47!

Vaig començar aquest bloc amb 43, i avui en faig 47. Quan en vaig fer 44 no em vaig atrevir a celebrar-ho, i vaig publicar aquest post de distracció. Als 45 la cosa va anar per la banda de la salut, i als 46 em va donar per la vena històrico-biogràfica.

Avui em sembla que la cosa anirà per la banda simbòlico-actual… Resulta que l’article 47 de la constitución espanyola reconeix el dret a un habitatge digne… I resulta que l’AK-47, més conegut per kalashnikov, és un dels fusells d’assalt més eficaços, barats i mortífers que s’han inventat.

Un text legal pericilitat, mai acomplert i que ha esdevingut un cadàver ambulant, on una de les seves peces més sagnants, i que més mouen a reflexió, és la que es redacta a l’article que duu la meva edat com a identificador. I una de les maneres més ràpides i inapel•lables de donar curs a la indignació és un estri mortífer que també duu com a cognom el guarisme màgic dels anys que tinc.

M’agradaria que allò que diu l’article 47 CE fos una realitat pràctica, i no una bella declaració d’intencions inútils, i també m’agradaria que la constitució que regís el meu país fos la del meu país, i no la del país veí. M’agradaria que els fusells d’assalt no servissin per a res, tot i que lamentablement encara queda molt per arribar a això.

Mentrestant, i tenint en compte que vull arribar a veure totes dues coses, seguirem lluitant. Amics, gràcies per llegir-me, i gràcies a tots els que us heu recordat de mi en el dia d’avui. Desitjo que tots arribem vius a veure aquest futur! I, mentrestant, que tingueu tota la sort i la felicitat que la vida us pugui donar.

De la continuïtat de les acampades

M’agrada que, per fi, una quantitat significativa de gent s’hagi emprenyat i hagi decidit sortir al carrer a manifestar la seva emprenyamenta. M’agrada que s’intenti treballar de forma propositiva i horitzontal, malgrat totes les dificultats i la manca d’hàbits i metodologies de democràcia directa. M’agrada que s’intentin establir consensos mínims, i que es busquin maneres de transformar-los en reivindicacions concretes. M’agrada que es busqui passar del QUÈ, la indignació per la injustícia, al COM, la manera de resoldre-ho. M’agrada que hi hagi gent que digui que va a poc a poc perquè va molt lluny, deixant clar que això no és només l’esclat d’efervescència de l’ampolla acabada de destapar, sinó que comença una cosa que pot arribar a ser molt gran…

Em preocupa que una part d’aquesta energia es transformi en no-res, perquè el manteniment del símbol (les acampades) pot consumir massa esforç i distreure i desanimar, i allunyar-nos de l’objectiu (la regeneració del sistema). Em preocupa la tendència a pensar que el poble és una entitat dotada d’unitat, voluntat i unanimitat, i que només hi ha poble a les protestes: els qui voten i prou també són poble, i els qui s’abstenen, i els qui avui sospiren perquè guanyi o perdi el Barça també són poble, fins i tot els policies i els soldats també són poble; i la construcció d’una alternativa de canvi popular ha de comptar amb el consens de tots els sectors socials, de tot el poble, per reeixir. Em preocupa l’escassa capacitat autocrítica d’una part del moviment, i la facilitat a substituir reflexió propositiva per eslògan autoreferencial. I, finalment, em preocupa la facilitat amb què tot això reprodueix mimèticament determinades injustícies sense que molts dels participants ni tan sols ho detectin. Quantes acampades consideren que la #catalanrevolution és i ha de ser diferent i autònoma de la #spanishrevolution ?

M’indigna que els partits hagin fet malabarismes amb les protestes, i s’hagin fet els simpàtics fins al dia 22 i després se n’hagin desentès, tancats en els seus propis problemes successoris i electorals. M’indigna que es mostri tan obscenament la llunyania dels qui haurien de governar el sistema en relació a les urgències i les importàncies percebudes per una bona part de la població. M’indigna que no s’expliqui de manera comprensible i raonada si les propostes que surten de la indignació algú les entoma i intenta veure si són factibles, o bé si simplement el sistema considera que això és una rebequeria infantil i espera que passi. M’indigna que es converteixi l’expressió d’un problema social en un problema d’ordre públic, sobretot perquè em confirma que el govern del país té una miopia exasperant i una concepció restrictiva de la llibertat. M’indigna que encara cap decisor públic d’alt nivell s’hagi pres la molèstia d’intentar dialogar amb les persones presents a cap assemblea.

No sé si això servirà d’alguna ajuda, però penso que tenim, com a societat, tres problemes que necessiten solucions diferents i de diferent abast temporal:

1) Un problema polític (mal funcionament del sistema de partits, disfuncionalitat del sistema institucional i mal encaix de la diversitat territorial) que només pot solucionar-se fent una Constitució nova. Per aconseguir això, cal fer una proposta de nova Constitució, aconseguir més de mig milió de signatures per presentar-la al Congreso de Madrit, aconseguir la seva aprovació, dissoldre les Corts generals, votar noves Corts, tornar a aprovar-la i votar-la en referèndum (articles 166 a 169 de la CE de 1978).

2) Un problema econòmic (excés de poder del sistema financer, indefensió dels estats davant de les grans transnacionals, mal funcionament de l'economia global, supeditació de l'interès general a l'interès privat i un llarg etcètera) que només pot solucionar-se amb determinades reformes legislatives (incloses al punt anterior) i amb el replantejament de les relacions internacionals, començant per les característiques de la vinculació de l'Estat a la Unió Europea, al sistema monetari europeu i a les institucions econòmiques internacionals. Com a derivada, hem de redefinir i revisar la viabilitat de l'Estat del benestar, sense fer-li perdre múscul però assegurant que el podrem seguir pagant, ara i d'aquí a cinquanta anys.

3) Un problema social, caracteritzat bàsicament per un dèficit de cultura política de la ciutadania, que tendeix a considerar l'administració pública com a omnipotent, i a situar-se més com a "client consumidor de serveis" que com a subjecte de responsabilitat social i agent de canvi. Al costat d'aquest problema conjuntural, el problema estructural de mirar més pel bé propi que per l'interès general, que habitualment critiquem només a les empreses, però que també aplica a les persones. En aquest tercer aspecte les actuals mobilitzacions poden aconseguir alguna cosa interessant i a curt termini: mobilitzar consciències.

En fi, estic il•lusionat amb les possibilitats de tot el que està passant però sóc escèptic pel que fa a la possible evolució de tot plegat. Entre altres coses, perquè el desenvolupament programàtic de tot això no es pot fer amb assemblees a mà alçada, sinó que vol reflexió assossegada, anàlisi prospectiva i molta més informació que la disponible actualment per part de la ciutadania. Ara s'està encenent la metxa, però no hi veig cap bomba, al final del cordill, encara... ;-(

En homenatge a les persones que ahir a Barcelona van reaccionar contra la barbàrie i van exigir respecte. En agraïment a la solidaritat expressada des de Madrid i altres llocs. En les coses bàsiques, cal recordar que no hi ha nacions, sinó persones. En denúncia de l'actuació absolutament injustificada i injustificable de la Conselleria d'Interior.

Espanyistan, curiós topònim

El tema musical del cap de setmana no serà convencional... L'humorista gràfic Aleix Saló ha fet una història gràfica irònica, documentada i demolidora sobre les causes de la crisi, que em sembla que és de visió obligada per a totes aquelles persones interessades en entendre el per què de tot plegat. Bon profit, i bon cap de setmana.

