Et lo tontopolles de les idus de març és...

...na Esperanza Aguirre, amb un contundent 59% dels 69 vots emesos. En segon lloc, se situa el brillant crani d'en Duran Lleida, amb 16 vots (23%). I tanca la classificació un alacaigut Garzón amb 11 sufragis (15%). Un de vosaltres és indecís o repatani i ha decidit votar per qualsevol altre.

Nota metodològica: el Magazine de la Vanguardia d'aquest diumenge contenia un article de l'habitualment brillant Quim Monzó on deia unes quantes xorrades sobre les enquestes xorres que proposem els blocaires. No li discutiré que cal estar desvagat o malalt per fer aquestes coses que fem (gairebé igual de malalt que per escriure a la Vanguardia, tot i que com que allà et paguen la cosa passa més desapercebuda), però sí que li garanteixo que els vots són reals i no estan manipulats. Com a mínim, en aquest bloc: la vostra adreça IP deixa rastre i només podeu votar una vegada, com suposo que alguns haureu pogut comprovar. ;-)

Aclariments al "post del paràsit"

Hi ha hagut divisió d’opinions en relació al post que vaig escriure ahir. És normal, és un post provocador, demagògic i efectista, com alguns heu fet notar. No obstant això, m’agradaria aclarir unes quantes coses perquè els que no em conegueu gaire no us deixeu endur per la literatura fàcil a l’hora d’esbudellar-me:

-No sóc filofeixista ni sectari. No em guio per tòpics ni clixés.

-NO penso, evidentment, que TOTS els immigrants del franquisme siguin així i tinguin aquest discurs. A un país hi ha de tot, “como en botica”, i hi ha moltes persones grans vingudes de fora que són generoses, amables i ponderades. També n’hi ha moltes que han vist feliçment diluïda la seva condició d’antics immigrants i són tan catalanes com el primer.

-No obstant això, hi ha un segment social d’immigració espanyola no assimilada, petit però significatiu, que pensa aproximadament com el senyor imaginari que vaig retratar ahir. Els arguments del senyor del post no me’ls he inventat jo: només s’ha de parar l’orella als bars, a les places, a les comunitats de veïns… Precisament la provocació es basa en l’exageració d’uns comportaments i unes ideologies existents realment, en la construcció d’un tòpic.

-Estic d’acord amb en Falcato quan diu que es podrien construir retrats robot igual de provocadors a propòsit d’altres col·lectius, i en l’apreciació que molts dels que ens autoanomenem catalanets no som pas un prodigi de generositat i amabilitat, ni gaire facilitadors de processos de convivència i integració. Però aquest seria un altre tema. Potser m’hi poso més endavant…

-No considero, com defensa en Wences, que la situació de persecució de la llengua catalana durant el franquisme expliqui la pètria resistència d’aquest segment social a aprendre i acceptar l’idioma del país. Ja sé que les pròpies experiències tenen poc valor en les ciènces socials, però la meitat de la meva família ve de fora, i tothom sense excepció ha après el català.

-Es dóna la circumstància, a més, que aquest rebuig de l’idioma va unit generalment a una actitud prepotent i xulesca en l’ús dels serveis públics (els que conegueu una mica la sanitat pública, per exemple, sabreu de què parlo i trobareu en el meu personatge un membre de la tribu dels “paesopago”) i a una cosmovisió profundament patriarcal i autoritària. Conseqüència, en el fons, d’una profunda amargor vital i una autoimatge més aviat pobra, d’una arrelada cultura de la queixa i de la culpa. Per tant, més vinculada a processos d'exclusió social que no pas de lluita identitària. No obstant això, i atès que vivim en un país poc "normal", el conflicte identitari va en molts casos indestriablement unit a l'econòmic. Posant-nos seriosos, potser convindria rellegir Erich Fromm. Si ho fessim, convindríem que aquest grup de població, tot i no ser personalment culpable ni conscient de la seva toxicitat, és un dels grans perills socials a conjurar!

-I pel que fa a en Mia i n’Àngel, us he de dir que no sé que hem de fer amb aquesta situació. Per descomptat no voldria que es desmuntés l’estat del (poc) benestar que s’ha aconseguit. És de tothom, tant dels generosos com dels mesquins, dels agraïts com dels malagraïts: és un conjunt de drets socials i un sistema de vida a preservar. Tampoc no es pot fer gaire res des del punt de vista educatiu: els patrons mentals es solidifiquen amb els anys i esdevenen pràcticament impossibles de canviar. Només ens queda treballar perquè les generacions posteriors no heretin aquests valors i aquestes actituds. I promoure al sistema de benestar els ajustos necessaris com per fer-lo viable econòmicament a llarg termini…(i consti que no sóc gens "liberal" des del punt de vista econòmic).

Sóc un paràsit. I què?

Posem que tinc setanta-dos anys, i que vaig néixer el 1936. Vaig néixer a Extremadura, concretament a Mérida, i vaig emigrar a Catalunya el 1972 perquè a la meva terra em fotia de gana. Em rebota sobiranament que em parlin en català, encara que l’entenc (tot i que faig veure que no) i penso que com que som a Espanya no tinc per què aprendre’l.

M’agradaria passar el temps que em queda de vida a la meva terra, però els meus fills i els meus néts viuen a Catalunya. Me’ls estimo, i encara que no els veig gaire sovint prefereixo quedar-me aquí. Total, visc en un cinquè pis de protecció oficial, i l’any passat van posar l’ascensor i aquests malparits nacionalistes que governen a la Generalitat en van pagar la instal·lació i no em va costar gairebé ni un duro. Em vaig quedar vidu fa dos anys, i no sé què faria tot sol a Mérida. Ja estic bé aquí…

No m’ha anat malament del tot. Vaig trobar feina a la Telefònica, i quan vaig fer cinquanta-dos anys, ara ja en fa vint, em van prejubilar amb el cent per cent del sou. Tinc una pensió petitona, de 900 euros al mes, però si ho mirem en termes generals (900x14x20) he rebut ja 252.000 euritos de pensió. I com que no penso morir-me com a mínim fins als cent anys encara en cobraré (suposant que avui em congelin la paga) 352.800 més. Abans de podrir-me a la caixa hauré cobrat de l’Estat 604.800 euritos, això suposant que no m’agafi cap embòlia ni tingui cap accident. Però si tinc la sort de posar-me malalt i ser beneficiari de la llei de la dependència puc incrementar aquesta renda en uns 1000 euritos mensuals, que multiplicats pels vint-i-vuit anys que encara penso viure són 336.000 pavus més! No està pas malament, tenint en compte que només vaig treballar assegurat del 1973 al 1988, i que només vaig cotitzar (bé, jo i Telefònica) 54.000 euros al sistema públic de pensions. És el miracle dels pans i els peixos, i rebo dotze vegades més del que he pagat, però com que sóc del país més xulo del món m’ho mereixo!

