Uh, uh, uh, uh! (Així, amb un to com de goril·la despistat al mig de la plaça del Vi)

Tornem-hi, com des de ja fa quinze anys, setze diades... Com aquella mítica del 98, i aquella altra del canvi de mil·leni, i aquella del dos mil cinc, i aquelles dels anys vuit i nou...

Nois, només a tall notarial, i comptant només des de l'any del primer quatre de nou net:
1998: 5d9f d, 4d9 d, 3d9f d, p7f d.
1999: 5d9f d, 4d9 c, 3d9f d, p8fm i, p5 d.
2000: 4d9 c, 2d9fm d, 3d9 f d, p7f I, 2p5 d.
2001: 5d9 f d, 4d9fa c, 3d9 f d, p7f d.
2002: 4d9fa c, p8fm c, 3d9f i, p5 d.
2003: pluja.
2004: 3d9f d, 4d9f d, 4d8a d, p6 d.
2005: 3d9f d, 5d9f d, 2d9fm d, p6 d.
2006: (peu fallit de 3d10fm), 3d9f d, 4d9f d, 2d8f d, 2p5 d.
2007: 3d9f d, 2d9fm c, 4d9f d, 2p5 d.
2008: 3d9f d, 4d9f d, 3d8a d, p8fm d.
2009: 3d9f d, 2d9fm d, 4d9f d, p8fm d.
2010: 3d9f d, 2d9fm d, 4d9f d, p6 d.

Quantes alegries, quantes emocions, quantes hores de feina, quantes decepcions (també), quants finals de temporada pletòrics que comencen a remuntar a la plaça del Vi...

Avui no ha estat una excepció, i hem disfrutat com marrans, i ens hem tret espinetes, i hem començat a somniar una altra vegada que tot és possible. Aquesta plaça em posa. Em sembla que haurem de considerar seriosament canviar sant Josep Oriol per sant Narcís com a patró oficiós... ;-)

Sento bones vibracions. Em sembla que aquesta diada la farem grossa. Em sembla que puc començar a esmolar la moto...

La flama de tot un poble en moviment...

Aquest post compensa el de sota. La sensació depressiva de l'època de l'any i de l'època històrica que ens ha tocat viure desapareix quan veus que tornarà l'estiu, i quan descobreixes que més de 5.700 malalts són capaços de parir meravelles com aquesta. Pujada absoluta d'adrenalina, pell de gallina, magnífic! (I demà, Girona... A veure si el subidon continua...)

Ombres

Canvi d'hora, bàrbar i estrany i inútil costum. Per què collons anem dues hores per davant del sol? S'acosta el dia dels morts, menjarem castanyes, i moniatos, i panellets. S'escurça el dia. Comença a fer fresca. Capes i mocadors grans, potser, sortiran a passejar. Tres dies de festa. Sant Narcís. Tardor, època grisa i estranya. Bon cap de setmana, però.

María Luisa de Cava del Llano

És aquesta senyora. No comentarem la foto, per no ser titllats de res dolent, i ens limitarem a dir que és la Defensora del Pueblo en funcions. Aquesta exdiputada del PP substitueix Enrique Múgica al capdavant d'una institució que en lloc de defensar-nos acostuma a castigar, menystenir i putejar els catalans. Jo pensava que aquest particular comportament era degut al caràcter aspre i a la inestabilitat mental del senyor Múgica. Però no. La seva substituta en funcions, durant el seu curt mandat, ha recorregut davant del TC la llei d'acollida i el codi de consum de Catalunya. I ara ha felicitat al director del diari El mundo pel seu anticatalanisme. Viure per veure... Tota aquesta colla, curiosament, calla i mira cap a una altra banda quan l'ACC multa empreses per no retolar en castellà a Catalunya... A veure si ens independitzem d'una vegada...

