Fins als ous de TV3

Sí, ja sé que jo no sóc precisament un prodigi d’inclinació vers l’activitat física, i que això restarà credibilitat a la meva opinió, i fins i tot serà font de catxondeig… Però, perdoneu, necessito dir-ho. Estic fins als ous de la puta merda de les curses d’automobilisme i de motos, i fins als ous, més encara, de la insuportable intromissió d’aquesta merda d’activitat a les graelles televisives. L’interès general diu que a les 14:30 hores toca l’informatiu, peti qui peti, i que els programes especialitzats s’han de fer en diferit o en una cadena específica (collons, no hi ha canals temàtics d’esport en català, en espanyol i en suahili?), en lloc de pagar aquest ignominiós peatge cap als mafiosos del motor i modificar tota la puta graella per culpa seva…

Ítem más, n’estic fins als collons de la informació esportiva (bé, això d’informació és un dir, em sua la polla si el Guardiola té un germà bessó als USA, o si el Pau Gasol es folla una cabra, o si la Mireia Belmonte s’ofega) i del minutatge absolutament excessiu que se li reserva als telenotícies en detriment de notícies més importants, que afecten més les nostres vides o simplement més interessants…

Ja se sap que les coses són interessants només si t’interessen, però donar per descomptat que la majoria dels espectadors som tan descerebrats que només volem esport i merda tothora és insultant. I, a més, acaba generant allò de les profecies autocomplertes, i el dia que la TV deixa de programar merda ens n’estranyem tant que no la mirem…

Terribas, no em vinguis amb la collonada aquella que el Barça o la F1 en primetime atreu xarnegos cap a l’audiència de TV3, que així escolta parlar català ni que sigui un cop a la setmana. És ben probable que es mirin aquestes merdes amb la TV sense so i escoltant els Chunguitos, o qualsevol ràdio de la COPE… En realitat són les servituds dels contractes publicitaris, el que t’hauries de fer mirar.

Uffff, descansao me he quedao…

Per fi, eleccions. Però voleu dir que el 20N és un bon dia?

Finalment ZP -Zapatero Paredeltemps- ha decidit avançar les eleccions generals a la tardor i no esgotar la legislatura. I les avança al 20 de novembre, casualment el dia del trenta-sisè aniversari de la mort del dictador Franco, amb l’excusa que cal que el dia primer de gener hi hagi un govern ja constituït i treballant. Pfff… Tenint en compte que Bèlgica porta més de 400 dies sense govern i que allà les coses van millor que aquí, a banda d’acabar concloent que això de no tenir govern pot ser una bona cosa, cal remarcar que hauria estat recomanable des del punt de vista estètic convocar les eleccions el 13 o el 27 de novembre, o el primer diumenge de desembre. Però ja se sap que ZP -Zapatero Ploramiques- és amant dels gestos pirotècnics…

A banda, ZP -Zapatero Perepunyetes- és un mentider consumat, un trilero expert i un especialista a dir blanc i després negre. Avui ha dit que cal avançar les eleccions per responsabilitat i sentit d’estat, i per facilitar la recuperació econòmica, mentre que el 22 d’octubre de l’any passat, el 17 de juny d’aquest any i el 3 de juliol, fa tot just quatre setmanes, deia tot el contrari. I quan deia que era millor esgotar la legislatura, ho deia amb criteris coincidents amb els dels més fatxes i contra l’opinió dels més propers, fent evident una vegada més que aquest pàjaru no té criteri propi, ni decència ni vergonya. De fet, des del mític apoyaré el Estatut que apruebe el Parlamento de Catalunya o el no menys mític hemos venido a Rusia para follar, qualsevol nova promesa o argumentació que pronunciï ZP -Zapatero Pelagatos- té una credibilitat nul•la.

Per desgràcia, aquesta mateixa nul•la credibilitat és la que té en Rajoy, que s’ha limitat a asseure’s davant de casa fins que els sociates es suïcidin solets, i en Rubalcaba, que com a gat vell de la política ja sabem de quin pal va i per tant ara ens pot venir amb els discursos que vulgui, que no colen. De fet, si el polític que segons el CIS suscita major confiança és el papanates del Duran i Lleida, és que tenim un problema molt greu damunt la taula. Potser és el moment d’engegar Europa i els mercats a prendre vent, i a entrar en un nou procés constituent que acabi amb les restes del franquisme i la transició i enceti un nou sistema mínimament decent. Això pel que fa als espanyols. Pel que fa als catalans, ja sabeu que no ens queda altre camí que la independència… L’únic que em consola, en aquest aspecte, és que cada cop que el PP guanya unes eleccions surten independentistes de sota les pedres. Potser aquest cop anirà de debò…

Seguim intoxicant?

Avui hi ha hagut un desnonament al barri del Clot, en un habitatge de lloguer (per tant, res a veure amb desnonaments hipotecaris, no ens confonguem) del número 22 del carrer Andrade. Hi ha hagut merder entre els mossos i un nombrós col·lectiu de persones que s'havien concentrat davant de l'habitatge per impedir el desnonament, però finalment aquest s'ha produït.

No entraré en si el desnonament és just o injust, atès que no en conec ni les causes ni la història. No obstant això, és evident que hi ha una ordre judicial que obliga a realitzar-lo. Cal, en conseqüència, analitzar aquesta ordre judicial i veure si aquí hi ha o no injustícia. Atès que els desnonaments no es practiquen del matí a la tarda, fa dies que les persones implicades en el tema haurien pogut fer això, a banda de recórrer i/o lliurar a l'opinió pública i als mitjans la seva versió dels fets.

En canvi, què han fet, a banda d'intentar evitar el desnonament a la brava aprofitant-se del rebuf dels desnonaments hipotecaris i de l'onada de simpatia popular que desperten aquestes mobilitzacions robinhoodianes?

-Han donat credibilitat a declaracions de la família desnonada, que diu que "havien guanyat algun judici al propietari". Home, si l'havien guanyat és impossible que els desnonin, no? Ara ens acabarem creient que les vaques volen?