Vaig lluitar intensament per la democràcia (tot i que mai no he militat a cap partit polític, ni a cap sindicat, i m’he limitat a fer la meva), i em mereixo viure amb tranquil·litat i seguretat els vint-i-vuit anys que, calculo, em queden de vida. I no suporto que l’Estat llenci els calers (que són meus!) mantenint als moros de merda que estan contaminant el país, ni pagant als corruptes aquests dels polítics que tenen uns sous absolutament immorals, ni gastant diners perquè al fill de puta del Carod-Rovira li regalin llances uns indis de merda de l’Equador, perquè cada vegada som més les persones grans que vivim a Espanya i que ens mereixem unes pensions dignes! Són tots una colla de lladres, els immigrants de merda i els polítics de merda, i al pas que anem hauria de venir un altre Franco a posar ordre al país!

Carta oberta d'Albert Carrillo, adreçada als redactors de la revista "Castells"

Avui, excepcionalment, cedeixo un espai del bloc a les paraules d'una altra persona. El meu amic Albert Carrillo m'ha demanat que publiqui la carta que reprodueixo tot seguit (sense modificacions de cap mena per part meva ni d'estil, ni d'ortografia ni de presentació) i hi he accedit encantat.

I ho faig per tres motius: per l'amistat que ens tenim, perquè estic d'acord en el 99% de les coses que escriu a la carta i perquè em sembla que es mereix un altaveu (encara que sigui petit) per aportar informació de contrast.

Amb tots vosaltres, l'Albert:

Amics de la revista castells

Després de lleguir al darrer nº de la revista castells el tractament sobre els affairs de la CCCC he decidit finalment ( ja estava apunt a l'anterior) donar-me de baixa degut a la qualitat del tractament de les notícies i la lleugeresa de les opinions. No és la revista que vull. És així de simple.

Felicito especialment al redactor o a l'editorial que ha tingut a bé considerar la decissió de la colla Castellera Minyons de Terrassa de dimitir de la junta de la CCCC com el caure en una trampa arran de la jugada brillant d'alguna altra colla. És superior a mi, ho confeso.

Som gilipolles els minyons, o què?

Sincerament disfruto més amb Ot el bruixot, així que mantindré la meva subscripció a la revista Cavall Fort, com a mínim no emeten judicis a la babalà.

Em preocupa que algú pugui pensar que els Minyons de Terrassa estaven a la CCCC també per jugar a guerres i guerrilles i conspirar impunement per fer caure a l'enemic*.

*Que segons en Brotons sí que en tenim!! Xavi, si vos plau avisa quan ataquin.

Molta trinxera, molta brega i cap medalla (com ha de ser) és el balanç dels Minyons d'aquesta darrera etapa a la junta de la CCCC.(darrera que no pas última)

Si mai algú m'ho demana explicaré que la decissió dels Minyons de dimitir de la junta de la CCCC està motivada en el respecte que ens mereixen totes les colles que ens van votar tot just ara fa un any i que han tingut el trist plaer de comprovar que la junta que tenien al davant no predicava amb l'exemple i venia diferents discursos alhora.

Pasen els mesos i se succeixen els fets...i res...i s'avancen eleccions, s'anulen eleccions i ... traquilos son simplemente uns hilillos de plastilina...no pasa nada!

Doncs els Minyons de Terrassa diem que sí que passa.

I ens limitem a desvincular-nos d'un projecte que ja no és el que va votar l'assemblea i ens neguem a seguir treballant en unes condicions que ja no son les del març del 2008. Lluny de seguir pràctiques maquiavèliques ( com les que practiquen els seguidors del Carrillisme i Botellisme), lluny d'utilitzar habilitats de subterfugi per engatusar i enredar a les colles de la junta i conspirar a l'ombra ens limitem a desvincular-nos i a respectar les colles que decideixen continuar.

O sigui senyors de la revista Castells que si volen recuperar-me com a suscriptor vostés hauran de recuperar el manual de periodisme i en comptes d'elucubrar teories (periodisme d'opinió?) poden dedicar-se a fer les preguntes que fins ara no han volgut fer i donar respostes contrastades:

Saben els lectors que el passat mes de març de 2008 els membres de la candidatura a junta de la CCCC van estar a un plis de retirarla...i que la decissió de no fer-ho va arribar just unes hores abans de la mateixa assemblea? perquè?

Us convido un dia a que abordeu de ple els continguts de les notes de premsa emeses per la CCCC aquest darrer any. A analitzar punt per punt i confrontar els continguts amb les 12 colles protagonistes. Que fàcil és tenir bona informació! Si no cal inventar! Que poc heu parlat del fons de la questió...millor la salsa rosa (que no se m'enfadi cap colla) ....venga valor i al toro.

Us convido també un dia a fer un recull de premsa sobre les desqualificacions que ha patit la junta de la CCCC en diferents mitjans públics (radio, TV i premsa), la figura del seu ex president, la del també actual president i també la de la colla Minyons de Terrassa. Algú s'hauria de disculpar d'alguna cosa? Pot representar la CCCC qui alhora li falta al respecte?

que vol dir lleialtat? que vol dir en el seu sentit més ampli fer equip i compartir un projecte?

A la junta de la CCCC s'hi ha d'estar a qualsevol preu? hi ha cap obligació? Quina és la motivació que porta a una colla a estar a la junta de la CCCC?

coaccions a colles, parlem? perdó volia dir trucades telefòniques informatives sobre la reorientació de les relacions entre 2 colles X si es produeixen uns fets Y

filtracions de notícies a premsa, parlem? a no, que d'això ja teniu bones fonts :-)

Ressó mediàtic... la feina que faig a la CCCC, la fa la meva colla o la CCCC? parlem?

Pactes de candidatura trencats o no trencats, signats o no signats, parlem?

To sum up, o sigui per resumir: és obviament més senzill i llaminer el vendre l' 1 contra 1, l'amor, l'odi i la guerra entre 2 colles (que bé que sona) i deixar el periodisme d'investigació per l'Ana Rosa Quintana.

Sense cap retret a títol personal, doncs ens coneixem sobradament i em mereixeu el meu respecte i simpatíes.

