Pel broc gros

A diferència de la majoria de processos electorals, on tots els partits tenen motius per considerar-se guanyadors, en les eleccions al Parlament d’ahir hi ha dos partits que s’han fotut l’hòstia del segle (ERC i PSC), un que s’ha empuntegat lleugerament (ICV) i els altres que tenen diferents motius per estar satisfets… Ens equivocaríem, però, si consideréssim que això és un vent de canvi que configura un Parlament més de dretes (aquesta serà l’explicació interessada que oferirà el PSC) i menys independentista (cosa que dirà ERC fins a creure’s la seva pròpia mentida). I també ens equivocaríem si diguéssim que la crisi ha passat factura als partits governants. En realitat, estem davant d’un vent de canvi multifactorial, on gairebé res no és el que sembla… Anem a pams.


Els riscos d’oblidar Rokkan
S’ha volgut fer veure que les clivelles explicatives del comportament electoral català són l’econòmica (esquerra-dreta) i la ideològica (progrés industrial clàssic- sostenibilitat progretutticolori), i des de fa molt temps els estrategs del PSC i d’ERC maldaven per amagar la clivella real, la identitària (catalanisme-espanyolisme). Les propostes estrella dels partits (llevat de PxC i la seva croada contra el moro, i dels partits freakies) eren o independència ara (SI i Rcat), o referèndum (ERC), o concert econòmic i fer-se respectar (CiU), o no independència (PSC), o desenvolupament de l’estatut (ICV), o dependència i espanyolitat fins al moll de l’os (PP i C’s). Aquests elements eren nuclears en la decisió de vot, i els partits que han mariconejat més (ERC i PSC) ho han pagat car… Per tant, i aquesta és la primera lliçó, cal recordar que mentre Catalunya no sigui un país normal el problema identitari serà essencial en la configuració de les majories parlamentàries…

I, en aquest sentit, val la pena recordar que si el 2006 la suma de vots de CiU i ERC fou de 1,342 milions, aquest 2010 la suma de CiU, ERC, SI i Rcat ha estat de 1,558 milions. Per tant, el catalanisme polític estricte ha experimentat un creixement global del 16%, digui el que digui la propaganda interessada.

En paral•lel, l’espanyolisme desacomplexat de PP i C’s ha crescut de 0,402 milions el 2006 a 0,489 milions el 2010. Un creixement de parròquia del 21%, que consolida el mapa identitari espanyol de pedra picada, sí, però que alhora evidencia que aquells que ens voldrien parlant català en la intimitat i prou són només una minoria comparats amb el grup anterior…

Entremig d’aquests dos pols, la tebior i la indefinició nacional que encarnen PSC i ICV han aconseguit 0,8 milions de vots, contra 1,071 de l’any 2006. Està clar que s’ha acabat l’època del “sí però”, i que cal que els partits ofereixin una recepta clara de futur: o trenquem amb Espanya o ens hi fonem, sense que valguin conllevancias ni mitges tintes…

Els riscos de no resoldre problemes amb l’acció política
Hi ha un quart grup de votants directament fatxa i perillós, unes 75.000 neurones (a raó d’una per votant) que han votat PxC. O comencem a afrontar seriosament els problemes derivats de la immigració i la crisi, o aquest grup de persones unineuronals anirà creixent…

Hi ha també un cinquè grup de 212.000 persones (contra 142.000 el 2006) que voten en blanc, o nul, o a partits freakies. Gent que creu en el sistema però que vota de forma absolutament testimonial fent notar que tenim mala peça al teler, i que si no reformem la normativa electoral acabarem malament…

I, finalment, hi ha un grup de 2,095 milions de ciutadans (2,252 l’any 2006), el més majoritari de tots, que no es pren ni la molèstia d’anar a votar. Ahir tothom es felicitava de l’alta participació… Collons, si arriba a ser baixa què hauria passat?


Els assassinats acaben pagant-se
El PSC va assassinar Maragall de forma vergonyant i traïdora, entronitzant un arribista perillós anomenat Montilla i un grup de sectaris vinguts del Baix Llobregat. Els votants catalanistes del PSC (que n’hi havia) no han oblidat això, i el PSC té un peu a la tomba si no fa neteja interna… El problema és que segons com es faci aquesta neteja acabarà havent-hi un PSC-reagrupament, reedició del partit d’en Pallach, i una neofederació catalana del PSOE, i un escenari on els primers s’aliniaran amb els partits catalanistes i els segons amb els espanyolistes. Si anem cap aquí, compte, però… No tindrem un escenari a la basca, més o menys partit per la meitat, sinó que a Catalunya els catalanistes acabaran sent una majoria social molt més contundent… I per tant, un procés d’independència podria començar precisament per una acció irreflexiva d’alguns que volen evitar-lo…;-)

ERC va assassinar Carod de forma més vergonyant encara, i la nova cúpula ha comès cagada rere cagada… Des de possibilitar la formació del segon tripartit (contra una majoria social que sospirava per un govern CiU-ERC) fins a llegir malament els moviments de fons del catalanisme cívic, passant per cinquanta mil episodis més... Ni les consultes per la independència són patrimoni d’ERC, ni la manifestació del 10-J era cap plebiscit a favor de Puigcercós… Aquesta pèssima gestió de la realitat, al costat del clàssic esperit caïnita del partit, ha possibilitat el naixement de SI i Rcat, i està duent ERC a l’abisme. Caldria un congrés extraordinari que, en lloc d’acompanyar el messies al cim del Puigmal, fes neteja interna i alguna cosa de profit.

Aquesta manera gallinàcia, tacticista i sectària de fer política ha contribuït com cap altre factor a la desafecció, i ha fastiguejat fins a la nàusea els votants honestos de PSC i ERC. Per corregir això, i recuperar credibilitat, no n’hi haurà prou amb paraules… (També s’ha de dir, en honor a la veritat, que el PSC i ERC tenen electorats transversals, i per tant sensibles a les seves cagades. En canvi ICV té un electorat tan segmentari que es pot permetre el luxe de fer-ho pitjor que ningú al govern, amb polítiques adreçades només a acontentar la pròpia parròquia com ara els 80 per hora, o la sui generis seguretat pública que deixen en herència, i no ser gaire castigat a les urnes…)


Els riscos de les lectures locals
A Terrassa CiU gairebé dobla en vots el PSC… ERC aguanta amb dificultats al llindar dels 5.000 vots. SI i Rcat obtenen, sumats, una mica més de 3.000 vots. PP i ICV segueixen en una línia més o menys homogènia amb els seus resultats històrics, els C’s arriben als 3.500 vots i els Plataformos als 2.800.