Tret de la premsa dominical

L’Avui d’avui diu que al Baix Empordà, durant el 2009, el nom més posat als nadons de sexe masculí va ser Mohamed, i assenyala això al subtítol de la notícia com si aquest fet fos una plaga bíblica. S’oblida de destacar, però, que aquest també va ser el nom masculí més posat al Baix Penedès i al Solsonès. Curiosament, a l’infografia que acompanya l’article i aquest post veureu que a aquestes dues comarques atribueix erròniament com a primers noms masculins de 2009 els de Daniel i Arnau, respectivament. Així mateix, l’infografia diu que a les comarques de l’Alt Urgell, l’Alta Ribagorça, els dos Pallars, el Priorat, la Terra Alta i la Val d’Aran va haver-hi menys de quatre naixements l’any 2009, quan en realitat podeu comprovar a l’IDESCAT que les xifres són respectivament de 167, 28, 124, 80, 83, 101 i 97 naixements. Collons, a més de colonitzar-nos falsament pels moros la infògrafa aquesta infame s’ha carregat 680 nadons, i això que es diu Eva Hernàndez i no Herodes Pérez ;-)

Aquest desastre informatiu, basat en retratar l’anècdota i no la categoria, impedex veure a l’AVUI que els Mohameds van ser, al conjunt de Catalunya, 360 l’any 2009, un 0,816 per cent del total dels 44.103 mascles nascuts vius l’any passat. La suposada colonització mora del Baix Empordà es redueix a 23 Mohameds, que pobrets s’enfilen al capdavant del rànking comarcal perquè allí només hi van néixer 807 nens i 685 nenes degut a l’estructura d’edats i dels fluxes migratoris interns de la població autòctona..

Penso que és més interessant veure com l’any 2009 hi va haver 99 nens a qui es va posar Kevin, 38 anomenats Christian, 27 a qui es va posar Jonathan, 26 nenes es van inscriure al registre civil com a Jennifer, 12 com a Vanesa o Vanessa i 71 com a Noelia. Això parla molt a favor del bon gust de la població, i del declivi en la natalitat del seu segment més cutre: l’any 1997 els Kevins eren 179, els Christians 186, els Jonathans 100, les Jennifers foren 62, 56 les Vanesa/Vanessa i 181 les Noelies. Si fos tan bèstia com l’AVUI, podria dir que la DGAIA tindrà 491 clients menys que fa dotze anys i quedar-me tan ample, però això és estadística recreativa i no ho farem, que és il•legítim fer inferències d’aquest tipus…oi, senyor AVUI?

I m’agradaria continuar lleuger i festiu, però seguint amb la repassada de la premsa d’avui em trobo amb aquest article del Periódico que presenta ca n’Anglada com si estigués a un pas de la guerra civil. I home, un cop llegit amb calma i veient que el periodista es limita a entrevistar a quatre senyores del carrer, i un botiguer a punt de jubilar-se, i es dedica a construir un patchwork de cites descontextualitzades de l’alcalde, del tinent d’alcalde, del president de l’Associació de Veïns, del secretari d’ASCAAF, del secretari de l’ACM (que aquest periodista tan ben informat presenta com a “secretari de la Junta islàmica local", com si això existís, a més de dibuixar l’oratori al barri, com si no estés al barri de l’Escola Industrial i tingués escala de ciutat) i de la coordinadora del districte, em pregunto si no hagués estat més útil fer un article més treballat.

