Intel·ligència i okupació poden ser compatibles?

Hi va haver un temps en el que sentia simpatia pels okupes. Era un temps en el que l'okupació tenia un sentit social fort, de crítica del sistema econòmic, del sistema polític que el legitimava, de forma de vida alternativa i de renúncia a la propietat. Els casos de Christiania, a Dinamarca, i de Berlín, formen part de la mítica de la meva generació, i fins que no hem sabut que els pioners d'aquestes okupacions han arribat a una edat en què també volen tenir drets de propietat sobre els espais okupats, i s'estan convertint en uns simpàtics burgesos de mitjana edat i professió liberal, pensàvem que serien per sempre més illes llibertàries i no experiències temporals amb alt risc de fallida.

Deuen quedar, en algun lloc, okupes amb sentit ideològic fort, i que no s'hagin vist desbordats per l'estètica, pel perroflautisme, pels malabars mal executats, per les rastes i per la roba estripada i bruta però, això sí, de marca. Okupes que ho siguin amb totes les seves conseqüències, i que no estiguin emparats per les rentadores de casa els papàs, pels advocats de les empreses paternes o pels contactes polítics i mediàtics de les seves famílies. Okupes que no siguin adolescents eterns, incapaços d'assumir riscos i responsabilitats, i massa afeccionats a la festa, a l'alcohol, als porros i a la paella familiar dels diumenges... Espero i desitjo que en quedin, perquè fan falta.

I espero que no tot el que pugui quedar sigui de la preclara intel·ligència dels deu atontolinats que en les darreres hores han comès l'heroïcitat d'entrar a espais municipals de la zona de transformació urbana del Vapor Cortès, sense tenir en compte que això és una zona de reserva per a equipaments, sense documentar-se ni un borrall, amb el discurs arnat i infumable de l'especulació universal (tot aquell que no és okupa és un especulador, segons ells?), i a sobre amb la caradura de pretendre que la policia municipal no els toqui, no els escorcolli i no els faci fora... Ja fa temps que haurien de saber, aquests passarells, que Disneylàndia no és a Terrassa... I ja fa temps que espero algun petit signe d'intel·ligència per part del suposat moviment okupa de la nostra ciutat...

Aquest és un post volgudament provocador, més que res perquè ja fa temps que aquesta gent em fa pujar la mosca al nas i no tenia excuses per rajar una estona. Suposo que algun inconscient em voldrà posar verd amb els rastrers arguments a l'ús (vell, venut, rajat, tens la menjadora a l'ajuntament, etc, etc). Prego que, en qualsevol cas, qui vulgui respondre tingui el detall de ser una mica imaginatiu, o com a mínim, argumenti alguna cosa...

Terror a Moscou

Diguem que la geografia política del Caucas no és un dels meus coneixements forts. Però en qualsevol cas, la coexistència en una zona geogràfica del límit convencional entre dos continents (Àsia i Europa), l’existència d’un mosaic de llengües i cultures, la difícil convivència entre religions i el difícil encaix dels estats nació convencionals en la bona governança de situacions complexes i heterogènies, fan que ens haguem de mirar la situació amb prudència, respecte i humilitat, com a mínim.

Si a això hi afegim un històric més aviat galdós per part dels russos en les seves estratègies d’intervenció a la regió, basades sobretot en l’engrandiment de Rússia a qualsevol preu (imperialisme a cara de gos a Txetxènia, interessat internacionalisme bàsicament per fotre a Geòrgia en el cas d’Ossètia del Sud), no és d’estranyar que tard o d’hora algú es reboti i munti una massacre al Metro de Moscou.

I heus aquí que en Putin i en Medvièdiev, en una estratègia absolutament folla que sembla copiada de les del Rubalcaba i el Mayor (tot i que corregida i augmentada perquè al capdavall Rússia segueix sent una gran potència i Espanya per sort per als qui hi estem sotmesos segueix sent una merdeta de país), es limiten a dir més o menys que això ha estat cosa “de quatre islamistes radicals del Caucas”, i que “els destruïran a tots tard o d’hora”. Com si l’islam tingués alguna cosa a veure amb la perversa política russa a la regió!