Evidentment, manca mig any per les municipals i aquestes tendències no són extrapolables. Però han de moure a la reflexió: sobre quin model de ciutat defensarà cadascú, i sobre la utilitat de la presència a l’Ajuntament d’aquells que no tenen projecte per a Terrassa. Potser es pot formar part d’un Parlament amb eslogans buits, però no es pot treballar des d’una sala de plens sense tenir un programa de govern simultàniament ambiciós i possible. Pensem-hi…

(I, de la mateixa manera que els resultats nacionals no són extrapolables a les ciutats, no caiguem en la temptació tan pepera de dir que els resultats han estat un vot de càstig a Zapatero. Per molt que ZP es mereix tots els càstigs del món, els qui no han votat el PSC a Catalunya no ho han fet, probablement, per aquest motiu…)

Emoció...

...pura, moltes vegades més intensa i educativa que la pura reflexió racional, cartesiana. Feia temps que no entrava al flog de la Maria, i avui em trobo amb aquest text fantàstic:

Piensen, señores, en la sensación que tienen después de haber hecho reir a una persona que creía verlo todo demasiado oscuro.
Piensen en la sensación que tienen al estar tomando el sol de enero charlando tranquilamente con alguien de confianza tumbados en la hierba sin ninguna preocupación.
Piensen también en una noche en la playa con la luna llena y el dulce ruido de las olas que dulcemente vienen y van.
Piensen en la satisfacción de llegar a la cima de una montaña después de un gran esfuerzo y respirar hondo dejando que el viento les acaricie la cara.
Piensen en un chocolate caliente después de una tarde expuestos al frío de invierno.
Piensen en la incontrolable calidez qu provoca un abrazo bien dado por alguien importante.
Piensen en la irompible calma que reina después de una tormenta.
Piensen en aquel momento en el que estan al lado de la persona que más quieren.
Piensen en aquellas flores que empiezan a nacer en la esquina de una calle gris mostrándo la llegada de tiempos mejores.
Piensen en aquellos ratos en que no piensan, solo viven.

Y ahora, díganme, ¿vale la pena seguir o no?

Realment, val la pena seguir. Val la pena viure. I avui, vida meva, reflexiono en les coses importants que tu m'ensenyes i em recordes. I no pas en el color de la papereta que demà dipositaré en una capsa de metacrilat...

Divendreeeeessssss...

Per fi és divendres! Per aquest cap de setmana hem triat un tema de ressonàncies èpiques, produït per la fèrtil factoria Zimmer-Gerrard, que dispensa adrenalina en dosis controlades i ens acaba deixant ben relaxadets... Fou el tema principal de la pel·lícula Gladiator, i recuperar-lo aquest cap de setmana, abans que el retiari Montilla sigui llançat als lleons pel secutor Mas, o abans que l'arena del circ s'ompli de sang, em sembla particularment adequat... Diumenge, tothom i totdon a votar... Panem et circenses!

Gloria in excelsis Deo ;-)

Al cap de dos dies es reuneix la fredor suficient com per valorar la Diada? No ho sé pas, però com que em ve de gust ens hi arriscarem…

Mai tants deuran tant a tan pocs (Winston Churchill)
Tornem a tenir base social. Això és el millor de l’any. Els astres mediàtics estaven a favor nostre -també cal dir-ho- i la plaça estava igual de plena que en les millors èpoques. Però les dues darreres setmanes els assaigs feien goig, una setmana abans signàvem una agònica tripleta màgica a Granollers, i aconseguíem tot això sense tibar en excés ni de les vaques sagrades, ni dels ex-minyons d’or.
Tot això es deu, probablement, a la feina dels nous equips directius, a la renovació generacional que mig per casualitat, mig per circumstàncies demogràfiques, mig per decisió estratègica, s’ha consolidat en els darrers dos anys, i al convenciment col•lectiu que calia adaptar la colla als temps actuals.
Però sobretot es deu a l’empenta renovada de molt poques persones que des de llocs clau de la junta i de la tècnica han fet l’impossible per remuntar la colla, per intensificar-li l’esperit lluitador i per millorar-ne la gestió quotidiana. Bregar amb grans quantitats de nous minyons és engrescador, però fa falta una mà ferma i constant per transformar massa en equip, jovent il•lusionat en castellers conscients, tendres cadells joganers en joves lleons caçadors…
El mèrit de tot això és col•lectiu, però els catalitzadors d’aquesta reacció química són -com sempre- molt poquets. El meu reconeixement al Pep i al Nani, acompanyat en aquest darrer cas d’un petó als morros, i als seus respectius equips.

Como, a nuestro parecer, cualquier tiempo pasado fue mejor (Jorge Manrique)
Aquest decantament del centre de gravetat de la colla cap a les noves generacions va acompanyat -com sempre en aquests casos- d’un necessari reposicionament dels que per simple pas del temps s’han fet grans. M’entendria, a la pinya del dos de vuit de la darrera ronda, escoltant alguns torreons i kurtits remugant com velles contra la tècnica, la junta i tuttiquanti, i contra les males maneres d’alguns manaies actuals. Veure com aquelles joves promeses de fa deu o quinze anys s’estan convertint en velles glòries panxudes, era divertit de debò. I no se m’escapava el riure perquè calia entomar amb paciència l’esclat de frustració que acompanya una actuació dissortada. I no vaig poder evitar pensar, amb nostàlgia, amb les admonicions que un cap de colla de tot just dinou anyets va haver de suportar -per malparlat, maleducat i irreverent- per part de respectables castellers amb fills i filles adolescents a la colla, ara farà aviat trenta anys. I vaig acabar concloent, tot tancant els ulls, que el món dóna moltes voltes…
…Voltes que fan que a mi l’espectacle que acompanya el dinar, des de ja fa dos o tres anys, no em faci ni fred ni calor, i que em sembli més aviat naïf i dessubstanciat. Voltes que fan que, en canvi, la meva filla s’entusiasmi fins a l’èxtasi amb el mateix espectacle… ;-) Voltes que fan que un senyor conegut com el Negre ja sigui només conegut per més o menys la meitat de la colla pel seu històric com a casteller, i que sigui conegut per l’altra meitat com aquell tio gordo que de tant en tant ve a les actuacions grans o com el pare de la Maria… Aquest reposicionament, a mi, m’encanta… Ara només cal que també li encanti a una quanta gent més, i que s’acabi de produir del tot el necessari reemplaçament generacional…

