...vacances, vacaciones, fêtes, holidays, festas, Διακοπές, praznici, أيام العطل , חגים , 假期, gwyliau, ferie, likizo, oporraldia...
;-)))))
dissabte 31 de juliol de 2010
Per fi...
En defensa pròpia (6)
El meu darrer article de l’Aterrassa ha aixecat una notable polseguera entre aquells que acostumen a autoanomenar-se ciutadans del món… Divuit comentaris, en la seva immensa majoria insultants, faltons, impertinents o directament vexatoris. Sort que tinc les esquenes amples, que si no n’hi hauria per posar-se a plorar i no escriure mai més, o bé per agafar un bat de beisbol i començar a passar comptes a més d’un fill de puta… En fi, qui no diu res no és mai criticat, i això de mantenir-me callat no va amb el meu tarannà. Com ja va sent habitual cada cop que em publica aquest diari digital, ens anirem defensant una miqueta.
Aquesta vegada, els comentaris provenen majoritàriament de gent que en principi sap llegir, però que descodifica esbiaixadament el que he escrit i que es construeix un enemic de cartró pedra a mida contra el qual poden lluitar millor. És a dir, que en general produeixen hermenèutica barata i converteixen un ou en una castanya, posant a la meva ploma coses que no he escrit.
Les línies argumentals més repetides són les habituals en aquesta tipologia d’intoxicadors intel•lectuals, amanides amb atacs directes contra la meva persona (i no contra les meves idees), farcides en alguns casos d’admonicions sobre què hauria de fer o no en el meu àmbit laboral. Aprofito per aclarir que sospito que alguna d’aquestes admonicions prové d’algun personatge que geogràficament i laboral tinc més o menys proper, a qui quan identifiqui inequívocament i deixi la meva feina actual faré tot el possible per trencar-li les dents, per rastrer i desgraciat.
El resum de les objeccions rebudes aniria per aquí:
Atacs ad hominem:
-cobra un paston per una feina …on l’han col•locat a dit (comentari 08, Lis) …i està pagant penyora al seu partit…
-això és impropi d’un membre de l’equip de govern del nostre ajuntament (comentari 02, al•lucinat!) …que hauria de treballar per la igualtat…
-Isaac Albert, deshágase de semejante especimen (comentari 09, hlg)
Em fa una mica de mandra haver de justificar-me reiteradament sobre la naturalesa de la meva feina. En fi, ni pago penyora a cap partit, ni moltes de les coses que faig públicament són com a conseqüència de la meva situació laboral. Sóc, ja ho he dit moltes vegades, una persona lliure que en el seu temps lliure pensa, diu i fa el que li passa pels collons sense haver de rendir comptes a ningú. Des del punt de vista laboral, no sóc un mindundi que fa de comissari polític; sóc un tècnic d’alta qualificació, amb més de vint anys d’experiència, que no ha d’anar pel món justificant-se de res, que treballa responsablement, i que sap de sobres què ha de fer i què no. I la gent que confia en mi té prou criteri com per saber diferenciar la vàlua laboral de la vida (i trajectòria pública) personal. I la gent que no sap fer aquesta diferenciació no té ni idea de com funciona el món, a banda de tenir habitualment un tarannà mesquí i filldeputesc.
Sóc un instigador d’odi, un racista, etnicista i fatxa:
-comentaris 17, 16, 09 (en castellà), 08, 06 (en castellà), 05 (en castellà) i 01.
Mirin, la majoria de comentaris van en la línia Ciudadanos, què volen que hi faci. I utilitzen l’argumentari habitual, basat en presentar els independentistes com una colla d’intolerants decimonònics que viuen en un país imaginari i somnien en un retorn a les societats culturalment homogènies, i als espanyolistes irredempts com unes pobres víctimes innocents de la intolerància. M’hi pixo, respectuosament… (I li reitero al Xarnego que la gent que pensa com el Fèlix de Azúa, l’Albert Boadella, el Francesc de Carreras i tota la patuleia són una colla d’imbècils integrals, que vesteixen i legitimen espanyolisme ranci i frustracions personals amb discurs teòricament il•lustrat, en el sentit del segle XVIII gavatxo. Això no té res a veure amb el fet que no pensin el mateix que jo: hi ha gent molt potent, i que em dóna cent mil voltes, que no pensa el mateix que jo. Xarnego, rei, aprèn lògica proposicional.)
Recordo que en cap moment no he dit que hi hagi bons i dolents, a l’article, sinó que m’he limitat a escriure unes quantes evidències:
1) A Catalunya hi ha moltes comunitats nacionals, amb dues de majoritàries (catalana i espanyola) que mantenen una sorda lluita simbòlica per l’hegemonia.
2) Això no té res a veure amb una suposada puresa identitària o cultural. L’adscripció a una o altra comunitat té elements voluntaris (i d’altres d’estructurals) i és perfectament possible ser independentista sense que t’agradi la sardana o els castells, sense menjar pa amb tomàquet i fins i tot sense parlar el català…
3) També és evident que a Catalunya hi ha un espanyolisme de pedra picada que no només es nega a respectar la catalanitat sinó que la menysprea i la combat activament, i que hi ha profundes afinitats electives entre determinades maneres de celebrar victòries esportives i determinat espanyolisme.
4) Quan es plantegi la independència de Catalunya, és evident que cap d’aquestes comunitats es quedarà quieta, car estarem parlant d’una traslació d’un conflicte de l’àmbit simbòlic a l’àmbit de la distribució del poder. Caldrà, per tant, estar atents per evitar una balcanització d’aquest conflicte.
