Omertà

El cost salarial mitjà, a Catalunya, ha pujat un 26,6%* entre el primer trimestre de 2004 i el primer trimestre de 2011. Ara fa un any el cost salarial mitjà era de 2.666 € per mes i treballador. Això equival, si ets un dels privilegiats que encara cobren 14 pagues a l’any, a un salari brut mensual de 1.781 €, o sigui una merda. I encara hi ha cabrons, d’algunes organitzacions empresarials i d’algunes agències d’aquelles que en diuen de qualificació i que n’haurien de dir de terrorisme financer, que troben que aquesta merda és massa…

Els salaris mitjans del sector públic han crescut de mitjana un 13% entre 2004 i 2010**, i si afegim a aquest menor creixement (en comparació amb l’evolució salarial general), els efectes de la retallada salarial decretada pel govern ZP el juny de 2010 i els efectes de l’evolució de l’IPC, els salaris reals dels treballadors públics han baixat un 15% aproximadament en els darrers set anys. No obstant això, a cap dirigent polític li pugen els colors a la cara, i amb l’entusiasta complicitat del sector més gilipollesc de la població, que es pensa que els funcionaris són uns privilegiats que es toquen els ous tot el dia, segueixen volent retallar salaris i drets laborals dels treballadors públics…

El salari dels directius de banca ha crescut, de mitjana, un 48% entre 2004 i 2010. El problema de les mitjanes estadístiques, a banda de la clàssica broma dels dos pollastres, és que des-individualitzen, i no recullen casos com els de la cúpula de Caixa Penedès, la cúpula de la CAM, la cúpula de Nova Caixa Galícia, o ara la cúpula d’UNNIM… Pràctiques escandaloses, que ofenen l’ètica més elemental i que a més no parteixen de salaris de 1.781 € bruts mensuals, sinó de nòmines amb alguns zeros més a la dreta, d’aquelles que freguen l’obscenitat.

Ja sabem que el problema des del punt de vista de la gestió pública és el del resultat agregat. Putejar una miqueta a molts treballadors (limitar els increments salarials per la via de la nova reforma laboral que imposarà el PP d’aquí a dos o tres dies, a banda d’apujar l’IRPF a tot quisqui i apujar també els impostos indirectes al cap de dos o tres dies més) rendeix més que putejar més a una part dels mateixos (tot i que com que els treballadors públics són a l’estat prop de tres milions esprémer-los la sang encara surt a compte, i a sobre si hi ha garantia que cap d’ells sortirà al carrer amb un bazooka) i mooolt més que putejar intensament a l’elit més ben pagada. Però per motius ètics i estètics ja seria hora de començar a mirar-se amb lupa i a sagnar fiscalment tots els contractes que superin els, posem per cas, cent cinquanta mil euros anuals, i/o que tinguin stock options, plans de jubilació, complements salarials extravagants o blindatges contractuals diversos. No estic en contra dels rics, estic en contra dels caradures…

I, deixeu-me dir-ho, estic en contra de la llei del silenci que, amb diferents nivells de gravetat, impera sobre aquests temes. Tothom sabia, deixeu-me dir-ho clarament, que l’Enric Mata s’havia endut una pasta obscena. I en lloc de cagar-se en déu i organitzar la de sant Quintí, tots els consellers de la Caixa de Terrassa, des del més lladre fins als que ara arrufen el nas i com verges ofeses diuen que “cal investigar-ho” o que “van donar les dietes a Càritas”, llavors van callar com putes. Com també van callar els sindicats, els reguladors financers i tuttiquanti. Intolerable. A més d’investigar fins al fons i depurar el que calgui depurar, cal lluitar implacablement contra aquesta pràctica mafiosa de l’omertà: els cabrons tenen nom i cognoms, i cal assenyalar-los amb el dit. Ja n’hi ha prou de #burrosoles belant inofensivament contrapolíticosybanqueros: volem noms, cognoms i adreces. Fins que els cabrons no comencen a tenir por no paren. No ho oblideu…

*Si descomptem d’aquest 26,6% l’increment acumulat de l’IPC català en el mateix periode (20,5%), resulta que els salaris reals han crescut un paupèrrim 6,1%, però aquesta és una altra història…

**Això si fem cas del gabinet d’estudis de CCOO. Si fem cas del marquès d’ESADE la cosa es veu lleugerament diferent, però tots sabem que al marquès d’Esade li agradava la marxa… ;-)