Els petits canvis són poderosos (Capità Enciam)
Aquests canvis (rejoveniment de la colla i reposicionament dels antics minyons) són, en la meva opinió, els elements nuclears que deixarà el 2010. No obstant això, cal anotar que hi ha encara justesa de canalla, que dos o tres terços i quarts de castells de nou amb una perspectiva de futur de deu o més anys ens anirien de meravella, que alguns baixos i segons de recanvi ens caurien com mannà del cel, i que encara hi ha massa gent que es pren això dels castells com un joc… Si els iaios ens podem permetre el luxe (és un dir) d’aparèixer només en els moments importants, només s’aguanta això amb una seriosa i constant militància per part de tots els que ara estan agafant el relleu. I al costat d’aquesta militància, segueix sent molt necessari un plantejament estratègic compartit per la majoria de la colla sobre què volem ser quan siguem grans. El pla de participació que s’ha engegat aquest any és una eina important en aquest sentit, que caldrà aprofitar…

L’únic permanent és el canvi (Heràclit)
I, diguin el que diguin, i malgrat la mala sort de no poder amb el cinc de nou (castell que requerirà d’un replantejament seriós la temporada vinent, em penso), i d’haver d’acabar l’actuació de la diada amb dos castells de vuit, i d’haver tingut una temporada un bon punt irregular però farcida de castells de nou i amb uns quants castells de gamma extra…
Tornem a carregar el tres de deu després de sis anys!
Disfrutem com marranus!
Seguim sent l’hòstia de bons!
Veiem un futur engrescador davant nostre!

O sigui, que en resum la cosa ha anat prou bé. Que sigui per molts anys…

De debats

A hores d'ara no sé encara si aquesta nit podré veure i escoltar l'esperada lluita de fang entre el senyor Mas i el senyor Montilla. No és que m'importi gaire, però trobo força estúpid que la feina dels mitjans de comunicació estigui encotillada per una llei electoral estrangera (ai, perdó, vull dir espanyola) perquè els partits d'aquí han estat històricament incapaços de posar-se d'acord per fer una llei més ajustada a les necessitats del país que a les dels propis partits... Som una colla d'inútils, en aquest sentit...

Dit això, trobo lamentable que Esquerra, el PP i els Ciudadanos intentin silenciar aquest debat només per por de perdre quota de pantalla. En lloc de buscar solucions imaginatives, com un ménage-à-quatre o dos acaraments successius (PP-Esquerra i ICVtotl'abecedari-Ciudadanosdelmundorojigualdos), reclamen al cosí zumosol (en aquest cas les Juntes Electorals, ja veurem si la de Barcelona o la Central) que intercedeixi per ells, no fos cas que els ganàpies els robessin les boles de xiva...

I, al cap i a la fi, dubto que de debats d'aquests en pugui sortir alguna cosa de profit... Diumenge vaig intentar mirar-me el catch a sis de TV3, i vaig acabar fastiguejat del tacticisme, dels tòpics i de la incapacitat del mitjà televisiu per canalitzar discursos intel·ligents. En lloc d'argumentacions enraonades, em vaig trobar amb una lletania inacabable de frases amb punxa periodística, amb una competència absurda per captar l'atenció de l'espectador suposadament ruc i mesell, i amb una insuportable exhibició de tècniques de venda d'imatge més pròpies del 1950 que del 2010.

Això amanit amb el pitjor de cada candidat: la condescendència de Mas, el colon irritable de Montilla, la fatxenderia de Puigcercós, la mala bava còsmica de la Camacho, l'aparent bonisme de l'Herrera i la pèssima educació i l'estil filldeputesc del Rivera... Total, que me'n vaig anar al llit a mig debat, amb ganes d'agafar el kalashnikov i amb la sensació que per votar a mindundis d'aquest calibre prefereixo muntar un partit i votar-me a mi mateix... I no és que jo tingui una autoimatge desmesurada: en Pujol, en Maragall, i fins i tot en Carod, eren persones llegides, intel·ligents i un bon punt visionàries. Donava gust escoltar-los, i s'aprenia força amb les seves discussions. Aquests barandes, en canvi, es permeten el luxe de recitar velles receptes macroeconòmiques de Schumpeter o de Keynes (segons el partit) com si acabessin de descobrir la sopa d'all, o ens avorreixen fins a la mort amb estadístiques caducades, o ens volen fer combregar amb rodes de molí, això sí, ben ritualitzades... Hòstiaputa, necessito IDEES NOVES, no que facin entrar el clau per la cabota...

PS. I al tanto amb els festeigs preelectorals... Jo tenia clar a qui votar fins que en Puigcercós va dir que reptava a CiU a donar suport a un referèndum d'independència si no s'aconseguia el concert econòmic. Això vol dir que ens inventarem un nou peix al cove, com a estació intermèdia d'aquest viatge inacabable, que servirà per anar fent la viu-viu uns anyets més? Vull dir-ho alt i clar: cal engegar Espanya a prendre pel cul, i per tant ni concerts econòmics ni hòsties. Cal buscar la manera d'aconseguir la independència el més aviat possible, o d'aquí a tres-cents anys encara estarem igual...

Grmmmh...

...ara aniré a pencar, masegadet i conscient que ja tenim una edat. D'aquí a uns dies, balanç reposat i en fred de la diada de la colla.

Així en calent: m'hauria fet gràcia tornar-me a afaitar el crani, però per uns segons no ha fet falta. Tinc aquella sensació de felicitat generada per haver contribuït a fer una cosa molt gran, i de frustració per no haver arrodonit la diada com podíem, sabíem i ens mereixíem...

En fi, així són els castells.