Us saluda atentament

Albert Carrillo

P.D- Tot el meu suport amb la tasca que esteu realitzant al davant de la Comissió " Els castells a la UNESCO", els castells Patrimoni de la Humanitat.

Hòsties a la bolonyesa

El pati està esvalotat en els darrers dies, degut a l’actuació dels mossos d’esquadra després del desallotjament dels estudiants anti-Bolonya que s’havien fet forts des de feia quatre mesos a l’edifici històric de la UB. Estic d’acord amb les crítiques que han parlat d’un excés de contundència en les càrregues indiscriminades que es van fer al carrer després del desallotjament i durant gairebé tot el dia. Però aquest fet puntual no ens hauria de fer oblidar alguns elements de fons:

1. Els criteris generals d’actuació de les forces de seguretat. La policia, sigui la que sigui, no serveix per baixar gats dels arbres ni per ajudar a les velletes a travessar al carrer. La policia és Estat a tots els efectes (ho sento per aquells que volen una Generalitat de fireta) i la seva funció és exercir el monopoli de la violència legítima. Violència que cal exercir de forma proporcionada per garantir la defensa de l’interès general, l’eficàcia dels drets de ciutadania, l’assegurament de la llibertat individual i col·lectiva i la protecció de la propietat (entengueu la propietat pública, i també la privada fins allà on aquesta no atempti contra l’interès general: cal perseguir els lladres, segur, i en alguns casos els okupes, també…). Vist així, el desallotjament és correcte i la batalla campal posterior excessiva.

2. La casuística de les actuacions. Aquí rau un dels problemes de fons, perquè sóc incapaç d’entendre com s’ha trigat quatre mesos a acabar amb una situació intolerable i tòxica des del punt de vista de la legitimitat social. De la mateixa manera sóc incapaç d’entendre com és que no es va actuar amb tota la contundència des del primer dia contra els animals que durant prop de dos anys es van manifestar contra la sala de venopunció de la vall d’Hebron (motivats, un cop s’ha vist que prop del 70% dels usuaris són del barri, per una por irracional i egoista a que la presència de l’equipament fes baixar el preu dels seus habitatges, motivació moooolt solidària) tallant la Ronda de Dalt. Tampoc em cap al cap que quan els antiglobalitzadors, o els feixistes el 20N o quan guanya la roja, fan el burro per Barcelona, els mossos es limitin a mirar en lloc de cosir-los a hòsties. Vist així, el desallotjament segueix sent correcte i les càrregues posteriors són un abús. Segur que els mossos no haurien actuat igual davant dels extasiats i salvatges hooligans de la roja…

3. La determinació de la legitimitat de les reivindicacions. Aquest és un dels grans problemes a l’hora de valorar les intervencions policials, i jo diria que per càlcul polític es valoren els problemes amb criteris de mesura no homogenis, i per tant injustos. És evident que oposar-se a qualsevol cosa és legítim si es fa d’acord amb els mecanismes adients, però també és evident que no assisteix la mateixa legitimitat als opositors a una sala de venopunció que als opositors a Bolonya o als opositors a la MAT, per posar només alguns exemples. Determinar, per tant, quin grau de tolerància cal tenir abans de reprimir policialment no ha de ser una qüestió de fons (la resolució d’aquests conflictes només pot ser política, per tant negociada) sinó de forma (no es pot reivindicar de qualsevol manera, i s’ha de ser igualment estricte contra totes les formes de reivindicació o manifestació que conculquin algun dret bàsic de la resta de la ciutadania). Sota aquest tercer prisma, i atès que el risc de perdre vots és més elevat hostiant veïns de la vall d’Hebron que no pas estudiants i periodistes, s’acaba discriminant sectors de població de manera irresponsable i il·legítima.

4. El debat sobre Bolonya s’ha allunyat de la claredat innecessàriament. Suposo que ningú no s’oposarà a l’existència d’un espai europeu d’ensenyament superior coordinat, que esdevingui una plataforma d’excel·lència investigadora, que formi bons professionals adequats a les necessitats del món productiu real i que bandegi de les universitats l’endogàmia i el corporativisme mitjançant l’establiment de criteris estàndard d’avaluació. Suposo que ningú negarà que els diners públics han de servir sobretot per a això, i no pas per mantenir un espai flowerpower de suposada “transformació social” i “generació de consciència crítica”. Qui vulgui utilitzar la universitat com un ateneu, que s’ho pagui. Em sembla que ningú no ho ha dit, això, amb la claredat requerida. Però tampoc no he sentit enlloc com es pot fer compatible l’accés a la universitat amb l’exercici d’una feina remunerada (no tots som rics) sense veure’s obligat a estudiar a distància. Tampoc no he sentit explicar enlloc com es podrà fer possible que la universitat pugui utilitzar-se com un espai de formació continuada al llarg de la vida i per motius diferents de l’accés al mercat de treball, i per tant com podrà mantenir una porta oberta als dilettanti. Tampoc no he sentit a dir enlloc si el pla Bolonya portarà aparellat un pla de millora dels ensenyaments secundaris postobligatoris: un país amb un 40% d’universitaris (en la franja 25-34 anys) no té sentit, però un país amb un 35% d’analfabets funcionals (en la mateixa franja amb la ESO no superada) tampoc!

En resum:
-manca una orientació clara a l’hora de reprimir. Cal reprimir algunes conductes, això és una evidència, però no es poden deixar els criteris d’intervenció sense explicitar.
-manca valentia en la gestió dels conflictes socials. La millor expressió d’aquesta valentia hauria de ser la claredat en el diàleg, el desterrament de la demagògia i el compromís de no utilització del conflicte com a eina de rendibilitat electoral.
-manca responsabilitat comunitària. El conflicte de Bolonya no és només de la comunitat universitària, el conflicte de la MAT no és només d’alguns municipis, el conflicte de la sala de venopunció no és només de la Vall d’Hebron. Al darrera d’aquests conflictes s’hi amaguen opcions sobre el model de país que volem, i caldria socialitzar-ne el debat adequadament. En definitiva, cal pensar en una nova generació de polítiques de participació ciutadana.

I també cal recordar que les porres, de vegades, són necessàries…

El Papa de Goma

El Papa de Goma té una obsessió, i sempre diu que la goma és dolenta. El Papa de Goma defensa la vida dels no-nascuts, però aboca a la malaltia i la mort a tots aquells que, allà on la SIDA té una prevalença més elevada, follen sense protecció per por de pecar amb la goma posada...