Em sap greu per les víctimes innocents de Moscou, però si el Kremlin no canvia de política ja es pot anar preparant la població civil per patir. Les situacions que neixen de forma injusta mai no s’acaben per la via militar, únicament. O s’hi posa imaginació, generositat i respecte pel dret d’autodeterminació dels pobles, o ens acabarem fent mal tots plegats. Al Caucas, i a casa nostra, encara que per sort les manifestacions del conflicte no siguin comparables…

Maria, va per tu...

En aquests dies, em ve poc de gust escriure, i molt de gust compartir estats d'ànim i sensacions que només proporciona amb una certa facilitat la música. Amb vosaltres The Cranberries, un grup imprescindible per a això. (I, en especial, per a la Maria si llegeix aquest post. Saber què escoltaven els que t'han precedit en el món mai no fa mal...;-)

Orgull bretó

Voici venu le temps de délivrance
Loin de nous toute idée de vengeance
Nous garderons notre amitié avec le peuple de France
Mais nous abattrons les murailles honteuses
Qui nous empêchent de regarder la mer
Les miradors qui nous interdisent nos frères
De Galles, d'Ecosse, d'Irlande
Et nous, dont le nom connu des goélands et des cormorans,
Fut banni de tous les langages humains,
De toutes les bibliothèques, de toutes les cartes terrestres,
Nous ouvrirons nos coeurs
De paysans et de marins-pêcheurs à tous les peuples
De la planète Terre
Et nous offrirons nos yeux au Monde.
Est-ce prétentieux de nous croire égaux ?
Est-ce trop demander que de vouloir vivre ?
Nous ferons tomber la pluie sur le monde meurtri
Et nettoyer le sang graisseux dont se nourrissent les
Soi-disant puissants
Et donner à boire aux assoiffés de justice
Et les feuilles repousseront de Bretagne en Espagne,
Du Mali au Chili, d' Indochine en Palestine.
Bretagne, centre du monde habité, tu seras
Un refuge pour les oiseaux chassés pétrolés
Pour les femmes, en prison, torturées
Pour les vieillards bombardés.
Celtie, au croisement des peuples du Nord
Et du Sud, aux confins du vieux monde et du nouveau monde,
Aux frontières de la terre et de la mer,
A la limite du monde visible
Et du monde invisible....

Allan Stivell, 1975. Bé podria estar parlant de casa nostra, avui. Meravellós.

L'original i la còpia...

...tenen el mateix valor, en aquest cas. Trobo genial l'anunci de la Damm, i també trobo genial l'adaptació vallenca (gràcies, Risto). Optimisme, frescor, força...

...i a cada instant gasteu tota una vida...

Certament, teniu deures odiosos
i les mans avesades al desfici
d'horitzons verticals, massa visibles
per oblidar-los fàcilment, i encara
teniu els ulls i el cor de vidre fràgil.
Sou calafats, fusters o bé paletes
de noms obscurs, i teniu dones grises
i una llar de cartó i fusta vermella.
Però jo envejo el vostre noble ofici
perquè sou alts i forts i bruns de rostre,
i estimeu tendrament les vostres eines,
i provoqueu esclats al pit de dones
desconegudes que no us saben febles,
i a cada instant gasteu tota una vida
perquè no hi ha futur que no us pertanyi,
i us enfileu, segurs, per les escales,
i canteu, treballant, velles tonades.
Jo us envejo i voldria ser tan orfe
de mirallets com deveu ser vosaltres,
i reposar de nits amb un bleix rítmic,
i llevar-me de nou, i viure els dies
transcorregut completament per l'aire.