Profecies...

...avui, els diaris abonats al ritual de les enquestes preelectorals publiquen unes quantes profecies apocalíptiques.

La Vanguardia, tradicionalment moderada, aposta com sempre per Noxa i per procediments d'alta cuina tirant més a Santamaria que a Ruscalleda... ;-) Tot i que en aquest cas alerten de moviments sísmics en el mapa electoral, profecia molt arriscada que no s'acompleix gairebé mai...

El Mundo aposta per Sigma Dos, empresa que tradicionalment ha comès pífies monumentals, i augura un gran resultat del PP, com no podia ser d'altra manera tractant-se d'aquest diari.

L'ABC li ha manllevat la bola de vidre a DYM, que amb una mostra de 1.141 enquestes s'atreveix a pronosticar una pujada històrica dels Ciudadanos. Deuen haver focalitzat la bola de vidre al Baix Llobregat...

I el País, fidel a la modernitat mal entesa que Calviño va elevar a la categoria de dogma, li encarrega l'oracle a Metroscopia. Aquests diuen que CiU tindrà la majoria absoluta, i en aquest cas ho saben perquè han escrutat el fetge de 1.508 persones repartides proporcionalment (error, com ja hem dit alguna vegada) per circumscripcions. Aquests també diuen que, al costat de CiU, els Ciudadanos arribaran a set diputats... Pffff... Que dolent que és l'encens que fa servir aquest oracle... Tira a al·lucinogen...

En fi, aquesta tarda obriré una ampolla d'orujo per celebrar el 3 de 10, i després d'uns quants xupitos obriré paradeta profetitzadora. O potser esperaré a veure que diuen GESOP, CEO i CIS, en cas que calgui fer contrapropaganda d'urgència i algú els activi...

Entre trets i orgasmes...

No em preocupa gaire si defensen o no la dignitat humana... El que em preocupa és que segueixen tractant els votants (i les votants també) com a gilipolles...

Patètic...


Ridícul...


Filldeputesc...

Escopiu damunt les seves tombes

Demà farà trenta-cinc anys de la mort del gran cabró, del màxim responsable de l'endarreriment històric de la pell de brau en el segle XX, de l'assassí, del colpista, del genocida, del monstre. Desgraciadament, va morir de vell al llit, i no de nadó ennuegat per la llet aspra i verinosa de la seva mare... Tots plegats ens hauríem estalviat un problema, i potser ara en lloc d'una monarquia cutre i d'una democràcia vigilada i falsa tindríem un sistema polític homologable.

Hi ha nostàlgics desgraciats que es troben a la plaça d'Oriente de Madrit cada 20 de novembre (enguany el 21) per retre-li homenatge. Aquí podeu veure una mostra de la bilis que vomiten. El pas del temps, sortosament, els acabarà matant a tots. Però l'ou de la serp es cova entre nosaltres, i lamentablement sortiran nous cadells que els substituïran. Denunciem el feixisme, i recordem que la llei de partits serveix per il·legalitzar lluitadors per la llibertat, i en canvi no serveix per exterminar aquestes bèsties.

PS. L'esquela ha estat publicada avui al diari El Mundo. Algú li pararà els peus al Pedro J. d'una vegada?

Fem castells, som festa

I diumenge, tornarem a descarregar el monstre.

Gràcies, muixeranguers!

Reprodueixo un comunicat de premsa de la Federació de Muixerangues, que agrupa la Nova Muixeranga d'Algemesí, la Muixeranga "els Negrets" de l'Alcúdia, el Ball dels Locos de l'Olleria, la Muixeranga de la Safor i la Muixeranga de Sueca, en relació a la declaració dels castells com a Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat. Ni tots els valencians són blaveros, ni estem tan lluny els uns dels altres. Gràcies!

Senyors,
Com a president de la Federació de Muixerangues em complau felicitar la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya, a totes les colles castelleres i a tots els castellers i castelleres pel reconeixement que heu aconseguit en ser declarats Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la UNESCO.
Les muixerangues són una tradició diferent dels castells però hi tenen punts en comú. No només per l'alçament de construccions humanes i per uns precedents històrics compartits, sinó també i en especial pels valors de festa, treball en equip, integració, esforç i col•laboració entre persones de diferent edat, sexe, origen i classe social. Com en els castells, els xiquets i xiquetes també són molt importants per a fer muixerangues i creiem que hi poden aprendre els valors abans esmentats i, d'una manera especial, a assumir responsabilitats i a superar la por, cosa que repercuteix molt positivament en la seua educació i personalitat. Els muixeranguers rebutgem les pretensions del GAV, un grupuscle que no representa a la majoria dels valencians i que coneix només molt superficialment tant el món casteller com les muixerangues.
En els últims anys, el món casteller ha fet un gran esforç en temes de seguretat i imatge, i ha aconseguit un ampli reconeixement popular, suport institucional i presència en els mitjans de comunicació. La Federació de Muixerangues treballa per aconseguir per a les muixerangues una difusió semblant. Tan de bo algun dia les muixerangues tinguen també un reconeixement internacional d’aquesta importància.

Rebeu la nostra enhorabona més cordial.

Fortuna imperatrix mundi

O Fortuna
velut luna
statu variabilis,
semper crescis
aut decrescis;
vita detestabilis
nunc obdurat
et tunc curat
ludo mentis aciem,
egestatem,
potestatem
dissolvit ut glaciem.

Sors immanis
et inanis,
rota tu volubilis,
status malus,
vana salus
semper dissolubilis,
obumbrata
et velata
michi quoque niteris;
nunc per ludum
dorsum nudum
fero tui sceleris.

Sors salutis
et virtutis
michi nunc contraria,
est affectus
et defectus
semper in angaria.
Hac in hora
sine mora
corde pulsum tangite;
quod per sortem
sternit fortem,
mecum omnes plangite!

(Els qui no vau estudiar llatí, foteu-vos ;-)
Resum: Diumenge, a triomfar com la Coca-Cola!

Avui, raons

Si mireu els videos que hi ha penjats a l'esquerra d'aquest bloc, veureu quines emocions preelectorals ens volen induir els partits que tenen entre els seus objectius polítics la independència del nostre país: Esquerra, Solidaritat i Reagrupament.