El Papa de Goma és tan seriós que diu que això de les litúrgies coloristes, ballables i sincrètiques és gairebé pagà, i que per ser un bon creient cal ser contingut, espiritual i avorridament centreuropeu.

El Papa de Goma no valora les conseqüències de la seva rigidesa, o potser li és igual. Com aquell rei que deia "mateu-los a tots, que Déu ja durà els bons al cel".

M'agradaria que algú donés pel cul al Papa de Goma sense ídem. Potser llavors entendria que la goma pot ser útil.

Per una ciutat inclusiva

Avui hem presentat, a la BCT, el Diagnòstic sobre l'exclusió social a la ciutat de Terrassa. Us el podeu descarregar aquí. Estic content per la feina feta, i esperançat per dur a bon port la feina que queda encara per fer. Amb els temps que corren, i amb la complexitat creixent dels sistemes urbans, és imprescindible una bona planificació estratègica de les polítiques adreçades a garantir la inclusió social. I, per descomptat, és necessari intensificar el treball de concertació i cooperació entre les diferents administracions públiques, la iniciativa privada i el tercer sector. I, last but not least, hem de fer tot això sense deixar d'atendre les necessitats i els reptes que planteja el dia a dia, donant un servei útil, eficient i ràpid. Tenim l'equip, les ganes de fer-ho i una societat civil que col·labora decisivament per assolir aquest repte! Gràcies a tots per la vostra feina.

Avortament i cortines de fum...

En Puigverd tenia raó. Els bisbes han reaccionat amb la virulència esperada i han perpetrat una campanya publicitària digna de millor causa: barroera, adreçada només a la seva parròquia, profundament demagògica i amb una bona dosi de provocació gratuïta. Han retrocedit 25 anys en el temps i han tornat a plantejar el debat en termes de blanc i negre (avortament sí/avortament no) quan la legislació determina clarament que aquesta discussió està periclitada.

El debat actual hauria de ser en termes de matisos de gris, i s’hauria de centrar en la utilitat de l’avortament com a eina terapèutica, per una banda, i humanitària, per l’altra. Els elements que haurien de presidir el debat, doncs, haurien de ser sanitaris, educatius, econòmics i jurídics. Probablement hauria de deixar-se també oberta una escletxa al debat relatiu a la inclusió social, atès el biaix que segueix presidint les estadístiques i que parla d’una potent correlació entre poder adquisitiu i avortament.

Però no ajuda a la serenor del debat la política gilipolles d’en ZP en relació als temes que li poden donar rendiment barat i distreuen la penya dels debats veritablement decisius: la incorporació a l’agenda política d’elements que el poden presentar ideològicament com a progre (també en termes de blanc i negre) és una eina eficaç de marketing polític, però una pèssima eina de creixement social.

Dit d’una altra manera:
Fase 1) En ZP aplica un tractament d’anticossos a la societat impulsant la reforma de la llei de l’avortament amb el somriure estúpid de la Bibiana en lloc d’impulsar-lo amb la sòlida còrpora (física i conceptual, no ens equivoquéssim) d’en Bernat, com seria desitjable atès l’àmbit que regula la llei. No sé si m’explico… I permet per omissió que els àmbits més fatxes de la societat interpretin que la reforma de la llei pretén que les nenes de setze anys puguin follar sense fre ni conseqüències…

Fase 2) Els anticossos fan el seu efecte en el sector social menys immunitzat i s’organitza un cristo de collons amb la campanya del Rouco i els seus sequaços, que esperen la més mínima oportunitat per liar-la.

Fase 3) Es serveix calent un debat ideològic basat en prejudicis, i no un debat social basat en arguments. Li puja la testosterona a gairebé tothom, i perdem el temps en un debat perfectament estèril.

Fase 4) El sistema immunitari (atur, crisi financera i de model econòmic, anomia social, desencaix del model d’estat, finançament autonòmic, etc, etc) farà la seva feina inexorablement, i el fals debat sobre l’avortament es fondrà com un glaçó al sol, mentre es guanya temps a la recerca de pactes parlamentaris alternatius.

Fase 5) S’arribarà a un consens sobre la reforma de la llei de l’avortament, amb l’inestimable suport dels grups parlamentaris atrets més per l’estètica progre que per l’ètica de la responsabilitat (no sé si m’explico), i es guanyaran rèdits addicionals amb una votació més o menys unitària que marginarà la caverna eclesial una mica més, a banda d’aprovar una normativa molt més tèbia del que caldria.

Fase 6) Serà juny, i es podrà distreure l’atenció de les eleccions europees amb una mica més de material llancívol.

Fase 7) Les nenes pobres que follen abans d’hora i sense protecció seguiran avortant, com fins ara. Les nenes pijes que la mamen bé i s’empassen la llet seguiran fent-ho comme d’habitude. Els nens, ja siguin rics o pobres, seguiran pensant que això no té res a veure amb ells. En Rouco seguirà pronunciant sermons inflamats i -lamentablement- no tindrà cap embòlia. Na Bibiana seguirà impulsant les maniobres de distracció que li mani el ZP en la seva faceta gilipolles. En Bernat seguirà al front d’un ministeri amb funcions desconegudes. I la societat haurà perdut una nova oportunitat de corresponsabilitzar-se del seu destí…

Sabeu què collons és això del deute històric?

Mireu la disposició addicional segona de l'Estatut d'Andalusia.

No s'aguanta per enlloc, especialment allò que diu de "las circunstancias socio-económicas de Andalucía". Què vol dir, això? Són diners per mantenir el latifundisme, els señoritos, las peonadas, els desastres de Marbella, el fàstic vomitiu de la costa d'Almeria? O són diners per assegurar un vot captiu, fidelíssim i agraït?

I mentrestant nosaltres fent el capullo pidolant allò que ens correspon en virtut d'una llei molt més clara i justa.

A veure si aconseguim que una majoria social entengui que estaríem millor fora d'Espanya, sense deutes històrics, sense comunitats lladres, refiats només al nostre potencial, i protegits de l'espoli.

Impressionant Puigverd!

No acostumo a citar articles d'opinió més que en comptades excepcions... L'article que avui ha publicat l'Antoni Puigverd a La Vanguardia (Aborto: hipocresía y ligereza) és senzillament extraordinari. Per la seva claredat, pel to incisiu i per la reflexió de fons que transmet a l'entorn de la naturalesa dels debats ideològics que tenim en aquest país. Llegiu-lo!

