Un mal dia

Avui em sento així...

I ja no sé si és per causa del Vidal-Quadras,

del Mas,

del Rajoy,

o de la Merkel.

El cas és que tinc ganes de fer foc nou amb unes quantes coses

per evitar ser presa fàcil dels amants del dolor

i poder tenir quan s'acabi el meu temps al món una pinta mínimament presentable.

En qualsevol cas, #elfocpurifica!

Començo a estar-ne fins als collons, del Rosique i els seus sequaços

Els fatxes de Plataforma per Catalunya no tenen gaire feina, pel que sembla, i es dediquen a enviar correus electrònics per fer-se propaganda gratix i de passada presentar-se com a víctimes... (De passada, m’assabento que el jutge té dos dits de seny i els ha engegat a cagar a la via, comme il faut) Us ensenyo, en primícia, un facsímil de la merda que tot just avui, 23 de febrer (quin dia, déu meu), els fatxes estan escampant.

Si cliqueu a l’enllaç que els cabrons aquests indiquen com a argument d’autoritat, a banda de fer-vos un fart de riure, descobrireu que segueixen difamant i dient bestieses amb la mateixa alegria que fa un mes. Ja vaig defensar-me oportunament en el seu dia, i no cal afegir-hi res més...

Per cert:

• l’alertadigital aquesta diu que “los denunciantes aportaron las pruebas que acreditaban los hechos”, prenent part així, il·legítimament, en l’afer. Ergo, l’alertadigital no és un mitjà de comunicació, és una merda propagandística.
• Alertadigital no s’identifica correctament i com estableix la llei en cap moment, a excepció feta de la signatura d’un tal Armando Robles, un acreditat fatxa, a la manxeta del seu web. M’estan entrant ganes d’empurar-los a denúncies fins al dia del judici final, i els agraïré que deixin de tocar-me els collons.
• Alertadigital il·lustra la gasòfia aquesta que han publicat amb una foto robada del meu perfil de google i la subtitula “Carles Feiner, el dirigente de ERC denunciado, fotografiado a la salida de su domicilio”. Ja vaig dir en el seu dia que NO sóc dirigent d’ERC, hòstiaputaja. A banda d’això, informo als sagaços i imaginatius pseudoperiodistes aquests que la foto en qüestió està presa a Palerm (Sicília) l’any 2009, i que no tinc el plaer de tenir domicili a Itàlia. Espero que no utilitzin aquesta informació per buscar-me imaginatius contactes amb la màfia siciliana...
• Abans d’ahir el fill de puta del Rosique es devia equivocar i em va demanar amistat al facebook. Com que suposo que no és subnormal del tot va adonar-se del desastre i va anul·lar la invitació al cap d'una estona, pèrò quan ja m’havia arribat... Evidentment, el vaig posar a la meva llista negra del facebook i el vaig denunciar a l'administrador del sistema per molestar-me, acció inútil però prou simbòlica. Que en quedi constància pública. Si més no, per deixar clar qui és qui està buscant les pessigolles més enllà del que és raonable.

Per cert, això està deixant de ser un tema polític i comença a esdevenir un tema personal. I la gent inconscient probablement oblida que la seva adreça és fàcilment localitzable, especialment si es té telèfon fix, no s’han pres precaucions especials i es viu a l’entorn del passeig 22 de juliol. Se m’està acabant la paciència...

PS. Els sindicalistes xarnegos i els simpatitzants de PxC, per descomptat, NO mereixen la mateixa consideració que els imams, siguin musulmans, sintoistes o satànics. Simplement no en mereixen cap, de consideració. I punt. Ja n'hi ha prou de relativisme nyonyo.

I les polítiques actives d'ocupació, qui les farà?

Boutade, ultraliberalisme aplicat a la metodologia, o el sentit comú dels ramaders alemanys? Quines bases metodològiques convenen a casa nostra?

Aquest matí, la directora del SOC, Esther Sànchez, ha presentat el Pla de desenvolupament de Polítiques actives d'ocupació 2012-13. Ho fa una mica més de mig any després de la primera “Diagnosi del mercat de treball de Catalunya”. (Que és la primera ho diu el web de la Generalitat, no jo, en un excés de triomfalisme, èpica i imaginació inadequat per als temps que corren).

Necessito una mica de temps per llegir, metabolitzar i valorar. Però em sembla que tenim mala peça al teler...

