Gran estabilitat sobre quatre eixos

El de l’esquerra té un prognatisme incipient, producte de les pràctiques d’enduriment facial que cal fer per arribar a ser alguna cosa al PSOE. Això té un efecte secundari indesitjat: cada dia t’assembles més a un hàmster (o a un lemming, si li voleu donar un to cosmopolita i tal a l’assumpte). El cabell, cada vegada més escàs, tallat a cepillo dissimula un front cada volta més ample, i dóna un cert aire d’enfant terrible que s’ocupa de desmentir l’americana fosca, la camisa blanca i la corbata granatosa. Una corbata vermella amb la ponzella del partit -no vull dir el Montilla, sinó la rosa jove- hauria estat massa agosarada. Aquest abillament acosta el protagonista sinistre (d’esquerra, no malpenseu) de la imatge al capteniment silenciós i inevitable dels enterramorts, però li dóna un punt de respectabilitat que bona falta li fa al seu partit…

El de la dreta té la mandíbula (antany prominent) en galopant procés de recessió, que intenta contrarestar, inútilment, tensant la musculatura del coll en excés, fins al punt que sembla que li explotaran dos nervis damunt de la tràquea. Unes ulleres de pasta i metall intenten dissimular, endebades, uns ulls que han conegut temps millors. La mitja aclucada de l’ull esquerre tant pot ser el resultat d’un uppercut de la Rakosnik, mal cardada des de fa temps, com una demanda de cita extemporània i furtiva a la fotògrafa de l’ACN que ha immortalitzat la imatge…

Ambdós personatges tenen ben entrenada la semiòtica corporal, i encaixen amb suposada força i cordialitat…No obstant això, la corba cutània del dors de la mà del sinistre i el porpra de les ungles de la mà del de la dreta indiquen que estan encaixant falsament i tensa, amb la mateixa confiança que hom posaria passant la mà pel llom d’una taràntula. L’obertura de les mans que no encaixen diu molt a favor de l’autocontrol de tots dos personatges (en lloc de tenir dos punys prests a trencar la mandíbula de l’oponent tenen mans prensils a punt per agafar ganivets per llançar o clavar oportunament, evidenciant com n’ha après la nostra espècie, d’això de dissimular abans de matar), però la fèrria proximitat de les mateixes al maluc diu que o bé tots dos tenien un ferotge atac simultani de diarrea mal continguda o bé que l’aparent relaxació és més falsa que el pressupost de la casa reial… I el somriure mig congelat i perfectament simètric de tots dos, o ens presenta un doble ictus en directe, o és un tic que la càmera ha pres perfectament i clara.

A veure què fan aquest parell l’any vinent, a banda d’entretenir-nos una estona…