Un article on hi sortissin unes quantes dades ben treballades, a més dels suats tòpics de sempre, on s’entrevistés algun professional de cadascuna de les escoles del barri, on s’entrevistés també algú de la parròquia i/o del centre d’esplai (o és que només hem de demanar parer als musulmans i no als catòlics o als protestants, que per cert també tenen un temple a ca n’Anglada), on es passés revista als presidents dels diferents clubs esportius i culturals que hi ha, on es demanés opinió a l’associació de comerciants, on es donés espai a les altres dues associacions de veïns que han sorgit al territori i que TAMBÉ existeixen… M’hagués agradat un article que ponderés, que punxés, que critiqués… Un article que mostrés ca n’Anglada en tota la seva complexitat, amb totes les seves problemàtiques, i que no es quedi amb la típica imatge de les quatre iaies que canvien de banda de la vorera per prejudici, i no per cap motiu real, o de les quatre mores que s’estan a la plaça amb els seus mocadors… O ens hi posem seriosament, a fer periodisme, o intoxiquem innecessàriament. El Periódico, una vegada més, ha demostrat ser una merda de diari. Em sap greu.

Si vis pacem, para bellum

Egun guztia irauten duzu
zure kainoari lotuta
beldurrak zaitu maskaratu eta
inork ez daki nor zeran
ez du inporta galant ederra
mundu guztiak izena dauka ta
zurea, txakurra!
Odolaren usaina, biolentziaren erresumena.
Si vis pacem para bellum
dio zure brigada txuskeroak
Si vis pacem para bellum
9 mm. zuretzat
Zure omenez negarren gainetik
gorrotoko oihuak dabiltza
protokolo guztiak azkenian
erakusteko zer zeran,
bat gutxiago edo agian
derrigor ordeztu behar den azken
numeroa.
Si vis pacem para bellum
noiz arte jarraituko du dantza
si vis pacem...

Si vis pacem, para bellum. Avui tendeixo a pensar que sí...

Violència lingüística

Ara fa una estona, he sortit a comprar el pa i hi he anat a un lloc no habitual, prop de casa. M’ha atès, amb cara d’estar fent-me un favor immens, una dona d’entre seixanta i setanta anys, baixeta i rondanxona, amb aquella cara de malestar universal que acostumen a fer els humans del tipus paràsit paesopago.

Li dic: Bon dia. Un rodó de mig tallat, si us plau.
Em diu: Qué? Un redondo?
Li dic: Sí, un rodó.
Em diu: De medio?
Li dic: Sí, de mig. Tallat, si us plau.
(Llarga pausa i mirada avinagrada de la senyora)
Em diu: Se lo corto?
Li dic: Sí, tallat, si us plau.
(Me’l talla. Me l’embossa. Me’l dóna. Llarg silenci. No em demana si vull alguna cosa més, encara que sigui en castellà o en xinès. Em mira desafiant. Continc les ganes de fotre-li el rodó pel cul i cremar-li la seva puta botiga).
Li dic: Quant és?
Em diu: Unosincuentaisinco. (Collons, això de quant és ho entén en versió original).
Li dic: Tingui, està just.
(Allarga una grapa rodanxona i li dono a la mà. Per sort, no pensa que jo tingui cap malaltia perillosa, doncs.)
Li dic: Adéu.
Em diu (baixet): Dió.

Això és violència lingüística, no? Qui l’exerceix, aquesta desgraciadeta o jo? I després vindrà el fdp del Rivera a donar lliçons de tolerància? I després vindran els de sempre a dir que els moros han de fer un esforç d’integració? Quin collons d’esforç d’integració s’està demanant a tots els que són com la dona del pa? Hauré de comprar un kalashnikov per correspondència, al final?

Au, cohesionem-nos

Ara que s'acosta la campanya electoral, conceptes com el de cohesió tornaran a posar-se de moda i a repetir-se cinquanta mil vegades. Valdrà la pena, doncs, estar atents per no deixar-se entabanar i per seguir donant a les paraules el significat que tenen...

Ja vaig escriure fa temps sobre el concepte de cohesió, però en benefici d'aquells que estan seguint el joc de pistes, incorporo aquí una mica més de material on agafar-se:

-el concepte, en el seu vessant acadèmic, està íntimament lligat a les teories sociològiques basades en el consens, i té un difícil encaix en les teories basades en el conflicte.