Crisi? Quina crisi? (i 3)

Ja posats a veure com evoluciona el mercat de treball local, només cal una dada més: l’evolució en els darrers 12 mesos de la destrucció d’ocupació per sexe i els 2 primers dígits de la CCAE. Aquesta dada només està disponible agregada per oficines del SOC, i no discrimina entre nacionals i estrangers. No obstant això, i tenint en compte que a l’oficina de Terrassa-Edison el 93,4% de l’atur registrat correspon a la ciutat de Terrassa, tenim un indicador força fiable.

Podeu descarregar-vos les dades completes aquí, i us apunto els elements de diagnòstic fonamental:

-les activitats que acumulen més aturats són per als homes, i en ordre descendent: la construcció, la contractació per ETT (CCAE 74), la indústria tèxtil, la metal·lúrgia i el comerç al detall.

-el mateix indicador per a les dones és: la contractació per ETT, la indústria tèxtil, el comerç al detall, l’hoteleria i els serveis personals (CCAE 93, perruqueries i similars).

-les activitats més “tòxiques”, en el sentit d’haver destruït més llocs de treball en termes absoluts, són la construcció, la contractació per ETT, el comerç al detall, la indústria tèxtil i l’hoteleria.

Dels 8820 aturats que convencionalment es computen al sector serveis i provoquen que molts caps pensants s’omplin la boca de la suposada terciarització de la nostra economia, 3711 són antics contractats d’ETT. Per tant, seguim tenint una economia industrial pel que fa a l’estructura de l’ocupació, tot i que cada cop amb més dificultats. A les activitats de serveis d’alt i mitjà valor afegit (CCAE’s 60 a 73) hi tenim només 757 aturats, contra 430 fa un any, evidenciant dues coses: hem d’afavorir una terciarització de qualitat, assignatura pendent del territori, i hem de formar la força de treball per poder-la derivar cap a aquestes activitats.

Crisi? Quina crisi? (i 2)

M’agradaria seguir esmenant l’anàlisi de l’evolució de l’atur a la ciutat. En el gràfic del post d’aquest matí s’evidenciava que l’ascens significatiu de les corbes d’atur s’iniciava tot just fa un any, però una anàlisi només per sexe i nacionalitat deixa molts matisos per dibuixar.

He agafat, doncs, la distribució per sexe i edat i l’he sobreposada amb la nacionalitat, amb els darrers dos anys com a referència (mesos de febrer de 2007, 2008 i 2009). El que ens mostren els gràfics ja és força més revelador:
-l’estructura d’edats, sexes i nacionalitats de l’atur es manté pràcticament inalterable entre 2007 i 2008, amb l’excepció de la significativa remuntada dels homes estrangers entre 25 i 44 anys que preludiava el catacrac del sector de la construcció.
-entre 2008 i 2009 els increments són força pronunciats en totes les categories de sexe, edat i nacionalitat, llevat de les persones de més de 55 anys que experimenten sortosament una pujada més discreta.
-les pujades més intenses (i per tant la destrucció de llocs de treball), però, es concentren en la franja de 25 a 34 anys per a tots els grups de població, uns 2000 aturats més en total. Aquest fet és particularment preocupant atès que en aquesta franja d’edat es concentren bona part de les persones que es troben en els estadis inicials de formació de la llar, i per tant un alt nombre de les darreres “hipoteques impossibles de pagar”.
-en el cas dels homes de nacionalitat espanyola, a més, hi ha un gap molt pronunciat en la franja de 16 a 24 anys (prop de 600 aturats més), atribuïble amb una alta probabilitat a la destrucció d’ocupació temporal de baixa qualitat que ocupaven persones provinents del fracàs escolar.

Per matisar una mica més el comportament del mercat de treball, és interessant analitzar el comportament del darrer any (febrer 08 – febrer 09) dels diferents sectors productius. En la taula s’observa com el sector líder en la destrucció de llocs de treball ha estat el de la construcció (un 25% del total), però seguit molt de prop per les indústries manufactureres (22% del total, i en ocupacions estables i de major qualitat, fet especialment preocupant) i pels serveis empresarials (21% del total, incloent-se en aquest sector l’activitat immobiliària i la contractació via ETT efectuada per tots els altres sectors). A això cal afegir que el comerç i l’hoteleria han representat gairebé un 16% del total de llocs de treball perduts.
Tot i que la intensitat de destrucció de llocs de treball per sectors mostra lleugeres diferències entre l’estructura ocupacional dels espanyols i els estrangers (els estrangers aturats fonamentalment provenen del sector de la construcció i els espanyols de la indústria) la pauta global és essencialment la mateixa.

Resum: crisi multisectorial, amb afectació cada vegada més important a la indústria, el comerç i l’hoteleria. Els serveis personals mostren un comportament estable però una excessiva debilitat en la seva capacitat de generar ocupació, i caldria accelerar-ne la seva diversificació i millora. Cal treballar per la revitalització industrial en sectors de mitjà i alt valor afegit, i cal fer un pensament en l’aposta per la logística de cara a la generació de llocs de treball per a persones amb baix nivell formatiu. Sense oblidar, però, que les grans assignatures pendents són la millora de la formació d’una gran majoria de la població activa i l’atracció conscient i planificada de nous talents emprenedors, més que d’inversors.

Fins als ous de Ryanair

Feia dies que tenia aquest post pendent, i avui precisament estava buscant preus de vols per anar a Granada... Fer un Girona-Granada amb Ryanair per setmana santa pot costar gairebé 300 euritos per persona (més que amb companyia de bandera), sense comptar les múltiples taxes afegides, incomoditats i vexacions que has de suportar per enllaunar-te en un Boeing 737-800 amb l'espai entre seients reduït al mínim per poder afegir una filera de passatge suplementària. No cal dir que hi aniré en cotxe, o en tren, o en Iberia, o en patinet si cal!

I he recordat que el senyor O'Leary, jefasso de Ryanair, va dir fa poc que estaven estudiant cobrar un suplement d'una lliura (1,10 € aproximadament) per anar al lavabo dels seus avions. Suposant que Ryanair faci 100 vols diaris (suposició tímida) amb una ocupació mitjana del 85% (153 persones per vol), això vol dir que transporta un mínim de 5,8 milions de passatgers a l'any. Sabeu de sobres que, en realitat, en transporta molts més. Mireu quanta pasta ens vol robar a tots plegats...

Em sembla que esborraré Ryanair de la meva llista personal de proveïdors, i miraré de localitzar el mail personal del senyor O'Leary per preguntar-li quant em cobraria per pixar-me a la seva boca. ;-)

Crisi? Quina crisi?