Martí i Pol, el gran mestre, el creador de sentits, el dominador del món des de l'immobilitat fràgil d'una cadira de rodes... Avui ell explica la feblesa de la gent senzilla molt millor del que jo podré fer-ho mai, i alhora ens mostra la força imparable que guia els nostres passos...

Fart d'en Rubalcaba, d'en Mayor i de tota la parentel·la!

Ostres, tu, que ara resulta que els electes hauran de renunciar a determinats principis de les formacions polítiques que els han ajudat a obtenir l’escó de manera “pública, notòria i fefaent”, en cas que la Santa Inquisició (la fiscalia general de l’Estat, en aquest cas) determini en qualsevol moment que algun partit és reu d’heretgia. Ostres, ja sé que la llei de partits ha estat validada per Estrasburg, però devia ser en un dia en què l’absenta, la cocaïna i els bitllets de 500 euros corrien generosament entre els membres del tribunal europeu dels drets humans…

Mireu, me la pela la legitimació europea d’aquesta merda de llei… És antidemocràtica, hipòcrita i només serveix per donar el control del poder a Euskadi, de forma il·legítima, a les forces espanyolistes. I ara resulta que el fill de sa mare del Rubalcaba troba que encara és massa tèbia i vol segellar les poques esquerdes que li quedaven al món abertzale per entrar al joc polític…

Els claus mai no entren per la cabota… Si als partits abertzales no els queda cap opció per presentar-se a unes eleccions, si a cap líder basc se li pot donar l’opció de convertir-se en un nou Gerry Adams, si l’única resposta espanyola al conflicte basc és el molt castellà trágala, no queda altra opció lògica que considerar que la lluita armada és l’única solució possible. Perdoneu el meu pensament herètic, però ja podeu anar il·legalitzant-me, i venint darrera meu amb un flabiol sonant. Si no es pot debatre i negociar sense posicions preestablertes, si els Rubalcabas, els Mayors i tots els altres cabrons volen escanyar en lloc de pactar, no queda altre camí que les bombes i les pistoles. Ostres, que no ho veuen? O és que ja els va bé, això?

(I no penseu, ingènuament, que “todos se pudrirán en la cárcel”. Aquest conflicte transcendeix les generacions. Si no l’abordem i el resolem, rebrotarà d’aquí a cinc, cinquanta o cinc-cents anys. I encara serà pitjor…)

Només sóc una nena...

...però dic veritats que són com cops de puny al mig de les vostres consciències.

Gràcies al Josep Maria, que m'ha passat el link, he escoltat una peça d'oratòria magnífica, i he recordat que de vegades les coses aparentment ingènues són molt efectives.

La policia no és tonta...

...i és capaç de detectar etarres només per la llengua que parlen (que s'assembla remotament a l'euskera), per la pinta que fan o per la pudor de sofre que deuen desprendre.

És ben igual que la policia sigui gavatxa, espanyola, luxemburguesa o australiana. La combinació d'ansietat (per agafar els qui havien mort un company seu feia pocs dies), pressa i intel·ligència és una característica comuna a la majoria dels uniformats. Encara sort que en un país suposadament respectuós amb els drets humans com és França la cosa es va resoldre amb tres dies de calabós, algunes vexacions i un ensurt monumental de les famílies dels bombers confosos per etarres. Tot i que, ara que hi penso, en un altre país suposadament respectuós amb els drets humans com és la Gran Bretanya uns policies van cosir a trets un senyor brasiler anomenat Menezes perquè feia pinta de moro...

Espero que els Torrentes nostrats es graduïn bé la vista...

Terribas 1 - Montilla 0

Darrerament veig molt poca tele, i m'havia passat per alt l'entrevista que dilluns li va ver la Mònica Terribas al president Montilla. Gràcies a l'amic Xavi Capdevila, que en aquest esplèndid post en fa el comentari, m'assabento de la polseguera que s'ha aixecat... En Xavi també fa d'agregador de comentaris, i les reaccions d'una part de la crosta sociata a l'entrevista no poden ser més sucoses.