-Han titllat d'especulador el propietari de l'immoble, el sr. Albert Viña Tous, i l'han calumniat fent córrer la trola que havia estat ministre de Franco. Per tal que no en quedin dubtes: el sr. Viña Tous no ha estat mai ministre de Franco. Va ser membre del Consejo nacional de prensa de l'època franquista, entre altres coses perquè era director del TBO, coneguda revista de còmic de l'època. També és soci del Club Excursionista de Gràcia des de l'any 1945 (l'home no és pas un jovenet de la primera fornada que diguem) i no sé si especula o no però fa temps que té pollastres als tribunals amb l'immoble del carrer Andrade, com es veu clarament per poc que hom busqui edictes judicials.

-Per si algú dubta del tema del ministeri, aquí podeu trobar la llista de ministres de Franco que estaven vius l'any 2007, i aquí podeu trobar tots els ministres espanyols des de la II República fins avui. No costa res documentar-se una mica.

Corol·lari: no tinc res en contra de la gent que es preocupa per evitar desnonaments, ans al contrari. Em sembla que cal solucionar d'una vegada per totes el tema de la precarietat en l'habitatge, per tots els mitjans necessaris. No obstant això, sóc absolutament bel·ligerant contra el mal ús de la informació, contra els mals usos periodístics, contra les troles interessades, contra la insídia i contra la calúmnia. Hem passat massa anys lluitant per una premsa i una informació pública dignes de tal nom com per què ara engeguem els principis de veracitat i de rigor a can pistraus per una concepció periclitada, retorçada i en el fons filonazi de la propaganda! Ja n'hi ha prou de mentides...

Dues tòtiles de campionat

En els temps de relativisme extrem que vivim, tendeix a considerar-se que qualsevol opinió té el mateix valor. I, ho sento, però això és fals. Com a mostra, comentem l’opinió de dues tòtiles de pensament dèbil, que en aquest cap de setmana han estat mereixedores de l’atenció de dos mitjans de comunicació nacionals.

La primera tòtila es diu Klaudia Álvarez (aquesta obsessió per kanviar l’ortografia, per molt okupa i kombatiu que sembli, és un primer indicador d’empanada mental considerable) i és coautora del llibre “Nosotros, los indignados”, prologat per un altre artista del pensament dèbil, el senyor Hessel. Li han fet una entrevista a la Contra de la Vanguardia. Podeu valorar-la vosaltres mateixos: és un monument al tòpic, a la desinformació i a aquesta manera flou i ciutadanesca d’entendre l’acció política com a imperi de l’ètica, i no com a metodologia de gestió del conflicte i per tant com a construcció de futurs possibles. Seria necessari que molta gent llegís Max Weber, i aprengués a diferenciar entre convicció i responsabilitat… La senyora Alvarez treballa a un institut, i per tant és servidora pública. Seria interessant veure quina és la radiografia socioeconòmica i laboral dels indignats, però aquest és un altre tema. Ressenyem, de la seva entrevista, tres passatges antològics:

1. Mientras intentaban desalojar la plaza Catalunya, Madrid gritaba: “¡Si Barcelona no tiene miedo, a Madrid no tenim por!”, demostrando que las rivalidades territoriales son cosas de los políticos; los nadie, la gente de a pie, no tenemos sus problemas.

Bravo, campiona! Consideres que la realitat és la que veuen els teus ulls (la dels quatre gats que es manifesten a #burrosol) i ignores, vés a saber per què, els deu milions de votants del PP, que tenen molt clar això de les rivalidades territoriales, o els vuit i pico del PSOE, que són sobretot espanyolistes, o el milió i mig de manifestants del 10 de juliol de l’any passat, que no tenen res contra els madrilenys, però sí contra la idea d’Espanya. I si mirem el creixement dels moviments xenòfobs, veurem que això de les rivalidades territoriales no és precisament cosa de los políticos, sinó un tema força més seriós. És clar que una bona part dels indignats són espanyolíssims i no ho saben. La marxa que, provinent de Barcelona, va arribar ahir a #burrosol no era la catalana, sinó la nordoriental. Ostres, els indignados no saben què és el Cerro de los Àngeles i quin model de país representa?

2. Abrí una cuenta en Twitter, me informé de todas las posibilidades de cambio. La red se desplegó ante mí como un medio de información, inspiración y comunicación.

Collons, quin esforç intel•lectual! Quina inspiració divina! El Twitter i el Google donen accés a la veritat, i tenim a l’abast els millors pensaments de la ciència política, del dret, de l’economia i de la gestió pública... En lloc de fer bricolatge intel•lectual, seria millor que qui vulgui intervenir en la governança dels afers públics en majúscules es formés abans amb un mínim de rigor. Gràcies.

3. Aquí se decide y se legisla contra los deseos manifiestos de los españoles.

Les decisions i les lleis s’han de prendre d’acord amb el desig, o d’acord amb la necessitat i la justícia? S’han de prendre de forma reactiva perquè uns quants capullos criden i es queixen, o s’han de prendre de forma raonada i raonable per aconseguir uns canvis socials prèviament predefinits? La demanda infinita i capriciosa, filla de la mala educació ciutadana sobre els afers públics, ha de ser una variable rellevant? O ho ha de ser la necessitat, encara que aquesta sigui antipàtica? Una cosa és la democràcia directa, i la intervenció responsable i informada de la ciutadania, i una cosa ben diferent és aquesta política del desig, irresponsable i infantil, que tanca els ulls a les causes i als efectes de les decisions. Urgeix aclarir tot això, a risc que aquesta manera tòxica i populista d’entendre els afers públics acabi agafant un predicament públic excessiu.

La segona tòtila es diu Marta Martí, que és la presidenta de l’Associació de Joves Empresaris (AIJEC) i ella mateixa sòcia de l’empresa Tribu Respira, una d’aquestes consultories galàctiques que fan branding, coaching, gilipolling i altres actuacions inútils però molt ben pagades. Avui l’ha entrevistat l’Avui, i és clar, ha fet un cant a l’emprenedoria, a la responsabilitat individual, a l’agilització de l’administració i a tot aquest discurs filoliberal que els no indignats tenen per bandera des que governa CiU. No està tan separada de l’altra tòtila, en realitat, si atenem a les seves perles:

1. Proposem que els dos o tres primers anys puguis contractar persones sense pagar-ne l'IRPF. També, que puguis agafar gent que està a l'atur perquè facin pràctiques a la teva empresa. El seu sou no el pagaries tu sinó l'Inem.

