El jorn dels miserables

L’alcalde de Saragossa, Juan Alberto Belloch, considera “un disbarat” l’elecció de Donostia com a capital europea de la cultura 2016, perquè l’alcalde donostiarra “és de Bildu” i per tant "la totalidad de los actos se convertirán en formas de propaganda de una determinada formación política".

Val a dir que les properes eleccions municipals seran l’any 2015, i per tant el senyor Belloch dóna per fet que Bildu tornarà a guanyar la propera vegada... Jo vull una bola de vidre com la del senyor Belloch...

Val a dir, també, que l’anterior alcalde de Donostia, el socialista Odón Elorza, formava part de l’equip que va defensar la candidatura, i que en conèixer-se el veredicte Elorza i l’actual alcalde, Juan Karlos Izagirre, es van abraçar ben emocionats. Elorza i Izagirre són bones persones, Elorza fou un bon alcalde, Izagirre segurament també ho serà (compartir aquest èxit amb el seu predecessor diu molt a favor d’ell), i Belloch té mal perdre i probablement és un miserable...

Avui he sentit declaracions del PP que, tot i anar en la línia filldeputesca habitual d’aquest partit quan es parla d’Euskadi o Catalunya, deixen clar que consideren un èxit per a Donostia aquest reconeixement, independentment de consideracions politiqueres. Curiosos temps aquests, en els que cal agrair que algú digui públicament certes evidències...

Belloch no l’ha cagat tot sol. La ministra i ex-alcaldessa de Córdoba Rosa Aguilar també ha fet unes declaracions similars que podeu trobar aquí. Encara bo que cap personatge públic de Burgos, Segovia o Las Palmas de Gran Canaria ha seguit l’exemple d’aquests dos bocamolls i ha denunciat un possible tongo... Perquè, siguem clars: Donostia és, a banda d’una ciutat preciosa, un nucli d’activitat cultural de primer ordre. En canvi, Burgos i Saragossa (tot i tenir un patrimoni monumental remarcable) tiren a provincianes i avorrides. Segovia és un puto aqüeducte desert, i Las Palmas una llunyana colònia tropical... No hi ha color. I qui no vulgui veure-ho, és miop. (Per cert, Wroclaw, l’altra ciutat guardonada, tampoc és per llançar coets. Quins són els criteris de selecció de les capitals culturals? Quins haurien de ser? D’això, com sempre, ningú no en parla...)

Una indignació ja antiga...

A l'edició digital del diari Avui hi llegeixo l'article Fills de la indignació, pares del canvi. I hi veig una èpica adànica que no m'acaba d'agradar... És especialment irrisòria la frase “Estem investigant si hi ha un sistema diferent per organitzar la societat”, que diu una de les persones entrevistades. Especialment perquè no diu com la fan, aquesta investigació: la inspiració divina no surt d'inacabables assemblees, ni del desconeixement de la història, ni d'una marxa lenta des de Barcelona fins al centre de totes les espanyes...

Recomano a qui ho vulgui la lectura de dos llibres ja antics que contenen algunes reflexions rellevants, pel que fa a l'organització econòmica del món i pel que fa a l'organització política i pràctica de les propostes alternatives al model dominant.

El primer és el famós (en temps passats) No logo, de Naomi Klein. Escrit entre 1999 i 2001, podeu trobar-ne aquí un bon resum, i aquí la transcripció gairebé completa. A l'edició de 2002, i després dels fets de Seattle (i dels atemptats contra les torres bessones, que van representar una magnífica excusa per desmuntar part del moviment altermundialista i hibernar-ne la resta) l'autora va afegir aquest magnífic epíleg, de lectura especialment recomanable per a aquells que desconfien de les solucions polítiques als problemes socials...

El segon és el menys famós Rebelar-se ven (2004), de Joseph Heath i Andrew Potter. Tot i que ferotgement crític amb Klein, i una mica massa de dretes pel meu gust, realitza una sèrie d'objeccions força pertinents a les tesis de No logo. En aquesta entrada de la Wiki hi podeu trobar alguna informació interessant, tot i que per desgràcia no he trobat a internet la versió sencera del llibre...

Bé, res de nou sota el sol. Estem, pel que fa a propostes alternatives, més o menys com fa deu anys, i de moment repetint els mateixos errors... Espero amb candeletes algun signe de millora.

Arguments intel·ligents i, per sobre de tot, pràctics (2)

Continuant amb la recerca d'arguments de la ciència econòmica crítics amb l'actual ordre de coses, us ofereixo l'enllaç a la traducció castellana del "Manifest d'economistes aterrits". Un llibret molt recomanable, signat per quatre economistes francesos: Philippe Askenazy (CNRS, Ecole d’économie de Paris), Thomas Coutrot (Conseil scientifique d’Attac), André Orléan (CNRS, EHESS) i Henri Sterdyniak (OFCE).

Desmunten de manera molt satisfactòria deu falses creences, que són les següents:

1) Els mercats financers són eficients

2) Els mercats financers són favorables al creixement econòmic

3) Els mercats són bons jutges de la solvència dels estats

4) L'augment de deute públic és ocasionat per un augment previ de la despesa

5) Cal reduir la despesa per reduir el deute públic

6) El deute públic farà pagar els nostres excessos als nostres néts

7) Cal tranquil·litzar els mercats financers per finançar el deute públic

8) La Unió Europea defensa el model social europeu

9) L'euro ens protegeix de la crisi

10) La crisi grega ens ha permès avançar cap a un govern econòmic i una autèntica solidaritat europees.