Dos apunts marginals:

-La fàbrica d'imatges sociata és molt bona. Com pot ser, si no, que un xitxarel·lo sense suc ni bruc hagi estat presentat durant més de tres anys com l'home dels fets i no de les paraules, com l'home tranquil, com el gran timoner que amb mà de ferro condueix el país cap on només ell sap? Es podia estar d'acord, o no, amb en Maragall i amb en Pujol. Tenien tics de divinitat (de endiosamiento, que dirien els espanyols), de tant en tant la cagaven, i si voleu defensaven un model de país més aviat lamentable, però eren dos estadistes, dos gegants de la política. I en aquests temps difícils ens ha tocat ser liderats per aquesta ombra amb potes que no és capaç d'il·lusionar ni els veïns de la seva escala!

-Seguint rastres de les reaccions de l'entrevista, he trobat el grup d'opinió Control+Ç, de qui desconeixia l'existència. Em sembla una molt bona notícia que encara quedi gent amb consciència nacional i amb voluntat de servei al país als mitjans de comunicació públics de Catalunya. I el Joan Ferran, que es foti!

L'enquesta de Noxa i la manipulació informativa

En els darrers dies hi ha hagut vessament de tinta a propòsit de l’enquesta de Noxa per a La Vanguardia, que vaticina l’enfonsament del tripartit i que CiU fregarà la majoria absoluta, i sosté que els catalans són majoritàriament contraris a la independència…

Sóc més aviat alèrgic a les enquestes d’opinió, i per bé que poden assenyalar tendències, l’ús esbiaixat i alegre que es fa de les seves conclusions és més aviat mancat de rigor i sobrat de ganes de manipular. Vegem-ne alguns motius:

-L’enquesta diu en titulars que “(…)el rechazo a la independencia se mantiene(n) estable(s)”, i quan llegeixes el text veus que, en termes globals, la independència és volguda pel 36% dels enquestats, mentre que és rebutjada en un 44% dels casos. Manca, per tant, un 20% d’indecisos que són els que decantarien la majoria final, que està per veure quina serà. Aquesta atribució arbitrària del sentit de l’opinió dels indecisos és, per dir-ho en termes suaus, una manipulació il·legítima de l’enquesta.

-Per bé que la tendència a la baixa de PSC, i ERC, l’estabilitat de IC i PP, i la tendència a l’alça de CiU s’han detectat en diversos treballs demoscòpics, aquí es trenquen tots els límits i es dibuixa un país en termes de blanc i negre. A banda que la “cuina” estadística de l’enquesta (l’atribució d’opció als indecisos basada en paràmetres de record de vot) no està explicitada, i per tant també està subjecta a manipulació interessada, sobta l’enfonsament de C’s, la inexistència de representació per a RCat+Laporta, i algunes cosetes més…

-Probablement, si ens mirem el sistema d’estratificació de la mostra (1.000 enquestes distribuïdes proporcionalment per trams de població), arribarem a alguna sospita interessant. Només les ciutats de Barcelona, L’Hospitalet, Badalona, Terrassa i Sabadell acumulen el 30% de la mostra total, aproximadament. I, en canvi, no escullen el 30% del Parlament, sinó força menys! I, per altra banda, l’estructura social d’aquestes cinc ciutats s’assembla més aviat poc a la de Mataró, Girona, Lleida o Tarragona… I encara menys a la de Manresa, Vic, Tortosa o Berga. La insistent obsessió en estratificar les mostres per trams de població proporcionals, i no per quota d’escons aportats per cada demarcació provincial, genera biaixos sistemàtics monstruosos. Com que això el senyor Santamaria, director de Noxa, ho sap millor que jo, l’única conclusió possible és que a La Vanguardia li preocupa més el titular manipulador que la rigorositat estadística…