I més si tenim en compte que també aquest matí l'Eduard Jiménez ens alertava sobre el risc que la disposició addicional dotzena de la darrera reforma laboral recentralitzés les PAO. Sembla que les comunitats autònomes deixaran de tenir competències per la via brava...

Veurem qui té raó, o si al capdavall la el govern de la Generalitat ens enganyarà, també, en aquest tema.

(Per cert, ja seria hora que algú recordés que els ajuntaments són els qui tenen més experiència, capacitat i proximitat pel que fa a planificació i execució de les PAO. Per començar, la Generalitat podria ajudar georeferenciant les dades estadístiques del SOC a nivell de secció censal INE, en lloc de posar pals a les rodes locals. I, en segon lloc, podria plantar cara al PP en alguna cosa.)

Elogi del bòtox

Dius que cada vegada comptes més a la colònia espanyola on t’han enviat a fer mal. No es belluga ni un euro sense el teu permís, i els sipais que fan veure que governen les institucions indígenes apliquen el teu programa, basat en escanyar pobres, en empobrir els qui encara no en són, i en fer encara més rics els quatre de sempre.

Per si no n’hi hagués prou amb això, com que tu i els teus sou perversos de mena, i heu mamat la llet del comte-duc, la del quesurtaelefectosinquesenoteelcuidado, et dedicaràs a laminar, minoritzar, perseguir i anorrear tot allò que ens proporciona un xic de protecció contra el vent glaçat que ve de la Meseta. Reduiràs o eliminaràs els suports a la societat civil catalana, faràs tot el que puguis per matar la llengua del país i encara diràs, amb un deix de fàstic a la boca, que ho fas a fi de bé, per la igualtat, la unitat, i aquestes coses.

Un antecessor teu, de veu rogallosa i posat vampiresc, no enganyava ningú. Tu, malgrat els intents del cirurgià estètic, tampoc…

#elfocpurifica

El programa electoral del PP, al descobert

Apujarem els impostos de les rendes del treball, i reduïrem simultàniament els salaris reals un vint o un vint-i-cinc per cent respecte de la llunyana època precrisi. Abaixarem, alhora, els impostos sobre els beneficis empresarials i sobre les rendes del capital, amb l’excusa d’evitar-ne fugues i deslocalitzacions. Compensarem aquesta merma d’ingressos amb una pujada general dels impostos indirectes, començant per l’IVA, els carburants, el tabac i l’alcohol. I com que haurem deprimit el consum fins a límits espartans, compensarem la merma general d’ingressos públics amb reduccions i aprimaments selectius dels serveis i les prestacions públiques.

Així, aprimarem la cartera de serveis socials, sanitaris i educatius, congelarem o abaixarem les prestacions per atur i abaixarem una mica les pensions (per la via d’apujar-ne la quantia bruta un puntet percentual i abaixar-ne la quantia neta apujant tres o quatre puntets l’IRPF, ja se sap que els iaios no en saben gaire, de sumar i restar), fins a fer que quadrin els números. Com que encara no quadraran, anirem acomiadant mica en mica treballadors públics poc necessaris, començant pels interins i els temporals, i no substituïrem ni les baixes ni reemplaçarem les jubilacions. I ja posats, com que al capdavall els treballadors públics són mal vistos per la resta de la població, els farem servir de cap d’esquila i els abaixarem el sou un deu o un quinze per cent al llarg de la legislatura. (Ah, se m’oblidava, no ens hauríem de descuidar de difondre periòdicament insídies i falòrnies sobre la viabilitat futura del sistema de pensions, a fi que la gent agafi por i comenci a contractar plans privats, productes financers derivats i tots aquells mecanismes que faciliten la concentració de capital en les mans dels nostres amics).

Els elements nuclears, com ara l’energia, les telecomunicacions, la despesa militar o el pagament de favors diversos als nostres amics i als que ens financen les campanyes electorals, seguirem pagant-los, perquè som gent de paraula. Caldrà distreure l’atenció de l’opinió pública sobre aquest punt creant periòdicament cortines de fum amb actuacions gesticulatives en temes sensibles, com ara la memòria històrica, els drets de les minories o l’encaix de les nacions sotmeses a Ejpañia, mentre silenciosament i sistemàtica anem transformant l’Estat en una màquina perfecta al nostre servei. (Ah, per cert, donarem peixet als petits empresaris i als tontos útils que s'autoanomenen emprenedors, i els farem creure que legislem al seu favor. Amb algunes engrunes estaran satisfets i mantindrem viva la fantasia de l'ascensor social)