5) Aquest, per cert, és un dels grans espantalls (el de la fractura social) que determinats àmbits polítics utilitzen per presentar com a perillós un procés d’independència. I, acollonits per aquest espantall, molts catalans desenvolupen actituds submisses. En sembla que el temps de la submissió ja s’ha acabat: que tothom tingui la identitat que vulgui, i no barregem la complexitat identitària i relacional existent a les societats actuals amb la presentació social del projecte d’independència com a cosa desfasada i excloent. El dia que siguem independents no hi haurà tests d’ADN, ni camps de reeducació, ni controls de catalanitat: viurem en un lloc més lliure, simplement, i tothom continuarà fent la seva via. Via que inclou el retorn a Espanya de tots aquells que desitgin fer-ho i es sentin incòmodes en un país que no forma part dels seus marcs mentals… Tot i que no sé qui serà l’estret de mires, en aquest cas.
6) L’homogeneïtat cultural (impossible, per altra banda) no té res a veure amb el projecte independentista. Presentar les “ciudades-mundo”, cosmopolites i tal, com a model social contraposat a l’independentisme és filldeputesc i rastrer. I, per cert, malgrat el cosmopolitisme aquest, ningú a Roma dubta de la italianitat de la ciutat, Londres és britànic fins al moll de l’os, Madrid és espanyola del cagar… Estem parlant de poder, i no de cultura. I el poder el tenen els estats…
Els qui no sàpiguen veure aquestes evidències, o són cínics o són imbècils, per cert.
El problema no és la identitat sinó l’economia, estúpid:
-comentaris 04 i 02
Mirin, per molt que hi hagi una associació demogràfica significativa entre concentracions territorials de baixos nivells de renda i alta freqüència d’espanyolisme resistencial, la millora d’aquests nivells de renda no acostuma a traduir-se en un increment de la catalanitat voluntariosa… Dit d’una altra manera, qui després de passar-se mitja vida a Bellvitge es jubila i se’n va a una urbanització de Cubelles, no acostuma a canviar d’idees, sinó només de condicions de vida… La pètria estabilitat dels mapes electorals globals té alguna relació amb aquest fet, m’imagino…
Ergo, les lluites per la justícia social i per la independència, tot i que relacionades, són diferents. I, no sé per què, aquesta manera de pensar, que prioritza la resolució de les injustícies socials abans que les nacionals, em porta ressonàncies de l’internacionalisme obrer clàssic (que actualment es troba integrat a l’ADN ideològic d’alguns partitsdesquerradedebò;-), i alguns aromes lerrouxistes… Vaja, res de nou. La història no forma part dels interessos de massa gent, encara, i ens veiem obligats massa vegades a reproduir debats caducats…
Feiner, vostè no en té ni puta idea, i a més és tancat de ment:
-comentari 07 (Jordi) recomanant-me la lectura d’Amin Maalouf
Mira, Jordi, rei, em vaig llegir Les identités meurtrières en francès, ja fa uns quants anyets. I sóc capaç de llegir acceptablement en mitja dotzena d’idiomes, capullo. I les ressonàncies de grandeur d’un libanès agavatxat, malgrat tingui un cognom que fa escórrer de gust les orelletes dels multicultis, tenyides de la suposada superioritat moral d’algú que va escriure en periode immediatament posterior a la guerra dels Balcans, no em fan ni fred ni calor.
Prova tu de llegir Jürgen Habermas, o Norbert Elias, només per posar dos exemples d’intel•lectuals seriosos que consideren que el patriotisme i el nacionalisme no només no són assassins per definició, sinó que poden arribar a ser positius. També pots llegir-te’ls en català… I no entenguis Habermas com ho fa el PP, si us plau…
En fi, fins a la propera defensa…
Aquesta vegada, els comentaris provenen majoritàriament de gent que en principi sap llegir, però que descodifica esbiaixadament el que he escrit i que es construeix un enemic de cartró pedra a mida contra el qual poden lluitar millor. És a dir, que en general produeixen hermenèutica barata i converteixen un ou en una castanya, posant a la meva ploma coses que no he escrit.
Les línies argumentals més repetides són les habituals en aquesta tipologia d’intoxicadors intel•lectuals, amanides amb atacs directes contra la meva persona (i no contra les meves idees), farcides en alguns casos d’admonicions sobre què hauria de fer o no en el meu àmbit laboral. Aprofito per aclarir que sospito que alguna d’aquestes admonicions prové d’algun personatge que geogràficament i laboral tinc més o menys proper, a qui quan identifiqui inequívocament i deixi la meva feina actual faré tot el possible per trencar-li les dents, per rastrer i desgraciat.
El resum de les objeccions rebudes aniria per aquí:
Atacs ad hominem:
-cobra un paston per una feina …on l’han col•locat a dit (comentari 08, Lis) …i està pagant penyora al seu partit…
-això és impropi d’un membre de l’equip de govern del nostre ajuntament (comentari 02, al•lucinat!) …que hauria de treballar per la igualtat…
-Isaac Albert, deshágase de semejante especimen (comentari 09, hlg)
Em fa una mica de mandra haver de justificar-me reiteradament sobre la naturalesa de la meva feina. En fi, ni pago penyora a cap partit, ni moltes de les coses que faig públicament són com a conseqüència de la meva situació laboral. Sóc, ja ho he dit moltes vegades, una persona lliure que en el seu temps lliure pensa, diu i fa el que li passa pels collons sense haver de rendir comptes a ningú. Des del punt de vista laboral, no sóc un mindundi que fa de comissari polític; sóc un tècnic d’alta qualificació, amb més de vint anys d’experiència, que no ha d’anar pel món justificant-se de res, que treballa responsablement, i que sap de sobres què ha de fer i què no. I la gent que confia en mi té prou criteri com per saber diferenciar la vàlua laboral de la vida (i trajectòria pública) personal. I la gent que no sap fer aquesta diferenciació no té ni idea de com funciona el món, a banda de tenir habitualment un tarannà mesquí i filldeputesc.
Sóc un instigador d’odi, un racista, etnicista i fatxa:
-comentaris 17, 16, 09 (en castellà), 08, 06 (en castellà), 05 (en castellà) i 01.
