Quan dos amics es casen

Avui, per variar, farem un post amable, un pèl ensucrat i sense criticar ningú… ;-) De tant en tant val la pena.

Ahir es van casar la Nuri i l’Eloi, dos amics de fa molts anys, més de vint, que ja porten molta vida viscuda, que són allò que anomenem bona gent amb majúscules, i amb qui he compartit moltes hores de xerrades, de cerveses i d’alegries. Com que els amics antics són d’aquells que acaben enllaçant-se indestriablement amb la teva biografia i tots plegats ja tenim una edat, també ens ha tocat viure i compartir moments personals difícils, desgràcies familiars i fins i tot feina…

Tot això ens ha unit, amb aquells llaços invisibles, sòlids però amb l’elasticitat necessària com per permetre que cadascú faci el seu camí, i ens seguim trobant de tant en tant per compartir bones estones, parlar inacabablement de política i riure força.

Ahir va ser una d’aquestes bones estones. On retrobes gent que fa molt de temps que no veus. On veus polítics (vegeu foto) transvestits de persones normals que també valoren els llaços de l’amistat i les coses petites i quotidianes, i que gràcies a això són capaços de convertir un casament civil en una estona emotiva i divertida. On menges i beus una mica massa. On acabes parlant amb més vehemència del compte de temes que exigeixen més reflexió i menys whiski. On la vida flueix fàcilment, i et recorda que val la pena ser viscuda…

Amics, que tingueu molts més anys de companyia i felicitat. I que jo pugui veure-ho… Jejeje.

Pregar junts, però també parlar i riure en comú,

intercanviar favors, llegir junts llibres ben escrits, estar junts fent broma i junts seriosos,

estar de vegades en desacord sense animositat, com s'està de vegades

amb un mateix,

i utilitzar aquest estrany desacord per reforçar el contracte comú,

aprendre alguna cosa l'un de l'altre,

trobar a faltar als absents amb pena,

acollir els que arriben amb alegria

i fer manifestacions d'aquest estil i d'un altre gènere,

espurnes del cor dels que s'estimen i atreuen,

expressades en el rostre, en la llengua, als ulls en mil gestos de tendresa,

i cuinar els aliments de la llar on les ànimes s'uneixin en el seu conjunt

i on diversos no siguin més que un.

Una broma privada: Sant Agustí m’agrada més que Paracels... ;-)