de dir que...

...29.400/1,326 = 22.171,94

I també haurem de considerar que els currantes acostumen a tenir 14 pagues a l'any, o sigui que...

...22.172/14 = 1.583,71

I si ho fem en termes de salari net mensual, i considerem que estem sobre la franja del 16% de l'IRPF, tenim que 1.583,71/1,16 = 1.365,27 euritos és el que s'embutxaca, líquid, un treballador de la Nissan al mes. Un salari de merda, si tenim en compte que prop de 1.000 € se'n van amb la hipoteca. I més si tenim en compte que aquest és el salari mitjà, la qual cosa vol dir que més de la meitat dels curritos de la Nissan cobren per sota d'això. És clar, però, que a Etiòpia o a Laos cobren menys.

Per altra banda, si foten al carrer 1.400 persones, les prestacions d'atur corresponents a una base de cotització de 1.583 € bruts costaran a l'estat (és a dir, a tots nosaltres) aproximadament la bonica quantitat de 950 x 24 x 1.400 = 31.920.000 €. Tot perque el senyor Nissan segueixi guanyant una quantitat obscena de diners...

Caldria pensar si no seria hora de començar a col·lectivitzar algunes empreses...

Vols dir, Duran, que no necessitem un Obama?

Ahir a l’AVUI es va publicar una entrevista amb en Duran Lleida on afirmava, entre d’altres coses, que “Catalunya no necessita un Obama, sinó un nou govern”. Afirmació curiosa, si tenim en compte que un canvi de govern difícilment modificarà el clima social de llunyania i menyspreu per la política, el sentiment de desconcert, frustració i apatia envers els afers públics que experimenta cada cop més gent…

En un país on encara hi ha dubtes estratègics sobre si cal prioritzar la clivella social (esquerra-dreta) o la nacional (Catalunya-Espanya) a l’hora de definir cap on hem d’anar, i on per tant predominen els líders de vol gallinaci que no hi veuen més enllà de les properes eleccions, té un punt de cinisme proclamar que no cal millorar els líders, sinó el govern!

No cauré en la ingenuïtat de pensar que Obama ho arreglarà tot, als USA. Està per veure si és de fiar, i també està per veure quin serà el seu marge real de maniobra, i quin serà el programa de govern que executarà més enllà de les boniques paraules… Però cal reconèixer-li que ha bastit un projecte il·lusionador que ha aconseguit mobilitzar la gent per primera vegada des dels anys setanta. Ha aconseguit, per tant, que LA SOCIETAT CIVIL PENSI QUE LA POLÍTICA VAL LA PENA. (Duran, això no és poca cosa). També ha aconseguit fer un ús massiu i intel·ligent de les TIC com a eina d’organització social, de propaganda, de finançament i d’interactivitat, per primera vegada a la història de manera central en l’acció política. (Això ja va per nota). I, malgrat el seu antecessor a la presidència dels USA ha estat tan nefast que li ha regalat mitja campanya, ha sabut convèncer sense estirabots, sense crispació, sense gaire joc brut, una majoria social significativa. (I aquest element ja és de matrícula d’honor).

I ja sé, Duran, que les comparacions són odioses. Però, per tenir exemples gràfics de si estem o no necessitats d’Obames, mira què em sembla que opina una majoria social dels nostres líders actuals:

Montilla: avorreix fins i tot les mòmies, és incapaç de galvanitzar res ni ningú, però és un hàbil ganivetejador florentí. És un “fontanero” de l’alta política que està governant el país com si governés una empresa, sense fer soroll, i sense dir cap on ens vol dur.

Mas: és un xulopiscines prepotent, permanentment emprenyat, incapaç de fer altra cosa que no sigui intentar tornar a governar per tots els mitjans necessaris, lícits o no.

Duran: vull un ministeri, vull un ministeri, vull un ministeri… No sé quin, però m’és igual. Vull un ministeri!

Puigcercós: farà un pet, de tan tibat com va. Està emprenyat amb l’univers, i vol ser califa dels seus en lloc de l’actual califa. S’oblida, però, de parlar de coses interessants de tan atrafegat com va en fer-li el llit al Carod.

Carod: on és, en Carod? S’ha perdut, s’ha fos, s’ha amagat? Fa alguna cosa al govern? I al partit? Parlarà aviat? Dirà alguna cosa aprofitable o es limitarà a allargar la seva agonia política?

Saura: és un happyflowerpower pijo, arquetip de correcció política i de inutilitat pràctica, i fer de general dels mossos li ve gran. Més enllà de ser el defensor de totes les polítiques de l’arc de sant Martí, no se li coneixen propostes gaire concretes…

Sànchez-Camacho: qui és? Ah, sí, aquella del botox i els llavis operats! Què diu aquesta? Pinta alguna cosa?

Rivera: més enllà de defensar obsessivament els drets dels espanyolistes recalcitrants, diu alguna cosa que valgui la pena?

Encara creus que no cal un Obama, a casa nostra? (I no em diguis que ja ha passat el temps dels líders messiànics, que no t’ho creus ni tu. Els partits són màquines més o menys defectuoses de suport a una icona, en el nostre sistema polític. Si vols desterrar els lideratges carismàtics, procura canviar el sistema de partits).

PS: M’agradaria fer una caricatura equivalent a escala local… Però ho deixaré per d’aquí a uns anys perque no sóc -encara- un suïcida. ;-)

Plou...

...i a defora bufa es vent... I en aquests dies et quedes a casa, i fas el vago, i si fa fred fem creps. I si cal sortir, fa mandra. Avui tinc el dia una mica així, diguem-ne tonto, i sóc incapaç de malparlar de ningú ni de res. ;-)))