Ostres, genial! Només hi ha un problema: l’IRPF no és de l’empresari, sinó del treballador, i aquesta tòtila proposa directament rebaixar els salaris reals per la via de robar una miqueta més al currante. Pel que fa a les pràctiques pagades per l’INEM, millor ni parlar-ne. Per què no cobrem als alumnes de pràctiques, ja posats a dir animalades?

2. Apostem per la màxima flexibilitat per adaptar-nos a cada situació però és que, a més, vincular els sous a la productivitat és una manera molt sana d'enfocar el dia a dia de l'empresa, ja que afavoreixes els que estan treballant amb esforç i treus del sistema els que s'hi ajeuen. Sembla que és un maltractament perquè els sindicats s'han encarregar de dir-ho, però al contrari: estàs premiant la gent que ho fa bé.

Collons, si això s’aplica només a les pimes podria arribar a acceptar-ho, però aquest model de relacions laborals a les grans empreses és absolutament suïcida. Aquesta tòtila pensa en la seva butxaca o en el futur del país i en el manteniment del poder adquisitiu (i per tant de la capacitat de consum) de la població?

3. Tot és possible.

I una polla! No tot és possible, i la feina de l’administració pública és, precisament, posar les condicions per incrementar els graus de llibertat de les persones. La tasca de foment de l’equitat responsable, si no es treballa per la massa mediocre, és una de les màximes obligacions de la gestió pública. I aquests grups de pressió d’empresaris i pijos en general sembla que es dediquen a laminar el paper de l’estat per fer més fàcil l’accés al diner i al poder als que ja en tenien prèviament... Perillosament dretà, tot plegat...

En fi, per si no havia quedat clar, una i altra tòtila s’assemblen molt pel que fa al paper que atorguen al desig i a l’individu en l’acció política. Segueixen instal•lades en la ficció de l’estat omnipotent, i en la presa de decisions orientades al jo. Seria necessari començar a difondre públicament les limitacions de l’estat, aclarir en conseqüència quines han de ser les seves funcions, i defensar una presa de decisions orientada al nosaltres, al bé comú... Ja n’hi ha prou d’individualisme egocèntric.

La cançó de les mentides

Ahora que estamos reunidos,

ahora que estamos reunidos,

vamos a contar mentiras , tralara,

vamos a contar mentiras , tralara ,

vamos a contar mentiras.

Por el mar corren las liebres ,

por el mar corren las liebres ,

por el monte las sardinas , tralara ,

por el monte las sardinas , tralara ,

por el monte las sardinas.

Al salir del campamento ,

al salir del campamento ,

muerto de hambre y merendando , tralara ,

muerto de hambre y merendando , tralara ,

muerto de hambre y merendando.

Me encontre con un ciruelo ,

me encontre con un ciruelo ,

cargadito de manzanas , tralara ,

cargadito de manzanas , tralara ,

cargadito de manzanas.

Empece a tirarle piedras ,

empece a tirarle piedras ,

y cayeron avellanas , tralara ,

y cayeron avellanas , tralara ,

y cayeron avellanas.

Con el ruido de las nueces ,

con el ruido de las nueces ,

salio el amo del peral , tralara ,

salio el amo del peral , tralara ,

salio el amo del peral.

Chiquillo no tires piedras ,

chiquillo no tires piedras ,

que no es mio el melonar , tralara ,

que no es mio el melonar , tralara ,

que no es mio el melonar.

Es de una familia pobre ,

es de una familia pobre ,

que vive en El Escorial, tralara ,

que vive en El Escorial , tralara ,

que vive en El Escorial.

El funcionari xinès del Tibet (vaja, l’impagable ciudadano Rivera) diu que CiU corre desbocada (i descocada, amb els pits a l’aire i tal) cap a la independència, saltironejant pels camins, corriols i viaranys que porten a l’infern nacionalista de la mà del PP. Ara resulta que el PP, per tal d’arribar a governar Espanya, farà professió de fe independentista i s’empassarà la quina que faci falta. Ostres, em vénen al cap imatges pornogràfiques de sofà, amb la Camacho i el Mas fent coses lletges, i en lloc de posar-me calent m’agafen ganes d’emborratxar-me o d’anar al psiquiatre... No sé què acabaré fent...

Fa temps vaig dir que evitaria parlar del ciudadano Rivera, de l’escolanet Cuatrocañas i de tota la patuleia aquesta d’enemics de Catalunya. Però criden tan fort i dient tantes xorrades que no puc evitar fer-ne publicitat gratuïta, i alhora una mica de sang. Collons, el PP independentista! Només em faltava sentir aquesta! I CiU, paradigma de la conllevancia bien entendida, corrent desbocada cap a la independència. Fa riure... O fa por: si el burro del Rivera considera que aquestes dues forces polítiques són independentistes, imagineu-vos què faria ell si algun dia arribés a manar... Em sembla que el Tibet acabaria semblant el pati d’una escola bressol...

Ostres, no li agafarà cap mal lleig a la llengua, a aquest cabró? Haurem de seguir aguantant les seves anades d’olla? Ningú no li donarà feina al sud de l’Ebre? I amb ell, a tots els que volen destruir Catalunya? (Joder, abusant de les drogues se'n va a l'altre barri Amy Winehouse, que al capdavall era inofensiva, i alguns desgraciats que abusen quotidianament de drogues duríssimes i de destrucció massiva segueixen vius, tan panxos i tan pinxos... El món, decididament, és un lloc injust.)