-Finalment, la realització de l’enquesta per sistema CATI restringeix la mostra a aquelles llars que tenen telèfon fix. Són cada vegada menys, i cada vegada es dibuixen clivelles més profundes entre aquestes i les que només tenen telefonia mòbil. Per tant, tenim aquí un segon biaix d’estructura social no gens menystenible. I encara, si no sabem en quins horaris es va fer el treball de camp, se’ns genera un altre problema: per molt que les quotes de sexe i edat siguin proporcionals a la població, aquelles persones en edat activa que poden contestar el telèfon de casa en horaris laborals són majoritàriament aturades, malaltes o PIRMIs. Per tant, tenim una alta probabilitat d’haver enquestat els segments menys actius i espavilats de la població si l’enquesta no s’ha fet a la nit…

O sigui, que tenim una bona colla de motius per sospitar de la fiabilitat de l’enquesta, i també per malfiar-nos de les seves conclusions… Serà divertit veure què diuen les contra-enquestes (Gesop, Àngels Pont; CEO, Gabi Colomer…;-) Esteu atents…

De debò que anem cap aquí?

Santiago Niño torna a fer profecies de les seves en aquesta entrevista a l'AVUI. No sé prou economia com per saber si té raó o no, i només el temps ens ho dirà. Però em sembla que mereix una certa atenció, almenys tanta com els Olivers, els Sala Martins, i uns quants més que massa sovint van disfressats de gurus...

En defensa pròpia (2)

En el meu darrer article de l’Avui Terrassa, els comentaris anònims han perdut la virulència dels de la col·laboració anterior. Almenys de moment, cap dels participants m’ha insultat ni s’ha enrecordat de cap membre de la meva família, cosa que és d’agrair. No obstant això, em sembla que cal puntualitzar algunes coses, més que res perquè alguns dels comentaris han estat fets o bé des de la lectura apressada, o bé des de l’analfabetisme funcional, o bé des de la manca de comprensió lectora.

En primer lloc, hi ha qui m’acusa de demanar que la gent “calli i s’esforci (més?)”, i per tant de ser contrari o tebi amb el dret de manifestació. Específicament, se m’acusa de “criticar els drets de la ciutadania a manifestar les seves inquietuds per mitjans que són drets inherents…”. Mireu, no estic en contra del dret de manifestació, ans al contrari. Em sembla una molt bona cosa que la gent reivindiqui, per tots els mitjans necessaris, allò que considera just. No obstant això, no em negareu que no assisteix la mateixa legitimitat a la gent que a Girona es manifestava contra la MAT fa pocs anys, o a la gent que va orquestrar una gran mobilització social contra el transvassament de l’Ebre també no fa gaire, que als energumens que van tallar la Ronda de Dalt durant una colla de dimecres en contra de la narcosala de la Vall d’Hebron (de fet, per por a la devaluació de la taxació dels seus habitatges) o als atontats que després de comprar duros a quatre pessetes a Afinsa i a Fórum Filatélico volien que l’Estat pagués les conseqüències de la seva avarícia i la seva inconsciència. Massa vegades es disfressen interessos particulars, o manipulacions partidàries inconfessables, de moviments socials. I considerar que tot són “inquietuds legítimes” és inconsistent, demagògic i tirant a estúpid. La MAT, o la gestió de l’aigua, són temes de model de país, i per tant polítics. I per tant reivindicables. La Vall d’Hebron, o Afinsa, són interessos particulars, i per tant cal tractar-los als tribunals o amb acords privats, i no amb manifestacions extemporànies…

I encara caldria afegir que les manis i reivindicacions intangibles (contra la crisi, contra l’especulació, contra qualsevol concepte abstracte…) formen part d’aquest pack d’extemporaneïtat. Entre altres coses perquè només donen a fraccions de la ciutadania una vàlvula d’escapament contra el seu malestar, contra la seva ràbia, contra la seva por… Però no proposen eines, no condicionen la presa de decisions alternatives concretes, no es pot concretar la cara i la ubicació geogràfica del destinatari de les protestes… Es tracta de catarsis tant estètiques com perfectament inútils que a sobre generen riscos socials perfectament evitables. Aquells (i aquelles) seduïts per aquesta tipologia anímica de manis farien bé de fer-se unes quantes palles abans de sortir a baladrejar inútilment al carrer. Com a mínim hi anirien relaxats!