Preferiria que hi hagués hagut unitat entre les forces independentistes, que bona falta ens farà després del 28 de novembre, però les coses són com són. Però diferents motius, no tots ells confessables, han fet impossible la fita d'una candidatura unitària amb possibilitats.

En qualsevol cas, i davant els missatges apocalíptics de les forces dependentistes, les raons que presenten els tres partits defensors de la llibertat nacional em refermen en la convicció que la independència és l'únic horitzó possible que assegura la nostra supervivència com a poble i la nostra viabilitat com a societat.

Teniu, en aquests enllaços, els documents que he pogut trobar d'Esquerra, Solidaritat i Reagrupament que més s'assemblen a allò que convencionalment hem anomenat programes electorals. Us en recomano una lectura reposada i una reflexió serena. I, de cara al dia 28, un vot informat.

Resum: voteu qui vulgueu, però tingueu clar que l'únic futur possible passa per una Catalunya lliure i independent. I, si pot ser, fóra desitjable que els diputats i diputades independentistes del proper Parlament fossin molts, i treballessin coordinadament. Des del govern, si és possible (mai s'ha aconseguit una independència pacíficament des de l'oposició, que jo sàpiga), o com a mal menor des d'una oposició forta, responsable i lluitadora.

Tirar-ne un bon tros (patrimonial) a l'olla

Avui a Nairobi els castells han estat reconeguts com a patrimoni immaterial de la humanitat. Ho celebro, tot i que em sembla una distinció més aviat inútil, com ja vaig comentar fa uns dies.

No obstant això, m'agrada que aquestes inutilitats serveixin per desemmascarar posicions filldeputesques com aquesta dels blaveros, que ignoren conscientment que els castells vénen del País Valencià (sí, país, amb majúscules, i no comunitat com les d'escala de veïns). I també m'agrada que el senyor Rivera i la senyora Geli mostrin el respecte que correspon al fet casteller... Quan les distincions serveixen perque tothom es retrati, encara que siguin inútils acompleixen una funció social ben interessant...

Pateixo, encara que poquet, per si algun espavilat pretén vincular això del patrimoni immaterial amb operacions de promoció turística que acaben desnaturalitzant les coses. També pateixo per si algun il·luminat aprofita l'embranzida aquesta per intentar un aggiornamento del fet casteller, més consonant amb els estàndards d'espectacularització que alguns ja fa temps que demanen... Però, veient com estava la plaça del Blat aquesta tarda, em sembla que tot això serà foc d'encenalls i les coses seguiran més aviat igual que fins ara...

Si més no, aquesta distinció honorífica i inútil servirà perquè els típics culturetes que consideren que això dels castells és una manifestació cultural menor s'ho pensin dues vegades abans de cagar-la. I, probablement, també servirà per evitar que aquells capullos cavernaris que diuen que fem salvatjades s'ho pensin una vegada i mitja abans de vomitar la seva bilis...

Al cap i a la fi, doncs, potser tot plegat no haurà estat tan inútil...

PS. Si mireu la premsa, em temo que l'ABC i El Mundo diran que el flamenc és la polla en patinet, i amagaran els castells tant com puguin. I l'Avui i La Vanguardia, entre d'altres, faran exactament el contrari. Si no són diaris de països diferents, com diuen els castellans, que venga Dios y lo vea...

Brevíssima relació de la destrucció de la història

Aquest és el títol d'un llibre de l'historiador d'Arenys Jordi Bilbeny, que ja fa uns anyets (dotze, em sembla) que es va publicar. A banda de defensar-hi la catalanitat de Cristòfor Colom, el títol de l'obra és una picada d'ullet a la possible catalanitat de Bartomeu Casaus (altrament anomenat Bartolomé de las Casas) que l'any 1552 va escriure la Brevíssima relació de la destrucció de les Índies.

No és rellevant si aquests personatges van ser catalans, genovesos, madrilenys o suahilis... El que és rellevant és l'abassegador conjunt d'indicis raonables que fan suposar que la Corona de Castella va procedir a una monumental manipulació i tergiversació de la història, en benefici de la consolidació d'un model de depredació econòmica d'escala mundial, els efectes del qual encara són ben visibles avui dia. Per tant, iniciatives com el Simposi sobre la descoberta catalana d'Amèrica, que comença divendres vinent a Arenys, han de ser benvingudes i potenciades. Cal investigar encara més...

I direu, com és que avui precisament, amb la que està caient a la campanya electoral, em crida l'atenció precisament aquesta notícia de caire acadèmic? Doncs perquè la manipulació de la història és parenta molt propera de la deshonestedat intel·lectual, de la mitja veritat i de la negació de l'evidència. La manipulació de la història només és possible en un lloc on es neguen les dades i s'accepta la veritat artificiosament preestablerta. La veritat és la veritat, encara que faci mal. Això haurien de tenir-ho en compte els qui ataquen en Puigcercós per haver dit una veritat com un temple (mireu aquí i aquí) i els imbècils de sempre que segueixen dient que el català i el valencià són llengües diferents...

Els impostos i els andalusos (i les andaluses)

Home, no sé si a Andalusia Déu paga impostos o no, però el que és evident és que la recaptació és força inferior al que pertocaria des del punt de vista demogràfic, tant per nombre de declarants com per qualsevol criteri de comparació que es vulgui aplicar.

Puigcercós ha fet unes declaracions tirant a faltones, perquè l'home als mítings s'escalfa. Però les contra-declaracions no s'han quedat enrere. En lloc de reconèixer que a Andalusia la renda per càpita és menor que en altres llocs (independentment de si això passa perquè a Andalusia hi ha més injustícia social, o si és perquè els andalusos tendeixen a ser dropos, o si succeeix per una complexa combinació de factors històrics, econòmics i socials) i situar la resolució d'aquesta anomalia com a prioritat en les polítiques andaluses, el govern andalús s'ha afanyat a bramar com verge ofesa contra l'independentista català dolent que gosa ficar-los el dit a l'ull.