I, al costat d'aquesta objecció global al pensament econòmic majoritari, proposen un conjunt de 22 mesures adreçades a resoldre l'actual estat de coses sense fer pagar els plats trencats als més febles, sense destrossar la idea d'Europa (cosa que a mi no m'acaba de satisfer; em sembla que cal engegar la idea d'Europa a prendre pel sac, però en fi, res no és perfecte) i avançant cap a un ordre econòmic més eficient, més eficaç i, per damunt de tot, més just.

Punxant aquí trobareu la traducció castellana del manifest. Bon profit!

Després de Sant Joan

Enguany no hi haurà hagut, potser, tantes revetlles caríssimes, ni es menjaran tantes coques, ni es llançaran tants coets i petards com altres anys. Hi haurà hagut poques fogueres, i les que hi hagi hagut hauran estat civilitzadíssimes i controladíssimes. Ja no hi haurà hagut mistos garibaldis ni pedres fogueres, perquè alguna eminència gris de Brusel•les ha decidit protegir-nos més del compte i els ha prohibit.

Alguns hauran sortit al carrer a prendre la fresca, com abans, i s’hauran assegut al portal tot bevent cervesa. D’altres hauran tornat de matinada als seus llits càlids, amb la mirada enterbolida i carregadets d’alcohol, mentre d’altres s’hauran llevat llavors. Una minoria, com sempre, haurà anat a dormir feliç, pensant que aquesta nit és la més màgica de l’any, i que bé val la pena viure-la. En qualsevol cas, l’haurem viscut amb menys ostentació que abans, durant els anys de la bogeria del totxo.

Els solsticis marquen fites significatives, compartides comunitàriament. Són festes que tothom celebra, d’una o altra forma. Són dels pocs espais sagrats que resten en un món cada vegada més profà. Són moments de renovació de l’ordre còsmic, d’excés, de fer cau i net, i de recomençar amb la casa endreçada i amb tothom al seu lloc. Poden interpretar-se en clau conservadora, aquestes fites simbòliques col•lectives. Però també poden interpretar-se en clau alliberadora, transformadora, revolucionària… Ha arribat el moment de fer cau i net amb el passat. Ha arribat el moment de decidir com volem que sigui el futur. El meu. El teu. El nostre. El de tothom. I això és responsabilitat meva, teva, nostra, de tothom, també. I el solstici ha marcat el començament d’aquest projecte de responsabilitat i de voluntat compartida. Amén.

(Recupero aquest article d'ara fa un any, que no em vaig recordar de publicar).

Sant Joan

La nit més curta, i un cap de setmana llarg. Avui, una cançó una mica nenaza, de 1968, del Serrat. He estat dubtant una estona entre aquesta i alguna del Sisa, ì he acabat decidint que avui toca posar-se nyonyo... Bon cap de setmana. :-)

Emprendre...

Hi ha una determinada manera de fer emprenedoria que em genera molts anticossos. La del foment de l’individualisme egocèntric, la idolatria del talent i la creença (l’any 2011) en un progrés il•limitat i positiu per se em fan sospitar. Entre d’altres coses perquè fa molts anys que el món és món, i aquesta manera d’emprendre aconsegueix que una idea d’entre cent mil esdevingui un negoci a costa de malbaratar temps i recursos, i a costa de generar frustració i pèrdua de valor social de les noranta-nou mil i pico restants. Em fa la sensació que el Fòrum Impulsa, revestit d’aquesta èpica meritocràtica, defensa aquesta manera d’emprendre.

N’hi ha una altra, de manera d’emprendre, que em fa més aviat pena. És la d’aquells milers d’antics assalariats que, arriscant bous i esquelles i capitalitzant, en alguns casos, l’atur, munten botigues de roba, bars, perruqueries, franquícies o microempreses de transport. O la d’aquells antics treballadors a preu fet que esdevenen autònoms i segueixen fent d’electricistes, guixaires, pintors i pladuristes. O la d’aquells trades que són en realitat assalariats sense els avantatges socials de treballar per compte d’altri. Aquesta emprenedoria em fa pena perquè, en lloc d’aportar valor social, sobretot aporta precarietat a l’emprenedor i guany il•legítim a empreses més grans.

I encara hi ha una tercera manera d’emprendre, objectivament tòxica des del punt de vista social, consistent en invertir amb finalitats especulatives. Hi ha webs, com aquest, que haurien de ser investigats per incitació al robatori, per apologia de la insolidaritat i per preparar el terreny als pitjors populismes de dretes. I, lamentablement, els defensors d’allò que s’ha vingut a anomenar capitalisme popular tendeixen a aliniar-se amb aquestes tesis demencials…

Tenim un problema important damunt de la taula: el disseny d’un projecte de futur congruent amb la realitat, respectuós amb determinats principis ètics i alhora generador d’il•lusió i de responsabilitat individual i col•lectiva. Que faci compatibles la llibertat, la igualtat i la seguretat. Que no generi ni perpetuï injustícia. I que no ens deixi en mans dels rendistes. Buuuffff…

Arguments intel·ligents (i, per sobre de tot, pràctics)

Feia dies que trobava a faltar alguna inspiració acadèmica que tingués un mínim d'originalitat, i s'allunyés de la fatxenderia dels Sala-Martin, de la buidor dels Oliver i del bonisme naïf dels Oliveras i les Etxezarretas. Algú que, des de l'esquerra, construeixi relats explicatius potents i alhora transformables en propostes realitzables.

I avui, per casualitat, em vénen a les mans un seguit d'articles del Gabriel Flores, economista relativament anònim, que m'han fascinat pel seu to didàctic, pel seu rigor i per la seva claredat. Us deixo uns quants enllaços, per si us poden ser d'utilitat.

