Cambrer, li ha caigut una Sinde a la SOPA

1) La SOPA ha caigut de la sopera abans de ser tastada per cap client.

2) Abans la llei Sinde va tenir una fi similar. Ja deia Romanones “déjenme a mí los reglamentos”… 

3) Lleis inaplicables i inútils (llegiu aquest interessant post d’Ignacio Escolar) per què es fan, si amb la legislació anterior es poden fer virgueries?

4) La pressió dels lobbys tipus SGAE pot ser una posible resposta a la pregunta 3?

5) Als usuaris finals, si hi ha SOPA*, bistec o camamilla no els comporta cap diferència. Intentaran pillar gratix, o pagant poc, d’on sigui. El problema està en deixar d’engreixar lladres com Sony, SGAE, MGM, Warner, o qui vulgueu, per passar a engreixar Robin Hoods com l'alemany-neozelandès aquest tan simpàtic. El problema és si algú acumula benefici excessiu i per la cara, com sempre.

6) Aquests senyors, també tan simpàtics, dels Anonymous (com que són anònims puc dir sense risc de denúncies que m’agradaria veure’ls cremats, oi?) defensen el tot gratix (o baratet?), l’absència de poder, només el poder d’alguns, o han esdevingut un puto lobby més?

7) Com es compagina un internet horitzontal quant a la producció de continguts i terriblement jerarquitzat quant a la seva distribució? Haurem de muntar-nos internets paral•lels? (No parlo del P2P, parlo de l’amo de l’interruptor).

8) Necessito pair-ho i reflexionar-ho. Això són apunts en veu alta. Si algú té idees, diagnòstics o propostes, s’agraïran…

*La sopa és la Stop On line Piracy Act, i no cap esdeveniment cultural terrassenc... Ho dic per si algú se sentís al·ludit: en aquest cas no va per ell... ;-)

Des del cantó fosc

Ara que fa un parell de dies que estic ocupat en el cantó fosc de les xarxes, m’ha semblat un bon exercici de desintoxicació passar balanç de les petites meravelles que, amagades, fan que internet sigui un espai que convida a l’optimisme. I he repassat els comptes de twitter que segueixo.

Us en faig cinc cèntims, si més no dels més interessants:

@sergipalau és un granollerí preocupat per la cultura, que no fa soroll, escriu poc a poc i amb bona lletra.

@joseantoniojun és l’alcalde de Jun (Granada), un visionari de les TIC i un dels pocs polítics que en fan un ús honest.

@xsancliment és un directiu de l’Ajuntament de Terrassa, amb una capacitat tècnica que només és superada per la seva discreció.

@Monja_CM és un malalt (o malalta) més bèstia que jo, i més divertit.

@bfuste és un company de professió, de dèries i de blogosfera. 

@angelspont és la directora del GESOP, una cuinera d’enquestes de 3 estrelles.

@barackobama és un humorista nordamericà que fa prop de quatre anys va guanyar les eleccions als USA.

@natxosorolla és un altre company d’ofici, amb un bloc sobre sociolingüística més que recomanable.

@chavezcandanga és un psicòpata que presideix Veneçuela des de fa uns quants anys.

@ETAinfo és un malalt (o malalta) entès en el conflicte basc, amb les coses molt clares i amb un esplèndid sentit de l’humor no apte per a espanyolistes.

@mare_de_deu és un personatge sobrenatural que tuiteja molt bé.

@arnaldootegi, des de la presó, segueix aportant propostes i força per l’alliberament d’Euskal Herria.

@francisco_longo és l’alter ego del marquès d’ESADE. Gairebé mai estic d’acord amb el que diu, però de gestió pública en sap un colló i part de l’altre.

@miquelquintana és un desenganyat de la política que en té de molt bones de tant en tant. 

@GhostOsama tuiteja poc, però amb un humor anglosaxó absolutament corrosiu. Hell, if you’re not dead, you’re not here! (No va dir res sobre el Fraga perquè fora d'Ejpañia no era un personatge conegut, però si no s'hauria quedat a gust amb ell)

@Raulmuto és dels qui més m’han ensenyat a caminar en això del món 2.0

@edjihe és un gran expert en polítiques públiques, més desconegut del que seria desitjable.

A tots vosaltres, gràcies per les bones estones que m’heu fet passar i pel que m’heu deixat aprendre!

Bonus track al post del cretí d'ahir

El cretí potser no incita a cremar ningú, i es pensa que és Van Helsing, suposo, amb això dels alls i la creu. Però li agrada que algú recomani portar benzina a la manifestació que els plataformos van fer fa uns mesos a Salt. Ara dirà, probablement, que la benzina és més eficaç que el pat fuego per fer una costellada... Com més veig el seu cinisme i la seva hipocresia més m'emprenyo, hòstiaputa...

Avui he vist la notícia de la pressumpta denúncia del Rosique al Diari de Terrassa, que és prou ponderada i escrita amb professionalitat. També he vist que al web dels plataformos es fan ressó del tema i reprodueixen la notícia tal i com ha aparegut a l'e-notícies i a un digital fatxa anomenat alertadigital, però no reprodueixen el que ha escrit cap mitjà mínimament homologable. Si l'e-notícies era lamentable, l'alertadigital* ja és directament vomitiva: menteixen, manipulen, calúmnien i a sobre roben fotos del meu perfil de tuitter. Que els petin a tots.

Per cert, en aquesta notícia, en aquesta altra i en aquesta altra trobareu proves digitals de les democràtiques i respectuoses declaracions de Rosique i els seus seqüaços del passat estiu. Si diu que no va ser ell, o és un mentider o té un doble.