Si hi ha revoltes i aldarulls impulsades pels més putejats, tanmateix, tindrem una excusa perfecta per privatitzar també la seguretat, adduïnt que els cossos policials públics no tenen els recursos ni l’experiència necessaris per enfrontar-se a la nova generació de perillosos antisistema que ens tocaran el potet (des dels iaioflautes fins a terroristes del més divers capteniment) i encara farem alguns calerons iniciant empreses semblants a Blackwater però a l’ejpañiola. (Nota privada, he de parlar d’això amb el meu amic Torrente) Així deixarem Weber en evidència, treient de les mans de l’Estat el monopoli de la violència. Marx no cal contradir-lo… Pobret, deu estar removent-se a la tomba mentre el seu veí Spencer es fa un panxó de riure… I acabarem fent realitat els nostres somnis.

(Facsímil del quadern blau de Mariano, el programa electoral que mai ens van ensenyar) 

#elfocpurifica

Una d'habitatge (a Terrassa)

Fa temps que l’habitatge ve sent notícia. Ja sigui per la creixent quantitat de desnonaments, ja sigui per la gran quantitat (suposadament) de pisos buits existents, ja sigui per la perllongada contracció del preu de l’habitatge o per l’aturada en l’activitat constructora, cada dia o gairebé surten notícies sobre el tema als mitjans.

Penso que l’habitatge és un bé de primera necessitat, i no hauria de ser una activitat econòmica sotmesa a allò que en diuen les lleis del mercat. I, per tant, caldria parar esment a si construir més és necessari des del punt de vista de la seva utilitat social, i no pas des de la perspectiva del guany econòmic que es pugui generar.

Des d’aquest punt de partida, ja dono per descomptat que el que llegireu en aquest post no agradarà a promotors, constructors, financers i a una fracció significativa d’arquitectes i urbanistes, però considero que pot ser d’interès per al públic en general.

M’he plantejat unes senzilles preguntes, basades en l’observació de la meva ciutat, Terrassa, i no sé si aconseguiré respondre-les però com a mínim posaré un cert ordre en el garbuix d’idees que em passen pel cap al respecte: per què ha crescut tant, Terrassa?; calia construir tot el que s’ha construït?; el que s’ha construït, està habitat?; quant cal construir?; què es pot fer amb tot el que queda per col•locar i amb el sòl que queda per desenvolupar? 

Per què ha crescut tant, Terrassa?

En la dècada que va del primer de gener de 2001 al primer de gener de 2011 (dates de tancament del padró continu INE), Terrassa ha passat de 174.756 habitants a 213.697. Un creixement absolut de 38.941 persones (un 22,3%) en només deu anys és un empatx demogràfic i cultural difícil de digerir.

Cliqueu damunt dels gràfics per veure'ls en gran.

En aquest periode han nascut a la ciutat 26.812 persones, n’han mort 14.950, n’han arribat 66.444 procedents d’altres municipis de l’Estat espanyol (principalment de l’àrea metropolitana de Barcelona), i han marxat a viure a d’altres localitats de l’Estat 59.720 persones. A aquest gegantí moviment de població hi hem d’afegir les migracions internacionals: Terrassa ha rebut (només comptant des de 2005) 19.410 immigrants, i 8.917 persones han marxat a viure a l’estranger en el mateix periode.

Això vol dir que els habitants de la ciutat, a banda d’incrementar-se en un 22% en la darrera dècada, han canviat: gairebé 75.000 persones que vivien a la ciutat l’any 2001 ara no hi viuen, el que vol dir que prop de la meitat dels terrassencs ho són tot just des de fa menys d’una dècada. En els darrers anys, aquests enormes i sobtats moviments de població han disminuït molt en intensitat, en gran part com a conseqüència de l’inici i perllongada persistència de la crisi econòmica de 2008.

Aquest any, precisament, representa el punt d’inflexió en els moviments migratoris: els nouvinguts a la ciutat passen d’un 56 per mil anual a un 43 per mil en només dos anys, en paral•lel a un significatiu increment de les emigracions, que el 2010 ja igualen el volum d’immigracions. El creixement de Terrassa, doncs, es produeix ja molt dèbilment i només com a conseqüència de saldos vegetatius positius.