Intoxicació informativa, desig, realitat, política i terror

Els dos atemptats d’ahir a Noruega, que han acabat amb la vida de 91 persones, no es poden explicar, analitzar, comprendre i racionalitzar en menys de vint-i-quatre hores. Això és una obvietat que en qualsevol aspecte complex de la vida quotidiana ens fa actuar amb prudència i ponderació: no ens comprem ni un cotxe ni una casa en menys d’un dia, ni redactem una tesi en un cap de setmana, ni signem un testament en cinc minuts.

En l’exercici del periodisme modern, en canvi, s’exigeix claredat informativa immediata. Això, en el cas noruec, inclou l’assenyalament immediat i irreflexiu de culpables. En les primeres hores, sembla ser que algun grup islamista radical va reivindicar l’autoria dels fets, tot i que després se’n va desdir. I conforme ha avançat la nit pren força la hipòtesi que l’autor de la matança ha estat un noruec ultradretà. Ambdues teories tenen encara moltes llacunes, des del mòbil de l’atemptat fins a l’evident dificultat de perpetrar-lo una persona sola. A tall de comparació, els atemptats d’Estocolm de l’any passat encara no han estat aclarits.

Això no ha estat obstacle per al sensacionalista The Sun, una de les eines d’intoxicació massiva de Rupert Murdoch, que en la seva edició en paper d’avui titula a portada “Al Qaeda’s Massacre”. Tot i que la força dels fets ha portat a l’edició electrònica del tabloide a canviar el contingut ràpidament, la portada en paper que encapçala aquest post està impresa i mostra clarament com es pot arribar a ser de cretí i fill de puta, per tal de vendre més i per tal de fer quadrar els fets als desigs vinculats a una visió del món judeocristiana, maniquea i ultraconservadora. Més o menys com allò de l’Acebes i hasidoeta…

No obstant això, els ultres de l’altre extrem del ventall ideològic tampoc s’han quedat enrere. En aquest tuit el company Manel Màrquez, després d’escórrer-se de gust en comprovar que pot carregar-li els morts a un fatxa, dóna a entendre que hi ha connexions entre PxC i la ultradreta noruega. Afirmació que no s’aguanta per enlloc si tenim la paciència de llegir, precisament, l’article que en Màrquez ens enllaça com a argument d’autoritat. I, si m’he de deixar guiar pel prejudici, ja tremolo amb la col•lecció de bajanades que diran en els propers dies els mitjans de les contrainfos, que aniran previsiblement en la línia d’algun article com els que vaig comentar (vegeu 1 i 2) fa unes setmanes. Ostres, Màrquez, si volem mantenir una certa integritat moral i un cert principi ètic que ens faci més honestos que a la dreta, em sembla que cal començar a revisar la manera de fer periodisme independent…

Dit això, espero que les investigacions sobre la massacre de Noruega avancin a bon pas, que es pugui detenir els culpables, i se’ls pugui tancar a la presó per molts anys. Els fets d’ahir són una de les bogeries més enormes dels darrers temps, independentment de qui i per què els hagi perpetrat.

Seguim amb el periodisme creatiu a TV3...

Avui al web de TV3 s'hi pot veure la imatge que encapçala aquest post. És d'un castell dels Minyons a la Mercè, i es fa servir per il·lustrar la prèvia de la retransmissió castellera de les Santes de Mataró, on no està pas previst que hi actuem. Per tant, primer error. Suposo que els Capgrossos no estaran gaire contents, i suposo també que els documentalistes de TV3 havien pres més quintos del compte (Estrella Damm, això sí, no fos cas que el patrocinador s'enfadés).

Al text que acompanya la foto els documentalistes fan aquella típica pregunta (a l'estil de podrà escapar el nostre heroi de les serps fastigoses? o bé aconseguirà Fernando Alonso ser encara més insuportable i xulopiscines?) pròpia dels formats de les pel·lícules de suspense o dels esports, formats que quan es tracta de castells em toquen sobiranament els ous. I a més de fer-la típica, la fan estúpida: s'aixecaran (a les Santes) els primers castells de gamma extra de l'any? I la pregunta és estúpida perquè la resposta, que coneixen tots els aficionats als castells, és NO. Els primers castells de gamma extra (el dos de nou i el pilar de vuit carregat) de l'any els van fer els Minyons, aviat farà tres setmanes, a la festa major de Terrassa.

En aquesta segona cagada els documentalistes s'havien xutat alguna cosa, o havien fumat, o simplement és que estaven sota els efluvis d'algun encanteri verdós? La desinformació, el tracte de favor cap a unes colles determinades i la línia informativa (castellerament parlant) de TV3, són cada cop més patètics. Senyors de TV3, o hi feu alguna cosa o haurem de començar a posar-nos desagradables de debò...

Vacances (1)

Aquell transcórrer lent del temps. Aquelles estones al sol, i a l'aigua. Aquelles llargues sobretaules, i aquelles migdiades professionals, de pijama, orinalet i persiana abaixada. Aquelles nits estelades, amb la baixada justa de temperatura, amb els pèls dels braços estarrufats, i amb el silenci estiuenc de la ciutat. Mmmmmh... Per als que treballeu, bon cap de setmana. Arribarà la primavera, i potser l'estiu i tot... ;-)

Jo tanben sò aranés

El gobierno de Madrit interposarà un recurs d’inconstitucionalitat contra la llei de l’occità, que declara aquesta llengua d’ús preferent a la vall d’Aran. L’argumentari del gobierno és el de sempre: les llengües pròpies dels territoris no poden tenir caràcter preferent per damunt de la llengua de l’imperi, els súbdits de les colònies han de saber la llengua de l’imperi per collons (article 3.1 CE) i la seva només si volen. I així anem. Suportant una legió de xarnegos que porten més de trenta anys a casa nostra i no parlen català perquè no els passa pels collons, i a sobre exigeixen ser atesos a tot arreu en la llengua de l’imperi perquè la legislació vigent els empara. Havent de lluitar contra quatre espanyolistes repatanis que volen escolaritzar els fills en la llengua imperial i carregar-se la immersió lingüística. Havent de recordar que els territoris i les nacions es defineixen per la llengua que els és pròpia històricament, i no per les que parlen els seus habitants. I a sobre el gobierno de Madrit segueix el joc… Ja ho he fet altres vegades, però torno a declarar-me insubmís lingüístic, i em nego a parlar en la llengua de l’imperi amb aquests mamons. I espero amb candeletes la punyetera independència.