En segon lloc, vull aclarir que la revolució francesa no va acabar amb uns quants caps en un cistell, sinó que va COMENÇAR així. I allò que va començar com a reacció contra el despotisme il·lustrat, i contra un model social caduc que empobria la majoria de la població, va acabar amb el triomf de la demagògia, amb la substitució de l’aristocràcia per la burgesia com a classe dirigent, amb la recerca de falsos enemics exteriors per cohesionar el país i fer-li oblidar els problemes interns i amb l’entronització d’un emperador. Un emperador que, paradoxalment, era molt d’esquerres per a la seva època. El que em preocupa, entre altres coses, és que no estem incubant, amb tanta tonteria reivindicadora, les precondicions necessàries per al triomf de la demagògia i el populisme, per a l’adveniment de napoleonets que al començament són molt simpàtics, però que ja sabem com acaben…

Tercerament, hi ha algun comentari falton i tirant a capullo que utilitza com a atac ad hominem el clàssic argument que el meu pas per la poltrona m’ha tornat fatxa de cop i volta, i que no m’agraden les manis perquè són incòmodes per a qui ocupa un lloc on cal decidir… Mireu, professionalment no m’incomoden ni les manis, ni els insults, ni gaire coses ja. Com bé diu algú, això va amb el sou… I, de fet, la negociació continuada amb diversos grups, lobbies, grupets, ciutadans, entitats i altres animals diversos és una de les coses més divertides i apassionants de determinades feines públiques. El que m’incomoda és el papanatisme de més d’un polític que quan veu quatre capullos cridant al carrer corre a apretar-se el cinturó, no fos cas que li caiguessin els pantalons. El que m’incomoda és la manca de valentia, coherència i determinació d’una bona colla de gestors públics que quan són escridassats, o insultats, o vexats al diari o en persona, per por de perdre punts en la seva sacrossanta autoestima corren a prometre l’oro i el moro sense pensar en les conseqüències a llarg termini de les seves promeses i les seves decisions. El que m’incomoda és la substitució de la racionalitat i la planificació pel crit, el desig irracional i la gesticulació teatral. Vaja, no és una qüestió de ser més o menys democràtic. És només una qüestió de sentit comú, que al pas que anem esdevindrà el menys comú dels sentits…

Per fi és divendres!

I, encara que aparentment aquesta cançó no sigui gaire alegre, transmet potència, determinació, bon rotllo, decisió, intensitat i esperança. Tot allò que cal esperar d'un cap de setmana...
Recordeu, sempre, d'on venim, qui som i què volem!

(I no us deixeu enlluernar per les lectures apressades. Aquest cap de setmana hi haurà post en defensa pròpia...)

I si ens Unnim menys?

La Caixa de Girona s’ha rajat com una menor i ha sortit del projecte de fusió que ha de portar les caixes de Terrassa, Sabadell i Manlleu a anomenar-se Unnim d’aquí a poc temps.

Desconec els motius d’aquesta decisió, però com que també desconec els motius que van dur aquestes caixes a voler fusionar-se em trobo en la típica situació de poder parlar còmodament, amb la inconsciència pròpia del qui d’estratègies econòmiques no en sap gairebé res…

D’entrada, trobo estrany que el Gobierno de España impulsi el FROB, quan tot just fa pocs mesos en ZP s’omplia la boca de la salut de ferro del sistema financer espanyol, que segons ell era l’enveja de tot el món per la seva solvència i solidesa. Per altra banda, si el motiu dels processos de fusió d’entitats que s’ha iniciat era la concentració d’actius per poder fer front a la descapitalització del sistema, no entenc com les entitats segueixen exhibint uns comptes de resultats amb uns beneficis gairebé obscens. Amb aquests beneficis, les provisions de fons per a insolvències encara tindrien un bon marge per créixer, trobo, sense necessitat de fusions.