Seguim reflexionant (el nivell més íntim)

Estic entre perplex, emprenyat i deprimit, amb unes gotes de ràbia per fer-ho més passador.

Perplexitat: ja sabia que la contesa era difícil, i que la previsible pujada de CiU aniria en contra nostre, però vaig pensar que l’increment de participació (que al final ha estat tres punts per sota del que preveia) i la bona feina feta ho compensarien amb escreix.

Emprenyament: ja sabia que jugàvem en camp contrari, i que les coses són com són, però pensava que el recurs a una campanya fresca, discursiva i propositiva, l’apel•lació al vot intel•ligent i la certesa que el canvi només seria possible si s’aliava amb l’espanyolisme més arnat ens permetrien salvar els mobles.

Depressió (moderada i reactiva, no aneu a pensar ara que m’obriré les venes, tampoc): tenia assumit que amb un regidor aniríem a l’oposició, independentment de si érem necessaris o no aritmèticament. Però no tenia assumit que, simplement, ens n’anàvem a prendre pel cul…

No hi ha res més a explicar. Només l’enorme quantitat d’hores dedicades al programa, al contacte amb gent i a la concreció de propostes. Només la immensitat de la feina feta per set o vuit persones impagables enmig de l’apatia generalitzada. Només la duresa extrema dels quatre darrers mesos, amb jornades doblades i amb neurones petades. Només l’exercici difícil d’empatia i integració de propostes. No més, però no menys.

Queda a la memòria l’orgull de deixar una llavor plantada, una feina encarrilada, un equip embastat i una obra que comença a ser visible. Queda a la memòria el plaer d’haver treballat a les ordres d’una persona avançada al seu temps. Queda al pap una certa amargor, en veure com alguns cabrons volen fer llenya de l’arbre caigut. Queden ganes de retrobar determinats personatges sense l’obligació de quedar bé, i d’escopir-los a la cara. Queda el dubte de si s’hauria pogut fer diferent, i de si un caràcter menys explosiu hauria ajudat o no. Queda el pòsit de mil projectes, anècdotes, relacions i diàlegs. I queda, sobretot, l’afecte i l’agraïment per totes les bones persones, la majoria, amb qui hem compartit el camí...

Seguim reflexionant (el nivell del partit)

Quarta entrega de la sèrie de posts de valoració electoral, centrada en aquest cas en el (galdós) paper d’ERC, a Terrassa i al país. Llevat d’honorables excepcions en alguns (pocs) municipis petits i mitjans, el resultat global d’ERC ha estat desastrós. Aquest desastre és especialment evident a ciutats com Terrassa (3.169 vots, 4,45% del vot vàlid, retrocés de 1.701 vots), Sabadell (2.378, 3,18%, -1.880), Badalona (2.976, 3,70%, -1.300), Tarragona (1.914, 3,97%, -2.024), Girona (1.604, 5,00%, -2.563), Lleida (1.890, 4,21%, -1.446) o Barcelona (33.593, 5,55%, -20.114). Es configura, a la vista d’aquest correctiu generalitzat en tots aquells llocs on la gestió quotidiana, el pes del cap de llista i la proximitat perden importància a l’hora de decidir el vot, la necessitat d’una reflexió serena sobre el paper que el país demana al partit.

En aquest sentit, em dóna la sensació que l’espectacle que ERC està donant des de l’afer de l’Estatut de 2006 (primer sí, després no, després expulsió del govern i eleccions anticipades, després tornem a entrar al govern de la mà dels mateixos que ens n’havien fet fora, després gestionem un segon tripartit en una legislatura agònica, mentrestant ens esbudellem en públic, matem simbòlicament un líder, fem un procés de renovació de la direcció del partit tan ben parit que el partim en tres, donant lloc al naixement de Reagrupament i Solidaritat, després perdem el cul per intentar tornar a anar plegats amb aquells que feia uns mesos es van escindir… pffff) ha fastiguejat bona part de la base social independentista i d’esquerres, que ha preferit quedar-se a casa, votar altres opcions (especialment les CUP en els llocs on aquests han fet bona feina) o votar en blanc. De fet, a mi m’ha passat pel cap més d’una vegada i més de dues estripar el carnet o muntar algun numeret, i entenc perfectament el fastigueig que ocasionem.

I ara no estem fent gaires mèrits per reconduir la situació, allargant agònicament una imprescindible renovació generalitzada de la direcció i ventilant de nou els drapets bruts al sol. Aquestes baralles de col•legi, en els temps que corren, s’interpreten amb gran facilitat com signes d’amor a la poltrona. I em sembla que socialment s’està demanant a crits que els partits siguin (a més d’instruments per aconseguir el poder, és clar) eines de proposta i transformació social útil. Dit d’una altra manera, cal reformular el projecte ideològic i estratègic d’ERC, per fer-lo congruent amb la seva història i el seu ADN, i alhora útil per als temps que corren. I aquesta utilitat sembla que ara mateix no passa per gestionar institucions, sinó per fer propostes, generar debats i complicitats socials. I, si és possible, per tornar a unir l’independentisme d’esquerres…

I penso que, malgrat que a la ciutat de Terrassa hem estat comparativament menys castigats que en altres municipis, la magnitud de la garrotada ens ha de dur a reflexionar, a nivell local, sobre per què no hem convençut prou, i sobre com hem de generar complicitats i il•lusions. Amb els moviments socials, amb altres partits, amb la ciutadania no associada… Defensant un model de ciutat d’esquerres i independentista, adaptat als nous reptes i necessitats de la societat, transversal i de base, participatiu i potent. Bé, posem-nos-hi. Després de la patacada cal alçar-se i tornar a caminar.

Seguim reflexionant (el nivell estatal)

En aquesta entrega, dedicada als resultats estatals, hi haurà menys números i més víscera. Comencem:

-la participació global a l’estat és del 64%, i per tant la percepció d’il·legitimitat del sistema és força menys acusada a les Espanyes que a Catalunya. De fet, Catalunya és el territori amb menor participació de tots, llevat de la colònia de Ceuta…

-el PP ha obtingut 2,2 milions de vots més que el PSOE. L’hòstia que es fotrà el PSOE a les generals de l’any que ve serà antològica, independentment de si fan primàries, congrés extraordinari, akelarre o primera comunió... Seria interessant per al bé del país que s'avancessin les eleccions generals, per no allargar l'agonia i la paràlisi prop de deu mesos, o bé que s'entrés en un nou procés constituent. L'actual putrefacció del sistema ho faria aconsellable...

-el sistema és d’un bipartidisme gairebé perfecte (i putrefacte), llevat d’algunes honorables excepcions.

-l’excepció més significativa és la basca, on Bildu és la primera força en regidors i el PNB la primera en vots. El vot de caràcter nacional basc té un suport de prop del 60% de l’electorat, evidenciant de nou que la llei de partits és una tupinada amb potes i que caldria derogar-la, i evidenciant de passada que això del dret d'autodeterminació no és una falòrnia, com voldrien alguns progresindignatsdedebò...

-la segona excepció més significativa és la catalana, ja comentada ahir en aquest post. Val a dir que el vot de caràcter nacional català té un suport lleugerament superior al 40% de l’electorat al conjunt del país, i lleugerament superior al 50% a les demarcacions de Tarragona, Lleida i Girona.