-La consolidación fiscal impuesta por las instituciones europeas: ¿Necesaria y eficaz o error mayúsculo? Un article de capçalera, escrit al setembre de l'any passat, que anticipa fil per randa tot el que està passant.

-Políticas de austeridad y dudas sobre la solvencia de España. El desgavell financer explicat en paraules planeres.

-¿Qué pasa si España tiene que ser rescatada? Sobre la inutilitat de les polítiques exclusivament fiscals i financeres.

-Una huelga general legítima y necesaria. Un article col·lectiu sobre la recent reforma laboral i sobre els canvis al sistema públic de pensions. Brillant.

-Notas sobre la crisis económica mundial: Causas, avance y contención de la crisis financiera. Una mirada global a la crisi.

PS. He llegit algunes de les propostes que surten de les assemblees del moviment 15M (ara ja 19J?), i en una elevada proporció em semblen d'una ingenuïtat oceànica. No obstant això, i atès que compartim bona part del diagnòstic, fóra necessari que es comencin a llegir papers com els que us proposo. Els anys d'estudi i anàlisi no els compensa cap assemblea en un mes, per molta intel·ligència col·lectiva que s'hi vulgui buscar...

Moviments sexis

Sembla que s’estan movent coses. Ahir l’AMC publicava aquestes recomanacions relatives al salari dels càrrecs electes, que són força coincidents amb aquestes sorgides a Extremadura. Per altra banda, Rubalcaba diu que cal parlar de la possible dissolució de les diputacions provincials i de la conveniència de reduir el nombre d’ajuntaments. És una llàstima que tot això no s’hagi legislat ja fa molts anys, però benvingut sigui aquest moviment. En uns quants dies, algú proposarà seriosament dissoldre el Senat i eliminar alguns ministeris? Més que res per fer retallades amb sentit, i tal...

Teories conspiranoiques

Pas 1: llegiu-vos aquest article, gens sospitós per altra banda, que detalla quins són els conflictes d'interessos entre les agències de qualificació i determinats inversors.

Pas 2: imagineu, amb una mica de mala bava, a qui li pot beneficiar una intensificació del deteriorament de la situació. Una nova rebaixa del ràting fa més atractiu l'interès del deute, i permet comprar més barates les joies de la corona (ONLAE, AENA...) que seran privatitzades d'aquí a quatre dies...

Pas 3: imagineu, amb una mica més de mala bava encara, que no és inversemblant la infiltració d'elements provocadors i distorsionadors, pagats per inversors internacionals (o no), en algarades i disturbis, a fi i efecte de posar algun país de genolls i comprar-lo baratet. El que està passant a la plaça Sintagma agafa un nou color, analitzat així. I el que està passant aquests dies prop de casa nostra també...

Pas 4: feu la prova del quid prodest, i deixeu-vos d'inventar teories conspiranoiques contra la classe política, la conselleria d'Interior i altres animalons diversos. Hi ha teories més potents i versemblants...

Pas 5: i ara torneu a mirar la realitat, i actueu segons us dictin la vostra consciència i la vostra raó.

Bonus track: seguiu l'afer del botín del Botín... I penseu que el Santander és un dels majors compradors de deute públic espanyol... Ehem, ehem...

Prou!

Esperava alguna declaració autocrítica i intel•ligent per part dels convocants de la protesta (o boicot, vés a saber què era, amb les floritures lingüístiques que s'estan fent darrerament) dels dies 14 i 15 davant del Parlament, i em trobo amb un monument a l’ambigüitat i al cinisme en aquesta nota de premsa, i un delirant sostenellaynoenmendalla en aquest comunicat. Em costa de creure que aquests dos desastres de l’oratòria s’hagin “consensuat” gaire en inacabables assemblees, i més aviat penso que el moviment dels indignats està començant a ser segrestat per massa interessos inconfessables i/o per professionals de l'agit-prop.

Ho sento, les coses no es fan així. Això no és ni tan sols una revolució de fireta, sinó que s'està converitnt per moments en una rebequeria infantil més prima que un paper de fumar.

Ahir vaig escriure aquest article, on expresso el que crec honestament en relació a les possibilitats de futur del moviment 15M. Lamentablement, les coses no van per aquí, i deixo constància pública de la meva decepció. El proper diumenge no aniré a Barcelona, tot i la meva radical oposició al pacte de l’euro, a la deriva neoliberal del sistema i a la degeneració de la política, perquè l’escenari que es planteja amb un moviment 15M segrestat per insensats que poden escriure aquestes animalades encara és pitjor.

PS. L’article de l’Aterrassa que esmento ha estat objecte dels habituals atacs despietats, que és inútil respondre. Aquest cop no em prendré la molèstia de rebatre els dos polemistes més insistents. Deixo constància només que els atacs ad hominem provinents d’un senyor amb el vòmit fàcil me’ls passo per l’engonal. I deixo també constància que fa més de vint anys que faig política, no des del sofà, com pontifica l’indignado espanyol, sinó des del carrer, des de més d’un partit i des de més d’un moviment social. I que seguiré fent-ne com em plagui. I que llegeixo el que em sembla, probablement més del que ell voldria. (Reflexió final: curiós que l’indignado espanyol m’ataqui per independentista… Em temo que en Carod acabarà tenint raó…)

...no veuríem mai el sol

Una antiga cançó de Quico Pi de la Serra, molt adient per als temps que corren. Bon cap de setmana!

Més peles que un torero, un futbolista i un polític junts...