En tercer lloc, i tot i desconeixent la magnitud de l’exposició de les entitats financeres locals als actius tòxics d’origen internacional, em sembla que el gran problema de solvència de les caixes i bancs del nostre país és la seva exposició a les operacions creditícies derivades del totxo i, per tant, l’alta proporció d’actiu fix que deuen tenir immobilitzada en forma d’habitatges sense vendre. Tenint en compte que l’alegria creditícia de la darrera dècada va ser provocada en bona part per l’avidesa de negoci de caixes i bancs, ara probablement el que tocaria fer és desprendre’s d’aquests actius, per la via de la venda i del lloguer social, i acabar d’acostar els preus de l’habitatge a la realitat. Això reduïria els marges de la banca i tocaria de mort el sector de la promoció immobiliària per força temps, sí. Però si estem d’acord en què el canvi de sistema econòmic és una necessitat ineludible i inajornable, probablement caldria començar per aquí…

No ens enganyem, m’ensumo que el FROB i la injecció de caler públic que comporta pretén mantenir la situació de privilegi del sector financer en el conjunt del sistema econòmic, per la via de la transferència d’uns diners públics que podrien estar molt millor emprats en altres mesures, ja siguin de tipus contracíclic, de despesa social, de millora del finançament de les hisendes locals o de reducció del deute públic…

I un dubte final: si cal incrementar la grandària mitjana de les entitats financeres i som en un espai europeu únic, per què no fusionar-se amb entitats de Hannover, Copenhague o Reims en lloc de fondre’s amb el veí del costat? Els processos de fusió, llavors, probablement no comportarien costos en termes de reducció de plantilles, de reorientació d’oficines o de retalls de l’obra social. I, molt probablement també, s’avançaria cap a la debilitació del nacionalisme econòmic que impregna una part massa gran de les decisions del gobierno de España…

Neu

La ciutat és més neta, des de fa dos dies. No sé si és més rica, noble, culta i feliç, però l’aire és transparent, el vent talla els llavis, i l’ambient té un punt nòrdic, més pausat que de costum. Dilluns i dimarts els cotxes es van quedar a casa, i flotava una sensació que anava a cavall entre l’angúnia i la il•lusió infantil. Hi havia, també, aquella sensació de civilitat que feia temps que no notava: policies amables preocupant-se molt per la gent i no gaire per les seves propietats, conductors d’autobús amb la mirada cansada però neta, gent que frissava per plegar i patia per arribar a casa, emoció i admiració per la bellesa que provoca la neu…

Era curiós, però cap a les set de la tarda la ciutat estava com endormiscada, mig paral•litzada pel fred, i només alguns adolescents, poques famílies i uns quants joves trencaven el gran llençol blanc llançant-se boles de neu entre rialles, fent-se fotos o intentant formar un ninot que tot just s’intuïa. Molts d’ells tenien trets facials quítxues, o guaranís, o nordafricans, i s’agermanaven en el joc, en el fred i en l’extraordinari amb els caucàsics o els mediterranis. No vaig poder evitar pensar que, per a algú de zones càlides del planeta, es devia estar vivint un moment màgic i irrepetible… (I també vaig pensar, amb un punt de tristor, que som una mica massa acomodats, els autòctons, i que hem abandonat ridículament l’espai públic com a lloc de joc i de relació social, i que l’estem convertint tristament només en un lloc de pas. I que ens ho hauríem de fer mirar, doncs ens estàvem perdent una tarda extraordinària).