-la tercera excepció significativa és Madrid, on IU i UPyD treuen uns resultats notables, a l’entorn del 17% de suport entre totes dues forces. (Sigui dit de passada, aquesta resurrecció de la proposta de circumscripció única estatal que promouen algunes acampades d’indignats està probablement força relacionada amb aquest fet).

-si incorporem a l’anàlisi les eleccions autonòmiques, veiem com a l’Aragó els parlamentaris de partits regionalistes són 11 de 67, a les Canàries 21 de 60, a Cantàbria 12 de 39, a Navarra 34 de 50 (inclosos Bildu, NaBai i UPN) i a Astúries la candidatura quasi unipersonal de l’inefable Alvarez Cascos ha obtingut la victòria.

Resum: les dues Espanyes segueixen ben vives, i en aquests moments l’Espanya nacional està a punt de tornar a guanyar tots els espais de poder. No obstant això, hi ha uns gals irreductibles al nord i uns altres més atropelladets al nord-est que s’escapen d’aquest esquema, a banda d'algunes zones perifèriques que tenen embrions de sistemes parlamentaris diferenciats. Espanya segueix essent una entelèquia, i en realitat podríem parlar de Castella i les seves colònies i ens aproximaríem força més a la realitat… I, dins de Castella, de l’eterna lluita entre rics i pobres, entre camp i ciutat, entre… classes?

Seguim reflexionant (el nivell nacional)

En aquesta segona entrega reflexiva sobre les eleccions municipals, parlem de l’àmbit nacional. Aclareixo que per a mi l’àmbit nacional és el català, i deixo de banda la resta de Països Catalans, per motius de caràcter pràctic: els sistemes electorals valencià i balear estan molt espanyolitzats i és poc útil analitzar-los a banda.

En una primera mirada al país veiem com l’hòstia més grossa, en termes percentuals se la foten els C’s, i en termes absoluts el PSC. (Malgrat que la magnitud de l’hemorràgia d’ERC és antològica, encara no he sentit a dir a cap mitjà que els més perjudicats han estat uns altres… Com a mínim és curiós, això…). En termes de creixement, el major increment percentual és el que experimenta PxC, i el major creixement absolut (80.000 vots, poca broma) se l’enduu el PP.

Aquest panorama podria explicar-se per una combinació dels següents factors:

-el creixement de les CUP (43 mil vots) i l’aparició de SI (32 mil vots) són bàsicament a expenses d’ERC (baixa precisament 77 mil vots) i de la incorporació de nous votants.

-els C’s són vistos socialment com un partit útil per tocar els nassos a nivell nacional, però poc implicats a nivell local, i la seva sagnia de 32 mil vots ha engruixit una part de l’increment del PP i una part de la creixent amalgama de partits minoritaris.

-hi ha hagut un desplaçament de vot del PSC cap al PP, per part d’aquells antics votants socialistes més espanyolitzats i simultàniament emprenyats amb les polítiques del ZP.

-hi ha hagut un desplaçament de vot (petit en termes absoluts) de partits mainstream cap a micropartits monotemàtics, essent el cas més rellevant el de PxC, que té un especial predicament en aquelles zones on els efectes col·laterals del fet migratori són més intensos.

-hi ha hagut un desplaçament transversal de vot, des d’antics votants situats entre l’esquerra moderada i la dreta civilitzada, i amb una certa sensibilitat nacional catalana, cap a CiU, com a expressió de cansament cap a les polítiques de ZP i en menor mesura com a càstig cap a les polítiques dels consistoris que feia molts anys que estaven en mans del PSC.

-la baixada de 203 mil vots del PSC no s’explica només per tots aquests factors, sinó que també cal tenir en compte la composició per edats del seu target electoral. En ser un partit que té els suports més fidels en la immigració dels anys 60 i 70 del segle passat, una part significativa del seu electorat del 2007 simplement s’ha mort.

-el recurs obligat a totes aquestes hipòtesis en genera una altra de derivada: es vota cada vegada menys -i com hauria de ser- en clau local, especialment als municipis més grans, i la cançó aquella tan sentida de “es vota la persona i el projecte de ciutat” potser és veritat en alguna honorable excepció, però en general no explica gaire res. (De ser cert que la gent vota preocupada pel seu municipi, el mapa electoral hagués estat molt diferent. No és versemblant suposar que tots els genis i tots els inútils s’hagin posat d’acord de cop per agrupar-se als mateixos partits… Dit això amb el permís del senyor Balmon de Cornellà, que em sembla més aviat mediocre, i amb el permís del senyor Baron de Mataró, que em sembla més aviat un gran alcalde. I dit també, per tal que no m’acusin de sectari, amb el permís del senyor Albert de Terrassa, que em sembla un gran regidor, i amb el permís del senyor Oliveras del Masnou, que em sembla més aviat un psicòpata…) Això diu molt poc a favor de la cultura política de la ciutadania, però les coses són com són…

Si a aquesta fotografia inicial li afegim la foto de l’Ajuntament de Barcelona, descobrirem astorats com la magnitud de la tragèdia d’ERC és encara més antològica que al conjunt del país (ha perdut més d’un 37% de vots a la ciutat de Barcelona, contra un 23% al conjunt del país), evidenciant que la poderosa federació de BCN, començant per Portabella, Amorós i tuttiquanti han passat de puntetes per aquest fet inexplicable i s’han apuntat a l’explicació prêt-à-porter de caràcter general del sastre Puigcercós, sense entrar en la confessió, contrició i esmena dels (múltiples) pecats locals…

També descobrirem que el PP i CiU han pujat, però poc, pel que fa a nombre absolut de vots (increments del 10% són significatius, però no n’hi ha per a tant), i per tant la tan criticada debacle protagonitzada per l’Hereu està més relacionada amb fets de caràcter demogràfic i inapel·lable (vaja, per defuncions i tal) que no pas per projectes de ciutat engrescadors i alternatius… I finalment descobrirem que el senyor Gomà ha tret un rèdit relativament substanciós del caràcter alternatiu de BCN, aconseguint que 6 mil persones més que el 2007 li donin suport.

 

Si posem en contacte les dues fotografies, veurem com els C’s, el PP i ICV són forces capitalines, i obtenen més del 25% dels seus suports totals a la ciutat de Barcelona. No obstant això (columna grisa) descobrireu que el creixement del PP només és capitalí en un 11%, i això (per als independentistes d’esquerres) és una mala notícia, car indica que s’està estenent a tot el territori. En canvi, veiem com el 34% dels increments totals de CiU, el 36% de les pèrdues de C’s i el 26% de les pèrdues d’ERC s’expliquen per l’evolució d’aquests partits a la ciutat de BCN. Perquè després diguin que són municipalistes… ;-)

En definitiva, res de nou sota el sol. Tot plegat fa pudor de canvi de model, i encara estem enganxats als vells paràmetres d’anàlisi… Si ERC i PSC no es reinventen, desapareixeran a mig termini. Si no es fan polítiques migratòries globals serioses, la PxC seguirà creixent a determinats llocs. Si la CUP no es llança a governar, tindrem una oposició molt enrotllada pels segles dels segles amén. Si ICV no baixa dels grans principis a la terra, seguirà sent una força urbana i prou, obligada a fer de crossa d’altri. Si no parem els peus al PP, anirà creixent i creixent i esdevindrem una nova regió d’Espanya. I si CiU no s’aclareix, es convertirà en un PRI qualsevol, i de corrido en corrido d’aquí a una generació encara estarem igual…

Seguim reflexionant (el nivell local)

Després de dos dies de silenci, necessari per recomposar mínimament la pau interior perduda, inicio una sèrie de cinc posts relatius al procés electoral de diumenge. Els tres primers, respectivament, dedicats als nivells local, nacional i estatal. El quart, de valoració del paper d'ERC en aquestes eleccions, i un cinquè amb una anàlisi de caràcter més íntim. Comencem...