Camps dimiteix!

El president de la Generalitat valenciana, Francisco Camps, ha dimitit. Avui estava entre l’espasa i la paret, i si anava al jutjat a reconèixer que havia estat culpable de suborn passiu impropi i pagava la multa corresponent, es lliurava del judici posterior i de possibles conseqüències més greus, però reconeixia la seva culpabilitat i deixava de tenir qualsevol justificació moral per seguir sent el president dels valencians.

Per tant, no li ha quedat altra opció que dimitir (ho hauria hagut de fer igual) i dir que és innocent, encara que probablement és més que culpable, i no només de la mariconada aquesta del suborn passiu impropi, sinó de prevaricació, falsedat documental, maquinació per alterar el preu de les coses i unes quantes porcades més, que probablement haurien d’acabar portant-lo a la presó.

Tenint en compte, però, que Camps amb la seva dimissió s’ha suïcidat políticament i per tant ha deixat de ser una peça de caça major, és més que probable que el ministeri fiscal i les acusacions particulars (singularment la del PSPV-PSOE) deixin de tenir interès en perseguir-lo.

El que m’estranya molt és com és que al País Valencià, on la proporció de xoriços sobre el total de membres del PP és escandalosa, aquests segueixen guanyant eleccions amb majories absolutes. Segurament ara faran presidenta la Rita Barberà, aquell orc de Mordor que viu al costat del Cabanyal, i d’aquí a quatre anys les coses seguiran igual, o pitjor…

Vejam… Potser alguna modificació al codi penal relativa a les conseqüències polítiques d’enxampar càrrecs electes amb la mà a la caixa, o al vestit, seria convenient? Inhabilitacions a perpetuïtat per a persones, prohibició de concórrer a alguna elecció per als partits que tolerin i/o fomentin i/o encobreixin corrupteles d’algun militant, obligació de tornar les coses i els diners defraudats… Mmmmmhhh… Alguna idea?

Hipocresies

El govern xinès diu que està enfurismat amb l'Obama, perquè el president americà s'ha atrevit a rebre el dalai lama durant la visita d'aquest als USA. L'Obama diu que només han parlat del temps i de les floretes, dels cels purs del Tibet, de la pau i del diàleg. També diu que el dalai lama, pobret, en realitat no vol la independència del Tibet, sinó que ja en té prou passejant-se pel món amunt i avall amb la seva túnica i el seu somriure de prozac...

Mireu: l'Obama és un hipòcrita de tres parells de collons, que cada vegada em recorda més al ZP. El govern xinès es comporta com un trilero, i en realitat no canviarà ni una coma de la seva política amb els USA, ni tampoc de la seva actitud assassina amb el Tibet. I el dalai lama, en lloc de preparar una guerra d'alliberament nacional (ho sento, no hi ha altra solució amb els xinos) es dedica a viatjar.

Alguna idea per acabar amb aquesta merda?

Il·lusionismes

Un grup de pesebreros, paraula castellana (no reconeguda pel diccionari RAE, curiosament) que defineix molt encertadament les característiques que agermanen persones aparentment tan heterogènies, està difonent amb escàs èxit un manifest titulat “Una ilusión compartida”.

Una il•lusió que no sabem quina és, malgrat els intents d’explicació vistos a Público o a La Vanguardia, i que atès el reduït nombre de seguidors de l’invent al twitter sembla més un intent de quedar bé de cara a la galeria que una altra cosa. Ostres, com és que un “grupo de intelectuales y artistas”, acompanyats de “prestigiosos juristas” (començant per Baltasar Garzón, el rei de l’exhibicionisme i de la mala praxi jurídica, amb un passat prou divertit com a membre del PSOE) ara es desperten de cop i proposen “reconstruir l’esquerra”? S’han despertat de cop del somni de la blancaneus? Actuen al dictat d’alguns partits polítics que volen pescar incauts entre les aigües de la sacrosanta indignació? Tenen por de perdre les seves sucoses fonts d’ingrés, i es postul•len com a simpàtics i progres abans de ser definitivament desemmascarats?

Quan veig això del “grupo de intelectuales y artistas” em poso a tremolar, atès que els bípedes d’aquestes dues subespècies han tendit a estar clamorosament absents de les lluites socials d’ençà els anys setanta del segle passat… I compte, que em sembla que cal refundar l’esquerra, i que cal urgentment un cert lideratge intel•lectual per tal d’evitar que el conte infantil aquest de la intel•ligència col•lectiva acabi cagant-la com sempre… Però la manca de credibilitat d’aquests postulants és clamorosa… Eiiii, que hi ha algú (a les universitats, o a les consultories, o als tallers, o on sigui) amb ganes de complicar-se la vida?

M'estic relaxant

Ara em banyaré, amb aigua ben freda, i al capvespre sortirem a sopar. Celebrem l’inici de les vacances i la fi de la bogeria. Torno a ser una personeta lliure. ;-)

Per cert, i en relació al post del matí, han suspès Unnim i Catalunya Caixa per mal disseny del test d’estrès, i la CAM per excessiva exposició al totxo i per excessiva exposició als interessos inconfessables de la Generalitat valenciana. Hi ha uns governs més tòxics que uns altres…

M'estic estressant

Avui es coneixeran els resultats dels tests d’estrès que l’autoritat bancària europea (EBA) ha realitzat a les entitats financeres. Els tests que es van fer el 2010 avaluaven fonamentalment la proporció de core capital sobre el total d’actius d’una entitat, i van arribar a resultats força preocupants. I això que l’escenari més xungo que contemplaven era “fuerte caída del PIB, aumento del paro y de la morosidad, disminución del 28% en el precio de la vivienda terminada, así como una reducción del precio de la deuda pública”, tempesta perfecta que encara no ha arribat (ara fa un any el governador del Banc d’Espanya deia que la probabilitat d’un escenari així era d’un 0,5% a mitjà termini) però que actualment té tots els números per esdevenir realitat...