És prou clar, doncs, que havent-se mantingut la natalitat i la mortalitat relativament estables durant la darrera dècada, el creixement demogràfic terrassenc s’explica en una proporció del 30% per saldos vegetatius positius i en un 70% per saldos migratoris positius. Aquests saldos migratoris, al seu torn, provenen de la regió metropolitana de BCN (RMB) en un terç aproximadament i de l’estranger en els dos terços restants. Des de 2010, a més, la cronificació de la crisi i l’aturada de l’activitat constructora generen un saldo migratori zero, per la qual cosa el creixement demogràfic està pràcticament estancat.

El creixement anterior, doncs, ha estat induït fonamentalment per raons econòmiques i territorials: en un municipi amb gran potencial de desenvolupament de sòl, la temptació de produir habitatge de certa qualitat lleugerament més barat que a altres municipis de la RMB, amb destí a parelles en procés de formació o a millora d’habitatge, era irresistible. Això, en paral•lel a la generalització del fenomen de substitució poblacional en l’habitatge de menys qualitat, que ha estat llogat o venut als nouvinguts més pobres de la passada dècada, configura una dinàmica residencial deslligada de les necessitats del mercat de treball local i de les necessitats d’habitatge de la població preexistent al territori. En definitiva, sembla que hem construït massa i massa de pressa, i que això ha estat causa -i no conseqüència- del boom demogràfic!

Calia construir tot el que s’ha construït?

En el periode 2002-2011 s’han acabat a la ciutat 22.125 habitatges nous, segons l’Idescat, i hi ha hagut un creixement demogràfic acumulat de 38.941 persones. Comptant una densitat mitjana de 2,75 persones per llar, els habitatges necessaris per absorbir aquest increment poblacional serien 14.160. Per tant, com a mínim s’ha construït un excés d’estoc de 8.000 habitatges nous.

Mirant amb major detall els anys 2005-2010, observarem com s’han acabat 12.489 habitatges per a un creixement de 23.512 habitants (habitatges necessaris, 8.550; escreix, doncs, de 4.000), però que s’han efectuat al llarg del periode 7.822 compra-vendes d’habitatges nous i 12.875 d’habitatges de segona mà. Un total de 20.697 transaccions només s’explica per allò de “vamos a invertir en ladrillo”, però no per a viure-hi, a no ser que els 23 mil i escaig de nous terrassencs del periode considerat siguin una colla de rics antisocials que vulguin viure sols...

El que s’ha construït, està habitat?

Doncs ningú no ho sap del cert, però el que és evident és que no hi ha gent per a tantes cases... Fent una mica de modelització estadística, la quantitat d’habitatges necessaris per encabir tota la gent que viu a Terrassa oscil•la entre 71.200 i 85.500 habitatges, segons si comptem que les unitats domèstiques tenen una densitat mitjana de 3 persones o de 2 i mitja...

La quantitat d’habitatge en ús més probable està a l’entorn de 77.800 habitatges, si tenim en compte que la densitat mitjana de les llars de la ciutat era l’any 2001 de 2,77 persones. Tot i que les anàlisis demogràfiques posteriors van alertar primer sobre una tendència a la reducció de la grandària mitjana de les llars, l’arribada massiva de parelles joves en procés reproductiu i de persones estrangeres amb pocs recursos econòmics ha revertit aquesta tendència. Per tant, em sembla una estimació prudent considerar la mateixa densitat que ara fa una dècada.

De fet, si tenim en compte unes recents declaracions del director general de la Mina d’Aigües en les quals afirma que l’any 2011 la concessionària va tancar amb 97.912 clients, i restem d’aquesta xifra la quantitat de 5.657 centres de cotització a la Seguretat Social (els existents a Terrassa el 4t trimestre de 2011 segons l’INSS, per tant amb establiment que gasta aigua) i 4.000 autònoms (fent, d’acord també amb les dades de l’INSS, una estimació conservadora consistent en atribuir a un terç dels 12.269 autònoms sense assalariats de la ciutat un establiment obert al públic, sigui bar, comerç, servei, despatx o taller, que també gasten aigua), ens queda una quantitat d’abonats propera als 89.000. Si descompteu d’aquesta quantitat les escomeses d’obra, els aforaments de cases antigues buides (on no hi viu ningú, però on l’aigua raja igualment), els abonaments d’edificis municipals, equipaments i seus administratives (uns quants centenars), ens quedarà probablement una quantitat propera als 85.000 habitatges, que m’atreveixo a proposar que constitueixen la suma dels que estan ocupats, els de segona mà buits que estan en compra-venda i els habitatges buits de nova construcció que ja tenen cèdula d’habitabilitat...

O sigui, que la modelització estadística no anirà gaire lluny d’osques, i això ens dóna una xifra d’habitatge buit a l’entorn de 19.000 unitats com a xifra més probable.