I ho han fet, entre d'altres artefactes retòrics, amb l'espantall del suposat milió d'andalusos que viuen a Catalunya. Home, si viuen a Catalunya deuen ser catalans, no? No havíem quedat que la condició d'immigrant es dissol amb el pas dels anys? O és que els senyors (i senyores) del PSOE-A volen mantenir en situació d'emigrants eterns els andalusos que van fotre el camp d'allà precisament perquè no hi podien trobar una vida mínimament digna? Si a Catalunya hi ha un milió d'exandalusos és, precisament, perquè aquella terra no és capaç de generar oportunitats, no? Doncs que es facin mirar això, i que es deixin de tonteries...

I no ens preocupem gaire per això dels maltractaments verbals entre els pobles de la pell de brau. Des del mític Rodríguez Ibarra fins a Intereconomía passant per uns quants milers més, els catalans tenim molta experiència en això de sentir-nos maltractats. Que tastin una mica de la seva pròpia medicina, tots aquests...

Gorillas in the mist

Megalòmana, oportunista, inconscient, frívola, ressentida, irresponsable, demagògica... I cinquanta qualificatius més, em vénen al cap quan veig aquest video. Reconec que és una joia de la publicitat, que és efectista i fins i tot simpàtic. Però el govern està renyit amb els plomalls de la diversió, amb la fanfàrria de l'enfant terrible, amb la rebequeria d'una pija insuportable... El govern necessita de la duresa de Macià, del sacrifici de Companys, de la silenciosa i fèrria voluntat de l'Irla, de la murrieria de Pujol, de la grandiosa imaginació de Maragall, i si molt m'apureu de l'avorriment de Montilla. No necessita salvadors, ni regeneradors, ni estels fugaços. Montserrat Nebrera es deu creure una Dian Fossey amb mitenes, empatitzant amb uns estranys goril·les que viuen entre l'Ebre i els Pirineus. Amb això, amb sort, pot acabar experimentant els plaers de la zoofília, però difícilment acabarà governant el ramat. El ramat necessita mascles i femelles alfa, no bufons de la cort. I (ei, si pot ser) el ramat necessita desesperadament deixar de ser considerat així. Una mica de respecte, si us plau...

Salve

Hi ha dies i nits que mereixen ser viscuts. Hi ha divendres que sembla que el món torni a començar. Hi ha cançons que duen tatuat l'esperit de generacions passades. Des d'avui fins al dia 21, necessitem aquest estat d'ànim. Bon cap de setmana.

Resistència saharaui

Denunciem la brutalitat del govern del Marroc, i la seva hipocresia. Denunciem el paper vergonyós de l'Estat espanyol, coresponsable d'aquesta situació després del galdós paper que va fer el govern franquista l'any 1975. Rebutgem referèndums d'autodeterminació i simulacres de diàleg: el Marroc és un estat depredador i ocupant, que ha de retirar-se del Sahara, endur-se els colons que hi va portar després de la Marxa Verda i els seus descendents, i ha de lliurar la sobirania d'aquest territori al poble saharaui, sense condicions. Causes molt menys justes s'han resolt per la força. La comunitat internacional no utilitzarà mai la força per obligar el Marroc a entrar en raons? Té alguna patent de cors desconeguda, el rei Mohamed VI?

Maricones descarriades

Ahir ja vaig deixar anotada la meva opinió sobre la visita del papa de Goma a Barcelona, que ha resultat ser menys intel·lectualitzada que la d'en Cardús, però força coincident amb ella en termes generals.

Avui hem tornat a tenir, però, un tast del que l'estupidesa col·lectiva i l'anticlericalisme primitiu poden fer. Per les xarxes virtuals (no confongueu el Facebook, que és un bon aplicatiu de gestió de dades, amb les xarxes socials REALS, que són una altra cosa) circulava una convocatòria anomenada Queer Kissing Flashmob Event. Així, en anglès, sona bé. Però en realitat es tractava de morrejar-se entre persones del mateix sexe al pas del senyor de blanc, només per molestar-lo, encara que la cosa es vestís de "picant, sensual i divertida rebel·lia". I uns dos-cents gilipolles (o unes dues-centes maricones descarriades, segons les ganes que tinguem de molestar-los a ells i elles podem utilitzar un o altre qualificatiu) s'han apuntat a la festa i s'han dedicat unes quantes carícies lingüals davant del papa...

Ja vaig deixar anotada, temps enrere, la meva posició sobre els esgarips aquests d'orgull lgtb mal entès, i també la meva posició sobre la lluita contra l'homofòbia quan això es fa des del seny. Avui hem assistit a un exemple lamentable del primer cas. Ben igual que si una associació de masturbadors compulsius hagués convocat una palla col·lectiva davant la façana de la Passió, per pintar-la de blanc amb les seves lleterades, o un grup de sodomites hagués anunciat via twitter una enculada general a la Diagonal, amb trenecito inclòs... Hòstiaputa, l'any 2010 encara hem de recordar que cal separar els afectes de la vida pública? I que els afectes, per bé que (gairebé) tots siguin respectables, s'han de mantenir en l'univers de la intimitat?

Cada cop que un d'aquests grups gilipollescos actua, em sento temptat de fer el contrari del que demanen, només per molestar-los. I així em torno de vegades prosionista, d'altres procatòlic, i encara unes terceres vegades em sento més aviat promusulmà... Ostres, tu, això que Barcelona sigui la capital mundial dels gilipolles ens genera més problemes d'identitat que tots els nacionalismes sumats!

Jo no t'espero

Quan arribi el papa de Goma a Barcelona, jo no l’estaré esperant, de la mateixa manera que tampoc aniria a esperar el dalai lama, o el gran muftí, o el patriarca d’Istanbul, o el bruixot Ot, de la tribu dels nabundis…

Servidor no és un anticlerical primitiu i cridaner a l'estil dels roigverdvioleta. Simplement és que el comportament del papa de Goma en relació als escàndols de pederàstia protagonitzats per alguns dels seus ajudants, els seus posicionaments morals en temes de sexualitat, o la seva visió del món en general, se me’n refoten. Entengui-se’m bé: se me’n refot una mena d’ésser semidiví i infal·lible que es fa dir Benet XVI, tot i que llegeixo amb la major atenció allò que diu i escriu un gran teòleg amb el cap ben endreçat anomenat Joseph Ratzinger.