L’anàlisi descriptiva detallada del resultat de les eleccions municipals a Terrassa demana calma i temps. En les properes setmanes intentaré trobar una mica de cada cosa per actualitzar aquest informe de 2007.

En qualsevol cas, i per no repetir allò que tothom ha dit (retrocés del PSC malgrat la seva victòria, gran pujada de CiU, pujada de PP, manteniment d’ICV, enfonsada d’ERC i alta dispersió de vot, amb un lleuger repunt de la participació i el rerefons de les protestes dels indignats els darrers dies de campanya), m’agradaria fer una proposta d’anàlisi comprensiva basada en l’atribució de diferents dimensions o clivelles al vot i a l’abstenció, independentment del resultat concret de cada partit.

La primera dimensió a tenir en compte és la tipologia de la participació electoral. Es pot no votar, votar blanc o nul (o a algun partit que propugni el vot blanc) o votar a algun partit “convencional” en aquest aspecte. Mirat així, a la ciutat tenim tres tipologies de ciutadans:

Veiem com el segment majoritari és l’abstencionista (51% de la població), seguit del segment del votant (45%) i amb una presència significativa, per bé que minoritària (4%), de votants crítics.

La distribució territorial de l’abstenció no és homogènia: els barris més abstencionistes són, en ordre creixent de participació, Can Tusell, Can Palet de Vista Alegre, Torre-Sana, Vilardell, Can Parellada i les Arenes. I els barris més participatius, en ordre decreixent, són l’Antic Poble de Sant Pere, el Centre, Vallparadís, Can Palet II, Ca n’Aurell i Sant Pere. Per bé que no hi ha prou elements per assegurar-ho, la major o menor abstenció podria estar relacionada amb factors econòmics (l’abstenció tendeix a créixer en les zones de renda baixa) i relacionals (l’abstenció tendeix a créixer en barris de nou poblament, d’alta proporció de substitució poblacional o de baix nivell de participació comunitària). Per tant, la percepció de legitimitat i/o importància del sistema està relacionada amb el grau d’inclusió social de la població.

Una segona dimensió a analitzar (en aquest cas i tots els següents ja només és possible fer-ho amb el 45% que vota partits “convencionals”) és la ubicació ideològica de la població en un eix clàssic esquerra-dreta.

En aquesta dimensió, veiem com un 55% de la població que vota es situa en l’espectre ideològic de l’esquerra, i un 45% vota per opcions de dreta, configurant-se una elevada polarització.

Una tercera dimensió està vinculada a l’eix identitari. Tot i que la polarització no és tan significativa com en l’eix ideològic, les posicions identitàries amb major identificació emocional amb la catalanitat són compartides per un 43% dels votants, mentre que les posicions més properes a l’espanyolitat són compartides pel 57%.

La quarta clivella analitzable és la relacionada amb la percepció de la immigració, sintetitzant aquesta a partir del marc conceptual que empren els programes dels partits que han concorregut a les eleccions.

Des d’aquesta perspectiva, la major part de la població (73%) defensa una gestió del fenomen migratori basada en el foment de la integració, un 20% està d’acord amb criteris assimilacionistes i un 7% vota a favor de posicionaments xenòfobs.

En aquest llistat, a tall de síntesi final, s’expressen els valors de les variables emprades per a la classificació tipològica dels partits. Tot i que, evidentment, és relativament reduccionista i forçat suposar que els votants d’un partit estan d’acord amb tots els postulats que defensa (i encara més arriscat suposar que coneixen tots els seus postulats), es dibuixen uns patrons de conducta que tenen certa congruència, i que com a mínim poden suggerir tendències i hipòtesis que m’agradaria que algú estudiés detalladament...

Al llistat s’hi afegeix, a més, una columna que indica la major probabilitat d’acceptació d’un partit segons l’entorn territorial. En aquest sentit, si s’indica “centre” la proporció de vots per a un partit és significativament més elevada al Districte I que a la resta de la ciutat, essent el cas contrari si s’indica “barris”. Si s’indica “transversal” no hi ha diferències significatives en l’acceptació d’un partit en funció del territori.

En els propers dies, i en espera de completar una anàlisi descriptiva detallada, intentaré fer una anàlisi territorialitzada amb “gra fi” d’aquestes variables, a veure què surt. De moment, avancem possibles conclusions generals: som una ciutat polaritzada en termes de riscos d’exclusió social, polaritzada en termes de model econòmic, lleugerament polaritzada en termes identitaris i poc polaritzada pel que fa a l’impacte del fenomen migratori, probablement per la concentració territorial que aquest experimenta.

Aquesta sobreposició de polaritzacions significatives es pot emmascarar degut a la relativa homogeneïtat del consistori que ha resultat de les eleccions, i degut també a l’elevada heterogeneïtat aparent de les 13 ofertes electorals que no han obtingut finalment representació. No obstant això, i recollint les línies de clivella bàsiques, el panorama mou a la reflexió... Caldrà la regeneració de consensos socials amplis, car estem pràcticament partits per la meitat...

Reflexionem

A les places, als carrers, donant cops de puny damunt del teclat, drets, asseguts, estirats, menjant i bevent, escoltant música, indignats o perplexos, il·lusionats, somniatruites o realistes. Enmig d'una acampada o en la masturbatòria solitud del sofà de casa. Reflexionem, i fem-ho bé, perquè la política (com deia en Joan Fuster, que d'això en sabia) o la fas o te la fan. Amb tots vostès, Leonard Cohen. Llegeixin els subtítols, que avui són especialment adequats. Bona reflexió, i bon cap de setmana.

En defensa pròpia (9)

Avui he canviat de tàctica en relació als comentaris que es publiquen als meus articles periòdics a l’Aterrassa, i durant el matí he decidit anar contestant de tant en tant a la secció de comentaris del diari. Intent inútil: en lloc de diàleg civilitzat sobre el contingut de l’article (que és el que tocaria), la majoria d’intervencions són de caràcter pamfletari i hormonal, es dediquen a baladrejar en lloc de dialogar i contrastar criteris, i acaben esgotant la paciència. He decidit, per tant, deixar d’involucrar-me en els comentaris a no ser que se’m revolucionin un altre cop les hormones més del compte.

No em puc estar, però, de deixar constància de tres coses:

1) La majoria de crítiques (fades) que s’han escrit corresponen a la típica genteta que pretén treure rèdit il•legítim d’aquesta mena de protestes. És evident per a qualsevol intel•ligència mitjana o per a qualsevol persona mínimament avesada a la lluita política que els moviments de revolta de base popular sempre passen per una fase en què algú prova d’instrumentalitzar-los en benefici propi. Els micropartits populistes i de tarannà fatxa, espanyolista, o totes dues coses alhora, han vist possibilitat de pillar catxo en aquesta mobilització i s’hi acosten i li fan la gara-gara, transvestits de progres. Algunes de les propostes de la #spanishrevolution van en aquest sentit, i en el moment en què se les desemmascara te la lien de manera insistent, cansina i estúpida (comentaris 1, 2, 3, 5, 6, 10, 12, 13, 15, 17, 24 i 25).