Tanco el tema. Vull escriure sobre coses més interessants, i m'estic començant a emprenyar de veritat. Això del bloc és un hobby i un mitjà per disfrutar, no per amargar-se.

*Llegiu, per veure de quin peu calcen, com van explicar la mani del passat 5 de desembre a Terrassa i com la vaig explicar jo... Sense comentaris.

Si algun cretí es pensa que em farà callar fàcilment, és que no em coneix...

Avui m’he assabentat per la premsa digital, en aquest article de l’e-notícies que m’ha reenviat un company, que un tal Joaquim Rosique, delegat de PxC a Terrassa, m’ha denunciat per pressumpte delicte d’odi i incitació a la violència. A banda que em sembla que l’odi no és cap delicte, he flipat en colors quan he llegit que pressumptament un servidor incita a la violència, i més quan això ho diu (i diu que ho denuncia, cosa que està per veure si és veritat atès que a mi cap instància judicial ni policial m’ha notificat res) un pàjaru que milita en un partit redemptorista, de perfil similar al dels feixismes dels anys trenta, que té com a punt únic del seu ideari buidar el país d’immigrants… Avui s’ha tret la caputxa del KuKluxKlan i s’ha vestit amb la pell d’ovella i la toga, però el posat mefistofèlic i la pudor de sofre no enganyen…

Una prèvia gens menor que cal fer és denunciar el comportament poc professional i contrari al codi deontològic del periodisme que ha tingut el digital e-notícies, i per tant la seva direcció. No és correcte publicar una notícia parlant d’una persona sense molestar-se a trucar-la (com a mínim) i demanar la seva opinió per tal de contrastar els fets. I encara és menys correcte titular la notícia Un dirigent de PxC acusa un càrrec d'ERC d'"incitar a la violència", entre altres coses perquè un servidor no és cap càrrec d’ERC ni mai ha tingut responsabilitats orgàniques dintre d’aquest partit, encara que en sóc militant de base. Per tant, difondre aquesta falsedat equival a donar per bona la versió d’un personatge tan poc recomanable com aquest Rosique, i això pot indicar tant una manca de professionalitat oceànica com una dosi de mala llet periodística més oceànica encara. Prefereixo pensar que es tracta de la primera cosa...

Fetes les prèvies, no em puc estar de comunicar públicament la meva opinió sobre l’afer, que és la següent:

1. Una denúncia extemporània i sense base no es fa per reparar una ofensa, sinó per obtenir-ne un rèdit. Dic que és extemporània perquè l’única acusació que l’invertebrat aquest pot al•legar com a element directe contra els seus interessos és que jo vaig escriure Esperar en una cantonada i trencar-li les cames, i el crani si es queixa (en referència a qualsevol simpatitzant de PxC). Això va ser escrit (de forma mooolt diferent a com la planteja l’e-notícies) el passat 23 d’agost. Ningú que consideri que això és gravíssim s’espera prop de mig any a denunciar-ho, oi? I també dic que la (hipotètica) denúncia és sense base per motius que detallaré més endavant. En qualsevol cas, el que és evident és que PxC és un grupuscle probablement sense un duro, que fora dels periodes electorals ha de fer mans i mànigues per pillar catxo mediàtic com sigui, i ha vist en aquesta artificial polèmica un mitjà per fer-se present.

2. La insistència sobre una falsedat (jo NO sóc un càrrec d’ERC a l’Ajuntament de Terrassa) només s’explica per la indissimulada voluntat de PxC de fer-se present a la ciutat com sigui, i només així s’entén la delirant demanda que el Ple municipal condemni qualsevol manifestació que convidi a la violència. A sant de què? S’han cregut aquests xitxarel•los que són algú per condicionar l’agenda municipal, i més amb falsedats? (Nota per desinformats: treballo amb plaça fixa a l’Ajuntament de Santa Perpètua de Mogoda, des de l’any 1996. Vaig treballar fins al 10 d’agost de 2011 en comissió de serveis a l’Ajuntament de Terrassa, com a càrrec directiu de lliure designació nomenat per decret d’alcaldia. En acabar-se la comissió de serveis vaig reincorporar-me al meu lloc de treball fix. No he estat directiu de l’Ajuntament de Terrassa només per confiança política, sinó principalment per capacitat i experiència tècnica, modèstia a part. Mentre vaig desenvolupar funcions directives a Terrassa em vaig abstenir absolutament de fer cap mena de comentari que pogués incitar situacions com l’actual. Ho sento, Rosique, heu fet tard.)

3. La sèrie d’acusacions que el burro aquest considera que proven que un servidor incita a la violència em faria morir de riure si no fos perquè ja fa estona que noto una tensió escrotal força incòmoda. En primer lloc perquè el Rosique aquest treu les cites de context (tàctica típica de la propaganda feixista) i en segon lloc perquè agafa constantment el rave per les fulles. Contextualitzant les cites concretes, el vampir aquest diu que jo he dit:

• a) "I si comencem a cremar sindicalistes xarnegos?". El context es troba en aquest post, relatiu a la recent protesta d’un sector dels mossos d’esquadra consistent en no emprar el català en el desenvolupament de la seva feina. Aquesta protesta va ser orquestrada des de sectors de CCOO i UGT, sindicats amb un capteniment freqüentment espanyolista que em treu de polleguera. Per descomptat, no em referia a cremar-los literalment, sinó que això era una figura retòrica per desacreditar-los i humiliar-los. (Per cert, si el Rosique aquest és capaç d’articular alguna paraula en anglès potser ha denunciat algun cas de burn out a algun jutjat britànic...)
• b) "Esperar en una cantonada i trencar-li les cames, i el crani si es queixa (en referència a qualsevol simpatitzant de PxC)" El parèntesi l’ha afegit l’e-notícies, qui sap per quin motiu, i és fals. Aquí hi ha el post sencer, del 23 d’agost, que és una resposta a la crida feta pel propi Rosique i els seus esbirros de fer una nit dels ganivets llargs contra els imams. Que l’actuació delictiva de PxC es vulgui netejar amb una denúncia contra una denúncia és p’a mear y no echar gota, que dirien a Andalusia...
• c) "algú em pot vendre dos quilos d'explosius?" Twit publicat el 3 de desembre, que literalment diu això, com hauria pogut dir que vull dues caixes de Jack Daniels, deu mil condons o les orelles de burro del Rosique... Si això és incitar a la violència, una cargolada a Lleida deu ser un genocidi, bavós, però genocidi...
• d) "que algú li fiqui una bomba al cul i sabrà el pa que es* dóna (en referència a Gregorio Peces Barba)". Em fa mandra buscar la referència concreta, però el context és que el fill de puta del Peces acabava de declarar que bombardejar catalans cada 50 anys era una bona cosa. I a ell no l’ha denunciat ningú, que jo sàpiga...
• e) "cremeu a Percival Manglano i a la Espe (en al•lusió al conseller d'economia i presidenta de la Comunitat de Madrid)". A banda del saborós nom del conseller Manglano (que encara no sé si té algun parentiu amb l’exdirector del CESID o no...), el context és el d’aquest tuit i el d’aquesta conversa tuitera posterior amb el mateix Percival Manglano i el gerent de serveis socials de la Comunitat de Madrid, Américo Puente. Els ofesos em sembla que no consideren el mateix que el plataformista denunciant i oportunista... (Per cert, això s’emmarca en la proposta de Manglano de modificar lleis de bases relatives a la despesa autonòmica, i no en cap intent de cremar-lo físicament).
• f) “Tinc ganes de veure com sodomitzen algú amb un canya trencada (pel vot desfavorable del PSC de l'ús del català al Congrés)", s’inscriu en el context d’aquest tuit, i l’expressió fa referència a la catalaníssima frase “que et donin pel cul amb una canya esquerdada”. Si el Rosique aquest dels collons hi veu odi, que vagi al psiquiatre.

4. Suposo que el desgraciat aquest del Rosique haurà fet (o encarregat) una recerca exhaustiva sobre la meva producció a la xarxa. Li ho posaré fàcil: he utilitzat de forma incontinent expressions com cremar, guillotinar, esbudellar, trencar les cames, sodomitzar i altres de pitjors o d’altre caire malsonant contra la monarquia espanyola, els seus ascendents i descendents i les monarquies en general, contra la xarnegada**, contra els sindicats, contra els #burrosoles, contra la meitat de CiU, un bon tros del PSC i contra gairebé tot el PSOE, contra alguns gilipolles del meu propi partit, contra alguns altres gilipolles de l’independentisme naïf, contra el gabinet sencer del ZP, contra els dirigents de tot Europa i part de l’estranger, contra els directius de les empreses de l’IBEX, contra les agències de qualificació de deute, contra el PP, C’s i UPyD, amb especial crueltat contra Rosa Díez, Fernando Savater i Toni Cantó, contra mig govern dels miserables amb Artur Mas al capdavant, contra Tatcher i Reagan, contra Benet XVI, contra els maricons que es morrejaven al seu pas i contra el puto apuntador... Si em volen denunciar, que vagin passant. Encara no he cremat ni esbudellat ningú, excepte algun pollastre o conill, i encara ningú (que jo sàpiga) ha comès cap acte il•legal induït per les meves malèfiques expressions. No sé si es pot dir el mateix del Rosique i els seus sequaços...

5. Li ho posaré més fàcil encara: fins ara, he escrit això sobre la cadena de text “Plataforma”, això sobre “PxC” i això sobre “Anglada”. I segueixo pensant-ho. Altra cosa és que tingui ganes de passar del pensament a l’acció...

6. Li recordo al burro aquest del Rosique que, en el segle XXI (ell encara està en el XV, amb la croada contra el moro i tal) les TIC han difuminat molt el concepte de “comunicació pública”... El meu compte de Twitter només és visible per als meus followers, el meu Facebook només és per als meus amics i el meu bloc és gratuït i accessible, però no és ni un diari ni una revista. Estem parlant d’espais PRIVATS, on hom diu el que li passa pels collons, sense que sigui aplicable ni el concepte de comunicació pública, ni de libel, ni de res... Que et petin. (I, a més, que et petin intensament. Si t’has pres la molèstia de recopilar coses, de forma probablement il•legal, dels meus espais privats és que buscaves algun benefici, que no penso deixar-te obtenir. A banda, em reservo el dret de perseguir-te legalment per violació d’intimitat, que sembla que el joc t’agrada.)

7. La meva animadversió contra PxC és molt intensa. I desitjo que tinguin una fi similar a la de Jacques de Molay. No obstant això, els desigs encara no són delicte. Per altra banda, el Rosique segur que no vol el millor per a mi, oi?

8. He vist els articles apareguts fins al moment sobre el tema a l’e-notícies i a La Torre. I he vist que els quatre amargats que em persegueixen vés a saber per què tornen a fer de les seves en els comentaris anònims. Aprofito l’avinentesa per cagar-me (respectuosament, això sí) en les seves mares, bàsicament culpables d’haver excretat merdes ambulants com les que escriuen aquests anònims... La gran diferència entre els que donem la cara i els que s’amaguen (a banda de l’inevitable exhibicionisme) també la trobes a la vida real: prefereixo un malcarat que va de cara, mil vegades abans que un fill de puta que et somriu mentre t’apunyala per l’esquena... 