En les darreres setmanes s’han posat sota els focus de la indignació pública les prebendes excessives i les pràctiques corruptes d’alguns polítics, i s’ha assistit a una mena d’akelarre en el qual s’ha agafat la part pel tot i s’ha esbudellat públicament i injusta tota la “classe política”, sense cap mena de rigor ni ponderació. Ja vaig escriure fa unes setmanes sobre el tema, però no em puc estar de repetir-ho per la molesta insistència de descerebrats com aquest i incendiaris com aquest altre…

Donant-li voltes a la cosa, m’ha semblat com a mínim curiós que no hi hagi gaire escarafalls en relació a les persones riques de veritat, que com us podeu imaginar no són normalment ni toreros, ni futbolistes, ni polítics...

Si ens mirem l’informe global sobre la riquesa al món 2011, o aquest resum, ens adonarem que al món hi ha deu milions de persones amb un patrimoni superior al milió de dòlars, 143.000 de les quals a l’Estat espanyol. Si ens referim estrictament als mega-rics, aquells que tenen més de 30 milions de dòlars, són aproximadament 93.000 persones a tot el món…

Si encara afinem més, i busquem patrimonis superiors als mil milions de dòlars, la revista Forbes publica anualment aquest rànking, on l’any 2011 hi ha 1.120 persones riques del cagar, encapçalades pel mexicà Carlos Slim, i els nordamericans Bill Gates i Warren Buffett. Els més rics del cagar que tenen passaport espanyol són Amancio Ortega (Inditex/Zara), Isak Andic (Mango) i Rosalia Mera (exdona de l’Amancio i ella mateixa empresària en diversos sectors).

Aquests megarics atresoren un patrimoni superior al PIB d’una pila de països, i la seva capacitat d’influència i poder és per caure de cul…

Si volem fer una mirada catalana al tema, descobrirem que la cosa està més difícil, però hi ha alguns rànkings empresarials que ens faciliten la feina, i que ens permeten individualitzar a l’entorn d’una vintena de cognoms, alguns d’ells ben terrassencs, que remenen força les cireres…

Suggereixo que us mireu la informació i que tregueu les vostres pròpies conclusions. En lloc de matar el missatger, però, intenteu pensar sense prejudicis en quina seria la millor manera de socialitzar aquest excés de riquesa concentrada… I consti que no tinc res en contra dels rics; em refereixo, com deia al començament amb els polítics, a separar el gra de la palla. Els patrimonis aconseguits amb respecte per les lleis i amb responsabilitat social, potser són ben lícits. Els patrimonis aconseguits amb l’engany, les pràctiques generadores de desigualtat i explotació i l’ús il•legítim del poder, potser que comencem a reclamar-ne la seva socialització…

El mort, i el qui el vetlla

Avui he vist, penjat al feisbuc, un enllaç a un web d’aquests de contrainfos que sosté que el passat dia 4, o potser el 5, moria un noi que va ser ferit greu durant els aldarulls de plaça Catalunya del dia 27 de maig. Aquest mateix web, per donar-se credibilitat a si mateix, publica uns dies més tard una altra nota assegurant que la publicació anterior “no és un bulo”, i dient com a argument d’autoritat (a banda que la info l’han rebut mitjançant “nuestro compañero de Barcelona en el que tenemos total confianza y nos dijo que se lo habían dicho en la Comisión legal de la Acampada de Barcelona”, sembla allò que “uté a kién se lo dijo”, “a mi prima Juana i a mi cuñada Josefa”, dels anuncis de sabó dels anys 80) que com que ningú ha desmentit amb dades la mentida que ells mateixos van fabricar, doncs que no rectifiquen. Quins collons!

El contrast de fonts, una de les eines bàsiques del periodisme, permet veure que:

-El dia 27/5 el diari Ara publica rumors no confirmats (rebuts via twitter) sobre un ferit greu amb “perforació de melsa i de pulmó”. M’agradaria que un metge confirmés si una melsa (bazo) pot perforar-se. Em sembla que més aviat pot trencar-se, però no perforar-se, i provocar una hemorràgia interna, que és mortal si no s’opera, però és relativament controlable. (Per cert, aquests nois tan simpàtics i responsables de la contrainfo han convertit una melsa en un fetge, així per art de màgia...)

-El dia 28/5 l’Hospital Clínic assegura que tots els ferits ingressats han rebut l’alta, segons el mateix diari Ara. Hi ha un ferit que ha demanat l’alta voluntària, un noi de Madrid que té una fractura de braç. (Noteu que “brazo” i “bazo” s’assemblen molt, i aquesta similitud fonètica i la publicació de bulos en diferents idiomes està força relacionada amb aquest diabòlic joc del telèfon en què s’ha convertit la informació). Noteu que l’Ara té l’honestedat suficient com per reproduir en aquesta notícia totes les versions convenientment ordenades, i sembla que no hi ha pulmons perforats, sinó més aviat un pneumotòrax, greu, però també controlable.

-També el dia 28/5 el diari Público ofereix una crònica temporalitzada dels fets. No afegeix nova informació, però em sembla que aquí hi ha l’origen de la confusió entre “rotura de bazo” i “rotura de brazo”…

-I el mateix 28/5, via el bloc de l’antropòleg Manuel Delgado, en Joan Roura, un dels ferits de més consideració, que casualment és alumne d’un màster d’Antropologia de la UB, relata en primera persona la seqüència dels fets que ell ha viscut i de l’ambient de l’Hospital del Mar, el segon centre de referència on van ser enviades les persones ferides. Aquí tampoc no hi ha cap rastre de cap mort.