2) Hi ha gent que és més burra que cagar enlaire. El tontolhaba que vol “derogar la llei d’Hondt”, un tal Josep (uns quants comentaris), no se n’entera de res, o ho fa veure, i mira que se li han enviat senyals per activa i per passiva per evitar deixar-lo en ridícul. Josep, rei, ara derogarem la llei de la gravetat perquè a tu et surt dels collons, sí, no pateixis. Va, medica’t correctament i deixa de dir tonteries. Llegeix aquest post, que em sembla que això de l’esforç intel•lectual et costa, i veuràs per què el problema de l’actual sistema polític NO és la llei d’Hondt, i llegeix aquest, i aquest altre per saber què penso sobre el tema, en lloc d’inventar-t’ho.

3) Hi ha gent directament perversa i filla de puta. Hi ha un desgraciat que des de fa setmanes signa com a “PxC a l’Ajuntament”, que contamina gairebé totes les notícies de l’Aterrassa dient gilipollades diverses, que avui m’acusa de vividor, xenòfob (sí, xenòfob, precisament ELL, ja és de tenir collons), fastigós, i m’amenaça amb “fumigar-me” (se li n’ha anat la pinça, en realitat volia dir gasejar-me amb Zyklon B, suposo) quan els seus camises blaves “entrin a l’Ajuntament”. En primer lloc, no entenc com la redacció li permet a aquest fill de puta anar escrivint animalades sense banejar-lo indefinidament. En segon lloc, i per variar, deixo constància que és un covard, que en lloc de signar amb nom i cognom aprofita l’anonimat per difondre les seves estúpides i retrògrades idees. I en tercer lloc l’aviso que més li val, per a la seva integritat física, mantenir-se en l’anonimat. M’ha inflat els ous de veritat, aquest capullo… (Per cert, espero amb candeletes que diumenge totes les llistes electorals aquestes fatxes i populistes es fotin una hòstia del quinze, a veure si ens deixen tranquils d'una vegada amb la seva merda...)

Dit això, i anant a elements propositius:

1) Fóra bo que la gent vinculada a l’acampada de Terrassa analitzés serenament la conveniència d’identificar i aïllar determinats elements pseudo-fatxes i espanyolistes que estan intentant instrumentalitzar el tema.

2) També fóra bo que en el procés de debat que (espero) s’anirà desenvolupant es tinguin en compte els elements proposats per aquells que pensen la revolució en català, i es deixin de banda els cants de sirena espanyola transvestits de progressia de pacotilla.

3) Espero que aquesta nit, i demà, i demà passat, la Junta Electoral Central prengui consciència de la gran xorrada que ha decidit. I que tots actuarem en conseqüència: la societat civil donant suport a les acampades (perquè sí, perquè hi estiguem o no d'acord la JEC no té cap dret ni base raonable per limitar el dret de reunió) i les forces de seguretat no reprimint-les.

4) Espero que es passi d’aquesta fase inicial de desconcert a una fase de proposta i negociació. Per aconseguir això cal desenvolupar discurs, consensuar lideratges i interlocucions, i començar a treballar. Som-hi.

5) Espero que diumenge anem a votar, amb santa indignació, però a votar. Només faltaria que després de quaranta anys de dictadura tornéssim al partit únic...

Nervis

La decisió preliminar d'algunes juntes electorals de prohibir les acampades de la indignació per por que "puguin influir en el vot dels ciutadans" és ridícula i patètica. Només s'explica pels nervis incontrolats que aquesta mobilització social està provocant en la majoria de partits...

Ahir ja vaig escriure que em preocupen alguns aspectes d'aquestes mobilitzacions, però mai se m'acudiria prohibir-les. És com aquell metge que prohibeix els esternuts (el símptoma) i no li cura la tuberculosi (la causa) al pacient... Tenim un sistema podrit, i cal regenerar-lo, això és una evidència. I també és evident que reprimir aquest crit d'indignació ciutadana no farà altra cosa que carregar d'encara més raons als indignats.

Per il·lustrar el post, us penjo una foto que he vist avui al feisbuc. Llegiu atentament el cartell... Són coses com aquestes les que mouen a la santa indignació... A banda de moltes altres, és clar.

Es pot ser més gilipolles? (i 2)

Li tinc ganes, a l’Eusebio Murillo, des de fa molt temps. M’agradaria que la seva candidatura a l’alcaldia de Viladecavalls acabés fent el més absolut dels ridículs, com totes les candidatures que els ciudadanos presenten a la Catalunya més espanyolitzada.

De fet, m’agradaria que desaparegués del mapa, i que fos feliç Ebre enllà, però difícilment ens donarà el plaer d’alliberar-nos de la seva corrosiva presència…

Avui publica al Tarrasa Información un més dels libels infectes que intenten intoxicar la població des de fa ja massa temps, i no el perdrem (el temps) fent una exegesi de les diverses merdes que vomita… Simplement deixarem constància de la seva toxicitat, denunciarem la connivència del Tarrasa Información amb els enemics del poble català, i esperarem asseguts a veure passar per davant la porta de casa els seus cadàvers.

Es pot ser més gilipolles? (1)

El Tarrasa Información segueix amb la seva cursa embogida cap al més absolut dels ridículs. A l’edició d’avui, a banda de seguir callant vergonyosament l’afer local del PP i de donar una il•legítima plataforma als impresentables, egoistes i testaferros de la cort del Faraó (els tres o quatre simpatitzants del PSOE que viuen a l’entorn del carrer Transversal, vull dir), publiquen un trosset d’informació castellera feta amb el prepuci.

D’entrada ja és força impresentable publicar en un dimecres coses que van passar el diumenge. Ja sabem que el DDT té un os a l’esquena, i a banda de ser incapaç d’aprendre un idioma estrany i esotèric anomenat català, és incapaç de publicar els dilluns (tot sigui per no pagar sous dignes a periodistes que sàpiguen escriure, ni que sigui mínimament). Però, collons, esperar a dimecres ja és de ser inútil, i de considerar que la informació castellera és una puta maria que mereix menys consideració que les dotze pàgines infectes de pseudoinformació esportiva que vomiten els dimarts…

És més impresentable encara que portin mil anys obsedits en donar el mateix tractament informatiu a una colla mediocre que a una de les millors colles del país, però en fi, ja s’ho faran…

Però ja és de ser gilipolles de bava que titulin aquesta merda de notícia que han publicat (vegeu foto) com “Els Minyons consoliden els castells de set i mig”. A banda que fem castells, i no juguem a les cartes, resulta que diumenge a Badalona vam fer el quatre, el dos i el tres de vuit a banda del pilar de sis. Per tant, això del set i mig ho deu haver somniat l’escriptoret de la notícia…

I ja és de capullo integral dir que vam “carregar el quatre de vuit”. Va ser descarregat, i la diferència entre una i altra paraula, després de trenta-dos anys de castells a la ciutat, no cal explicar-la.