Dita la meva opinió: 

1. Si hi ha algun jutge o jutgessa prou desvagat i excèntric com per admetre a tràmit la denúncia del Rosique, pot utilitzar aquest post com a declaració.

2. Rosique, no em busquis les pessigolles, que acabaràs trobant-me... 

*El pa no "es dóna", sinó que "s'hi dóna". Els gilipolles aquests haurien de treure's el nivell C de català amb urgència...

**Hi ha capullos, éssers excessivament quadriculats i altres animals diversos que es pensen que sóc un nazi essencialista pel fet que utilitzo abundosament el terme “xarnego”. Un dia d’aquests, més assossegat, faré un post reflexiu, des de l’àmbit de la sociologia, sobre aquest tema. PS. Gràcies als amics que m’han mostrat la seva solidaritat i suport. No en fem un casus belli. Aquests cabrons no s’ho mereixen.

Fa vuit anys...

...d'aquest acudit. Els personatges han canviat, però el discurs és el mateix. #elfocpurifica #tenimpressa #independènciaara #ejpañiaalamerda

Quo vadis, Terrassa?

Fa uns quants mesos que el govern municipal de Terrassa està desaparegut en combat. Després d’una primera arrencada de cavall, abans de les vacances d’estiu, amb la formalització del pacte de coalició PSC-ICV i un intent de reestructuració de l’organigrama municipal, hi va haver una aturada de burro que encara dura.

Perquè, digueu-me:

• la reestructuració de l’organigrama municipal, més enllà de passar de sis àrees de gestió a cinc, ha comportat algun estalvi tangible? Ha comportat alguna millora en l’eficiència, en la coordinació o en la transversalitat de l’acció de govern? Alguna reducció en la despesa corrent que sigui aplicable a reducció de dèficit o a finançament de programes insuficientment dotats? Tenim un organigrama político-tècnic que sigui publicable i explicable? Hi ha un pla de reorganització del hòlding municipal a punt? Tenen data de caducitat les societats i organismes autònoms? Quin estalvi es preveu amb aquesta reestructuració suposant que es faci?
• ha fet alguna cosa de profit, el govern municipal, més enllà de gestionar reactivament i a toro passat els pollastres que s’han anat presentant? Hi ha un PAM (Pla d’actuació municipal) a punt que dibuixi la planificació estratègica del govern de la ciutat del mandat 2011-2015? Com és que al web municipal encara hi ha penjat el pla de mandat 2007-2011? El rendiment de comptes i l’open data són conceptes exòtics a Terrassa?
• com és que només s’han aprovat les ordenances 2012 i el nou pressupost municipal encara dorm el son dels justos? Com és que es funcionarà amb pressupost prorrogat com a mínim durant el primer trimestre de 2012 si el govern disposa de majoria absoluta? Hi ha algú capaç de dibuixar un pressupost coherent, a la casa?
• els instruments de planificació estratègica aprovats durant el mandat anterior, la major part d’ells amb ampli consens o unanimitat, estan sent executats? O dormen el son dels justos en algun calaix? Què se n’ha fet, del Plis, del Plass, del PEC, del PDEECC i de tuttiquanti? Algú ho explicarà algun dia? O amb declaracions vagues del tipus “nosaltres lluitem pels més febles” cobrirem l’expedient i ens quedarem tan amples?
• com és que només sento els conceptes “austeritat” i “eficiència” en les comunicacions públiques d’un ajuntament suposadament d’esquerres? La modificació de la realitat mitjançant polítiques públiques valentes ha deixat de formar part del llenguatge del govern? La gestió pública ben entesa està en camí de ser substituïda pel neofordisme?

Disculpeu la vehemència, però necessito saber…

Fraga, crema't a l'infern

M’alegro de la mort de Manuel Fraga. Ja sé que és bèstia, però ell era més bèstia encara. A banda de ser el màxim responsable polític de la matança de Gasteiz de 1976, fou responsable solidari d’unes quantes execucions de caràcter polític durant el franquisme, una de les quals, a tall d’exemple, la del cas Grimau. Desitjo que, si hi ha una altra vida, es cremi al puto infern per tota l’eternitat. 

 Deixada constància de la meva opinió, però, m’agradaria parlar de vius i no de morts, ressaltant que:

• aquest matí el president del Govern, Mariano Rajoy, ha publicat aquest article a la premsa, que omet miserablement els aspectes mesquins de la vida de Fraga i en ressalta els més homologables des del punt de vista democràtic. Una pràctica habitual del PP, la propaganda goebbeliana, que cal denunciar i blasmar públicament.
• al llarg del dia d’avui la mal anomenada classe política s’ha cobert majoritàriament de merda, dedicant elogis immerescuts i fent allò que no suporto de la mort, que ens fa a (gairebé) tots bons. Ho sento, senyors polítics, si en Fraga era una bèstia miserable ho era tant viu com mort. I lamento constatar que ben pocs membres de la casta política s’han escapat d’aquest ridícul.
• al tuitter hi ha el hastag #graciasfraga, on es veu clarament com els efectes de la guerra civil encara no estan curats. Llegint segons quines tonteries fatxes m’estan agafant ganes de promoure’n una altra, a veure si aquest cop guanyen els bons. Ja sé que és bèstia, però de debò que n’estic fins als mateixos collons d’aguantar les animalades que s’estan dient!
• el seu partit s’està cobrint, com no podia ser d’altra manera, de vergonya aliena. Serveixi com a mostra l’infumable póster que els cadells del PP han fet circular en les darreres hores, que il•lustra aquest post.