-s'ha produït molta literatura adreçada a relacionar els conceptes de cohesió i inclusió, presentant l'absència de situacions de privació com a pas imprescindible per a la reducció del conflicte social i per a la restauració de l'harmonia. S'està consolidant una nova retòrica que sosté que la desigualtat i l'exclusió són "problemes tècnics", perfectament solucionables sense qüestionar la pròpia naturalesa del sistema social. És la vella cançó del final de la història: cal realitzar petits ajustos al sistema per tal que res no canviï.

Per tant, i com diria aquell, que no os embauquen. La inclusió és un concepte tècnic, lligat a la resolució conjuntural de disfuncions que en realitat són sistèmiques, i per tant és una eina més de govern, no de governança. Pretén que tothom estigui satisfet de viure aquí i ara, i que es redueixin les probabilitats de canvi traumàtic. La cohesió només es podrà assolir resolent les contradiccions estructurals del sistema, i això ni el pare Giddens pot arreglar-ho sense una revolució... ;-)

Per tant també, al tanto amb el que diuen els candidats aquests dies, no fos cas que els enxampem en alguna deshonestedat intel·lectual...

El canon digital

Hi ha una sentència del tribunal de Luxemburg que declara parcialment il·lícit el canon digital. És una bona notícia per a Traxtore, una mena de particular David que ha acabat tocant-li els ous de veritat a un Goliat com la SGAE.

I és una notícia interessant per tothom: ara resulta que aquesta sentència sosté que el cobrament del canon digital a empreses i autònoms és il·legal, però considera lícit que els particulars seguim pagant-lo. Algú pot explicar-me aquesta incongruència?

PS. Ahir em vaig descuidar un altre ministeri florero que ha quedat indemne de la purga de ZP. La senyora Sinde segueix al capdavant de Cultura i ningú no ha piulat...

De gossos i de collars

Ja he deixat escrita alguna vegada la meva opinió sobre Bibiana Aído, i sobre la conveniència de liquidar alguns ministeris inútils. Des d’aquest punt de vista, la darrera renovació ministerial és una bona cosa. No obstant això, encara no coneixem la lletra menuda del BOE, i em temo que el pressupost dels finiquitats ministeris d’Igualtat i Habitatge no serà transferit a les CCAA sinó que anirà a parar a altres ministeris amb finalitats ben esotèriques. Així mateix, l’AVUI apunta que Aído i Corredor seran anomenades secretàries d’Estat, i per tant haurem de seguir pagant la seva discutible tasca entre tots.

La senyora de la Vogue, el senyor Corbacho i el senyor Rubalcaba havien estat víctimes propiciatòries en aquest bloc alguna vegada. No hi insistiré més, per tant. Veient com la major part del pes polític del nou executiu recau en el ministre de l’Interior, que ja sabem com pensa i com les gasta, no em puc estar de pensar en la sentència castellana dels gossos i els collars… Ha estat una remodelació pensada en clau partidista, a cop d’enquesta i de pressió, malgrat la premsa afí vulgui maquillar-ho.

Incongruències: un sindicalista contrari a la reforma laboral al ministeri de Treball, una comunista al ministeri de Medi Ambient, una toia com una casa responsable de mil desastres a qui no se li ha tocat un pèl i que segueix al capdavant del ministeri d’Economia… S’envien senyals contradictòries volent acontentar tothom i aconseguint al final que tothom s’emprenyi encara més.

En fi, el nou govern ho té difícil per fer-ho pitjor que l’anterior, però suposo que farà mèrits per aconseguir-ho. El problema està en el capità i sembla que ningú no vulgui adonar-se’n…

PS. Sobre la reducció del nombre de ministres catalans prefereixo no opinar. De fet, ningú no diria que la Chacón o el Corbacho viuen a Catalunya… Podrien viure perfectament a Cuenca, Guadalajara o León i ningú no hauria notat la diferència. Per tant, no sé de què es queixen ara el PSC i la resta de partits.