Mirin, la majoria de comentaris van en la línia Ciudadanos, què volen que hi faci. I utilitzen l’argumentari habitual, basat en presentar els independentistes com una colla d’intolerants decimonònics que viuen en un país imaginari i somnien en un retorn a les societats culturalment homogènies, i als espanyolistes irredempts com unes pobres víctimes innocents de la intolerància. M’hi pixo, respectuosament… (I li reitero al Xarnego que la gent que pensa com el Fèlix de Azúa, l’Albert Boadella, el Francesc de Carreras i tota la patuleia són una colla d’imbècils integrals, que vesteixen i legitimen espanyolisme ranci i frustracions personals amb discurs teòricament il•lustrat, en el sentit del segle XVIII gavatxo. Això no té res a veure amb el fet que no pensin el mateix que jo: hi ha gent molt potent, i que em dóna cent mil voltes, que no pensa el mateix que jo. Xarnego, rei, aprèn lògica proposicional.)
Recordo que en cap moment no he dit que hi hagi bons i dolents, a l’article, sinó que m’he limitat a escriure unes quantes evidències:
1) A Catalunya hi ha moltes comunitats nacionals, amb dues de majoritàries (catalana i espanyola) que mantenen una sorda lluita simbòlica per l’hegemonia.
2) Això no té res a veure amb una suposada puresa identitària o cultural. L’adscripció a una o altra comunitat té elements voluntaris (i d’altres d’estructurals) i és perfectament possible ser independentista sense que t’agradi la sardana o els castells, sense menjar pa amb tomàquet i fins i tot sense parlar el català…
3) També és evident que a Catalunya hi ha un espanyolisme de pedra picada que no només es nega a respectar la catalanitat sinó que la menysprea i la combat activament, i que hi ha profundes afinitats electives entre determinades maneres de celebrar victòries esportives i determinat espanyolisme.
4) Quan es plantegi la independència de Catalunya, és evident que cap d’aquestes comunitats es quedarà quieta, car estarem parlant d’una traslació d’un conflicte de l’àmbit simbòlic a l’àmbit de la distribució del poder. Caldrà, per tant, estar atents per evitar una balcanització d’aquest conflicte.
5) Aquest, per cert, és un dels grans espantalls (el de la fractura social) que determinats àmbits polítics utilitzen per presentar com a perillós un procés d’independència. I, acollonits per aquest espantall, molts catalans desenvolupen actituds submisses. En sembla que el temps de la submissió ja s’ha acabat: que tothom tingui la identitat que vulgui, i no barregem la complexitat identitària i relacional existent a les societats actuals amb la presentació social del projecte d’independència com a cosa desfasada i excloent. El dia que siguem independents no hi haurà tests d’ADN, ni camps de reeducació, ni controls de catalanitat: viurem en un lloc més lliure, simplement, i tothom continuarà fent la seva via. Via que inclou el retorn a Espanya de tots aquells que desitgin fer-ho i es sentin incòmodes en un país que no forma part dels seus marcs mentals… Tot i que no sé qui serà l’estret de mires, en aquest cas.
6) L’homogeneïtat cultural (impossible, per altra banda) no té res a veure amb el projecte independentista. Presentar les “ciudades-mundo”, cosmopolites i tal, com a model social contraposat a l’independentisme és filldeputesc i rastrer. I, per cert, malgrat el cosmopolitisme aquest, ningú a Roma dubta de la italianitat de la ciutat, Londres és britànic fins al moll de l’os, Madrid és espanyola del cagar… Estem parlant de poder, i no de cultura. I el poder el tenen els estats…
Els qui no sàpiguen veure aquestes evidències, o són cínics o són imbècils, per cert.
El problema no és la identitat sinó l’economia, estúpid:
-comentaris 04 i 02
Mirin, per molt que hi hagi una associació demogràfica significativa entre concentracions territorials de baixos nivells de renda i alta freqüència d’espanyolisme resistencial, la millora d’aquests nivells de renda no acostuma a traduir-se en un increment de la catalanitat voluntariosa… Dit d’una altra manera, qui després de passar-se mitja vida a Bellvitge es jubila i se’n va a una urbanització de Cubelles, no acostuma a canviar d’idees, sinó només de condicions de vida… La pètria estabilitat dels mapes electorals globals té alguna relació amb aquest fet, m’imagino…
Ergo, les lluites per la justícia social i per la independència, tot i que relacionades, són diferents. I, no sé per què, aquesta manera de pensar, que prioritza la resolució de les injustícies socials abans que les nacionals, em porta ressonàncies de l’internacionalisme obrer clàssic (que actualment es troba integrat a l’ADN ideològic d’alguns partitsdesquerradedebò;-), i alguns aromes lerrouxistes… Vaja, res de nou. La història no forma part dels interessos de massa gent, encara, i ens veiem obligats massa vegades a reproduir debats caducats…
Feiner, vostè no en té ni puta idea, i a més és tancat de ment:
-comentari 07 (Jordi) recomanant-me la lectura d’Amin Maalouf
Mira, Jordi, rei, em vaig llegir Les identités meurtrières en francès, ja fa uns quants anyets. I sóc capaç de llegir acceptablement en mitja dotzena d’idiomes, capullo. I les ressonàncies de grandeur d’un libanès agavatxat, malgrat tingui un cognom que fa escórrer de gust les orelletes dels multicultis, tenyides de la suposada superioritat moral d’algú que va escriure en periode immediatament posterior a la guerra dels Balcans, no em fan ni fred ni calor.
Prova tu de llegir Jürgen Habermas, o Norbert Elias, només per posar dos exemples d’intel•lectuals seriosos que consideren que el patriotisme i el nacionalisme no només no són assassins per definició, sinó que poden arribar a ser positius. També pots llegir-te’ls en català… I no entenguis Habermas com ho fa el PP, si us plau…
En fi, fins a la propera defensa…
dimecres 28 de juliol de 2010
De braus...