El test de 2011 analitzarà paràmetres similars, però amb uns criteris més estrictes (que no he aconseguit aclarir quins són, concretament), amb l’objectiu de convèncer “els mercats” de la solidesa del sistema financer europeu.

En fi... Penso que és bo que hi hagi criteris comuns per a l’avaluació. Però penso que aquests criteris haurien de ser proposats per un comitè tècnic que no tingués només en compte la capacitat dels bancs per fer front als seus deutes a curt termini, sinó que tingués en compte també la seva capacitat de continuar acomplint amb la seva funció principal: deixar diners a preus raonables. I haurien de ser validats (aquests criteris) pels decisors polítics i per les entitats representatives dels usuaris del sistema financer (particulars i empreses). I un cop consensuats haurien de repetir-se periòdicament. I “als mercats” que els donin pel cul...

Un sistema similar d’avaluació (de rating, en definitiva) hauria d’arbitrar-se per a l’anàlisi de la solvència d’empreses, administracions públiques i organitzacions internacionals. I aquesta anàlisi de solvència periòdica hauria d’encarregar-se a una agència pública, de caràcter transnacional, sota control del Banc Mundial o organisme similar. I aquesta decisió hauria de comportar la prohibició d’actuar a empreses privades de rating, com ara Fitch, Moody’s o Standard&Poor’s, per incompatibilitat d’interessos. I hauria de comportar també l’inici d’accions legals contra elles per terrorisme financer...

Al capdavall, el resultat del test d’estrès és el menys important. Les entitats que ja van suspendre l’any passat seguiran suspenent enguany, i això no comportarà cap conseqüència pràctica per a la gent normal que hi opera. En tot cas, ens acostarà una miqueta més a l’estatalització de part de la banca (cosa que al capdavall estaria força bé) o ens conduïrà cap a un procés de creixent concentració del sistema financer en poques i molt grosses entitats (cosa que al capdavall és el que volen “els mercats”: estructures transnacionals al marge del control polític). Preferiria, personalment, la primera opció.

Els més poderosos d'Europa?

Avui ZP -Zapatero Pedigüeño- ha reclamat als països “més poderosos” de la zona euro que “assumeixin la seva responsabilitat”. Ho ha dit sense envermellir ni ennuegar-se, un any després d’haver-se empassat un hectòlitre d’aigua de Carabanya i d’haver iniciat la maniobra de desballestament de l’estat del benestar que li va dictar la molt responsable senyora Merkel, assistida pel no menys responsable senyor Sarkozy, que al seu torn actuaven incitats pel respectabilíssim senyor Obama i per l’honolable senyol Wen Jiabao. Ara fa un any i escaig, el ZP -Zapatero Pobre- va reconèixer de cop i sense vaselina ni res qui eren els “més poderosos”, i malgrat ara en Rubalcaba recuperi la retòrica socialdemòcrata tradicional el mal ja està fet.

Suposo, per altra banda, que la responsabilitat dels “més poderosos” consisteix en evitar com sigui una suspensió de pagaments de Grècia. ZP -Zapatero Profeta- segueix volent ignorar la realitat: només hi ha una manera d’arreglar aquest desastre, i és dinamitar l’euro, copiar les receptes argentines d’ara fa una dècada per evitar l’evasió massiva de capitals i tornar a les polítiques econòmiques i monetàries estatals (a banda, és clar, d’independitzar-nos d’aquesta ruïna anomenada Ejpaña, però aquesta ja és una altra història).

Per cert, no he pogut evitar la temptació de buscar aquelles declaracions de ZP -Zapatero Pavero- d’ara fa tres anys, on deia que el sistema financer ejpañol és el més sòlid del món, i on també deia que Ejpaña havia superat Itàlia en creixement econòmic, i on acabava dient que el seu objectiu era “superar França en tres o quatre anys”… Rellegides avui, fan riure i plorar a la vegada. No m’estranya que en Solbes acabés plegant…

Tontolhaba

Tontolhaba 1: Ignasi Llorente, cada vegada que parla, em fa venir ganes d’estripar el carnet. Avui s’ha abraonat sobre el conseller Mena perquè aquest ha dit que “més de la meitat dels aturats no tindran mai feina” (jo afegiria, a Catalunya), en una entrevista al diari Ara. Reflexió dura, però realista: el mes de juny es tancà a Catalunya amb 576.394 persones aturades. D’aquestes, 98.000 havien treballat a la construcció, i 343.000 als serveis*. Nohasefaltadesirnadamás. Cal generar nova ocupació per recol•locar part d’aquesta força de treball, evidentment, però és impossible generar-ne tanta. En realitat, per sobre de tot cal redistribuir geogràficament la força de treball: a Catalunya en sobra, i a Astúries, Cantàbria o Castella-Lleó en falta. També en falta a Suècia, i a Finlàndia, i en sobra a Madrid o a les Canàries. És dur, però és així, i això està íntimament relacionat, per si algú se n’oblidava, amb els problemes derivats del fet migratori en el darrer decenni. I no voler-ho reconèixer i no voler plantejar polítiques que endrecin aquest actual desastre de la distribució geogràfica de la població, és de ruc… Potser Mena ha estat massa bèstia en les formes, però el fons és el que és.

Tontolhaba 2: Jordi Cañas, dels Ciudadanos, li fot el dit a l’ull a Òmnium perquè la Muriel Casals ha dit unes quantes evidències. I de passada reclama la compareixença al Parlament del director del CEO perquè ha gosat preguntar a la població sobre la independència i el pacte fiscal, que segons el baranda aquest deuen ser temes tabú. Suposo que part dels immigrants espanyols no assimilats que viuen a casa nostra s’han escorregut de gust amb el verb florit del Cuatrocañas, i que aquestes declaracions formen part d’aquella política de paper que tant d’èxit té a casa nostra entre els mitjans… Però com que em sembla que el Cuatrocañas només és tontolhaba, i no pas estúpid integral, deu ser conscient de la inutilitat pràctica dels seus esgarips. En fi, només cal recordar que la presidenta d’Òmnium s’ha quedat curta, i que les preguntes de l’Argelaguet encara són massa tímides: cal insultar i vexar, sense pietat, aquells que no volen integrar-se, i cal situar al centre de les anàlisis demoscòpiques la veritat incòmoda. Sense Espanya i sense alguns espanyols, estaríem molt millor…

*Mai no em cansaré de dir que la contractació per ETT s'enregistra a efectes estadístics al sector serveis. Per tant, aquesta exhuberància del sector terciari és més aparent que real...