PS2. Per als qui us agrada la història: Rubalcaba em recorda cada vegada més al cardenal Talleyrand... ;-)

Seguim amb campanyes intel·ligents...

Indignant, repugnant i ratllant l'insult a la intel·ligència. Collons, que marxin d'una vegada del país, si no s'hi troben bé.

Home, m'agrada el sentit de l'humor, però potser que en lloc de dopar-me intentin seduir-me...

Collons, amb salvadors com aquest... Que hi ha algú més?

El multiculturalisme ha fracassat

És evident. Però no perquè ho digui la Merkel, sinó per les contradiccions que duia implícites el model de contractació anomenat de gastarbeiter. I perquè un model de societat multicultural només és viable si hi ha territori suficient com per col•locar cada comunitat a un lloc diferent… Potser per això encara hi ha ànimes optimistes que creuen que el melting pot és possible fora dels USA…

En els temps que corren, l’únic model d’aculturació viable és el que combina certes dosis d’integració amb algunes gotes d’assimilació. El que obliga a fer esforços tant les comunitats d’acollida com les persones nouvingudes. El que posa l’accent en evitar la cronificació de guettos. I també el que distingeix clarament entre els efectes sociodemogràfics inevitables dels processos migratoris (que cal saber gestionar, evidentment) i la situació sociopolítica preexistent a la societat d’acollida. Un model que, quan es consolidi, evitarà que s’hagin de dir coses com aquestes i també evitarà que hi hagi desgraciats que puguin dir aquestes altres…

Patri...què?

Tinc dubtes sobre la bondat de la declaració dels castells com a patrimoni de la humanitat:

-Perquè no som una excentricitat antropològica, com ara aquesta.

-Perquè no hi ha gaire diferències entre nosaltres i els govindes, i en cas d’atorgar als castells la distinció aquesta caldria reconèixer simultàniament als hindús, i als georgians, i als marroquins, i a uns quants més. Per bé que nosaltres i els govindes som els que la tenim més llarga i més gruixuda, tots aquests altres també en tenen…

-Perquè ens assemblem més al futbol (activitat molt curiosa des del punt de vista antropològic, per altra banda) que a la sardana. Ja sabeu que no m’agradaria que el món casteller acabi de fer el pas cap a l’esportivització total, i només li faltaria un reconeixement d’aquest tipus per accelerar les coses… Ara ja hem de suportar prou japonesos amb càmera de fotos a més actuacions de les que voldríem.

-Per evitar la banalització del fet casteller. Imagineu-vos els castells protegits (és a dir, difosos i al capdavall difusos) per la UNESCO… Joder, m’imagino un magnífic paquet turístic amb Poblet, Montserrat, Reus (on d’això en saben molt :-) i Lloret al menú… I com que aquest magnífic paquet no es pot vendre ni per sant Joan, ni per sant Fèlix, ni per santa Úrsula, ni per cap dels sants que es celebren en temporada turística baixa, ja m’imagino el conseller Huguet de torn demanant a la coordinadora de colles que programin un paquet enooorme d’actuacions durant els mesos de juliol i agost, preferentment al costat de la piscina dels hotels de primera línia de mar plens de hooligans ressacosos i de russes cremades (de pell, vull dir).

-Perquè previsiblement això comportarà una despesa inútil i un benefici mínim. Penseu que la Patum de Berga és patrimoni immaterial de la humanitat des de fa uns quants anyets, i això no ha comportat cap benefici tangible i en canvi ha fet els salts de plens més difícils del que ja eren abans que els petits hemingways d’avui descobrissin noves autenticitats per tastar.

Hi ha vegades en què ser una mica egoista i gaudir en petit comitè les meravelles de la vida i de la cultura, sense pregonar-ho als quatre vents, és una opció intel•ligent. Coneixeu algun boletaire que revel•li on collons troba aquells rovellons tan macos i aquelles llenegues tan bones?