Avui és un dia trist. El Parlament de Catalunya ha prohibit les curses de braus al país, i penso que això ha estat un greu error. Ja vaig exposar els motius que em duen a aquesta conclusió en aquest post, fa uns mesos.
No es tracta, com ens voldran fer veure alguns, d'un problema identitari. Penseu que els toros ja s'han prohibit a les Canàries i ningú no va fer-ne escarafalls. El problema identitari, en qualsevol cas, el tenen aquells qui vulguin simplificar excessivament i centrar el debat només en aquest punt. Tot i que de moment els articles de la Vanguardia, el Mundo i el País adopten un to més aviat maccarthysta que no fan presagiar res de bo quant al tractament informatiu futur de l'afer, em consola pensar que l'Avui i el Periódico (sorprenentment) han adoptat un to més moderat i respectuós quant als comportaments individuals dels diputats.
Es tracta, em sembla, d'un tema de profund abast relacionat amb els límits de la democràcia, amb el paper de les administracions públiques i amb l'aprofundiment del model d'estat mainadera. No es pot resoldre tot amb autoritzacions i prohibicions, no es poden regular costums i tradicions per llei, no es poden atribuir graciosament drets suposadament naturals als animals, no es pot fer anar la llei per davant de la societat... Avui, a Catalunya, hem anat una mica més avall pel pendent de l'excessiva intromissió dels legisladors en les coses que no han de ser legislades. Una llàstima...
dimarts 27 de juliol de 2010
Jejejeje...
Com sempre, en Ferreres ho explica de manera més clara i sintètica que ningú... Dijous, post en defensa pròpia. Esteu avisats...
diumenge 25 de juliol de 2010
Dedicat als Capgrossos
Fa pocs dies vaig fer un text, per encàrrec de l'Alba Galan dels Capgrossos, que vull compartir avui amb vosaltres. Malgrat el desenvolupament de la diada de Les Santes d'avui, continuo pensant això...
L’any 1993 jo era un jove lleó de 29 anys, que rugia al costat d’altres lleons d’edats similars. El Nani a l’altra rengla, el Ferran Pont davant meu, el Màrius de cap de colla… La decisió d’encarar el repte de bastir el primer castell de gamma extra del segle XX va ser presa per un conjunt de joves lleons que volia marcar el seu territori de cacera enfront de lleons més vells, més savis i més experimentats, que havien intentat fins a dotze vegades trencar els límits de l’impossible.
No era només un repte generacional i un pols pel lideratge del món casteller, però. Era un desafiament formidable de caràcter tècnic, logístic, psicològic i social. Tècnicament, la decisió de posar crosses a les manilles era crucial, i es va revelar encertada. Per aconseguir això, no obstant, calia modificar l’estructura del folre i de la soca, i calia reinventar algunes posicions. Van ser unes quantes setmanes d’assaig i error, de peus desmuntats a l’assaig, d’alguna aparatosa enfonsada del peu del castell… I van ser uns quants mesos d’alleugeriment del dos de vuit, i de treballar la rapidesa, la lleugeresa i la finor del tronc.
Logísticament, calia mobilitzar més de cinc-cents castellers, una massa social que fins llavors era una utopia per a nosaltres. I calia que aquests nous castellers esdevinguessin experts, resistents i soferts en el mínim temps possible. Sort que en aquells anys la joventut era nombrosa, implicada i venia d’entorns acostumats al patiment, a la disciplina i al repte! I al costat d’això ja hi havia un grup de castellers veterans prou ampli com per socialitzar ràpidament el saber i el saber estar.
Psicològicament, el fet d’afrontar un castell en teoria impossible era una arma de doble tall. La sensació d’anar al límit reduïa la por de fracassar, però alhora extremava la prudència. La dilució de responsabilitat individual que s’experimenta en un castell tan complex, acompanyada de la sensació d’ofec i claustrofòbia que acompanyava els primers peus dels castells amb manilles, ens feia témer que més gent del compte, especialment els novells, faria figa abans d’hora. La realitat va desmentir aquesta por, l’olla a pressió en que es va convertir el Raval aquell dia de novembre ens va donar la fortalesa necessària com per afrontar el repte, i encara se’m posa la pell de gallina recordant l’aleta d’aquell castell, i la intensitat de les sensacions que vam experimentar durant aquells quatre minuts màgics. Ara us toca a vosaltres, i estic convençut que superareu tots aquests esculls. Benvinguts al club!
L’any 1993 jo era un jove lleó de 29 anys, que rugia al costat d’altres lleons d’edats similars. El Nani a l’altra rengla, el Ferran Pont davant meu, el Màrius de cap de colla… La decisió d’encarar el repte de bastir el primer castell de gamma extra del segle XX va ser presa per un conjunt de joves lleons que volia marcar el seu territori de cacera enfront de lleons més vells, més savis i més experimentats, que havien intentat fins a dotze vegades trencar els límits de l’impossible.
No era només un repte generacional i un pols pel lideratge del món casteller, però. Era un desafiament formidable de caràcter tècnic, logístic, psicològic i social. Tècnicament, la decisió de posar crosses a les manilles era crucial, i es va revelar encertada. Per aconseguir això, no obstant, calia modificar l’estructura del folre i de la soca, i calia reinventar algunes posicions. Van ser unes quantes setmanes d’assaig i error, de peus desmuntats a l’assaig, d’alguna aparatosa enfonsada del peu del castell… I van ser uns quants mesos d’alleugeriment del dos de vuit, i de treballar la rapidesa, la lleugeresa i la finor del tronc.
Logísticament, calia mobilitzar més de cinc-cents castellers, una massa social que fins llavors era una utopia per a nosaltres. I calia que aquests nous castellers esdevinguessin experts, resistents i soferts en el mínim temps possible. Sort que en aquells anys la joventut era nombrosa, implicada i venia d’entorns acostumats al patiment, a la disciplina i al repte! I al costat d’això ja hi havia un grup de castellers veterans prou ampli com per socialitzar ràpidament el saber i el saber estar.