-Si a més de la recerca de notícies feu una recerca de difunts (això es pot fer per dates i municipis aquí, i per nom i cognoms, a la ciutat de Barcelona, aquí) veureu com entre el 3 i el 10 de juny no ha mort a la ciutat de Barcelona cap persona que pugui relacionar-se amb els fets de la plaça de Catalunya, ni pel nom (el bulo diu que el noi de la melsa es diu Borja) ni per l’edat (l’únic jove que ha mort aquests dies és, si hem de fer cas del nom, d’origen romanès). I, home, es pot silenciar una mort, però suposo que la família no acceptarà el fet en silenci, ni tampoc permetrà que el cos es quedi a la nevera o a la piscina de formol sense cap mena de cerimònia, no? A banda que en un cas així una família normal hauria alçat el crit al cel, hauria denunciat en Felip Puig i/o hauria intentat capar-lo…

Vaja, que no cal tenir gaire recursos per generar informació contrastada i amb un mínim de responsabilitat. Començo a estar cansat de la insídia, la mitja veritat i la manipulació. I el que em sap més greu és que alguns mitjans suposadament alliberadors ens estan intentant manipular de manera més barroera i descarada que els suposadament venuts al poder… Què ens està passant?

PS. Si m'equivoco i acaba resultant que hi ha un mort, em menjaré aquest post en versió paper i untat amb vinagre.

Sort!

Avui es constitueixen els nous ajuntaments. Penjo aquest video tot desitjant que imperin el seny, la generositat, la imaginació i la voluntat de servei, durant els propers quatre anys, a tots els municipis. Sort! (BSO de Mission impossible 2)

Trobi les vuit diferències Rigau-Rottenmeyer

La senyoreta Rottenmeyer-Rigau està fent mèrits accelerats per convertir-se en una de les meves muses preferides. Cada cop que obre la bocassa s’apuja el preu del pa… Avui, en una entrevista a RAC1, ha donat a entendre que s’elimina el programa 1x1 (allò tan tendre d'“un alumne, un PC portàtil”) perquè l'escola “ha anat perdent la moral del treball, els elements propis de la cultura del treball, que s'ha anat barrejant molt amb els elements propis de la cultura de l'oci”. Per Rigau, l'ordinador “encara ha potenciat més” aquesta cultura de l'oci a l'escola...

Em toca els ous que les decisions polítiques es prenguin per motius morals... La senyoreta aquesta hauria pogut dir la veritat (mira, no hi ha pasta per mantenir el programa) o hauria pogut donar una explicació tècnica (mira, la connectivitat és molt complicada i a l’hora de la veritat no es pot treballar amb el portàtil a moltes aules) o fins i tot una explicació de caràcter pedagògic (cal combinar l’aprenentatge tradicional amb pissarra, i amb pissarra digital, amb el treball en grup, amb la capacitat d’utilitzar diferents suports, com ara els tradicionalíssims llibres en paper, i amb la reflexió individual feta amb paper i llapis, i per tant no cal un PC per nen) i m’hauria convençut. En època tripartita, i fins i tot abans, un servidor ja va trobar una xorrada de les grosses això d’un nen, un PC...

Però no, la senyoreta Rigau es despatxa amb una pseudoreflexió mongil sobre la cultura del treball i aquestes collonades... Suposo que en realitat es deu voler referir a la cultura de l’esforç (perquè la cultura del treball que imperava, amb tocs calvinistes, al nostre país fa temps que els efectes de la globalització i el neoliberalisme l’han engegat a can pistracs i l’han substituïda per la cultura de la precarietat) però ja sabem que les persones avesades a la mortificació espiritual de vegades són poc exigents amb elles mateixes i amb la precisió del llenguatge que utilitzen (havien tingut santa Teresa de Jesús com a mite eròtic quan eren joves, probablement). I em temo que la cultura de l’esforç no depèn del mitjà tècnic utilitzat per aprendre, sinó de l’actitud i el comportament a llarg termini dels ensenyants, els ensenyats i llurs famílies... Vaja, que em sembla que si la senyoreta Rigau es creu aquesta gilipollada que ha dit, i no l’ha dit només per llançar una cortina de fum sobre altres temes més seriosos, és més perillosa (per inútil) del que em pensava... En fi, el pitjor del tripartit era la tendència excessiva a moralitzar i a modificar la realitat a cops de llei, i a regular els àmbits més privats, però em sembla que acabaré enyorant la moralina d’esquerres. La senyora Rigau em genera encara més anticossos... (I si la comparo amb els Bargalló, Cid i Maragall que l’han precedit, em poso a plorar...)

Plou

I sembla que avui ho fa de manera civilitzada. M'agrada que plogui. Bon cap de setmana.

Cançó trista de Disneylàndia

En els darrers dies han passat coses (aparentment) independents entre si, però en realitat força relacionades.

1- Avui mateix SI ha anunciat la presentació d’una esmena a la totalitat dels pressupostos de la Generalitat per a 2011, i n’ha fet circular aquest resum. Tot i que reconec la bondat pedagògica de posar negre sobre blanc la magnitud de l’espoli fiscal a què ens sotmet espanya, la proposta de SI és tramposa a més no poder.

Per la banda dels ingressos, realitza una projecció de recaptació basada en el manteniment de l’actual estructura impositiva pel que fa a IRPF i a impostos indirectes, i reduint sensiblement la pressió fiscal sobre els beneficis empresarials (impost de societats). I les aportacions d’empresaris i treballadors a la Seguretat Social simplement han desaparegut… Tota una declaració d’intencions, que ens diu que SI és independentista i probablement neoliberal… Ho sento, però si fem volar coloms fem-ho amb totes les conseqüències i dibuixem un model fiscal que, com a mínim, sigui viable i més equitatiu que l’actual. La proposta de SI també computa com a ingrés extraordinari per a 2011 el “superàvit de la Seguretat Social”, sense aclarir si es refereix al pressupost ordinari o a l’aplicació del fons de reserva. Si és el primer cas és una pretensió injusta (el superàvit de gestió és de gestió, i per tant no es reparteix) i si és el segon cas no es pot imputar com a ingrés al pressupost ordinari, i per tant estan fent el trilero.