Se me’n refot també que aquesta mena d’ésser anomenat Benet XVI sigui, en virtut del tractat de Letrà, l’únic ésser semidiví que alhora és el cap d’un estat terrenal (llevat del dalai lama amb el permís dels xinesos). El que ja no se me’n refot és que abusi de manera rastrera i xunga d’aquesta doble condició, i que s’hagi d’organitzar un caríssim festival de seguretat i protocol per allà on passa. Quina manera més bèstia de llençar els calers!

I no se me’n refot gens que siguem, una vegada més, tan avariciosos i cretins, els catalans. I que hi hagi personatges ben institucionals que valorin la visita del papa de Goma perquè li pot donar una mica de projecció internacional a Catalunya i/o a Barcelona. Com si en necessitéssim, de projecció internacional d’aquesta mena… En fi, llegiu aquest articlet, que és prou divertit.

I demà quedeu-vos a casa… ;-)

Em dic Zenòbia Zunzunegui...

...i estic molt enfadada amb el gilipolles aquest del ZP, que imagineu-vos si és gilipolles que defensa aquesta modificació normativa al registre civil duent ell mateix un cognom que comença amb zeta. Mireu: estic casada amb un senyor que es diu Aaron Amat, i ara que ens hem proposat de tenir un fill, i ara que ja el tenia convençut que si era nen es diria Satanàs Zunzunegui Amat, i si era nena es diria Leocàdia Zunzunegui Amat, per allò de salvar els cognoms en perill d'extinció, ve el gilipolles aquest i em desmunta la paradeta. Ostres, tu, quina manera més guai de defensar la igualtat que té aquest paio!

En fi, us posaré una mica de música, a veure si em passa la mala llet. Amb tots vostès, Zanzíbar, de Billy Joel... ;-)

Família, escola i societat (a l'Ignasi, amb carinyo)

L’amic Ignasi Trullàs em demana des de fa temps un post sobre “família, escola i societat”, i tenint en compte que aquesta setmana té l’autoestima pels núvols i que fa moooolt de temps em vaig comprometre a parlar d’aquest tema, li faré una mica de cas. ;-)

Si invertim l’ordre dels conceptes, el primer que em ve al cap és que això de la “societat” és un terme un bon xic ambigu. Recomanaria, abans de començar, una visiteta a l’avi Tönnies, o al pare Durkheim, o a l’oncle Habermas. I un cop saludats aquests senyors, recomanaria també una revisió crítica del concepte de treball social comunitari.

Un cop metabolitzada tota aquesta empanada, miraria de destil•lar una mica de claredat, basada en les següents premisses:
-tendim a considerar que la societat és un ens amorf mancat de voluntat, que es deixa portar pels obscurs designis d’un senyor anomenat “sistema”, que ningú no sap qui és.
-ergo, tendim a des-responsabilitzar la constel•lació d’individus, grups i RELACIONS que conformen les societats dites avançades, i a atribuir culpabilitats malignes a substituts postmoderns dels déus, els fats o l’atzar.
-ergo (2), tendim a pensar que cadascun de nosaltres no pot fer res en favor del canvi social, dificultant així la ignició d’un dels motors més potents de la història: la voluntat de canvi i l’aparició no prevista d’elements anormals en el cos social, d’elements que es passen la norma pel forro i defensen la persecució de nous horitzons, de situacions que afavoreixen el canvi de paradigma, l’adveniment de revolucions, la ruptura epistemològica…
-tendim, també, a pensar que les societats urbanes i posturbanes dificulten les relacions cara a cara, i a sostenir que els entorns rurals, neorurals o de petit abast faciliten l’establiment de llaços comunitaris i dificulten la instil•lació en el cos social del verí de la modernitat (personificada en l’actualitat per dimonis banyuts anomenats especulació, globalització, modernització i altres éssers perversos acabats en ció;-)

Si pensem que tot això és cert, tendim també a pensar que l`escola ha d’esdevenir un espai de llibertat, de generació de consciència crítica, de formació de persones i no d’éssers funcionals per al sistema… Tot i que alhora tendim a demanar a l’escola, llavors, que formi els nostres fills i filles en una cosa imprecisa anomenada valors, i oblidem que també hauria d’ensenyar llenguatges, i representacions del món, i història, i unes quantes coses més. L’escola no té prou hores per assumir totes aquestes obligacions, i probablement cal prioritzar-ne unes per damunt d’altres…

Dit amb carinyo, però a lo bèstia: els exalumnes de La Roda tendeixen a ser uns romàntics inadaptats, els exalumnes del Marià Galí tendeixen a ser obrers disciplinats i especialitzats, i els exalumnes del Salvador Vinyals tendeixen a ser pirmis… Per tant, l’escola no ha fet altra cosa que metabolitzar i endreçar allò preexistent en el cos social, i ha engegat John Dewey a prendre pel sac… Per tant, alguna cosa falla…

I llavors, els més exigents d’entre nosaltres decidim que la culpa del fracàs de l’escola com a proveïdora d’igualtat d’oportunitats està en la família, institució prou curiosa (de fet, diu algú que el sorprenent no és la quantitat de divorcis que hi ha, sinó la quantitat de matrimonis que continuen celebrant-se ;-) que ha dimitit de la seva responsabilitat socialitzadora i l’ha delegat en les perverses institucions estatals…

I així tanquem el cercle. No he explicat prou bé tot el procés, però m’he allargat massa pel limitat espai que es considera digerible en un mitjà així immediat i compulsiu com un bloc. Creiem que la societat no té remei, que l’escola és una institució que ha d’assumir la missió impossible d’arreglar en el futur aquest desastre social, i que alhora ha de compensar en el present la pila de desastrets amb noms i cognoms que emanen dels milers i milers de famílies que anomenem pietosament desafavorides. O sigui, la quadratura del cercle.

Jo començaria per coses senzilles i assumibles:
-la família que socialitzi, formi en valors i desperti la consciència crítica.
-l’escola que ensenyi, especialment a llegir i escriure, a comptar i a interpretar la història i la literatura. Si a més pot formar treballadors aptes per l’empresa d’avui, millor que millor.
-la societat que tingui paciència… ;-)

No sé si és el que esperaves, Ignasi, però és el que se m'acudeix... Salut!