PS. I, per acabar-ho d’adobar, el cartell de la candidatura és un bunyol. Collons, amb una foto o amb una estàtua figurativa no hauria quedat millor? O és que aquest cartell també s’aprofitarà per fer campanya contra les execucions de la Xina i l’Iran, on encara pengen els condemnats? (Ho dic per la corda…)

Como Camarón

Típicament Estopa. Lletra incomprensible, cançó amb força. Bon cap de setmana!



Superior a mí
es la fuerza que me lleva en el pulso que mantengo
con la oscuridad que tiñen de oscuro tus ojos negros.

Y qué me cuentas del tiempo que pasa en su pestañeo
y que me trae por esta calle de amargura y de lamento.

Que yo sé que la sonrisa que se dibuja en mi cara
tiene que ver con la brisa que abanica tu mirada.
Tan despacio y tan deprisa, tan normal y tan extraña.
Yo me parto la camisa como Camarón.

Tú me rompes las entrañas, me trepas como una araña.
Bebes del sudor que empaña el cristal de mi habitación
y después por la mañana despierto y no tengo alas.
Llevo diez horas durmiendo y mi almohada está empapada.
Todo había sido un sueño muy real y muy profundo.
Tus ojos no tienen dueño porque no son de este mundo.

Que no te quiero mirar.
Pero es que cierro los ojos y hasta te veo por dentro.
Te veo en un lado y en otro, en cada foto, en cada espejo
y en las paredes del metro y en los ojos de la gente,
hasta en la sopa más caliente. Loco yo me estoy volviendo.

Y a veces me confundo y pico a tu vecina,
esa del segundo que vende cosa fina.
Y a veces te espero en el bar de la esquina
con la mirada fija en tu portería.
Y a veces me como de un "bocao" el mundo.
Y a veces te siento y a veces te tumbo.
A veces te leo un beso en los labios
y como yo no me atrevo me corto y me abro.

Els 2 de la plaça de sant Jaume

Ostres, tu, ara resulta que en Duran també és partidari de fer un debat Mas - Montilla en castellà i per una cadena de televisió d'àmbit estatal. I, naturalment, miss Bótox s'ha afanyat a demanar un debat a sis en la llengua de l'imperi, per si de cas.

I si en fem un en urdu per la cadena pública del Pakistan, atès l'interès universal que desperten les eleccions catalanes? O un en amazigh, per quan els immigrants del nord del Marroc puguin votar a Catalunya? O un en xinès, per començar a practicar l'idioma dels futurs amos del món?

Redéu, quines ganes que tinc que esdevinguem un país normal! Imagineu-vos la Merkel fent un debat en rus amb un altre alemany, o l'Obama discutint en japonès amb el McCain... Collons, tan difícil és deixar de fer el ridícul com a país? I no ens enganyem, als espanyols els sua l'engonal la campanya catalana. En realitat algú vol fer un debat en castellà per sumar al joc polític la immigració espanyola no assimilada que viu a Catalunya. I aquests, ho sento molt, o aprenen el català i baixen del burro d'una vegada o ja els poden anar donant pel sac.

Els 33 d'Atacama

Mentiria si digués que aquesta història de coratge, determinació i sort m'ha deixat indiferent. M'he emocionat veient com els miners de Copiapó anaven sortint del forat, i tornant a constatar que les situacions extremes tendeixen a treure el millor de les persones. No obstant això, també cal deixar dit que Lagos i Morales han tret un rendiment polític tirant a il·legítim d'aquesta desgràcia, i que els mitjans de comunicació d'arreu del món han estat a punt de convertir un drama èpic en un reality show. Cal preguntar-se també com és que determinades activitats que haurien de ser una mica més segures es cobren massa vides, tot per estalviar una miqueta o per guanyar una miqueta més...