Per qui repiquen les campanes?

El TSJC ha donat la raó a l’amo d’un allotjament turístic de Sant Mori (Alt Empordà) i ha sentenciat que les campanes de l’església del poble no poden repicar entre les dotze de la nit i les vuit del matí, atès que destorben el descans dels clients de l’hoteletambencant en qüestió.

Aquesta estúpida sentència corre el risc de generar precedent, i ja veurem què passarà amb els campanars d’altres pobles on pixapins, camalluents, neorurals i altres animalons van a esbravar-se durant els caps de setmana i les vacances. No us estranyi que aviat a Mont-ras, Ultramort, Colera o Sant Guim de Freixenet algun capullo demani l’adopció de mesures semblants.

No us estranyi tampoc que els pollastres de Vilademuls siguin aviat sacrificats per evitar que les seves escatainades despertin el sofert veí d’una de les segones o terceres residències que empastifen el país per a major glòria de l’economia del totxo. Ni feu escarafalls en saber que els esquellots d’eugues i vaques potser hauran de ser precintats (i qui sap si prohibits) per evitar que el seu soroll faci malbé el delicadíssim equilibri emocional d’algun barcelonauta despistat. I, finalment, no us sorprengueu si els nous plans d’ordenació urbanística d’alguns municipis rurals prohibeixen les granges, i fins i tot els camps de conreu, per evitar que la pudor dels fems ofengui els narius i les esplèndides pituïtàries de les senyoretes de Pedralbes que van a passar temporades al poble.

De fet, en aquest país no ens cal l’ajuda de Brusel•les. Fent el gilipolles som els reis, nosaltres solets… Estem convertint el país en un parc temàtic per a turistes fleumes sense cap mena de consideració per les formes preexistents d’ocupació del territori i el paisatge, amb l’excusa del progrés i de la bona convivència. Ostres, m’estan agafant ganes d’anar-me’n a viure ben lluny…

El tema musical d’avui és un homenatge a les campanes. Bon cap de setmana!

Rivera al Tibet, nou còmic de Ciutadella Editorial

El locuaç Albert Rivera li ha trobat gust a titllar d’exterroristes a diverses persones de l’entorn independentista. Veu tants terroristes per tot arreu que ja sembla un Rubalcaba, un Rajoy o un Garzón qualsevol... Avui ha tingut una enganxada amb Carmel Mòdol, i li ha engaltat aquesta perla, abans que la presidenta del Parlament li retirés la paraula. I no és la primera vegada que ho fa: fa unes setmanes va titllar d’exterrorista el director del CEO, Jordi Argelaguet, antic membre del MDT i d’ERC, a banda de qüestionar la seva professionalitat. (Ostres, considerar que MDT era un moviment terrorista és com dir-ho de Bildu… Aquest Rivera necessita medicació urgent… I considerar l’Argelaguet un comissari polític és, senzillament, de ser gilipolles. Tant ell com en Gabi Colomer -anterior director del CEO- van ser profes meus, i a banda de la seva inqüestionable professionalitat us asseguro que calia pixar sang per aprovar… No els veig relaxant criteris tècnics per satisfer el polític de torn, certament… Però ja se sap que el Rivera no té gaire apreci per la coherència intel•lectual i professional, i cree el ladrón que todos son de su condición… En fi…)

En fi, li suggeriria al Rivera que es miri aquesta informació sobre el GAL si vol buscar exterroristes de debò. I també li suggeriria que, si només pot atacar els seus adversaris polítics per ser exalguna cosa, s’ho faci mirar. Figura que quan algú és exalguna cosa i s’ha reintegrat a la vida política, social i/o professional, s’ha acomplert la funció principal del sistema judicial, que és la reinserció. Invocar suposats passats foscos equival a considerar la justícia com una revenja i no com una reparació, equival a considerar que el món es divideix en bons i dolents, i equival a fer el mateix que fan els comissaris polítics xinesos al Tibet… O sigui, que en Mòdol acabarà tenint més raó que un sant. (Jo sabia que en Rivera era un espanyolista recalcitrant, però no sabia que a més era un fatxa més curt que una cua de conill…)

Bonus track:

Rivera, fes neteja a casa teva, i pensa que Àngeles Ribes i José Manuel Pardos són dos xoriços que tens entre les teves files, que probablement no són els únics… No són exterroristes, però es porten l’oli… Enduu-te’ls al Tibet, on viureu feliços fent de funcionaris xinesos. Ah, i no t’oblidis d’endur-te el Jordi Cañas disfressat d’ós panda…

Europa, a kagar...

Després de les múltiples genialitats jurídiques i econòmiques excretades pels buròcrates i els politicastres de Brusel·les i Estrasburg, ara es plantegen fotre el nas a l'etiquetatge dels productes. I resulta que hauran d'estar etiquetats, com a mínim, en una llengua oficial de la UE. I resulta (curiosament) que el català no és llengua oficial de la UE.

Dubtes:

-Si una empresa catalana vol internacionalitzar-se, etiquetarà el producte en anglès, xinès, suahili, rus, esperanto o el que li sembli, per tal de vendre més. Fins aquí, cap problema. I si a més a més pot incorporar l'etiquetatge en català, farà difusió de la nostra cultura i la nostra llengua arreu del món.

-Si una empresa estrangera vol vendre a Catalunya, no hi haurà la mateixa simetria. Etiquetant en castellà (de fet, com fins ara) ja complirà la llei, encara que si el producte porta manual d'instruccions traduït del xinès pot incloure frases tan genials com "Encender el mechero a distancia de su cara" o "No lo pinchas el gas de mechero" (no, no me les invento, mireu els encenedors aquests de 60 cèntims...). Es privilegiarà el guany econòmic per damunt del respecte nacional... oi?