Em sap greu pel signant de la notícia, en Jordi Manzanares, que em consta que és un bon professional i una persona implicada. O l’autor del titular és un altre, o havia tingut alguna festa inconfessable just abans d’escriure aquesta merda… Hòstiaputa, algun dia el DDT tractarà els castells com es mereixen?

D'acampades, virtuals i reals...

En les darreres hores estan passant coses mooolt interessants. Això de la Puerta del Sol és un indicador força fiable de la possible continuïtat del moviment que es va començar a veure diumenge, i obre la porta a alguna esperança de canvi en positiu.

Em preocupa que tot plegat es quedi, però, en l'antipolítica nihilista i en foc d'encenalls. Democracia real, ya  es desmarca dels esdeveniments actuals, que sembla que s'autoorganitzen de manera encara força misteriosa. Per altra banda, la redacció d'aquesta instància que corre per la xarxa li dóna caràcter polític al que està passant. O sigui, molta confusió encara...

També em preocupa que aquest moviment sigui de base espanyola, i que s'oblidi que els catalans estem patint una doble injustícia. A veure com s'encara això a casa nostra, a Barcelona i a Terrassa.

I, finalment, em preocupa quines poden ser les conseqüències electorals immediates de tot això. A Terrassa el 2007 va votar només el 44% de l'electorat. Una desmobilització massiva de la gent d'esquerres pot obrir la porta a un govern local de dretes, no ho oblidem... I no oblidem tampoc que el bipartidisme funciona a espanya, però no al nostre país... No caiguem en l'error de pensar que unes quantes nits en blanc ho arreglaran tot: després segueix havent-hi la necessitat de gestionar el dia a dia. I des de la gestió també es fa política...

Els collons d'en ZP

ZP ha donat mostres sobrades, des del 2004, del seu tarannà. Ara ja sabem que és un mentider, un cínic, un covard i un irresponsable, que no té criteris propis i per tant li és igual blanc que negre, que no té ni punyetera idea d’economia i que no és precisament allò que en diuen “una persona de fiar”. El que només intuïm és la grandària dels seus genitals…

Avui ha fet un pas més, i només li ha faltat abaixar-se els pantalons en públic: em sembla que se’ls protegeix amb una cinta adhesiva gruixuda, enganxadets a la panxa, per no trepitjar-se’ls. Des de Sevilla, terra d’espoliadors i d'esquena-drets, s’atreveix a aconsellar-li a Mas que “escolti el clam del carrer” i faci els ajustaments (eufemisme de “retallades”, en això de destrossar el llenguatge ZP també és un expert) “amb el màxim encert possible”…

Quins collons! Després de negar a Catalunya el fons de competitivitat (amb la complicitat entusiasta del PSC i de UPyD, això de la política segueix fent estranys companys de llit) i de destrossar el pressupost públic amb aventures populistes com la del xec nadó, amb lleis fetes amb els peus com la LAPAD i amb aventures postcolonials com la de l’Afganistan, encara s’atreveix a obrir la bocassa!

No va ben encaminat, l’home, no. En lloc d’aconsellar “encert” a Mas, podria començar per fer alguna cosa útil: desmantellar el Senat (cambra inútil i caríssima), dissoldre els ministeris sense competències rellevants (Cultura, Sanitat o Presidència), revisar el règim de jubilacions i assignacions econòmiques dels antics diputats, senadors i ministres, revisar el sistema d’assignació de subvencions a fundacions i entitats opaques, anul•lar el concordat amb la Santa Seu i deixar de finançar de manera vergonyosa l’església catòlica, redimensionar l’estructura de representacions diplomàtiques a l’estranger, eliminar el PER i algunes altres estructures d’ajuts socials clientelars, redimensionar el pressupost de defensa, repensar la política d’infraestructures (amb menys autopistes gratuïtes a llocs on on hi ha ningú i amb menys kilòmetres d’AVE) o reduir de forma significativa el nombre d’Ajuntaments són decisions doloroses però possibles i domèstiques, d’aquelles que pot prendre quan vulgui… I si molt m’apureu es podria repensar l’estructura sencera de l’Estat, reduint nivells administratius, compactant en un sol organisme diputacions i governs autonòmics o eliminant les catorze autonomies que no tenen cap sentit històric…

I si en lloc de llepar-li el cony a la senyora Merkel i la sigala al senyor DSK (tot i que a aquest darrer sembla que això ja li agrada) en ZP utilitzés la grandària oceànica dels seus genitals per plantar cara als “mercats internacionals”, les coses anirien d’una altra manera. Si en lloc d’aprofundir en la cursa embogida de privatitzacions i rescats es renacionalitzessin unes quantes empreses estratègiques i unes quantes entitats financeres, el balanç pressupostari canviaria força en relativament poc temps. I si això obliga a desmantellar la merda d’Unió Europea que tenim i a eliminar l’euro, tampoc ens aniria tan malament… Després ja seria només qüestió que espanya desenvolupés el seu tremp com a país, deixant de ser un territori de Lazarillos de Tormes i vividors per desenvolupar una cultura emprenedora com cal…

Però no. En ZP s’acaricia amb displicència l’escrot, i en lloc de prendre decisions valentes li diu al Mas que retalli ell. Com si això fos viable… Recordeu que més de les tres quartes parts del pressupost de la Generalitat són finalistes (mestres, metges, mossos, les tres M famoses, a banda de diverses prestacions econòmiques individuals) i que per bé que poden gastar-se millor (sense ser neoliberal, aplicant polítiques d’eficiència, alguna cosa rellevant es pot fer) no es poden fer miracles… L’amo de la caixa se’ns pixa a sobre, diu que plou i a sobre envia els seus escolanets a manifestar-se pels carrers de Barcelona. Es poden tenir els collons més grossos?

Tàctica i estratègia

Dissabte hi havia una manifestació “contra les retallades”, convocada per més de 200 entitats socials, alguns sindicats i alguns partits polítics. No hi ha unanimitat sobre el nombre d’assistents, però oscil•laven entre els trenta mil que diu la Guàrdia Urbana de Barcelona i els dos-cents mil que diuen els organitzadors.

Diumenge hi havia una manifestació “per canviar el sistema”, convocada pel moviment Democràcia real, ara. Els assistents van oscil•lar, a Barcelona, entre els sis mil de les estimacions oficials i els quinze mil dels organitzadors.

Semblances entre les dues manis:

-eren manis-kinder, o manis-nina russa, que contenien a l’interior d’una protesta aparentment unitària cinquanta mil plantejaments diferents. En el cas de la mani de dissabte hi havia des de diferents col•lectius professionals fins al PP, passant per sindicats, associacions del tercer sector i ciutadans indignats. En el cas de la mani de diumenge hi havia des dels col•lectius a l’esquerra de l’esquerra fins a neoanarquistes, passant pels hereus de l’antiglobalització del 2003 i, també, ciutadans indignats.

-eren manis-mantra, on el ciment bàsic que explica l’èxit de les dues convocatòries està forjat a partir de la repetició de consignes simples, la creença en la possibilitat de solucions màgiques i la percepció de no responsabilitat de la població en la gestació i explosió de l’actual crisi.

-eren manis-placebo, que canalitzen el malestar social cap a una explosió controlada de cridòria i assenyalament de culpables, però no fan trontollar cap dels elements fonamentals que asseguren la continuïtat del sistema.