Psicològicament, el fet d’afrontar un castell en teoria impossible era una arma de doble tall. La sensació d’anar al límit reduïa la por de fracassar, però alhora extremava la prudència. La dilució de responsabilitat individual que s’experimenta en un castell tan complex, acompanyada de la sensació d’ofec i claustrofòbia que acompanyava els primers peus dels castells amb manilles, ens feia témer que més gent del compte, especialment els novells, faria figa abans d’hora. La realitat va desmentir aquesta por, l’olla a pressió en que es va convertir el Raval aquell dia de novembre ens va donar la fortalesa necessària com per afrontar el repte, i encara se’m posa la pell de gallina recordant l’aleta d’aquell castell, i la intensitat de les sensacions que vam experimentar durant aquells quatre minuts màgics. Ara us toca a vosaltres, i estic convençut que superareu tots aquests esculls. Benvinguts al club!
L'estranya parella
El senyor Serrano es referia a un senyor i una senyora una mica freakies, però el títol de la cançó es pot aplicar a moltes coses... En diumenge, coses lleugeres. ,-)
dissabte 24 de juliol de 2010
Hòztia amb en ZPp!
Ahir en ZPp -Zapaztre Polític punyeteru- va vizitar la Tribuna Barzelona, i endut per un exzéz de zel ez va dezfer en el·logiz de l'Ezpanya plural (en la que noméz hi creuen trez o quatre gilipollez, cap d'ellz de l'Ebre enllà), a banda de fotre canya alz pocz membrez del PZC que la zetmana pazzada van conziderar que calia pazzar-ze per l'engonal la dizciplina de vot al Congrezo. En èpoquez de conztrucció de lliztez electoralz, això zonava a defunzió política delz Caztellz, Maragallz, Turez i de tuttiquanti bitxo vivent del PZC que no zigui xava o vizqui al Baix Llobregat.
De pazzada, en ZPp -Zilenzióz Pet putrefacte- va deixar clar que elz catalanz han de zeguir zent ezpanyolz i que z'abocarà a això (antez azul que rota) independentment de la voluntat de lez pobrez criaturez que han de zer mantingudez zi uz plau per força en el zel de l'ezpanyolitat. Zerà dezgraziat! En ZP zap que no hi ha marxa enrere, i que allò que elz magiztratz del TC han perpetrat per culpa zeva i d'unz quantz méz ha eztat el detonant que ez nezezzitava per iniziar el camí cap a la independènzia.
Com que éz dizzabte, i cal zer lleuger, dedico aquezt video a en ZPp -Zalvatge Pop purulent- per tal que ze'n vagi fent a la idea, i a en Jozep Maria Zanz per haver-me fazilitat amablement el link. Per zert, conec cal Negre (de Berga) dez de fa moltz anyz, com no podia zer d'altra manera... ;-)
dimecres 21 de juliol de 2010
Solidari... què?
La unitat torna a anar de baixa… Ahir al Congreso el PSC va tornar a fer el ridícul, i va votar contra el mateix text que la setmana passada va votar favorablement al Parlament de Catalunya. CiU, IC i ERC han tingut també un paper més aviat galdós, des dels xecs en blanc de Mas fins l’eterna tebior nacional dels tutticolori, passant pel tacticisme cada vegada més cansinu de la direcció nacional d’Esquerra. PP i C’s no són d’eixe món, i no podem esperar res d’ells, més que l’aplicació de l’eutanàsia a Catalnya.
Esquerra va fer un gest simbòlic i perfectament inútil amb aquesta proposta, sabent que es quedaria sola. No obstant això, cal valorar-ne la valentia i la coherència. Llàstima que el 2006 aquesta valentia i aquesta coherència estiguessin de vacances… Tothom és presoner de les seves cagades… I cal fer alguna cosa de profit per esmenar-ho, com per exemple accelerar la fi de la legislatura catalana i no tornar a facilitar-li la presidència del país a un botifler… (A no ser que el botifler tingui dos collons d’una vegada i utilitzi els vint-i-cinc botiflerets que té destacats a Madrit en benefici de Catalunya i no es dediqui a aguantar a qualsevol preu el gobierno de l’inútil del Zenyor Punyeteru!)
Amb un gran sentit del tempo i de l’oportunitat escenogràfica (o sigui, fent putu teatre) ahir els Bertrans, Lópeztenes i Laportes ens submergeixen al túnel del temps i proposen una solidaritat que ens retorna de cop a 1907… Com a presentació d’un nou partit, fantàstic. Com a proposta estratègica, un desastre. A veure, si sabem de sobres que l’independentisme i el catalanisme es caracteritzen per la seva incurable tendència caïnita, el més assenyat és que tothom es presenti per separat, que es mesurin a les urnes les forces respectives, i que es signi abans de la campanya electoral un pacte per part de tots els partits disposats a aconseguir la independència detallant els objectius, metodologia i calendari del procés. Així els obligarem, a banda d’acomplir el pacte, a detallar quina mena de país defensarà cadascú l’endemà de ser independents. Que ja n’estic fins a la gorra de neoliberals transmutats d’independentistes novells… A qui volen enganyar un advocat de dretes, un exconseller de Governació, un ricatxu expresident del Barça i un candidat in pectore fracassat a l’alcaldia de Badalona?
Esquerra va fer un gest simbòlic i perfectament inútil amb aquesta proposta, sabent que es quedaria sola. No obstant això, cal valorar-ne la valentia i la coherència. Llàstima que el 2006 aquesta valentia i aquesta coherència estiguessin de vacances… Tothom és presoner de les seves cagades… I cal fer alguna cosa de profit per esmenar-ho, com per exemple accelerar la fi de la legislatura catalana i no tornar a facilitar-li la presidència del país a un botifler… (A no ser que el botifler tingui dos collons d’una vegada i utilitzi els vint-i-cinc botiflerets que té destacats a Madrit en benefici de Catalunya i no es dediqui a aguantar a qualsevol preu el gobierno de l’inútil del Zenyor Punyeteru!)