Poseu-hi la mina, el vaixell de pesca d'altura, la bastida de l'edifici en construcció, el tràiler TIR, o la màquina que vulgueu... Fóra desitjable que les persones que es guanyen la vida en aquestes activitats poguessin deixar de ser herois per esdevenir persones normals...

Desig i realitat

El digital cronica.cat ha publicat aquesta porra/enquesta, que reflecteix els resultats electorals del proper 28-N que esperen els lectors del mitjà. Seria més acurat dir que els desitgen, més que no pas els esperen... ;-)

En qualsevol cas, aquesta porra no té gaire més validesa científica que les enquestes periòdiques que publica la gran premsa escrita, provinguin de Noxa, de Gesop o del CEO... Entre les mostres migrades, no proporcionals al nombre de diputats de cada circumscripció i esbiaixades quant al perfil sociodemogràfic dels enquestats, i la cuina estadística posterior, tot plegat es converteix en una arma propagandística més, i no en un instrument d'anàlisi seriós.

Per tant, i preu per preu, sabates grosses. Aquesta porra m'agrada més... La solució, el 29-N!

Retallada il·legal...

L'Audiència Nacional (de la nació amb seu a Madrit) ha posat en dubte la legalitat de la retallada de sous que es va perpetrar el mes de juny, en una providència dictada el passat 30 de setembre. Això és una molt bona notícia, i caldrà veure com evolucionen les previsibles al·legacions i contraal·legacions que hi haurà en els propers dies. En cas que s'hagi d'anul·lar aquesta mesura i s'hagin de tornar als funcionaris els trossos de salari usurpats fins ara, caldria que el ZP i els seus sequaços no es tornessin a apujar el 15% salarial que van autoretallar-se, per burros. I també seria desitjable que els membres del Gobierno en ple desfilessin de la Moncloa fins a la Almudena vestits amb roba de sac i amb el cap empastifat de cendra, com els penitents de l'edat mitjana. I a banda i banda del recorregut, funcionaris de tots els cossos i administracions els escopirien a la closca i els clavarien lleugeres fuetades. Només de pensar-ho m'excito una miqueta. Doctor, m'estic tornant sàdic?

Boníssim

Tot i que en Cesc tendeix a apallissar-nos, en els seus mailings massius, amb multitud de xuminades, de tant en tant envia alguna perla que evita que em desapunti de la seva llista. Aquest tall de video és genial!

Molesteu a "EL PAÍS"

...que a la seva edició digital proposa una enquesta amb una pregunta tan suggerent com "Aprueba la expansión de las lenguas cooficiales en el Senado?" Entreu-hi i voteu "sí", i que als unionistes irredempts els agafi una bona urticària... No serveix per a res, però és divertit. (Per cert, ara mateix guanya el "no" amb un 54% dels vots).

Si abans us voleu informar, podeu fer-ho aquí. (I, per cert, no us deixeu enganyar per la suposada virulència del debat. El PSOE s'hi posa per electoralisme, i el PP s'hi oposa pel mateix motiu.)

Sobre el quart cinturó...

...sense eufemismes. (El canvi de nom a "Ronda del Vallès" va ser propiciat el 2007 per raons cosmètiques, similars a les del túnel de Bracons o la MAT, però essencialment es tracta del mateix projecte que als inicis dels temps. I, per cert, "autovia orbital" és un nom encara més escaient. Mostra amb quin model de país s'ha pensat tot això, ens recorda de quina òrbita som satèl·lits...)

Tenim un problema. Tot i que comparteixo en bona part els motius de fons que esmenta l'ADENC. Tot que no veig gens clar el projecte. Tot i que el Ministerio de Fomento ha fet la feina bruta que hauria d'haver fet la Generalitat, en termes de planificació, de terminis i de formes. Tot i això, resulta que ja tenim trams inaugurats, que van d'enlloc a enlloc. I, és clar, trams d'autovia decoratius al mig del no-res són encara pitjors que una infraestructura acabada, per molt perillosa que aquesta sigui...