Per la banda de despeses, en el supòsit que fossim estat, no he vist per enlloc els fons destinats a pagament de pensions i prestacions d’atur, ni la partida de transferències del pressupost estatal als ajuntaments, ni cap consignació per a l’amortització de les infraestructures construïdes per l’estat espanyol a Catalunya (o és que us penseu que en un divorci, per civilitzat que sigui, no hi ha d’haver regularització patrimonial dels excònjuges?). O sigui, Disneylàndia.

2- Ahir a la tarda em vaig deixar caure per la plaça de Catalunya, i vaig descobrir una pàl•lida ombra de la mobilització que va començar ara farà tres setmanes. Porreros i penjats de tots els racons del món, barons rampants dalt dels arbres, freakies en rotllanes que a cop de megàfon passaven l’estona dient majoritàriament obvietats i xorrades, i un semicercle més aviat surreal on les diferents comissions exposaven coses més surreals encara. Una mostra palpable de la necessitat de transformar el moviment dels indignats en alguna cosa sòlida i útil, que pugui incidir en les institucions i en les decisions, que pugui transformar alguna cosa… Ahir, però, també semblava Disneylàndia. Una Disneylàndia antisistema amb una estètica incompatible amb la del Mickey i l’Anastàsia, però Disneylàndia al cap i a la fi per la seva innocuïtat real i per la seva accelerada conversió de revolució a diversió…

3- La Comissió Europea lloa els inaudits esforços pressupostaris que està fent Catalunya, i li dóna al senyor Mas unes tisoretes daurades, molt esmolades, com a premi. Tothom sap quina és la diferència entre el pressupost previst i el pressupost liquidat, o sigui que de moment es tracta d’un brindis al sol més aviat buit de contingut. Sí, hem viscut durant anys per damunt de les nostres possibilitats reals, i això hem de corregir-ho. Però ho hem de corregir tots, i no només els petits empresaris, els assalariats i els pensionistes, o fotem l’estufa al riu. Comencem a parlar de reforma fiscal i d’invertir les regles de joc amb la banca? Comencem a parlar de reestructurar deute? O seguim instal•lats a Disneylàndia?

4- L’agència de ràting Moody’s, a diferència de la Comissió Europea, diu que Catalunya encara vol gastar massa, i que ha de retallar encara més els pressupostos de la Generalitat. Posats a demanar, Moody’s encara no ha demanat la legalització del treball sense contracte, ni la supressió de la seguretat social, ni l’abolició de la protecció d’atur, ni la seva substitució per assegurances privades. Tot arribarà, com a Disneylàndia, car aquesta gent que viu en un món de fantasia creu que tot és possible. (I, de fet, la Comissió europea ja està insinuant que cal rebaixar les cotitzacions socials i apujar els impostos indirectes). Per pura higiene mental, us proposo que envieu correus electrònics i tuits de caràcter insultant al senyor Warren Buffett, un vell cabró que està al darrere d’unes quantes de les coses lletges que passen al món, malgrat la seva aparent vena filantròpica.

5- A finals d’aquest mes es ratificarà el pacte per a l’euro, un dels atracaments globals més grans mai imaginats. I nosaltres acollonits pels presupostos de la Generalitat… En fi, com que som a Disneylàndia ens passen pel•lícules de dibuixos animats per distreure’ns mentre a Brusel•les i sense fer soroll és on ens volen fer mal de veritat. Si jo tingués uns quants dies a invertir en fer revolucions, començaria a anar a acampar davant de l’edifici Justus Lipsius de Brusel•les, ben proveït de còctels molotov… Això de vegetar per les nostres places comença a ser poc útil…

De verdures i de merda

Portem uns quants dies parlant de verdures (cogombres, soja, i d’altres) i de merda (el bacteri E. coli, sigui o no mutant, viu literalment a la merda) com si aquests dos temes fossin les màximes urgències i importàncies d’aquest manicomi gegantí anomenat Unió Europea. I no de qualsevol manera, no. Com a mostra, l’eurodiputat Sosa-Wagner sostenint un cogombre com si fos una porra, o una espasa làser de les que feien servir a Star Wars, i donant-li al tema un to èpic. Ja se sap, Sosa-Wagner és de UPyD, i sota del seu cognom cosmopolita i el seu posat flegmàtic hi ha un don Pelayo defensor de l’espanyolitat fins a la mort… I ja se sap, res més hispànic que el pepinu…

I no serà que, en aquest cas, li faltin raons a Sosa-Wagner per fer-se l’ofès. Home, que els alemanys aquests diguin que la merda del sud és la responsable del brot infecciós que ha engegat uns quants menjadors de frànkfurts a l’altre barri, sense tenir-ne proves i sense haver-ho contrastat, per acabar reconeixent que la merda assassina és ben germànica, és força impresentable. Gairebé tan impresentable com que la Merkel digui que els perifèrics som poc treballadors, i que fem moltes vacances, en contra dels fets i de les evidències estadístiques. Seguim interpretant Europa a cop de tòpic, i pensant més en el nostre auditori local que no pas en facilitar una possible entesa entre nacions…

I després encara resulta que hem de fer cas a tota aquesta colla de bergants, i que ens hem de fer l’harakiri col•lectiu, retalla que retallaràs, per tal que la sacrosanta unitat europea, la divina unitat de l’euro i la sagrada fam dels mercats es mantinguin estables. Mireu, ja no ve d’una mica… A prendre pel sac Europa, l’euro i els mercats. Cadascú amb la seva merda, i probablement viurem millor…

Els riscos d'aprendre estadística en dues tardes...