Aquí deixo, per als interessats en comprovar càlculs, la modelització estadística sencera. Les dades de base són, per als números inicials de 2001, el Cens de Població i Habitatges INE, i per a l’habitatge nou acabat cada any la font és l’IDESCAT a partir de dades de la Secretaria d’Habitatge de la Generalitat, que al seu torn les contrasta amb dels Col•legis d’Aparelladors.    

Quant cal construir?

Si partim de la base que l’habitatge no és un negoci, sinó un bé de primera necessitat que hauria de quedar al marge de les lleis del mercat, caldria construir l’habitatge necessari per tal que ningú es quedi sense llar.

En el cas de Terrassa, es destrueixen anualment (per defunció, divorci, ingrés a institució, trasllat de residència i altres factors residuals) a l’entorn de 900 llars, i se’n creen (per formació de parella, emancipació individual, divorci i altres factors també residuals) a l’entorn de 1.100. Per tant, per mantenir l’equilibri entre aquests dos fluxes cal la construcció anual de prop de 200 habitatges.

Al factor demogràfic cal afegir-hi el factor urbanístic. Per bé que un habitatge és un bé teòricament etern, a efectes també teòrics caldria pensar en la reposició anual d’un 0,4% de l’habitatge existent (renovació total del parc cada 250 anys), que afegeix de l’ordre de 300 enderrocaments (i noves construccions) a l’any.

Per tant, un sector de la construcció teòricament ben dimensionat i al servei de la població preexistent al territori (reduint, per tant, el factor migratori a gairebé zero) hauria de tenir la grandària precisa per construir 200 habitatges/any en zones de nous desenvolupament i 300 habitatges/any en zones de renovació de construccions preexistents.

Tenint en compte que, probablement, existeix un estoc immobilitzat d’unes 19.000 unitats, no caldria construir gens en els propers 38 anys... ;-) Senyores i senyors, tenim un problema...

Què es pot fer amb tot el que queda per col•locar i amb el sòl que queda per desenvolupar? 

Ni idea, senyores i senyors. En qualsevol cas, els desenvolupaments previstos de Can Colomer, Can Marcet, Les Aymerigues i Torre-sana (a banda de les ARE’s i de les transformacions interiors) ens els podríem anar pintant a l’oli. Sí, ja sé que hi ha promotors que hi perdrien molts diners, però… ahhhh, se siente…

-Comencem per revisar anticipadament el POUM?

-Continuem per acabar ràpidament el PLH i saber de quin mal volem morir col•lectivament?

-Podem plantejar-nos l’enderrocament de zones d’infrahabitatge (no en diré noms concrets per no ser falsament acusat de sectari) i la redistribució de la població que hi viu, excessivament homogènia pel que fa a llur perfil de vulnerabilitat social, en altres indrets de la ciutat, generant zones de mixtura social més equilibrada pel que fa a la diversitat?

-Podem plantejar-nos operacions ambicioses de transformació d’habitatge privat en habitatge públic, amb l’imprescindible concurs d’administracions supralocals, entitats financeres i organitzacions del tercer sector social?

-Podem imaginar el desenvolupament de noves zones industrials que serveixin per generar nova ocupació, si és possible amb l’escreix de recursos endogens que fins ara han anat al totxo, per evitar dependre en excés, en el futur, d’inversors foranis?

-Podem imaginar el manteniment i potenciació d’una anella agrària a l’entorn de la ciutat que recuperi i mantingui els modes de vida i producció de la pagesia?

Són preguntes a l’aire que necessiten resposta… Probablement ingènues, algunes irrealitzables, però no menys boges que la voluntat cega de seguir com fins ara. Fins ara hem aconseguit anar al caire de l’abisme, i és responsabilitat col•lectiva intentar evitar que ens n’anem tots a la merda… (Per cert, si cal que hi hagi alguna víctima per allò del mal menor, que sigui rica i amb interessos immobiliaris. És per allò de la llei del karma. Gràcies)

M'estic reformant

Encara estic sota els efectes d’un cabreig intens, i corro el risc de no ser prou ponderat a l’hora de valorar la merda aquesta que ens volen presentar com a “reforma laboral”. 