Fa prop d'un any (12/4/08) vaig escriure un post que avui he esborrat. Confesso que vaig fer una diagnosi errònia de l'evolució de l'atur a la ciutat de Terrassa, amb un gràfic d'acompanyament que (coses d'escriure de matinada) tenia les variables mal etiquetades i induïa a error. Qui té boca s'equivoca!

Avui me n'he adonat, i he refet les sèries d'evolució de l'atur a Terrassa dels dos darrers anys, agafant com a mesos de referència febrer, maig, agost i novembre. La cosa está muy mala... Si separem les dades per sexe i nacionalitat:

-Homes espanyols passen de 3092 aturats (febrer 2007) a 6512 en l'actualitat (puja del 110%)

-Dones espanyoles, en el mateix periode, passen de 5331 a 7300 aturades (puja del 37%)

-Homes estrangers evolucionen de 559 a 2231 aturats, amb un increment del 299%!

-Dones estrangeres passen de 383 a 881 aturades, amb una pujada del 130%

Si separem les dades per sexe, veiem com els homes (8743) superen les dones (8181) en nombre d'aturats en el mes de febrer passat. Això evidencia que la destrucció de llocs de treball està començant a afectar a sectors industrials amb una intensitat preocupant, després d'haver castigat la construcció i els serveis.

Si considerem les dades per nacionalitat, veiem com l'atur de les persones de nacionalitat estrangera representa el darrer febrer un 18,4% del total. Això significa que la destrucció de llocs de treball temporals està tocant a la seva fi, atès que s'està començant a acompassar la proporció de població estrangera aturada amb el seu pes demogràfic real. A partir d'ara, per tant, l'atur començarà a tocar "os", llocs estratègics i d'alt valor afegit.

És urgent, per tant, la generació de les condicions necessàries per crear nous filons d'ocupació d'aquí a un temps. El model actual no dóna per a més...

Surrealista

Estem en crisi?

Ens enganyen a tots?

Anem de cap al desastre?

O la mort del sistema és condició sine qua non per avançar?

Que no ens enredin! El mal és multiforme. El capital també...

Alguns canvis socials són dolorosos, com l'adolescència.

Potser cal aguantar el dolor per millorar...

Gilipollilàndia en estat pur...

Avui a “El Periódico” es publica un article d’opinió de la senyora Roser Martínez, professora de dret a la UAB, a propòsit de les recents matances d’Alemanya, Alabama i Múrcia, perpetrades amb armes de foc.

Sosté l’autora que el model europeu de seguretat, i la més estricta regulació del dret a tenir armes en comparació amb els EUA, han possibilitat que a Europa hi hagi més seguretat i un nombre molt més baix d’assassinats i homicidis que als Estats Units. Fins aquí, totalment d’acord. Felicitem-nos de tenir un model adequat.

L’autora, però, patina sobiranament quan sosté que a Europa patim una “contaminació mediàtica” en forma de videojocs i pel·lícules violents procedents dels Estats Units, i basant-se en un pretesament científic estudi afirma que “és una evidència científica que l’exposició als videojocs violents té una relació causal amb el comportament violent”. Com a inevitable conclusió, proposa que Europa freni “aquesta contaminació”, no sense reblar el clau proposant amb to virginal que s’impulsi un model mediàtic que enforteixi una tendència cap a les formes alternatives de resolució de conflictes…

No seré jo qui defensi la bondat i qualitat dels estímuls mediàtics que arriben d’Amèrica (fa poc vaig escriure un post sobre això), però aquesta senyora cau en el pensament repressor propi de la correcció política i de la desmesurada expectativa en el pare Estat omnipotent. Està dient implícitament que, com que les famílies són incapaces d’educar els nens (i les nenes), i aquests són rucs, i els seus mestres també, i tots plegats són incapaços de produir discurs coherent i intel·ligència crítica, el més assenyat és prohibir que tinguin males influències. Per ser tan alternativa i tan happyflower desenvolupa un discurs sospitosament similar al dels capellans dels anys de la postguerra… (I, per altra banda, practica un discurs maniqueu i desqualificador contra els malèfics EUA que em fa una certa ràbia. No tot el que ve de l’altra banda de l’Atlàntic és dolent, no?)

En el fons, deu creure aquesta senyora que som tots plegats com el bon salvatge rousseaunià, naturalment bons, mesells i rucs… No serà que, tement-se que en realitat hi ha gent de tota mena, prefereixi la seguretat que dóna la manca de llibertat, la manca de criteri, la desresponsabilització personal en favor del control d’un Estat que tot ho pot?

En el fons, les coses són molt més senzilles. Hi ha, a tota societat, una proporció variable de sants, bones persones, pecadors aficionats, pecadors ocasionals, pecadors professionals, persones més aviat dolentes, fills de puta integrals i autèntics monstres. Varia la proporció, no els ingredients, per sants i bons que siguin els estímuls que s’han proporcionat a les persones durant el seu procés de socialització… El senyor de Múrcia que va matar una metgessa no devia jugar a gaire videojocs, atesa la seva edat, però probablement és un fill de puta… I trobar explicacions a aquests fets, o pretendre que una regulació social coercitiva i castrant els eviti, és gairebé tan ingenu com pensar que tots els conflictes es poden resoldre pacíficament. Estem condemnats a conviure amb el mal, amb el risc i amb l'inexplicable. I pretendre que amb prohibicions (o "descontaminacions") absurdes i extemporànies això canviarà és com voler guarir una pulmonia amb juanoles!

Resurrecció!

Avui ha ressuscitat el meu portàtil!

El diumenge en vaig destrossar un tros de disc dur (coses del Vista dels collons i de la meva graponeria tecnològica) i l'he hagut de dur a l'hospital. Per sort, una intervenció llarga i delicada ha salvat tots els arxius, les fotos, i altre material subversiu. Uffff!

Ara aniré posant-me al dia...

Impresentable!

Celestino Corbacho ha decidit retallar els fons que l'Estat transfereix a autonomies i ajuntaments per a la realització de polítiques d'integració dels immigrants, passant de 200 milions d'euritos a 141.

En un context de crisi, entenc perfectament que el titular de Treball prioritzi les polítiques de retorn dels immigrants als països d'origen. Malgrat les projeccions demogràfiques, el que és clar és que tenim un volum de població activa excessiu per la nostra estructura productiva, i que cal comptar amb aquesta variable de cara al futur.