Diferències entre les dues manis:

-la mani de dissabte era oportunista i de caràcter tàctic, i perseguia entre bambalines debilitar la posició de CiU a les properes municipals. Per molt que la responsabilitat de les (inevitables) retallades estigui molt ben repartida, els sindicats majoritaris i els partits d’esquerra volien construir un relat fàcil, de socialdemocràcia contra liberalisme, fàcil de vendre i de rendibilitzar electoralment. D’aquí que s’apuntés a la mani fins i tot el PP (a qui ja li va bé una CiU més dèbil per poder pactar amb millors condicions), i que el PSC es fes mig fonedís, per allò de llançar la pedra i amagar la mà.

-la mani de diumenge era ideològica i de caràcter estratègic, i perseguia posar les bases pel desmantellament de l’actual sistema. Connecta prou bé amb la sensibilitat d’aquells que no voten mai perquè es senten estafats pel sistema però tenen consciència social, i alhora és un brou de cultiu perfecte per aconseguir l’adhesió d’aquells que esperen que algú els tregui les castanyes del foc.

-la mani de dissabte era, doncs, reformista, mentre que la mani de diumenge era revolucionària. Des d’aquest punt de vista, les meves simpaties es decanten sobretot per la de diumenge…

I ara què?

-la mani de dissabte intentava, en realitat, modificar intencions de vot. Tenint en compte que el vot està decidit prèviament en més del 80% dels casos, i que vota una mica més de la meitat de la gent que pot fer-ho, la mani de dissabte pot tenir (pocs) efectes pràctics damunt d’una mica més del 10% de la població. Ni se us acudeixi pensar que la mani modificarà decisions preses pels governs, tant Mas com ZP han estat molt clars en això…

-la mani de diumenge intentava, sobretot, modificar el sistema. I prèviament conscienciar la població que fer-ho és possible, amb un mix de mesures com les preses a Islàndia en l’àmbit econòmic, i amb un procés de canvi polític que encara no sabem com ha de ser, atès que no hi ha model on emmirallar-se. El problema està en què som una miqueta més grossos que Islàndia…

-em tempta molt la teoria del cuantopeormejor, però tenint en compte la diabòlica capacitat del capitalisme per integrar les seves contradiccions i renéixer de les seves cendres, em sembla que encara li hem de donar unes quantes voltes a la millor estratègia per matar la bèstia. I prefereixo pensar en això des d’un àmbit nacional (sí, ja sabeu, Catalunya independent com a primer pas, i aquestes coses), que no pas des d’una hipotètica revolució internacional simultània… En fi, les mateixes contradiccions que els nostres rebesavis ja tenien a finals del segle XIX i inicis del XX…

El dia en què no sabíem res de Peter Handke

He sortit del Teatre Principal mig adormit, qui sap si per l’excés d’arròs o per l’empatx de poesia visual. La primera sensació després de veure L’hora en què no sabíem res els uns dels altres ha estat nefasta, del tipus, ostres, que em tornin els calers. Després he pensat que potser l’obra no era a l’escenari sinó a la platea, per allò de la distinció que Busquet, després de Bourdieu, analitza tan afinadament…

També he pensat, al cap d’una estona, que no podia ser que un artefacte tan poderós i tan car com un teatre, dirigit per persones que són de l’ofici i que en principi saben el que fan, caigués en una trampa tan fàcil. Segur que l’obra tenia algun valor interessant que a mi se m’havia escapat, més enllà de la presència del Xavi Coral o del Xavi Hernàndez en breus cameos dalt de l’escenari.

I, és clar, no quedava més remei que intentar veure qui és Peter Handke, i descobrir que és amic de Wim Wenders, i ell mateix director de cinema, i tirant a heterodox i iconoclasta en les seves obres i en les seves posicions polítiques. I dius, ostres, potser que m’ho miri dues vegades més abans d’esbudellar ningú.

I després veus que Die Stunde, da wir nichts voneinander wußten és una obra escrita l’any 1992, traduïda al català per Clara Formosa (germana de l’Esther i filla del Feliu, i gran traductora de l’alemany), estrenada a Catalunya l’any 2003 al Mercat de les Flors (amb música de Pascal Comelade) i tornada a representar l’any 2007 al Teatre Zorrilla de Badalona. De la ressenya publicada a la Vanguardia l’any 2003 en trec algunes claus interpretatives del muntatge, com ara que el vell romà que travessa l’escenari a coll i be és ni més ni menys que Enees, o l’ocellot grassonet i amanerat interpretat aquests dies pel Mènec Carreras és una actualització lliure i surrealista del Papagenus de La flauta màgica…

Vaja, que hi ha força suquillo interpretatiu en aquesta obra, però es necessitava un llibret una mica més currat per entendre-ho, o un curset d’història contemporània alemanya, o una breu referència a la vida i l’obra de Handke com a mínim… I he acabat pensant que ha estat una bona aposta, on ha faltat -potser- difusió cultural en el millor sentit del terme, i on potser s’han sobredimensionat l’espectacle i la legitimació de l’equipament per la via de “fer-hi sortir tothom”… Tinc ganes que la temporada de teatre i el projecte del Principal s’estabilitzin i agafin velocitat de creuer, per veure si realment es poden fer processos de democratització cultural, de veritat, o bé si ens quedem a la fase dels lluentons i l'espectacularitat…

Amb dos dies de retard...

...ocasionats per la gracieta de la caiguda de blogger, us penjo la cançó del divendres. Avui, Standby, que dóna molt de si. Bon cap de setmana (amb retard)! (Diumenge, dia de descans, avui ens oblidarem del Strauss-Kahn, de les retallades i de qualsevol cosa que faci pudor...)

El Tarrasa Información...

…era un diari de la prensa del movimiento franquista, que amb el pas dels anys i a partir del canvi de règim va passar a anomenar-se Diario de Tarrasa, Diario de Terrassa i finalment Diari de Terrassa. Malgrat aquests canvis periòdics de pell, similars als que fan les serps estacionalment, el propietari és el mateix des de fa molts anys, el diario segueix publicant-se en castellà de forma obsessiva i té una línia editorial més aviat fatxa.

Us asseguro que el dia que em toqui un euromillones de més de 120 milions d’euracos com el que va tocar ahir a Sevilla, a banda de les coses que tots podeu imaginar-vos en faré dues més. Muntaré un diari català, independent i independentista a Terrassa, amb els únics objectius d’oferir informació de qualitat a la població (ara fa massa anys que només hi ha propaganda i pseudoperiodisme dolent), oferir-la en la llengua del país i guanyar prou quota de mercat com per fer inviable el diario. I, a banda, contractaré un equip interdisciplinar de bons periodistes, advocats i universitaris diversos, a banda de persones coneixedores de la ciutat, per furgar en algunes històries obscures, com ara aquesta de l’accés a la propietat del diario, i anar-les publicant quan estiguin contrastades. Allò que abans en deien periodisme d’investigació, vaja…

Faig aquesta entrada de cavall perquè els que em llegiu habitualment ja sabeu que de tant en tant el diario em toca la pera per la seva manca d’equanimitat i per la descarada tergiversació que sovint fa de les coses, a banda de l’ínfima qualitat periodística que més d’una vegada i més de dues exhibeixen impúdicament. En els darrers dies ja venien escalfant-me, bàsicament per l’excés de quota de pantalla que atorguen a CiU i al PP des de ja fa temps, i per l’ús torticero que fan de la informació fotogràfica que acompanya més d’una i més de dues notícies. A l’edició d’avui han traspassat uns quants límits de decència periodística, i no em puc estar de criticar-ho intensament.