País de merda. País de pandereta. A un país normal Fraga hauria mort a la presó. Aquí mor al llit, com en Franco, i rep honors. Un altre motiu per engegar Espanya a la merda…

Omertà

El cost salarial mitjà, a Catalunya, ha pujat un 26,6%* entre el primer trimestre de 2004 i el primer trimestre de 2011. Ara fa un any el cost salarial mitjà era de 2.666 € per mes i treballador. Això equival, si ets un dels privilegiats que encara cobren 14 pagues a l’any, a un salari brut mensual de 1.781 €, o sigui una merda. I encara hi ha cabrons, d’algunes organitzacions empresarials i d’algunes agències d’aquelles que en diuen de qualificació i que n’haurien de dir de terrorisme financer, que troben que aquesta merda és massa…

Els salaris mitjans del sector públic han crescut de mitjana un 13% entre 2004 i 2010**, i si afegim a aquest menor creixement (en comparació amb l’evolució salarial general), els efectes de la retallada salarial decretada pel govern ZP el juny de 2010 i els efectes de l’evolució de l’IPC, els salaris reals dels treballadors públics han baixat un 15% aproximadament en els darrers set anys. No obstant això, a cap dirigent polític li pugen els colors a la cara, i amb l’entusiasta complicitat del sector més gilipollesc de la població, que es pensa que els funcionaris són uns privilegiats que es toquen els ous tot el dia, segueixen volent retallar salaris i drets laborals dels treballadors públics…

El salari dels directius de banca ha crescut, de mitjana, un 48% entre 2004 i 2010. El problema de les mitjanes estadístiques, a banda de la clàssica broma dels dos pollastres, és que des-individualitzen, i no recullen casos com els de la cúpula de Caixa Penedès, la cúpula de la CAM, la cúpula de Nova Caixa Galícia, o ara la cúpula d’UNNIM… Pràctiques escandaloses, que ofenen l’ètica més elemental i que a més no parteixen de salaris de 1.781 € bruts mensuals, sinó de nòmines amb alguns zeros més a la dreta, d’aquelles que freguen l’obscenitat.

Ja sabem que el problema des del punt de vista de la gestió pública és el del resultat agregat. Putejar una miqueta a molts treballadors (limitar els increments salarials per la via de la nova reforma laboral que imposarà el PP d’aquí a dos o tres dies, a banda d’apujar l’IRPF a tot quisqui i apujar també els impostos indirectes al cap de dos o tres dies més) rendeix més que putejar més a una part dels mateixos (tot i que com que els treballadors públics són a l’estat prop de tres milions esprémer-los la sang encara surt a compte, i a sobre si hi ha garantia que cap d’ells sortirà al carrer amb un bazooka) i mooolt més que putejar intensament a l’elit més ben pagada. Però per motius ètics i estètics ja seria hora de començar a mirar-se amb lupa i a sagnar fiscalment tots els contractes que superin els, posem per cas, cent cinquanta mil euros anuals, i/o que tinguin stock options, plans de jubilació, complements salarials extravagants o blindatges contractuals diversos. No estic en contra dels rics, estic en contra dels caradures…

I, deixeu-me dir-ho, estic en contra de la llei del silenci que, amb diferents nivells de gravetat, impera sobre aquests temes. Tothom sabia, deixeu-me dir-ho clarament, que l’Enric Mata s’havia endut una pasta obscena. I en lloc de cagar-se en déu i organitzar la de sant Quintí, tots els consellers de la Caixa de Terrassa, des del més lladre fins als que ara arrufen el nas i com verges ofeses diuen que “cal investigar-ho” o que “van donar les dietes a Càritas”, llavors van callar com putes. Com també van callar els sindicats, els reguladors financers i tuttiquanti. Intolerable. A més d’investigar fins al fons i depurar el que calgui depurar, cal lluitar implacablement contra aquesta pràctica mafiosa de l’omertà: els cabrons tenen nom i cognoms, i cal assenyalar-los amb el dit. Ja n’hi ha prou de #burrosoles belant inofensivament contrapolíticosybanqueros: volem noms, cognoms i adreces. Fins que els cabrons no comencen a tenir por no paren. No ho oblideu…

*Si descomptem d’aquest 26,6% l’increment acumulat de l’IPC català en el mateix periode (20,5%), resulta que els salaris reals han crescut un paupèrrim 6,1%, però aquesta és una altra història…

**Això si fem cas del gabinet d’estudis de CCOO. Si fem cas del marquès d’ESADE la cosa es veu lleugerament diferent, però tots sabem que al marquès d’Esade li agradava la marxa… ;-)

Uns quants imbècils

Uns quants imbècils van aprofitar la visita del president de la Generalitat a Lloret per reivindicar una millora (o un no-empitjorament, com a mínim) de les seves condicions laborals cantant el pasdoble Que viva Ejpañia i fent onejar banderes ejpañioles. 

Dic que són uns imbècils perquè cap reivindicació laboral a cap país normal consistiria en fer ostentació de senyes d’identitat d’un país aliè. Imagineu-vos uns miners russos manifestant-se vestits de sevillanes, uns recol•lectors de coca bolivians organitzant una tancada disfressats d’esquimals, o uns obrers industrials (sí, encara en queden a algun lloc) alemanys encadenats a les portes de la fàbrica amb vistosos faldellins hawaians… Ningú no ho entendria, la reivindicació es convertiria en astracanada i la demanda, per justa que fos, quedaria automàticament desacreditada.