No obstant això, també cal tenir en compte que:

-els immigrants estan mal repartits a l'Estat espanyol: Madrid, Catalunya, el País Valencià, les Illes i les Canàries en tenen massa, i la resta de comunitats massa pocs. A les comunitats on n'hi ha pocs, les taxes de reemplaçament de la força de treball són negatives i aviat faltarà gent. Per tant, seria intel·ligent plantejar-se polítiques de mobilitat geogràfica dels treballadors al costat de polítiques d'expulsió encoberta.

-els immigrants han vingut atrets per la promesa d'una vida millor perquè els seus països estan fets una merda. Si no s'acompanyen les polítiques de foment del retorn d'accions molt potents de codesenvolupament, no fem més que ajornar la resolució d'un problema que rebrotarà d'aquí a un temps amb major intensitat encara.

-la majoria d'immigrants que ja són aquí han vingut per quedar-se, i els que tenen els papers en regla hi tenen tot el dret des del punt de vista administratiu. Per tant, és inoportú i irresponsable reduir els fons adreçats a facilitar i millorar la seva integració.

Una vegada més, ha primat la visió jacobina de l'Estat. Diuen: a Espanya tenim un problema que cal solucionar incentivant el retorn, ergo no cal gastar diners en integració. Jo dic: en aquells llocs com Madrid o Catalunya, on la població extracomunitària s'acosta (o supera en molts municipis) el 15% del total, i on la renda per càpita global és baixa, o injectem diners per facilitar les polítiques d'integració i per reduir la percepció de competència per recursos escassos que poden tenir els autòctons més desafavorits, o tindrem un incendi social en qüestió de quatre dies!

Allò que el vent s'endurà

Ahir la premsa es va fer ressò de les bases de la futura Llei del Cinema de Catalunya, que aviat iniciarà el seu tràmit parlamentari, impulsada pel conseller Tresserras. A banda de mesures de foment i promoció de la indústria cinematogràfica nacional, la llei incorporarà l’obligació de projectar doblades al català almenys el 50% de les pel·lícules que s’exhibeixin al país, cosa que ja està provocant més polèmica de la necessària.

Les productores americanes, els espanyolistes irredempts i alguns altres animals exòtics s’han afanyat a posar el crit el cel i a denunciar l’esperit intervencionista i filonazi de la llei. La resta de la societat de moment no sap, no contesta, o ho troba bé.

En la meva opinió, tenim mala peça al teler, i és possible que aquest intent acabi en no-res com els anteriors dels governs de CiU i de l’oblidada/ble Caterina Mieras. Però en qualsevol cas m’agradaria aportar alguns arguments, a favor i en contra de la mesura.

Des del punt de vista artístic, doblar pel·lícules és un bunyol. Perdre’s la veu original d’en Gene Hackman, la Juliette Binoche, en Sean Connery o la Meryl Streep és imperdonable, i a la immensa majoria dels països civilitzats les pel·lícules es projecten en versió original, com a molt subtitulada. Fóra interessant incrementar aquest costum al nostre país, tant per gaudir de les inflexions interpretatives originals com per practicar idiomes, que bona falta ens fa…

Des del punt de vista cultural, i atès que la immensa majoria del cinema que consumim és merda pensada per a distracció adolescent, espectacle insuls que aprofundeix subliminalment en el procés d’homogeneïtzació i estupidització del món amb el segment més tronat de la cosmovisió ianqui com a màxima càrrega ideològica, no està de més exhibir aquestes cutrades convenientment doblades a un català més o menys normatiu. Com a mínim això contribuïrà a alentir l’imparable procés de degradació de la nostra llengua!

Des del punt de vista econòmic, doblar pel·lícules és un bon negoci, una magnífica escola d’actors i tècnics, i una manera de redistribuir a la indústria nacional una petita part dels guanys astronòmics de les “majors”. Per tant, a doblar com bojos! (I no em digueu que la majoria de doblatge en castellà ja es fa a Barcelona. Com més doblem, millor viurem).

Des del punt de vista polític, obligar a doblar al català un 50% de les pel·lícules de parla no hispana que es projecten al país (o doblar-les totes i exhibir-ne meitat en català i meitat en castellà) és una típica mostra de l’acolloniment i la baixa autoestima que tenim en aquest país de cagadubtes. Si el català és la llengua del país, i volem ser un país normal, s’ha de fer TOT en català, i punt. Recordo que des del punt de vista sociolingüístic el castellà és una llengua molt digna, però estrangera, o sigui que ara no em vingueu amb collonades de percentatges ni de llibertats d’elecció. A Madrid de llibertat d’elecció no n’hi ha cap, com és lògic i normal. Aquí hem de començar a aprendre a fer el que és normal, també…

Software: lliure i en català

No hi entenc un borrall, d'aquest tema, però per gentilesa del Lluís Llordella ha arribat a les meves orelles que s'acaba d'atorgar el premi a la Promoció de la Realitat Plurilingüe a una multinacional americana anomenada Microsoft. Davant d'aquest fet inversemblant, Softcatalà ha emès un comunicat que penso que mereix la màxima difusió. Podeu llegir-lo aquí.

La democràcia segrestada

Avui la majoria de diaris espanyols s’han llepat els bigotis amb el “vuelco constitucionalista” d'Euskadi. Més aviat caldria dir que hi ha hagut un “vuelco españolista” al PARLAMENT d’Euskadi, i no al país, atès que tots els mitjans han analitzat (és un dir, en realitat han fet propaganda) les dades en clau global, sense tenir en compte les especificitats territorials del vot.

Un Parlament ja de per si esbiaixat per culpa de la diabòlica llei electoral basca (25 diputats per circumscripció sense ponderació del seu pes demogràfic) s’ha esbiaixat encara més degut al “pucherazo” que possibilita la llei de partits. En el càlcul de conversió de vots a escons, i en el càlcul de percentatges de vot a partits, els mitjans han obviat interessadament quin hagués estat l’efecte del vot nul en la configuració d’una cambra sense adulteracions antidemocràtiques.