Amb un gran sentit del tempo i de l’oportunitat escenogràfica (o sigui, fent putu teatre) ahir els Bertrans, Lópeztenes i Laportes ens submergeixen al túnel del temps i proposen una solidaritat que ens retorna de cop a 1907… Com a presentació d’un nou partit, fantàstic. Com a proposta estratègica, un desastre. A veure, si sabem de sobres que l’independentisme i el catalanisme es caracteritzen per la seva incurable tendència caïnita, el més assenyat és que tothom es presenti per separat, que es mesurin a les urnes les forces respectives, i que es signi abans de la campanya electoral un pacte per part de tots els partits disposats a aconseguir la independència detallant els objectius, metodologia i calendari del procés. Així els obligarem, a banda d’acomplir el pacte, a detallar quina mena de país defensarà cadascú l’endemà de ser independents. Que ja n’estic fins a la gorra de neoliberals transmutats d’independentistes novells… A qui volen enganyar un advocat de dretes, un exconseller de Governació, un ricatxu expresident del Barça i un candidat in pectore fracassat a l’alcaldia de Badalona?
divendres 16 de juliol de 2010
L'estat de l'Estat? Xungo, molt xungo...
Té collons que el desgraciat del míster Bean digui que “no es pot tapar la boca als que se senten nació”, quan el debat catatònic i infantil que hi ha hagut els darrers dies a Madrit es diu precisament, “debate sobre el estado de la nación”. Si es cregués realment el que diu, això s’hauria hagut de dir “debate sobre el estado del Estado”! Però no, com sempre, gestos escenogràfics, carretades de fum i llàgrimes de cocodril. Que els petin a gairebé tots…
I si surt algun sapastre dient que a la gent el que li preocupa de debò és la crisi, permeteu-me que rigui… Mireu aquesta selecció de frases i aquesta magnífica anàlisi… Concloreu que el sistema està podrit, que la pudor és insuportable i que cal trencar aquest Estat el més aviat possible. I llavors, potser, podrem començar a pensar en fer política econòmica amb un mínim de cara i ulls. La resta, pedaços…
PS. Mireu aquestes dades, i això que El Periódico és més espanyolista que la Cibeles. Sort que només hi van anar 57.000 persones, a la mani del 10J. ,-)
PS2. Com que és divendres, us regalo una crítica divertida, en forma de cançó. Sembla mentida, estem pitjor que l’any 85…
I si surt algun sapastre dient que a la gent el que li preocupa de debò és la crisi, permeteu-me que rigui… Mireu aquesta selecció de frases i aquesta magnífica anàlisi… Concloreu que el sistema està podrit, que la pudor és insuportable i que cal trencar aquest Estat el més aviat possible. I llavors, potser, podrem començar a pensar en fer política econòmica amb un mínim de cara i ulls. La resta, pedaços…
PS. Mireu aquestes dades, i això que El Periódico és més espanyolista que la Cibeles. Sort que només hi van anar 57.000 persones, a la mani del 10J. ,-)
PS2. Com que és divendres, us regalo una crítica divertida, en forma de cançó. Sembla mentida, estem pitjor que l’any 85…
PS3. Al primer link d'aquest post hi trobareu una cara èpica de la Rosa Díez (ostres, quina pena, encara és viva) i al segon una expressió reveladora del ZP (Zapatero Pilota).
dimecres 14 de juliol de 2010
Quina llàstima, no sóc prou plural! ;-)
El meu bloc és meu, i per aquest precís motiu no està afectat per les necessitats de correcció política, respecte de les minories i servituds diverses que afecten els mitjans convencionals. Aquí només hi ha la meva correcció, les meves minories i les meves servituds (que cada vegada són menys). No hi caben, per tant, ni el mantra del diàleg, ni el fantasma del respecte, ni el sentiment de culpa del censor. Em passo tot això pel forro dels ous, per si algú encara no ho tenia prou clar.
Això és una manera alambicada i acadèmica de dir, senzillament, que aquí s’hi escriu el que a mi em passa pels collons, s’hi respon el que jo deixo que s’hi respongui, i s’hi mostren les ideologies que jo vull. Això és just, necessari i convenient, i a qui no li agradi que s’hi posi fulles, que editi el seu propi bloc o que es suïcidi. I no té res a veure amb engrandiment d’egos, sinó amb simple hobby…
Dic això perquè fa uns quants dies que m’està tocant els collons un imbècil integral que signa com a “xarnegos”, a qui després d’un seriós advertiment he decidit banejar indefinidament d’aquest bloc. No vull perdre el temps contraargumentant un botifler, ni donant peixet a un epigon del Fèlix de Azúa, l’Albert Boadella i tota la resta de fills de puta habituals… Però no us vull privar del plaer d’ensumar els vòmits d’un malalt… Aquí teniu el seu darrer comentari en aquest bloc, a propòsit de la meva resposta a una pixeradeta prèvia del baranda aquest en aquest post:
Això és una manera alambicada i acadèmica de dir, senzillament, que aquí s’hi escriu el que a mi em passa pels collons, s’hi respon el que jo deixo que s’hi respongui, i s’hi mostren les ideologies que jo vull. Això és just, necessari i convenient, i a qui no li agradi que s’hi posi fulles, que editi el seu propi bloc o que es suïcidi. I no té res a veure amb engrandiment d’egos, sinó amb simple hobby…
Dic això perquè fa uns quants dies que m’està tocant els collons un imbècil integral que signa com a “xarnegos”, a qui després d’un seriós advertiment he decidit banejar indefinidament d’aquest bloc. No vull perdre el temps contraargumentant un botifler, ni donant peixet a un epigon del Fèlix de Azúa, l’Albert Boadella i tota la resta de fills de puta habituals… Però no us vull privar del plaer d’ensumar els vòmits d’un malalt… Aquí teniu el seu darrer comentari en aquest bloc, a propòsit de la meva resposta a una pixeradeta prèvia del baranda aquest en aquest post:
quina llàstima,
quina llàstima que em parli de demagògia, evidentement que el sistema parlamentari està en desús, però la votació de l'estatut va ser la més desusa de totes (ho diuen les dades). El que m'enfot és que desde el poder es justifiquin votacions que han resultat miseres per poder fer el que volen, com va ser el cas del camp de golf a la ciutat de Terrassa, on el PSC amb un 35% dels vots es va erigir com a representant per fer-ho.
