Terrorisme (aquest cop no) estadístic postelectoral (i 5)

Aquesta cinquena i darrera entrega no serà ni d’anàlisi ni de números, sinó més aviat de percepcions, sensacions i propostes. En els propers dies farem un post parlant del nou gabinet Rajoy, quan es coneguin els noms de tots els secretaris d’Estat, i llavors acabarem (potser) de concretar alguna de les coses que ara deixaré esbossades.

És evident que tenim un problema (bé, de fet uns quants) relatiu a la relació entre percepció, estat d’ànim col•lectiu, decisions individuals i resultats col•lectius de les mateixes. En un país on tot déu està emprenyat per alguna cosa, on semblava que el 15 de maig i el 15 d’octubre els #burrosoles havien de menjar-se el món, on el 15 de juny semblava que el parlament era un lloc on hom podia anar a cagar-s’hi impunement a la porta, guanya la coalició governant. I al país veí, guanya el gallec de les barbes per majoria absoluta… Per tant (i això ja ha anat sortint als posts anteriors d’aquesta sèrie preelectoral) o bé el sistema electoral no tradueix bé les preferències de vot en escons, o bé el sistema polític es construeix al marge d’una part significativa de la població (més del 28% de la població amb dret a fer-ho no ha votat aquesta vegada), o bé estem traslladant al joc polític i institucional la creixent dualització (inclosos/exclosos; segurs/precaris; rics/pobres; vells/joves...) que sembla que serà un dels trets definitoris de la societat post-crisi que ja s’insinua.

Per superar tot això, em sembla prou clar que manca un projecte col•lectiu compartit i uns referents comuns, per mínims i esquemàtics que siguin. Si el gran objectiu de la societat és guanyar quants més diners millor, sense topalls ni controls que protegeixin els més febles de l’avarícia dels més poderosos, acabem generant una situació nihilista i depriment que ens duu on som ara. Si el gran objectiu és la llibertat (de la meva nació, o dels grups socials oprimits, o del que cadascú vulgui) hi ha tantes traves per aconseguir-la que això esdevé un desig impossible i eternament frustrant. I si el gran objectiu és la igualtat, aquells que s’han esforçat més que els altres arrufen el nas davant la funció, castradora de la iniciativa individual, que sembla que acabarà agafant el pare estat. Ens cal, doncs, la construcció d’objectius per als quals la majoria de la població consideri que valgui la pena lluitar, i que siguin prou assolibles com per no acabar generant més frustració i desgràcia.

Tot això, jo ho voldria per al marc de la meva nació, Catalunya, i podrien anar donant molt pel sac als espanyols i a la seva pàtria. Però com que de moment, i per desgràcia, hi estem sotmesos, em sembla que la llista de coses que crec que cal fer per avançar és aplicable a tots dos països:

• Un dels motius principals que impedeixen o dificulten la visualització de la política com una noble activitat defensora del canvi social i de l’assoliment dels grans objectius col•lectius que esmentava abans, és la selvàtica exhuberància d’administracions superposades, i la quantitat d’energies i recursos que s’apliquen a mantenir viu el propi sistema. Per tant, caldria un dràstic pla de simplificació i reducció de les institucions…
• Començant per la cúpula legislativa, valdria la pena dissoldre el Senat, ens anacrònic i inútil, estalviant la despesa que genera i la paràlisi i lentitud que introdueix en els processos de producció legislativa. (En paral•lel, caldria revisar i probablement suprimir unes quantes institucions europees, si més no les d’aquesta merda d’Europa del capital que sembla que es consolida).
• No entraré en el poder judicial, que no és objecte del meu interès ni conec gaire. Però, en qualsevol cas, la multiplicitat d’òrgans superiors (Tribunal Suprem, Audiència Nacional, Tribunal Constitucional, CGPJ, Tribunals superiors territorials, etc) existent és una porta oberta al catxondeo i la ineficàcia…
• L’estat autonòmic és un invent que es va desvirtuar el 1981, quan amb la LOHPA es va generalitzar el cafè per a tothom, i per acontentar i tranquil•litzar els militars es van dissenyar dissset miniestats que no tenien capacitat ni desig de gestionar unes competències que només volien les nacions històriques de la pell de brau. Per tant, cal engegar l’estat autonòmic a prendre pel cul, i mentre no sigui viable la independència de les nacions sotmeses, dissenyar un sistema assimètric on Euskadi, Catalunya i Galícia tinguin un tractament singular, i la resta formin part d’un estat unitari. Ho sento pel País Valencià i les Illes, però si volen un autogovern com déu mana que se’l currin…
• Des del punt de vista executiu, no s’aguanten per enlloc les diputacions, ens del segle XIX, barrejades amb consells comarcals, consorcis territorials i altres ens proveïdors de serveis d’economia d’escala, en el marc d’un nombre absolutament excessiu d’ajuntaments. Això no té res a veure amb el respecte a les identitats locals ni amb la proximitat: es pot mantenir perfectament un consell local deliberatiu a Gallifa, per posar només un exemple, però tenint l’ajuntament a Castellar del Vallès, sense perdre ni un bri de proximitat i servei i guanyant eficiència i simplicitat. Caldria, per tant, dissoldre les diputacions, efectuar un procés de reducció i concentració d’ajuntaments i estabilitzar l’administració pública en dos únics nivells, el local i el nacional. Serveixi el ja antic informe Roca com a base il•lustrativa…
• Els organigrames funcionals dels organismes executius haurien d’establir-se per llei, per tal d’evitar l’arbitrarietat que suposa que es pugui plasmar en el disseny dels mateixos el desig polític de cada mindundi de torn. Només així es podria avançar substancialment cap a la transversalitat en les polítiques públiques, i s’evitaria la proliferació de microregnes de taifes dedicats cadascun a la mariconadeta segmentària de torn, més preocupats en lluir políticament i en sobreviure que en servir per a alguna cosa. Actualment, a més, cada microregne genera un microservei, amb un microcap, i com que cada microcap necessita microindis acabem tenint unes administracions locals que s’assemblen més a l’exèrcit de Pancho Villa que a unes màquines de gestionar serveis i polítiques (que no se’m malinterpreti, la gestió haurà de seguir sent l’expressió d’unes prioritats polítiques, però amb regles de joc i eines iguals per a totes les administracions) ben afinades…
• Això reduïria la despesa en càrrecs públics electes de manera substancial, simplificaria els mecanismes de coordinació interadministrativa, potenciaria la tranversalitat i ens acostaria a allò que necessiten els ciutadans: institucions amb un alt nivell de professionalització, relativament impermeables a les relacions de caràcter clientelar i proveïdores de béns, serveis i projectes emanats de processos de planificació estratègica i de participació ciutadana ben informada, i no pas de decisions preses en funció d’anàlisis de cost-benefici electoral…

I, a partir del redisseny de la màquina, estaríem en condicions de decidir el procés de selecció de qui l’ha de conduir (llei electoral) i de transformar el cap on volen anar els passatgers (processos de democràcia directa) en un itinerari ben definit i segur jurídicament (transparència informativa i respecte per les lleis). Si algun dia arribem aquí, la política recuperaria, segurament, bona part del prestigi perdut, i la ciutadania la veuria com una cosa útil i necessària, més que com un cau de lladres. Amén.