Però com que no som un país normal, sinó un país ocupat per una potència estrangera, hi ha alguns colonitzadors imbècils que es pensen que poden utilitzar elements nuclears del país, com la llengua, com a arma reivindicativa. Els mossos que protesten fent servir el castellà es deuen pensar que el català és un afegitó exòtic, una llengua artificial imposada pels perversos nacionalistes, i no la llengua pròpia (l'única llengua pròpia, que no us entabanin els botiflers de sempre) del país al qual serveixen. Només per aquest absolut desconeixement (o menyspreu, cosa encara pitjor) de la nostra realitat nacional mereixen ser acomiadats.

I aquells sindicats espanyolistes que difonen i donen aire a aquesta tipologia de protestes (poseu-hi UGT, CCOO o qui més us abelleixi) necessiten un correctiu sever. Sospiro pel sorgiment al nostre país d’un moviment sindical similar al basc, on ELA o LAB no són millors que els espanyolistes en la seva acció sindical, però com a mínim tenen molt clar a quin país pertanyen. Ja n’hi ha prou de sindicalisme xarnego!

PS. Quedi clar que no tots els mossos van d'aquest pal. N'hi ha que són bons professionals i saben a quin país viuen, entre d'altres coses, i n'hi ha que no. Com a tots els col·lectius.

Estimats Reis de l'Orient

Tot i que m’he portat força bé i que els regals que m’heu portat no estan gens malament, he sentit una frustració similar a la que va experimentar aquest nen amb el burro de Santa Claus fa uns anys… He de reconèixer que no vaig fer-vos carta, aquest any, però em pensava que com que sou màgics no caldria, i que per telepatia ja sabríeu què volia…

En fi, com que veig que les vostres facultats telepàtiques són lamentables, i per edat ja deveu ser una mica durs d’orella, us passo per escrit els meus desigs, a veure si de cara a l’any que ve sou una mica més generosos.

1. Voldria que em toqués la loteria. Sí, començo per mi, ja sé que és d’egoista i mal educat, però m’és igual. Si és un euromilions d’aquells que et permeten comprar-te un Airbus per a tu solet fóra ideal, però si això ho ha demanat massa gent m’aconformaria amb un pessic de tres o quatre-cents mil euros, d’aquells que no et permeten jubilar-te jove, però que et deixen arregladet.

2. Voldria que el cel s’enfosquís una mica. Si les àrees metropolitanes de Lisboa, Sevilla i Madrit tinguessim el llum realment necessari, i no un Nadal permanent, l’estalvi fóra mooolt considerable. Això també aplica a la costa mediterrània, BCN inclosa, i a unes quantes ciutats més. (Vegeu foto encapçalament del post)

3. Voldria que els botiguers i els liders veïnals, així en general i pel broc gros, fossin una miqueta menys gilipolles. Potser així entendrien que no hi ha relació causal entre foscor i inseguretat (veure punt anterior) i s’ocuparien de reivindicar coses amb sentit en lloc de tonteries dia sí i dia també…

4. Voldria (si no va contra els vostres principis ètics) que s’acabéssin les monarquies al món. En tot cas, i si va contra els vostres principis, foteu-vos una miqueta i porteu-me unes quantes guillotines, que ja faré jo la resta…

5. Voldria que un nou microorganisme acabés amb tots els banquers i amb tots els propietaris de multinacionals, inclosos aquells petits propietaris que diuen que no són responsables del que passa però són prou irresponsables i fills de puta per omissió com per jugar a borsa sense preocupar-se de què es fa amb els seus calers mentre els generin prou benefici. Si és possible, que el nou microorganisme generi una malaltia fulminant i dolorosa similar a la pesta negra…

6. Voldria que l’Ebre generés una falla tectònica que ens separés d’Ejpañia d'una puta vegada i de manera inapel•lable, i si és possible ofegant al mar els ejpañiols que volen i dolen, aquells que ens odien però que en lloc de pensar que estaríem millor ben separadets segueixen dient com papagais que túerejejpañiolporqueloponetudnihijodeputa. Si abans que s’ofeguin la corona de la pilarica els buida els ulls, us ho agraïré com a bonus track…

7. Voldria que s’escampés intel•ligència i capacitat lectora per tot, de forma que un cop morts i ofegats tots aquells que són irrecuperables, els que quedin vius puguin desenvolupar una mínima capacitat intel•lectual que eviti que segueixin depenent de la construcció i/o del turisme.

8. Voldria que Михаи́л Тимофе́евич Кала́шников fos canonitzat per un Papa de Goma que mengi, begui i folli. I, per tant, que això del negoci cel•lestial experimenti uns quants canvis. Ergo, si el Ratzinguer-Z ha de desaparèixer, que ho faci... (Podeu aprofitar una visita papal a Saragossa per materialitzar aquest encàrrec juntament amb el número 6)

9. Vull ser guapo, però això no és imprescindible si se us acaben els poders màgics abans d’arribar aquí.

10. Voldria que mai dels mais un pare o una mare haguéssin d’enterrar un fill o una filla. Si no acompliu això us escopiré a les corones i em cagaré a les bosses de caramels.

Amén. #elfocpurifica

El discurs del Sala i Martín és encara més cutre que les seves americanes

Avui Vilaweb publica aquesta entrevista a Xavier Sala i Martín, que diu una colecció d’animalades de l’alçada d’un campanar.