Que el TC respón a interessos dels poderoros de Madrid, dels nacionalistes espanyols és una cosa òbvia.
Llàstima les seves paraules pejoratives, doncs penso que les meves argumentacions, errades o encertades les estic fent desde el respecte i aportant dades i amb ganes d'intercanviar opinions.
Llàstima de veritat, perquè justament tenir un bloc és poder compartir, discutir, aportar, convèncer...els blocs viuen dels comentaris, sembla que vols millor no tenir que tot el contrari: l'autocomplaença de l'ego.
En fi, sembla acorat al discurs que qualsevol que doni un altre opinió que no sigui la seva és "facistoide" i mereix la censura.
Si no vols que hi escrigui només ho has de dir sense faltar el respecte, sigui dit de pas que no em cal el seu bloc per fer "propaganda", estaria encantat de poder parlar a través d'un altre mitjà. Encara que segurament sense internet no hi hagués hagut l'inici d'oportunitat que hem tingut.
Feixistoide és amenaçar.
bon dia
Vist això, com comprendreu, a partir d’ara deixaré lliure el bloc de l’aire infecte d’aquest pseudoil•lustrat. I seré feliç seguint sense dialogar amb segons quines espècies. Oi que no cal?
quina llàstima que em parli de demagògia, evidentement que el sistema parlamentari està en desús, però la votació de l'estatut va ser la més desusa de totes (ho diuen les dades). El que m'enfot és que desde el poder es justifiquin votacions que han resultat miseres per poder fer el que volen, com va ser el cas del camp de golf a la ciutat de Terrassa, on el PSC amb un 35% dels vots es va erigir com a representant per fer-ho.
Que el TC respón a interessos dels poderoros de Madrid, dels nacionalistes espanyols és una cosa òbvia.
Llàstima les seves paraules pejoratives, doncs penso que les meves argumentacions, errades o encertades les estic fent desde el respecte i aportant dades i amb ganes d'intercanviar opinions.
Llàstima de veritat, perquè justament tenir un bloc és poder compartir, discutir, aportar, convèncer...els blocs viuen dels comentaris, sembla que vols millor no tenir que tot el contrari: l'autocomplaença de l'ego.
En fi, sembla acorat al discurs que qualsevol que doni un altre opinió que no sigui la seva és "facistoide" i mereix la censura.
Si no vols que hi escrigui només ho has de dir sense faltar el respecte, sigui dit de pas que no em cal el seu bloc per fer "propaganda", estaria encantat de poder parlar a través d'un altre mitjà. Encara que segurament sense internet no hi hagués hagut l'inici d'oportunitat que hem tingut.
Feixistoide és amenaçar.
bon dia
Vist això, com comprendreu, a partir d’ara deixaré lliure el bloc de l’aire infecte d’aquest pseudoil•lustrat. I seré feliç seguint sense dialogar amb segons quines espècies. Oi que no cal?
dissabte 10 de juliol de 2010
Per a alguns, som una noció...
…sense valor jurídic, un preàmbul a les coses que són veritablement importants. Per a una majoria de l’opinió publicada espanyola, i per a una gran majoria dels poders de l’Estado español, Catalunya i els catalans som una nosa molesta, una crossa inevitable. També, per a bona part dels constructors d’opinió espanyols, els catalans que volem seguir sent-ho i que ens volem alliberar del jou espanyol som quatre gats radicals, i diuen dia si i dia també que als catalans normals els interessa l’economia, la feina, la família, les victòries de la roja i no les collonades nacionalistes…
Ahir el Tribunal Constitucional va publicar la sentència íntegra a la seva pàgina web, i els honorables magistrats se’n van anar de cap de setmana amb la tranquil•litat d’esperit que dóna la feina feta a consciència i a foc lent… Tot i que, com que els recursos pendents de resoldre són encara sis més (el resolt actualment és només el dels diputats del PP), tenen feina amb la tisora per uns vint-i-quatre anys més pel cap baix. Que vagin fent…
Avui, desmentint això, entre un milió i un milió i mig de catalans (segons les fonts), entre un quinze i un vint per cent de la població del país, han sortit a manifestar-se pels carrers de Barcelona. No estava gaire clar què reivindicaven (de fet, jo no hi he anat precisament per aquesta indefinició calculada que cada vegada em cansa més), però sí que estava clar que es reclamava de manera general respecte, i s’expressava cansament per haver de defensar evidències encara l’any 2010.
Dit això, em sembla que només cal que els catalans reflexionem amb tranquil•litat per arribar a una única conclusió possible i lògica: no ens cal cap estatut, ens cal un estat. Ningú no ens donarà la independència: ens l’hem de guanyar, per tots els mitjans necessaris. No cal esperar res d’Espanya, només cal iniciar el camí cap a la llibertat. Ja triguem a començar!