El ministre bombeta (ho dic per les seves idees lluminoses) Miguel Sebastián ha dit que està estudiant perllongar el límit màxim de velocitat dels 110 quilòmetres per hora en autopistes i autovies més enllà del 30 de juny, degut a l’enoooorme estalvi que comporta la mesura. Aquest enoooorme estalvi representa a l’entorn del 5% de la factura en combustibles de l’Estat (sempre segons el ministre), i podria suposar a l’entorn de 1.150 milions d’euros al cap de l’any.

Dubtes:

1) Veureu que la informació anterior té data d’avui, però és calcada d’aquesta altra que es va publicar el 28 d’abril. O llavors el ministre tenia una bola de vidre molt potent, o es tracta d’una declaració prefabricada que es va repetint ad aeternum independentment que sigui certa o no...

2) Suposant que l’estalvi sigui real, es deu a la reducció de velocitat, o a una menor utilització del transport privat deguda a la situació general de crisi i/o a components estacionals? Els desplaçaments en vehicle privat, aquesta setmana santa, han estat un 8% menors que durant el 2010...

3) Suposant que l’estalvi sigui real, es deu a la nostra disciplina col•lectiva (collons, mira que anar a 110 per l’autopista a les 3 de la matinada és cansino...) o a la reducció de la demanda de transport de mercaderies deguda al seu torn a la contracció del consum ocasionada per la crisi? Si mireu les dades de l’observatori del transport de mercaderies per carretera (organisme gens sospitós d’antigovernamental que pertany al Ministerio de Fomento), veureu a la pàgina 9 que en el periode que va de juliol de 2010 a gener de 2011 hi ha hagut a l’Estat una disminució d’aproximadament 20.000 llicències de transport. Ehem, ehem...

4) Si mirem l’índex de motorització (quantitat de vehicles per cada 1000 habitants) de Catalunya, per exemple, veurem com aquest era de 682 l’any 2007, i a partir de l’inici de la crisi ha anat disminuïnt sistemàticament. L’any 2010 (darrera dada disponible) aquest indicador era de 667: 15 vehicles menys per cada mil habitants que tres anys enrere...

Conclusions:

1) Que no nos embauquen, que diria aquell…

2) Si us plau, senyor ministre, tracti’ns com a adults.

3) La mesura de limitació de velocitat és inútil, evidentment.

4) Cal un nou disseny de transport públic i de transport de mercaderies, com ja apuntava en aquest post.

Senyor, cada dia sento més vergonya aliena…

Si me dan a elegir entre todas las vidas...

...no sé quina triaria, i a més la vida del mestre Sabina no sé si podria aguantar-la... ;-) En qualsevol cas, que sigui intensa, divertida i amb sentit. Bon cap de setmana!

Historiografia groga (i blavíssima)

La Real Academia de la Historia, curiós organisme amb seu a Madrit, ha presentat els 25 primers volums dels 50 que haurà de tenir la monumental obra anomenada Diccionario Biográfico Español.

Tenint en compte que l’ordenació del diccionari és alfabètica, hi ha personatges curiosos com Francisco Franco i José María Aznar que són biografiats en aquesta primera entrega. I la cosa no té desperdici…

Ja sabem que la història tendeixen a escriure-la els vencedors, però en ple segle XXI hi ha determinades coses que fan vergonya… L’entrada dedicada a Franco el defineix com un “valerós militar”, passa de puntetes damunt de la guerra civil i de la repressió posterior, no l’anomena dictador en cap moment i considera que el seu règim fou, com a màxim, autoritari… El pseudohistoriador que ha perpetrat l’entrada és Luis Suàrez, de 87 anys, que a més de ser un medievalista mediocre, és el president de la Hermandad del Valle de los Caídos, membre de la Fundación Francisco Franco i probablement rapapieja. Nohasefaltadesirnadamás…

I l’entrada dedicada a Aznar deixa pels núvols les conquestes econòmiques del seu mandat (vegeu aquest post), i despatxa l’intent d’engany massiu perpetrat després dels atemptats de l’11-M (recordeu? hasidoETAhasidoETAhasidoETA...) dient que “en un clima social traumático, tras el atentado terrorista del 11-M, el Partido Popular pierde las elecciones del 14 de marzo de 2004”. Encara bo que no el disfressa de don Pelayo damunt de l’illot de Perejil, tot sodomitzant una cabra. Marroquina, això sí... Que no se m'enfadin les cabres de la Legión, ara...

No puc entendre per què serveixen totes les reials acadèmies aquestes, havent-hi universitats a punta pala. No puc entendre com s’encarreguen determinats treballs a vells mediocres i fatxes amb un peu a la tomba, havent-hi joves acabats de doctorar amb empenta i ganes. No puc entendre com la merda aquesta de diccionari ha costat més de 6 milions d’euros del pressupost públic. I encara entenc menys com la tontalhaba de la Gonzàlez Sinde va anar a fer el ridícul a la presentació d’aquest desastre. I no puc entendre gensgensgens com és que els que s’indignen per tot no parlen d’aquestes coses. Serà que a segons qui no li interessa la història, i per tant està condemnat a repetir-ne els errors? Ai, l’adanisme, aquella vella mania...