El gran problema en aquest tema (com en molts altres al país) és el mecanisme de presa de decisions, lent fins a l'exasperació i més tàctic i gallinaci que estratègic i resolutiu. Ara és absurd discutir el què, i gairebé absurd discutir el com. Cal accelerar el quan i adaptar els models de desenvolupament territorial que es deriven de l'existència d'aquesta infraestructura de forma que siguin el més adequats possible per als interessos i les necessitats dels qui vivim aquí. La resta, pèrdues de temps.

Sobre el concurs, dos anys després...

Un dels avantatges de celebrar el concurs de castells cada dos anys és que 731 dies donen per a molt… Ara no escriuria un post com aquest ni un aclariment com aquest altre, encara que segueixo definint la taxonomia dels castells d’aquesta manera…

En 731 dies he vist com la meva colla s’ha renovat generacionalment i ha assolit un nivell de reposició demogràfica positiu, de forma que la pràctica ha demostrat que els revulsius per al canvi poden ser diversos. S’ha normalitzat el tarannà competitiu de la colla, tot i mantenint en el seu ADN bàsic un comportament alternatiu que segueix sent la marca de la casa de les noves fornades de castellers. Què voleu que us digui? Les coses són com són, i cal reconèixer que el canvi que somniava per als Minyons s’està produïnt sense necessitat de passar per la Tàrraco Arena Plaça (collons, això del TAP és un nom ben estrany per a una plaça de toros, trobo) i sense necessitat de tensar les relacions de poder i autoritat a la colla.

En 731 dies constato com els moviments de fons, generalment aliens al fet casteller, que pretenen convertir-lo en un espectacle/esport de masses segueixen ben vius. I malgrat això els castells es resisteixen tossudament a deixar-se enquadrar en un clixé d’aquest tipus: tot i que 12.000 persones entre castellers i públic són una xifra respectable, i comptant amb una audiència també respectable (que a hores d’ara desconec) de la retransmissió televisiva de l’esdeveniment, seguim estant (per sort) molt lluny de l’efecte mediàtic de qualsevol esport convencional. Seguim tenint relacions cara a cara entre gent de totes les colles, hi ha un alt component de consciència comunitària entre els castellers i el que fem està carregat de sentit fort, existencial, molt més enllà dels resultats. Per tant, potser caldria repensar la representació mediàtica del fet casteller per atansar-lo a la realitat sense fer-li perdre atractiu, en lloc de voler adaptar els castells siusplauperforça als requeriments dels media. I, seguit el concurs des de la distància que em proporciona la meva quasi jubilació castellera, constato com els seus efectes sobre la població general són pràcticament inapreciables…

I, finalment, observo que malgrat els registres (2 castells de gamma extra descarregats, 3 carregats i 4 intents) hi ha un estancament generalitzat en el món casteller, i que un increment en la tensió competitiva no en millora els resultats de forma significativa. Per tant, segurament el revulsiu que rellanci el fet casteller haurà de venir per alguna altra banda…

Bicicleta, cullera, poma

Ahir vam anar a veure aquest magnífic documental d'en Carles Bosch, i en vaig sortir sense una opinió del tot definida. Encara que es fa una mica llarg, hi ha aspectes massa detallats i d'altres que donarien més de si amb prou feines suggerits, enganxa i emociona. La personalitat entranyable de Pasqual Maragall hi fa molt, i el tractament tendre, equilibrat i humorístic dels canvis que introdueix l'Alzheimer en la vida d'una família també. La part més seriosa i periodística, relativa a la necessitat d'invertir més en investigació i a la conveniència de cercar estratègies preventives a llarg termini, queda poc desenvolupada, i malgrat això es fa un pèl avorrida.

Aneu-hi, però. Com diu el propi Maragall al començament de la pel·lícula, aconsegueix entretenir i alhora transmetre emocions. I amb això n'hi ha prou...