I un darrer pensament, abans de jugar, descalç, a la neu neta i tova que el cel ens havia regalat, i quedar blanc com un monstre cavernari, va ser per tota aquella gent que s’havia preocupat per tal que tot estigués en ordre, per tal que allò que anomenem “dipositiu d’emergència” i que en realitat no és més que allò que fan les ciutats civilitzades per ajudar els seus, funcionés correctament. Algú va passar amb nota la seva primera experiència en aquest tema, i molts van estar, com sempre, a l’alçada. Malgrat les dificultats, malgrat el temps difícil que ens ha tocat viure, quan totes aquestes coses segueixen funcionant com un rellotge (bé, això dels trens em sembla que no hi ha qui ho arregli;-), et sents orgullós de la ciutat i de la seva gent. Si apliquem al quotidià, a l’atur, a la convivència i a la cohesió una mínima fracció de l’energia humana que vaig veure dilluns en acció, gairebé res no podrà aturar-nos.

Dia de la dona femella

Incrementem la despesa pública fins a l’infinit, i per poder-ho fer sagnem les classes mitjanes fins a l’extenuació, i les empreses fins a descapitalitzar-les. I si no n’hi ha prou nacionalitzem la banca, prohibim la borsa, convertim les esglésies en cotxeres i les mesquites en economats ben socialistes. Col·lectivitzem la propietat de la terra, abolim l’especulació, prohibim la família nuclear heterosexual i canviem els textos clàssics fins a evitar que siguin subversius. Convertim Romeu i Julieta en escarni de l’amor romàntic i en oprobi de les relacions de poder, transformem Faust en el deliri d’un petit burgès insolidari i mesquí, fem que Dràcula esdevingui homosexual i que en lloc d’enamorar-se de la Mina Harker es vesteixi de dragqueen tot perseguint un Rock Hudson eternament jove. I, sobretot, prohibim el llenguatge sexista a la TV.

Seguim pensant, ingènuament, que els serveis personals són intensius en mà d’obra, barats en inversió i difícilment deslocalitzables, només per poder mantenir l’enganyosa sensació que el nostre estil de vida és correcte, i ètic, i progre. Seguim sagnant, una miqueta més encara, les classes mitjanes obligant-les a salaritzar el treball reproductiu, amb seguretat social inclosa per garantir el futur del sistema de pensions, i seguim ofertant llocs de treball merdosos a senyores equatorianes que ploren d’enyorament cada dia que surten a passejar. Seguim pensant que aquells que tenen senyora de fer feines per poder seguir mantenint les seves feines inacabables, la seva cursa boja cap al no-res, són els que han de garantir el futur del país i la seva sortida de la crisi. I no ens preocupem gaire per aquells que paguen sis euros l'hora, en negre, a una filipina. Són tan solidaris que fan venir ganes de plorar d’emoció…

Celebrem el vuit de març amb aquest aroma revolucionari als cabells, i sentim-nos orgullosos de la nostra capacitat de transgressió, del nostre penetrant intel·lecte, de la nostra capacitat d’assenyalar el camí i la veritat a les masses indoctes, alienades i acrítiques. Som dones amb iniciativa, i res no ens aturarà. Sobretot, en la nostra embogida cursa cap a la destrucció, no pensem en les conseqüències dels nostres actes. No pensem en els costos de mantenir la ideologia a capa i espasa sense pensar en la tossuda realitat. No fos cas que algú s’atrevís a aplicar el sentit comú i a pensar, d’una puta vegada. No fos cas que algú digués que ja n’hi ha prou, d’exigència adolescent, d’admonició capellanesca disfressada de llenguatge progressista, d’estupidesa decimonònica transvestida d’esquerradedebò. No caiguéssim pas en l’error de pensar que hem encertat en la descripció dels símptomes, però que hem equivocat el diagnòstic de forma clamorosa.

No és el gènere, estúpids. És el sistema, el que falla. (A propòsit d’un article que he llegit avui, a propòsit del 8 de març, a un diario que no vull recordar d’on és).