En primer lloc, és escandalós el que callen. Ahir el País, diari d’àmbit estatal, publicava una notícia de la qual ens fèiem ressò aquest matí al bloc, que implica directament el PP local. Ni ahir ni avui el diario en diu ni mu, d’aquest tema. Sospitós…

En segon lloc, avui a la pàgina 13 publiquen un article teòricament d’investigació, sense signar, que titulen “Sólo en tres ocasiones han votado más de la mitad de los electores” referint-se a les diferents eleccions municipals celebrades des de 1979. Si llegiu el gràfic que acompanya la notícia (cosa que un alumne mitjanet de primer d’ESO sap fer) comprovareu que la participació ha superat el 50% en 6 de les 8 eleccions realitzades al llarg d’aquests anys. Aquest titular surrealista només s’explica, doncs, si el periodista és cec, o burro, o totes dues coses, o bé si des del diario es vol desmobilitzar sibilinament la participació. Treguin vostès les seves pròpies conclusions.

En tercer lloc, però no per això menys important, l’editorial que reproduïm a l’encapçalament del bloc és una mostra de cinisme i doble raser de les gruixudes. El DDT (insecticida tòxic, per altra banda) dóna per bones les enquestes que auguren uns resultats a la baixa per ERC, mentre que ignora bellacament les mateixes enquestes pel que fa als possibles resultats dels altres membres de l’actual govern de la ciutat. Per altra banda, i atès que el diario juga descaradament a favor d’un pacte Rull+Turmo, proposa com a mal menor la possible viabilitat aritmètica d’un nou govern municipal PSC+ICV.

Diagnòstic: el diario no pot suportar la realitat, el fet incontrovertible que un partit d’esquerres i independentista hagi pogut reconstruir una coalició (ERC+Reagrupament) i hagi pogut assolir la complicitat d’una bona colla de persones independents i respectades, que pugui plantar cara als grans i que tingui un discurs propi, radical i sense crosses, capaç de condicionar (si els resultats electorals hi acompanyen) el futur govern de la ciutat. Aquesta és la centralitat, li agradi o no al diario. I no el bonic deliri d’un món ordenat només en dues dimensions, amb un possible govern d’esquerres contra un altre de dretes, ben espanyolets ambdós. El món, sr. DDT, és tridimensional, no ho oblidi. I és menys espanyol del que vostè s’imagina, a la nostra ciutat…

L'oasi terrassenc...

…té l’aigua tèrbola, des de la publicació ahir d’aquest article al País que sembra dubtes raonables sobre la integritat de l’anterior president local del PP, en Francesc Xavier Ballbè. Per bé que la seva sobtada dimissió per motius poc aclarits, ara farà prop de dos anys, fou motiu de preguntes en veu baixa, mai fins ara s’havien concretat coses com les que publica aquest rotatiu.

Penso que cal deixar treballar la justícia (si això pot ser constitutiu d’algun il·lícit penal) i els mecanismes disciplinaris del partit abans d’estripar-se els vestits i dir abans d’hora coses gruixudes. I penso que aquest afer no hauria d'afegir llenya al foc, havent-hi com hi ha més de cent persones imputades, a diferents llistes, de tots els partits, al conjunt de l’estat, sense que ningú amb pes a l’opinió pública hagi fet cap escarafall.

També penso com n’és, de curiós, que aquesta notícia aparegui precisament al País i precisament en plena campanya electoral. Aquest ús de la informació com arma política és força il·lícit des del punt de vista ètic, també, i ningú no en diu res. I si fem la pregunta del “Quid prodest?”, la resposta pot apuntar cap a la candidatura local d’UCT (que llevat de queixar-se de tot encara no han fet cap proposta seriosa) per remoure les aigües dels seus votants afins, cap al PP nacional per motius que se m’escapen o cap a altres candidatures (aquí poseu les sigles que vulgueu) que competeixen per un espai similar, de caràcter espanyolista nacionalment i/o de tarannà liberal-conservador socialment.

Dit això, em permeto expressar la meva solidaritat i el meu respecte cap al cap de llista actual del PP, el senyor Gabriel Turmo. Des del punt de vista ideològic som a les antípodes, però em sembla una persona absolutament honesta i responsable, virtuts prou acreditades des de ja fa anys per la seva manera de fer, i prou visibles des que és el líder local d’aquest partit. Penso que la rivalitat ideològica i la lluita noble per convèncer els votants no s’ha de barrejar amb els usos tàctics de la informació, i no es pot embrutar la campanya del senyor Turmo amb responsabilitats que (de ser certes) no li corresponen. Amén.

Sort que no és la miss Catalunya, però...

Això del “Català de l’any” sempre m’ha semblat una més de les gilipollades que ens agraden tant com a país. I més si ho organitza el Periòdico, botifler però sense passar-se i per tant donat a buscar gent d’aquella que en diuen “de perfil transversal” per a aquest certamen anual. No penso votar, però us confesso les meves preferències, entre altres coses perquè aquesta tarda he rebut un missatge dels Castellers de Vilafranca al feisbuc incitant-me a votar pel senyor Miret. Home, els verds haurien de segmentar millor els seus amics virtuals, o al final algú s’acabarà emprenyant…

Per mi, la jerarquia fóra:

1 Emili Teixidor és un novel•lista. Ara diuen que és l’autor de la dura i sòrdida “Pa negre”, però els que tenim una edat vam aprendre a llegir novel•la amb “Les rates malaltes” i vam tenir les primeres emocions adolescents amb “L’ocell de foc”. En fi, sic transit Gloria Swanson… ;-)

2 Joan Pere Barret no ha dirigit, que jo sàpiga, cap prostíbul, però sí que ha dirigit l’equip de la Vall d’Hebron que ha fet el primer transplantament complet de cara a nivell mundial.

3 Montserrat Caballé és una senyora que trenca copes amb la veu, i que té un volum corporal similar al meu. A part d’això, és una de les millors sopranos de tots els temps.

4 Anna Lizaran és actriu, i no sabria recordar on l’he vist i què ha fet, però això és culpa del meu escàs interès pel teatre i de la meva mala memòria, i no pas per la seva manca de mèrits.

5 Els Amics de les (P)Arts són uns nois que diuen que fan música, i unes lletres que diuen que tendeixen a literàries, que no em fan ni fred ni calor.

6 Xavi Hernàndez és un xicot de Terrassa que, a més, juga força bé al futbol (esport que podeu imaginar que no m’agrada ni poc ni massa) i tendeix a caure simpàtic.

7 Maite Carranza, que és escriptora però a qui (per desgràcia) no conec de res…

8 Mireia Belmonte, una nedadora de la qual tampoc en coneixia l’existència.

9 El David Miret és músic (si no em falla la memòria és professor de saxo) i en hores lliures és el cap de colla dels Castellers de Vilafranca. No és que em caigui malament, tot i que és més xulo que un vuit, però per motius elementals de rivalitat visceral i envejosa si el voteu us capo… ;-)

10 Andrés Iniesta, un senyor de Fuentealbilla (una merda poble que no recordo on cau) que amb els anys que fa que viu a Catalunya hauria de saber dir amb una mínima correcció allò dels setze jutges, però que no diu ni una paraula en català encara que el matin. Per tant, no és català ni ganes. Desqualificat…