Si ens mirem les dades dels comicis al web del govern basc, i ens baixem les dades detallades, les bolquem en un full de càlcul i calculem els percentatges incorporant el vot nul com a vàlid, surten unes quantes constatacions interessants:

UPD són dos gats (22.002, per ser exactes):
-15 municipis concentren el 48% del seu electorat:
-A Gasteiz, la seva “plaça forta”, treuen 5.358 vots (4,52% dels vots del municipi)
-Gasteiz és l’únic municipi on superen el 4,5%
-11 petits municipis d’Araba treuen entre el 3,1 i el 4,3% dels vots (208 en nombres absoluts)
-Les seves ciutats més fortes en proporció de vot són:
-Getxo, Bizkaia; 1.531 (3,29%)
-Donostia, Gipuzkoa; 2.874 (3,09%)
-Leioa, Bizkaia; 497 (3,07%)
-A 56 municipis no han tret cap vot. En aquests mateixos municipis, els vots nuls han estat 4.897

Aralar són sis gats (62.214, gairebé el triple que UPD):
-Màxima proporció de vot a Elgeta, Gipuzkoa (21,39%)
-50 municipis per damunt d’un 11% 11.003 vots. La majoria a Gipuzkoa.
-118 municipis entre 5 i 11% 28.105 vots. La majoria a Bizkaia
-83 municipis per sota del 5%. La majoria a Araba.

El vot nul atrapa a deu gats (100.924, que sumats a Aralar donen aproximadament el sostre abertzale):
-Màxims a Orexa (87,5%), Lizartza (59,42%) i Baliarrain (52,73%).
-78 municipis per damunt del 20%. La majoria a Gipuzkoa.
-82 municipis entre el 10 i el 20%. La majoria a Bizkaia.
-91 per sota del 10%. La majoria a Araba.
-A 26 municipis hi ha hagut més de 1.000 vots nuls.
-Els vots nuls a Gasteiz han estat 5.260, gairebé tants com els vots a UPD!

PP
-Està per damunt del 20% a 25 municipis, tots d’Araba excepte Getxo.
-Està entre el 10% i el 20% a 38 municipis
-Està per sota del 5% a 131 municipis.

PSE
-Treu percentatges superiors al 40% a Ermua, Oria, Barakaldo, Sestao, Etxebarri i Irún. El PP està pel damunt del 10% en tots aquests municipis, que tenen un vot nul a l’entorn del 4 o 5%.
-Estan entre el 30 i el 40% a 20 municipis més, entre els quals Donostia, Gasteiz i Bilbao.
-Estan entre el 20 i el 30% a 42 municipis, la majoria dels quals a Bizkaia o de llarga tradició industrial (com Arrasate)
-Estan per sota del 5% a 68 municipis, fonamentalment de les àrees rurals de Bizkaia i Gipuzkoa.

PNB
-Treu el pitjor resultat a Orexa (6,25% del vot), just on treu el millor resultat el vot nul.
-A la resta de municipis d’Euskadi treu resultats superiors al 16%
-A la immensa majoria de Bizkaia treu percentatges superiors al 55%
-La seva franja mitjana està entre el 35% i el 55%, a Araba.
-La seva franja “baixa” està entre el 20% i el 35%, a Gipuzkoa.

I em fa mandra dir coses de EA i EB, però anirien en la mateixa direcció. En qualsevol cas, em sembla que el país és qualsevol cosa menys “constitucionalista”. I és un país, a més, on el senyor Rokkan faria festa grossa:
-Euskadi-Espanya
-Urbà-Rural
-Nord-Sud (o, més exactament, cada foralitat a la seva bola)
-Àrees metropolitanes-Neociutats
-Indústria-Comerç
-Burgesos-Proletaris
I encara podríem trobar, per poc que detalléssim, unes quantes clivelles més.

I ara resulta que 22.002 gilipolles (a no ser que el vot per correu ho arregli) poden potinejar aquest país complicadíssim amb el seu diputat de merda i portar-lo al caire de la guerra civil, venent-se al millor postor a canvi de la revisió del “cupo”, el retorn de les competències en educació al govern de Madrid i la dissolució dels ajuntaments governats per ANB! Aquest és el resultat de la llei de partits, a no ser que el seny s’imposi…

I per als amants dels ranquings, us dono el parlament basc que hauria sortit d’aquestes eleccions si no haguessin estat adulterades (no és desig, és D’Hondt):

On està el “vuelco”? Probablement, a la consciència dels cabrons que han perpetrat aquesta injustícia!

Homenatge a Pepe Rubianes

Acabo d'escoltar per la ràdio la notícia de la mort, aquest matí, de Pepe Rubianes, víctima del càncer de pulmó que feia un temps que el tenia apartat dels escenaris. Em sap molt de greu, per la seva qualitat artística i per la seva vàlua humana. I em fa ràbia, perquè no hi ha gaire gent que sigui capaç de fer-me riure fins a les llàgrimes i alhora fer-me pensar. Deixo testimoni del meu respecte per aquest gran actor, i us convido a gaudir-lo en aquest video.

(I alhora penso com n'és d'injusta la vida. El món segurament serà millor sense la presència de desferres humanes com Jane Goody, però segurament serà pitjor sense la causticitat d'en Rubianes. La malaltia no fa distincions, i la mort també truca a la porta dels millors.)

I el gilipolles del mes de març és...

Us presento els candidats i candidata a gilipolles del mes de març. Podeu votar fins al dia 30!

Esperanza Aguirre Gil de Biedma, comtessa de Murillo, grande d’Espanya, presidenta de la Comunitat de Madrid i Iznogud del PP, per haver dit que “Zapatero ha dado 800 millones a Catalunya por la puerta de atrás”, com si no sabés perfectament que aquests diners formen part del que disposa la disposició addicional tercera del vigent Estatutet i que, a més, corresponen a 2008, i que a més encara en falten 180 per completar la quantitat pactada…

Josep Antoni Duran i Lleida, president del comitè de govern de UDC, parlamentari, etern autocandidat a ministre del Regne d’Espanya, i Iznogud de CiU, per haver declarat que “possiblement hi hagi alguns aspectes de l’Estatut que siguin inconstitucionals” i l’endemà, després d’haver estat apunyalat per tots els seus correligionaris de CDC, ho negui. Ja seria hora que CDC i UDC es divorciessin, i s’acabés l’ambigüitat que propicia aquesta unió contra natura. UDC és fatxa i espanyolista, i molts dels seus votants encara no ho saben!

Baltasar Garzón Real, jutge, examic del PP, examic del PSOE, hipertens, hiperactiu i Iznogud del CGPJ, per creure’s una vegada més omnipotent i omnicapacitat. Igual dispara contra els independentistes catalans, que contra els bascos, que contra els corruptes, que contra Pinochet, que contra els islamistes, que contra els crims de guerra israelians, que contra el que li vingui de gust. Això li ocasiona un excés de feina i un dèficit de rigor, a més de contaminar perillosament la tècnica jurídica amb el prejudici ideològic. Seria bo que s’autolimités, o que algú el limités d’una vegada…