Periodisme groc (i 2)

I llegint la versió digital de la Vanguardia descobreixo que “Catalunya tindrà com a mínim sis alcaldes imputats”. Explicat així, la primera reacció és de hesseliana (i santa) indignació, però si llegim la lletra menuda descobrirem que la cosa no és tan fàcil, ni tan maniquea.

Resulta que dels 16 candidats imputats (6 dels quals acabaran esdevenint alcaldes):

-5 ho són per “delicte mediambiental”, degut a l’abocament d’aigües residuals en diverses urbanitzacions. És a dir, estan imputats per no haver controlat amb prou diligència alguns veïns irresponsables, o simplement per no haver-los pogut enganxar in fraganti. La fiscalia ha tirat pel dret i els ha acusat a ells per assegurar que algú cobrirà la responsabilitat civil dels fets, però no precisament perquè siguin uns xoriços…

-1 ho és per “prevaricació” suposadament comesa per haver ordenat el tancament d’un prostíbul al municipi l’any 2005. Sabent com les gasta ANELA, no sé qui és qui té més probabilitats d’haver delinquit, si l’alcalde o l’amo del prostíbul… Però en fi, els proxenetes avui dia tenen millor imatge pública que els polítics... Conseqüències del dèficit de reflexió que fa temps que ens tenalla...

-1 està imputat per “homicidi imprudent”, degut a la mort accidental d’una menor durant la revetlla de cap d’any organitzada per l’Ajuntament. Un altre cop el fantasma de la responsabilitat civil extralimitada…

-1 té diligències obertes (encara no està formalment imputat) per haver millorat les condicions laborals dels empleats municipals. Això té collons, i segurament està relacionat amb la vigilància que exerceix l’Estat sobre els Ajuntaments per evitar que les retribucions públiques se saltin la llei d’acompanyament dels pressupostos generals de l’Estat, encara que en alguns casos hi hagi treballadors públics cobrant salaris inferiors al mileurisme. O sigui, que més que un xoriço era un alcalde amb sensibilitat social poc hàbil a l’hora de jugar amb el capítol 1 i/o amb el conveni col•lectiu. O potser ha pagat els plats trencats, i qui era poc hàbil era el servei de personal del seu ajuntament… D’això el diari no en diu res…

-els 8 restants estan imputats per diverses irregularitats i/o pressumptes delictes de caràcter urbanístic. Però en fi, passem de 16 possibles xoriços a 8…

Això em recorda dues coses:

-fa uns dies, es va fer pública una llista de “candidats imputats”, que al conjunt de l’Estat afectava a més de 100 persones. Jo, com un pardill, també em vaig fer ressò de la notícia, tot i que en veure conceptes tan imprecisos com “prevaricación” o “delitos varios” hauria hagut de sospitar i no publicar… Demano excuses… Excuses perquè aquesta llista ha servit sobretot per afegir més llenya al foc de la indignació banal, i a la criminalització general de la gent que es dedica a la política. Em sembla que hem de passar urgentment de la cridòria a l’anàlisi de la informació…

-a Catalunya s’escullen 947 alcaldes i 9.137 regidors. Si un total de 8, com vèiem abans, són pressumptes xoriços, tenim un grau d’honradesa de (1-(8/10.084)), que equival a un 99,92%. Home, muntar un pollastre contra tot de gent honesta només per ràbia és una mica excessiu, no? Potser que passem de la desqualificació global a la persecució particular (i fonamentada), i de la queixa a la proposta. El més aviat possible.

Periodisme groc (1)

Fent una mica de surf per internet em trobo amb aquesta notícia, que diu que el passat dilluns de Pasqua, 25 d’abril, Miquel Roca fou operat a la Vall d’Hebron, on li van col•locar un marcapassos. Estrany, sobretot perquè diu que el quiròfan es va obrir expressament per a ell. Les fonts que donen aquesta informació són sindicals, en un context de dur enfrontament per les retallades del pressupost de salut. Creure's una part interessada en un conflicte sense contrastar la informació és poc professional, i més si la notícia ha arribat mitjançant un canal tan seriós com el feisbuc, però en fi...

Si surfejo una mica més, resulta que qui en realitat va ser operat, segons aquesta altra font, va ser un cosí seu… Encara més estrany, tenint en compte que fer servir un quiròfan de la Vall d’Hebron, per ric i/o influent que siguis, es fa d’acord amb una estricta normativa i un protocol que no es salta ni déu. Si ets ric i/o influent, i necessites posar-te un marcapassos precisament el dia 25 d’abril, te’n vas a una de les moltes clíniques privades de Barcelona, pagues i ho tens solucionat sense necessitat de fer cap irregularitat. I el senyor Roca serà el que vosaltres vulgueu, però està fora de dubte que és una persona intel•ligent, pràctica i amb el cap ben moblat… Per tant, és poc versemblant, i sona a típic cutrerumor utilitzat amb finalitats malèvoles, una informació d’aquest tipus. I més si tenim en compte que en aquesta segona font el titular és "Las influencias de Miquel Roca en la sanidad autonómica". No hem dit encara que la font és "La voz de Barcelona", un dels pocs altaveus de la Brunete mediàtica a Catalunya... Tot comença a encaixar...

Ens hauríem de preguntar tots plegats quin rigor i quina credibilitat tenen els mitjans que difonen notícies sense contrastar, encara que siguin alternatius i independents. Alternatius a què? Independents de qui? Ostres, la realitat és com és, i no com voldríem que fos. Primera exigència del periodista: ètica professional.

Per cert, el twitter del senyor Miquel Roca diu això. Espero que es conservi bé de salut durant molts anys…