Ahir el Tribunal Constitucional va publicar la sentència íntegra a la seva pàgina web, i els honorables magistrats se’n van anar de cap de setmana amb la tranquil•litat d’esperit que dóna la feina feta a consciència i a foc lent… Tot i que, com que els recursos pendents de resoldre són encara sis més (el resolt actualment és només el dels diputats del PP), tenen feina amb la tisora per uns vint-i-quatre anys més pel cap baix. Que vagin fent…
Avui, desmentint això, entre un milió i un milió i mig de catalans (segons les fonts), entre un quinze i un vint per cent de la població del país, han sortit a manifestar-se pels carrers de Barcelona. No estava gaire clar què reivindicaven (de fet, jo no hi he anat precisament per aquesta indefinició calculada que cada vegada em cansa més), però sí que estava clar que es reclamava de manera general respecte, i s’expressava cansament per haver de defensar evidències encara l’any 2010.
Dit això, em sembla que només cal que els catalans reflexionem amb tranquil•litat per arribar a una única conclusió possible i lògica: no ens cal cap estatut, ens cal un estat. Ningú no ens donarà la independència: ens l’hem de guanyar, per tots els mitjans necessaris. No cal esperar res d’Espanya, només cal iniciar el camí cap a la llibertat. Ja triguem a començar!
dijous 8 de juliol de 2010
Ja falta poc...
Em temo que la majoria de nens engominats, enxandallats, garrulets i embolicats en banderes rojigualdes que cada cop que guanya la selecció espanyola donen pel cul a la ciutat amb els seus sorolls, les seves hormones i la seva actitud invasora no saben que la roja per excel·lència era una dona que es deia Dolores Ibarruri, la Pasionaria. Ai, senyor, el patriotisme xungo i la història mai no han estat gaire amics...Hauria desitjat que “la roja” perdés davant d’Alemanya, per motius bàsicament sentimentals i també polítics. En qualsevol cas, desitjo que perdi la final, i que l’estat anímic dels espanyols recalcitrants s’enfonsi a la misèria…
Per cert, espero que quan “la roja” perdi el cel de la ciutat es tenyeixi de colors, i s’ensumi l’olor de pólvora, i el soroll dels petards ressoni fins a la matinada. Més que res, per recordar a la immigració espanyola no assimilada que viu a un país estranger…
(Ho sento, ja sé que hi ha saberuts que diuen que un país no s’ha de construir contra ningú, que hem de ser adults, etc, etc. Però és que ens ho posen taaaaaan fàcil, per odiar-los una miqueta… ;-)
Per cert, espero que quan “la roja” perdi el cel de la ciutat es tenyeixi de colors, i s’ensumi l’olor de pólvora, i el soroll dels petards ressoni fins a la matinada. Més que res, per recordar a la immigració espanyola no assimilada que viu a un país estranger…
(Ho sento, ja sé que hi ha saberuts que diuen que un país no s’ha de construir contra ningú, que hem de ser adults, etc, etc. Però és que ens ho posen taaaaaan fàcil, per odiar-los una miqueta… ;-)
dimarts 6 de juliol de 2010
Nohasefaltadesirnadamas
Actuació fantàstica, sense matisos. Amb sol, calor, grans castells i força gent. Força gent pròpia, força col•laboració de les altres colles i una certa justesa de públic, justesa que ha acompanyat la majoria dels actes de la festa major que he vist per un forat… Potser l’ampliació d’espais festius ha repartit més la gent, o potser la platja ha tibat més del compte… Qui ho sap…
Matisos sobre la construcció mediàtica del fet casteller:
-he sentit una quanta gent parlant sense informació de la història de la colla. Mireu aquí i documenteu-vos…
-he vist unes quantes notícies parlant de l’actuació castellera de Festa Major. Van del desastre absolut, noucentista i inapel•lable d’aquest article, amb faltes ortogràfiques incloses, fins a l’excel•lència d’aquest aficionat a la blogosfera, passant per les metàfores bèl•liques d’aquest altre per altra banda prou digne. Ostres, tu, potser tornaria a tocar un congrés de periodisme casteller… A veure si canviem els llocs comuns i els tòpics per informació interessant, analítica i útil tant per al públic en general com per als entesos…
-nota per a l’amic Capdevila. El nou format del programa és més entenedor, més proper i més didàctic. Intenta acostar el gran públic al coneixement especialitzat, i seduir els castellers per la via dels testimonis emotius, les musiquetes i l’edició… El canvi de la faixa i la lliga pel ranking estrella incorpora alguns matisos que milloren la comprensió, i s’ha acabat per fi el joc de paraules que em generava urticària… S’introdueixen infografies qualitatives sobreimpressionades que no estan malament… Però trobo a faltar claus interpretatives per al gran públic (d’on surten els punts totals?; per a què serveix la taula?; quantes actuacions porta cada colla?; quantes en falten per fer?...). Trobo a faltar més mitjans (caldria poder retransmetre el resum de quatre o cinc actuacions, i no el de dues i prou). Trobo a faltar més profunditat d’anàlisi. Em sobra la pantalla partida i les imatges inacabables del cap de colla dirigint el castell, que no aporten informació rellevant. I trobo a faltar, dit amb carinyo, un regulador de la potència vocal de la Carnicé… En fi, Xavi, recordo que tenim pendent un arròs…
divendres 2 de juliol de 2010
Cultura que transcendeix les generacions
Quatre, dos i cinc de nou, tots fins a sisens. Com als millors temps. Amb l’ajut i l’escalf dels amics d’altres llocs, i del conjunt de la ciutat, però sobretot amb la presència de sang nova, d’il•lusió tendra, d’esperit lluitador i de mentalitat jove. He gaudit com un marrà, avui, veient com altres feien el que jo feia fins fa poc. He gaudit encara més fent de jubilat de luxe als diferents peus. I m’he emocionat veient com la Maria, la Sara i altres adolescents creixien de cop, i rebien les seves camises, i se’n sentien orgulloses, i veies com les estimaven fins i tot abans de dur-les posades. Enguany, noies, serà la vostra primera festa major conscient. Disfruteu-la, feu-vos dignes de la camisa que porteu amb orgull i mereixement, i feu-me sentir encara més orgullós de vosaltres…
Subscriure's a:
Missatges (Atom)