Ni-nis

La població catalana de 16 a 24 anys era, en acabar l’any 2009, de 697.608 persones. Comptant una taxa mitjana de fracàs escolar (i considerant aquest com a no obtenció del graduat en ESO, que ja és poc considerar) del 30%, hi ha 209.282 persones d’entre 16 i 24 anys que no saben fer una "o" amb un canuto a Catalunya.

L’atur registrat entre les persones de 16 a 24 anys (és a dir, els que estan apuntats a l’OTG) és de 71.844 persones el mes de setembre de 2010.

Hi ha 358.400 persones d’entre 16 i 24 anys que l’EPA del tercer trimestre de 2010 considera actives. Aquesta mateixa enquesta estima un volum de 135.500 aturats en la mateixa franja d’edats, i per tant una taxa d’atur juvenil del 37,8%, més del doble que la general.

El govern de la Generalitat s’ha tret de la màniga un pla pilot per formar i inserir al mercat laboral 5.000 joves d’aquests que ni estudien ni treballen. Suposant que s’acabin col•locant tots, s’haurà resolt entre un 2,4 i un 3,7 per cent del problema, segons si considerem com a més fiable la dada estimativa del fracàs escolar o la dada estimativa de l’atur EPA.

En qualsevol cas, tenim un problema gros que afectarà el 30% de la població futura d’aquest país, i sembla que es vol començar resolent-lo amb mesures cosmètiques. Nois, què tal l’ensenyament obligatori i gratuït fins als 18 anys, amb possibilitat de treballar des dels 16 fora del curs escolar o com a complement als estudis? Què tal l’establiment precoç d’itineraris formatius diferents (posem a partir dels 14 anys) per evitar que els dropos i els rucs de solemnitat impedeixin una correcta formació de la resta? Què tal la recuperació de la figura de l’aprenent adequadament combinada amb estudis nocturns vinculats a la feina i una miqueta retribuïda per l’empresari en lloc de per l’estat? Què tal una reducció estratègica de places a les universitats acompanyada d’un augment no menys estratègic de les places disponibles als cicles formatius i a altres nivells mitjans del mercat laboral? Què tal una potenciació intensa de l’ocupació industrial en detriment dels cutrellocs de treball vinculats a l’hostaleria, el turisme, la construcció i les altres mandangues que generen beneficis ràpids, molta precarietat i societats duals?

Deixem d’insultar la intel•ligència del personal, senyor Montilla?

PS. I si deixem de considerar els anomenats ni-ni com a pobres víctimes del sistema? Encara que hi ha de tot a la vinya del senyor, em sembla que una proporció mooolt significativa d’aquest personal necessitaria unes bones dosis de colzes, hòstia pedagògica, responsabilitat i empenta. I això no s’assoleix amb una merda de contracte de sis mesos…

Chapeau!

Els verds, segona millor actuació de tots els temps. I primer dos de vuit net descarregat de la història. Em menjo les meves paraules: no era impossible. (I una felicitació particular, si em permeteu, a l'Ignasi. Una abraçada!)

Els capgrossos, primer castell de gamma extra descarregat en el seu curriculum. Primera colla que s'afegeix al G4 (ara ja G5) en més de quinze anys. I actuació enorme: tres castells de nou descarregats. Com deia fa uns mesos, benvinguts al club!

Els borinots, primer quatre de nou folrat. Descarregat amb autoritat. A un pas de la tripleta màgica. Quan trigarem a veure un G6, o un G7 fins i tot?

Enhorabona a tots. Els meus respectes. Home, potser això no està tan estancat com em pensava. I a sobre amb un desplegament territorial que fa patxoca. Això de les colles tradicionals i les modernes ha passat, feliçment, a la història.

Tinc ganes que arribi el 21 de novembre. Vénen ganes d'afegir-se a la festa, oi?

De lideratges

En la darrera enquesta propagandística (vegeu aquest post per a major explicació) de Noxa per a La Vanguardia, el 78% dels enquestats voldrien que Zapatero es retirés i deixés pas a un altre candidat. El 69% desitja el mateix pel que fa a Rajoy. Força gent d’entre la preguntada assenyala Rubalcaba com un substitut idoni per a ZP.

Tinc dubtes sobre la necessitat de lideratges. Em sembla que, en condicions idònies, qualsevol pardill pot governar, gestionar, engrescar, assenyalar futurs i fer tot allò que es demana als liders. En una situació així, s’aprofundeix en les estratègies relacionals, i el millor lider és aquell que pot suscitar majors consensos, confiances i estratègies col•laboratives.

No obstant això, les condicions actuals (i les històriques en general, des de ja fa uns quants segles i en uns quants contextos geogràfics) no són precisament les millors. Si cadascú tendeix a anar per ell, si els poders econòmics transnacionals tallen el bacallà sense límit ni aturador, si els processos de canvi són cada vegada més accelerats, tendim a demanar i necessitar clarividència, mala llet, claredat i empenta. Tendim a necessitar liders paternals i més aviat autoritaris… El que dubto és que Rubalcaba, fred, manipulador i mentider com ell sol, s’ajusti a aquest perfil.

De fet, a casa nostra, no sé si els liders de la talla de Macià, Companys, Tarradellas, Pujol o Maragall han estat engrandits pel pas dels anys i per la comparació amb els mindundis que els han succeït, o bé si realment eren grans estadistes. El mateix passa arreu: de Churchills i De Gaulles fa molts anys que no se’n descobreixen, i en Kennedy va generar il•lusió perquè va ser assassinat abans del final del seu primer mandat… En altre cas, probablement estaríem parlant d’un president més tirant a normalet, em sembla. Trobo a faltar, a nivell internacional, algú creïble i capaç de transmetre confiança i il•lusió. Sobra lírica, i manca èpica. Sobra assaig, i manca poesia. Encara que aparentment això sigui contradictori…

I a casa nostra, necessitem desesperadament una quimera. Algú que reuneixi les millors característiques de tots els pseudoliders existents, i que n’incorpori d’altres. I que allunyi la temptació de considerar que un vòmit amb potes com la Belén Esteban pot ser considerada un ésser capaç de governar alguna cosa… Digueu-me elitista, si voleu, però cada cop sento més vergonya. I tot això amb els partits (ei, si pot ser) fent-se l’harakiri per deixar pas a formes de democràcia una mica més pràctiques i reals…