Em limitaré a objectar, únicament, el que diu a la primera pregunta, sobre l’IRPF:

• Un impost sobre la renda del 56% és una immoralitat, si s’aplica a una renda provinent del treball de 50.000 o fins i tot de 80.000 euros bruts anuals. Si s’aplica al sou del fill de puta del Botín, o de gairebé qualsevol banquer, és un impost que encara es queda curt.
• El 56%, o el n%, es calcula sobre el que cobra el treballador, no sobre el que paga l’empresari. Barrejar costos laborals i renda personal, fent-ho expressament i no per equivocació, és de fill de puta (des del punt de vista intel•lectual, si més no).
• Per tant, si tu en cobres 100 i tens la màxima retenció, no te’n queden 30, te’n queden 44. Que un capullo que fa classes a Colúmbia menteixi en això és com per agafar i cremar-lo junt amb les seves horroroses americanes (El foc purifica).
• Del total d’ingressos públics, un 40% prové de l’IRPF, un 22% prové de l’IVA i un 12% dels impostos especials. O sigui, un 74% dels ingressos tributaris, o graven indiscriminadament sense tenir en compte el nivell d’ingrés, o graven sobretot les rendes del treball.
• L’impost de societats representa un 12% dels ingressos tributaris, però l’excedent brut d’explotació representa (almenys a Catalunya) un 25% de la renda total disponible.

Resum: els empresaris paguen la meitat d’impostos del que els correspondria, i en cas de redissenyar-se el sistema de forma progressiva i equitativa els treballadors assalariats podrien veure reduïda la pressió fiscal directa en un 30% aproximadament, cosa que el Sala i Martín no reconeixerà ni sota tortura, entre altres coses perquè és un fatxa i un propagandista del gran capital.

La resta de l’entrevista diu gilipollades del mateix, o pitjor, to. Passo de perdre el temps amb cretins com aquest. Ho sento pel to agre, però cada cop que aquest desgraciat obre la seva bocassa em poso de mala hòstia. A veure si s’ofega d’una vegada…

PS. Buscant una foto per il·lustrar el post he manllevat la que veieu a l'encapçalament del bloc d'un tio infame anomenat Fernando Díaz Villanueva. Deixo això anotat perquè m'ha reconciliat, de cop, amb el Sala i Martín. M'explico: ell és un cretí, però d'aquí no passa. El Díaz Villanueva aquest és un FILL DE PUTA INTEGRAL, amb totes les lletres majúscules i en negreta. És el que té això de ser ejpañiol hasta las cachas, que et converteix de cop i volta en un ésser irracional i primitiu, probablement parent de l'australopitecus robustus. La baula perduda, potser?

Voleu dir que és racisme?

Un comentari apressat fet aquest matí al twitter m’obliga a fer algunes precisions sobre la meva opinió en relació a l’assassinat, aquest dimarts, d’un home al barri del Besòs de Barcelona. Valgui per endavant que la meva opinió (que mantinc) és que em sembla que aquests fets s’inscriuen en una problemàtica llargament enquistada entre grups rivals (siguin o no xoriços, en això reconec que pot haver-hi prejudici per part meva), i no constitueixen pas una escalada racista.

De rumors, com sempre en aquests casos, l’ambient en va ple. Hi ha qui diu que el crim de dimarts al barri del Besòs de Barcelona va tenir motivacions racistes (la víctima era de color negre i l’assassí és gitano), hi ha qui diu que el tret que va rebre la víctima va ser al cap, hi ha qui diu que fou al pit (com si l’important i greu no fos el resultat, sinó la zona del cos impactada), hi ha qui diu que va ser a propòsit d’una discussió futbolística... No falta qui diu que la discussió no era sobre un equip o un altre, sinó sobre el dret de jugar (o no) a futbol a la via pública, i encara hi ha uns tercers que li volen donar un tint èpic a la situació i diuen que el senegalès mort era un exemplar pare de família que volia defensar els seus fills de l’abraonament de dos gitanos, aquests sí, semihomínids...

Després d’una recerca periodística (no gaire llarga, tot s’ha de dir), apareixen alguns fets incontrovertibles:

• la víctima, de poc més de trenta anys, es deia Pape Ibrahima Dièye, era natural de Ndar (nord del Senegal) i probablement de llengua wolof.
• la víctima tenia dona i filles al Senegal, però aquí compartia pis amb un compatriota de sexe masculí, que segons declara no té diners per repatriar el cadàver. (Per tant, la hipòtesi de l’heroica defensa dels seus fills com a detonant de l’assassinat se’n va a fer punyetes ràpidament).
• els assassins són quatre gitanos d’origen portuguès (encara que de nacionalitat espanyola), amb un llarg historial delictiu per baralles, robatoris i tràfic de drogues.
• l’assassinat es va produir dimarts pels volts de les cinc de la tarda. Noti’s que l’origen de la discussió està (aparentment) vinculat al dret de jugar a futbol a la via pública. Ningú no repara en el fet que és força estrany que un grup d’adults es dediqui a jugar a futbol a les cinc de la tarda d’un dia feiner a l’interior d’illa d’un bloc de pisos, i fins on he llegit ningú no ha esmentat la presència de nens o preadolescents, per altra banda escassos entre la comunitat senegalesa resident a Catalunya, que pràcticament no ha iniciat encara processos de reagrupament familiar, com a desencadenants del tràgic episodi.