-Si una empresa només ven a Catalunya (cosa força freqüent i inevitable; producte fresc i de ràpida caducitat n'hi ha força) haurà d'etiquetar en català i algun altre idioma només pel fet que el català no és oficial a la UE? Si etiquetem el mató de Montserrat en català i maltès, a banda de complir la norma, no farem intensament el gilipolles?

Preguntes:

-Per què no es dissol la UE d'una p...a vegada?

-Si no es dissol, per què la UE no es dedica a normativitzar coses serioses en lloc de gilipollades?

-En lloc de reforçar el paper dels estats a costa de laminar la diferència i putejar les nacions, per què no el reforça a costa de laminar el poder dels mercats?

Si Europa és un problema, potser marxar-ne és la solució...

(PS. Europa fent el gilipolles, i Israel seguint amb el genocidi contra Palestina... Potser que aquests nois de la UE hi facin alguna cosa... Ah, no, que això no va amb ells...)

Els pirates

Els capitostos de la SGAE han estat posats en llibertat amb càrrecs, tot i que se’ls imputa “un delicte d'apropiació indeguda d'especial gravetat, tenint en compte el valor de la defraudació”, que podria ser penada amb fins a sis anys de presó. També se'ls acusa d'“administració fraudulenta”, que podria suposar fins a quatre anys de condemna. En el cas de Teddy Bautista, se li imputa també un “delicte societari per negativa o impediment als socis de l'exercici dels drets d'associació i participació”.

És una d’aquelles històries curioses, la de la SGAE. En origen, aquesta societat servia per defensar els interessos dels autors, impotents davant de l’avidesa i l’avarícia dels intermediaris i dels propietaris de les sales de teatre. I ha anat derivant, en un món tecnològic com el nostre, cap a esdevenir un recurs d’enriquiment il•lícit (pressumpte encara, però més que possible) de quatre aprofitats que diuen defensar els artistes quan en realitat es limiten a defensar les seves butxaques. Venint com venim d’unes setmanes de desqualificació general i injusta de la política i del sindicalisme, em guardaré prou de dir que tots els membres de la SGAE són uns corruptes, però...

Separem, això sí, el gra de la palla, i esperem que caigui tot el pes de la llei sobre els que han robat impunement. I plantegem-nos que la SGAE és una institució obsoleta (igual que els estats, els partits i els sindicats en la seva configuració actual), malgrat les necessitats que hauria(en) de resoldre continuen ben vigents, i ben desateses... Dit d’una altra manera: en moments d’evident canvi de paradigma, com l’actual, cal dotar-se d’institucions capaces de fer front als nous reptes i a les noves necessitats. Però no podem destruir les existents sense abans haver-les substituït, a risc de quedar governats no per l’anarquia (cosa que ben portada no estaria pas tan malament) sinó pels mercats. Aquests sí que s’organitzen... I d’obsolets no en tenen res...

PS. No caiguem en el raonament pendular i fàcil de SGAE=pirates i top manta o usuaris d’internet descarregadors il•legals=bons xicots. I llegim Enrique Dans, Mr. Jevo o La Vanguardia, per comprendre les necessitats d’una regulació i d’una repressió generadores de justícia...

PS2. No puc evitar un somriure del tipus "massa poc"... L'actual cúpula de la SGAE em cau com el cul i m'agrada que se'ls pugui desemmascarar, per lladres, per barroers i per immorals. Que aquesta satisfacció estomacal, però, no ens faci perdre el món de vista...

A benefici d'inventari

Avui els Minyons hem fet la millor actuació mai realitzada a la festa major de Terrassa. Tres castells de nou descarregats, i dos castells de gamma extra en una mateixa actuació. Sense patir excessivament, amb tota la temporada per endavant i per tant amb un marge de millora encara espectacular. Nohasefaltadesirnadamás.

Us deixo, a tall d'inventari, el resultat de les darreres 17 festes majors. Enhorabona, i a disfrutar!

Marcats en groc, castells de gamma extra.

De sacrilegis

L’Eclesiastès diu, sàviament, que hi ha un temps per a cada cosa… Vostè mai no fornicaria a l’església, damunt del taüt d’un mort, durant el seu funeral. Vostè mai no posaria els dits als forats del nas del seu professor, encara que li hagués suspès les mates. Vostè mai no cagaria damunt la cinta sens fi de la caixa del supermercat, tot esperant pagar la compra, tot just perquè llavors li ha vingut un apreton. Vostè mai no es canviaria el tàmpax al mig del passadís de classe turista d’un Boeing 747. Vostè mai no li diria a un paraplègic “qué tal andas?”, ni “ya ves” a un cec, ni “hola tronco” a un amputat… (I ho dic en idioma cervantí perquè avui els seus crits histèrics i un punt alcohòlics eren en castellà, i començo a estar fart tant de vostè com de l'idioma que fa servir per fer el fatxenda).

En canvi, vostè es permet el luxe de bloquejar els actes d’inici de la Festa Major d’una ciutat, durant el temps que li dóna la gana, passant-se pel forro qualsevol ritual col•lectiu, qualsevol respecte pels altres i qualsevol consideració col•lectiva i normativa. Vostè es pensa, com en Fraga, que el carrer és seu i que pot fer-hi el que li doni la gana quan li sembli. Vostè es pensa que els seus problemes i les seves reivindicacions són més importants que el ritual col•lectiu més important de la ciutat.

Vostè, doncs, és un egoista, un maleducat i un miserable. I ha perdut la poca raó que podia tenir en les seves merdoses reivindicacions per un afany desmesurat d’inútil protagonisme, i per una insuportable manca de respecte a la comunitat que malauradament ha de suportar-lo a vostè, a la seva prepotència, a la seva obcecació i a la seva estupidesa. Comenci a rumiar una manera de defensar les seves reivindicacions que li faci sumar complicitats i raons, o sospiraré perquè arribi el dia que alguna porra li obri el crani… Amén.