Si ens fem la pregunta del quid prodest?, arribem a conclusions inquietants que ens obren la porta a noves hipòtesis:

• generalment no s’assassina per esport ni per subnormalitat (tot i que en alguns casos en dubto) sinó per obtenir algun avantatge competititu inabastable per altres mètodes, o per ofuscació momentània. Quan hi ha quatre assassins, d’ofuscació probablement n’hi ha poca, i de premeditació n’hi deu haver força.
• si els assassins són delinqüents habituals, i tenen vinculacions amb el tràfic de drogues, en una zona de Barcelona coneguda per l’elevada concentració de mercadeig il•legal amb aquestes substàncies, no és gaire agosarat pensar que l’assassinat pot estar relacionat amb alguna disputa (territorial, sectorial o mercantil) vinculada amb el negoci.
• reconec que no tinc cap prova per afirmar que el senyor Dièye era un pinta, però tinc uns quants indicis que em permeten considerar amb força solidesa la hipòtesi que no era, precisament, cap sant.
• si heu tingut algun tipus de relació amb persones d’origen senegalès, trobareu estrany, o com a mínim sospitós, que es dediquin a provocar aldarulls, cremar habitatges o liar-la de qualsevol manera, encara que estiguin molt emprenyats. Els senegalesos tendeixen a ser respectuosos, educadíssims i prudents.
• si tenim un grup de prop de dos-cents senegalesos liant-la, és que probablement el que s’està disputant és alguna cosa més que la seguretat, el respecte o la convivència pacífica, i potser tenim dos clans mafiosos en tota regla disputant-se un territori i un mercat mentre la resta de mortals fem el burro amb discussions bizantines sobre racisme i altres infantilitats.

M’agradaria equivocar-me, la veritat. Però m’inflamen els posicionaments políticament correctes i curts de mires sobre el tema. Ostres, tu, que ja fa anys que hem caigut de la figuera, tots plegats... I per evitar també receptes d’escassa volada per reconduir la situació, com la necessitat de fer més camps de futbol a la zona (cosa que algun gilipolles proposa sense envermellir i algun mitjà periodístic publica com si aquesta opinió fos rellevant), és recomanable revisitar les investigacions sobre marginació de Teresa San Román i alguns més...

Minifeines de merda, i altres despropòsits

Torna el minimalisme?

El president Mas seria feliç amb un miniestat (que contingués al seu interior un minisistema de minibenestar, que tingués una minisobirania política i econòmica i deixés les coses importants a una miniEspanya, dirigida per una miniEuropa dominada al seu torn pels mercats, aquests no gens minis…), habitat per miniciutadans amb miniambicions, miniinteressos i minicervells que li plantegéssin miniproblemes.

La Seguridásosiá té un minidèficit, i els diferents miniministres del minipresident Rajoy tenen minidesacords sobre el seu miniabast, d’algunes minidècimes amunt o avall.

Sembla que s’han perdut 355.000 minicotitzants, que se n’han anat a engrossir les minifiles dels minitreballadors que malviuen (miniviuen, podríem dir, o minisobreviuen, fins i tot) amb els minijobs, minifeines de merda que a Alemanya són la darrera moda en explotació i precarietat, que empobreixen el país degut a la seva minifiscalitat i auguren una futura minigeneració de minijubilats maxipobres, mentre garanteixen que els minifillsdeputa que contracten gent amb aquestes modalitats tinguin uns beneficis gens mínims… 

Com no podria ser d’altra manera, la CEOE s’apunta amb mínima discrepància i màxima caradura a aquesta nova proposta, i el nou minigovern mira cap a una altra banda fins que passi el minitemporal, de forma que quan tornem a estar discrets i tranquils ens la miniclavaran fins al minifons. Haurem de demanar minitubs de vaselina cada cinc minuts, en els propers mesos. Cada cop estic més minifastiguejat, i amb més ganes de comprar un minikalashnikov, una miniguillotina (això sí, ben esmolada) o un minicòctel molotov… #elfocpurifica

Nota 1: sense que serveixi de precedent, si la merda de país en la que somnia Mas és la que dibuixava a la roda de premsa d’ahir, no surt a compte lluitar per la independència.

Nota 2: començo a estar fart de les campanyes del tuíter. Això del #catalunyanewcountry és cutre, caspós i estúpid… Ni som un país nou (hòstiaputa, tenim més de mil anys), ni cal que parlem en anglès per reivindicar-nos, ni l’exercici d’aquelles gilipollades de la sensibilització i la visibilitació que tant m’agraden ens ajudaran una merda a alliberar-nos de França i Espanya. Com a molt, la difusió de hashtags tan estúpids com aquests serveix perquè totes les descerebrades espanyolistes histèriques omplin el tuíter de merda i es pensin que són alguna cosa, evidenciant que Ejpañia és una merda de país fallit incapaç de viure sense putejar als catalans. Fixeu-vos que ni un sol gavatxo ha rebaixat ni una gota de la seva grandeur rajant contra aquest hashtag, entre altres coses perquè l'existència de Catalunya els sua la polla… Seria molt més pràctic, per a la causa independentista, encendre una bona foguera i començar a incinerar fills de puta… Com que això de moment és il•legal, sospiro per trobar fórmules mínimament útils que no passin per fer l’idiota al tuíter dia sí i dia també…

The first one, en reconeixement als 10.260 lectors de l’any 2011.

Com cada cap d’any, he fet un petit tuning del bloc. Enguany he canviat només l’encapçalament, que no és cosa de gastar-hi gaire temps, i hi he posat una imatge de Gimli, el nan de la confraria de l’anell. Sempre m’ha captivat l’aparent rudesa del personatge, que amaga però una gran perspicàcia i un do especial per captar la bellesa i la poesia de les coses. Aquestes qualitats seran molt necessàries en els temps que vindran enguany, i vull veure si Gimli m’encomana alguna cosa. I en cas necessari, cop de destral sense miraments, com ell faria…

També com cada cap d’any, he fet un petit informe estadístic descriptiu de l’audiència del bloc, que podeu descarregar-vos aquí. Enguany hem tingut 10.260 lectors únics, que han fet 26.715 visites al bloc i s’han mirat un total de 39.920 pàgines. 2011 ha estat l’any de més trànsit des de la creació del bloc, que ja acumula en total 28.763 lectors únics. A tots vosaltres, moltes gràcies per aguantar-me i seguir llegint… Bon any 2012!