Context

De fet, fins ara el PP no ha anunciat més que merdes, que vistes totes juntes agafen tota la pinta d’una contrareforma de caràcter dogmàtic: fan el gilipolles amb el Codi Penal i amb la llei de l’avortament, fan el burro amb l’educació i fan l’animal amb el mercat de treball. Han fet com el pitjor ZP, posant la ideologia per davant de la realitat, i això és un símptoma gairebé segur de mal govern i de pitjor gestió…

No m’estranyaria que tot això, a més, sigui l’entremès de la contrareforma de veritat: aprofundint en la retallada de serveis públics en la llei d’acompanyament dels pressupostos generals de l’Estat, rebaixant les cotitzacions empresarials a la Seguretat Social, compensant la baixada d’ingressos que això comporta via increment d’impostos indirectes, i retallant les pensions amb cara compungida el segon any de legislatura pepera…

No m’agradaria fer de profeta, però en té tota la pinta. I més, veient com els sindicats miren cap a l’altra banda i els #burrosoles estan muts, és possible que en Rajoy es vegi les orelles abans d’hora i que miri de colar tres o quatre gols més… Per tant, és imprescindible, o bé guanyar la independència abans que ens acabin de robar fins els calçotets, o bé començar a plantejar mesures de pressió social contundents, sense excloure tots els mitjans imaginables, siguin legals o no… Ens hi juguem massa…

Les característiques de la bèstia

No he aconseguit encara el text del Decret-llei, i m’he hagut d’aconformar amb el que diu la premsa, el que diu el pdf amb què la ministra Bàñez va marejar la perdiu a la roda de premsa de divendres passat i el que diu l’ampliació de continguts del sumari del consell de ministres del web de la Moncloa. Bàsicament, més que un diagnòstic de l’estat del mercat laboral, en fan una descripció: tenim un mercat dual, amb un conjunt d’indefinits hiperprotegits i un altre conjunt de temporals damunt dels quals s’ha carregat tot l’ajustatge de la crisi, tenim una elevada taxa de desocupació juvenil* i tenim un sistema jurídic massa rígid i massa garantista** que dificulta respostes ràpides a situacions que requereixen bellugar-se de pressa.

Tot això, senyors, són símptomes. El PP passa dels símptomes al tractament, en aquesta reforma laboral, donant per descomptat que les causes estan en els excessius drets dels treballadors, de forma que abarateixen l’acomiadament per als nous contractes, faciliten l’acomiadament en general, legalitzen una mena d’ERO exprés sense necessitat d’autorització administrativa prèvia, i faculten l’empresari per modificar unilateralment les condicions de treball, salari inclòs, sota l’amenaça que la no acceptació per part del treballador d’aquestes modificacions pot ser causa d’acomiadament procedent.

No prou content amb això, el PP consolida encara més les funcions de les ETT que, legalitzades el 1988, ja li van costar a Felipe Gonzàlez una vaga general, i es despatxa amb quatre generalitats sobre la necessitat de formar i flexibilitzar la força de treball. Tot això ho amaneix amb un rosari de deduccions i bonificacions que beneficien indiscriminadament als empresaris i que en realitat no fan altra cosa que reduir ingressos públics inútilment i estúpida…

Algunes de les causes

Les causes de la ineficiència del nostre mercat laboral estan, bàsicament, en la complexitat jurídica. Hi hauria d’haver només dos tipus de contracte, l’indefinit i el temporal, i aquest darrer hauria d’estar rígidament taxat per a determinats supòsits en que fos justificable. Tanmateix, es podrien subdividir en contracte a jornada completa i parcial. Amb aquests quatre tipus bàsics de contracte, hi hauria d’haver blindatges i indemnitzacions dissuassòries de l’acomiadament, a fi i efecte de posar les piles*** a l’empresari engorronit i fill de puta que abusa de la contractació temporal i de l’acomiadament capriciós.

Dit això, caldria simplificar la negociació col•lectiva i reduir significativament el poder dels sindicats i les patronals, colla de xupòpters tant els uns com els altres, que normalment no fan altra cosa que donar pel sac i ser molt poc pràctics. En les empreses de més de cinquanta treballadors (per dir una xifra aproximada) hi hauria d’haver conveni d’empresa, i punt. I les empreses per sota d’aquesta xifra (més de les tres quartes parts del parc empresarial) de treballadors s’haurien d’acollir a convenis sectorials d’abast autonòmic (res de convenis estatals, per favor) acordats entre empresaris i treballadors mitjançant arbitratge vinculant de l’administració pública. I el conveni hauria de ser llei.

Al costat d’això, inspeccions com déu mana per combatre el frau i la inseguretat laboral, mecanismes de responsabilitat corporativa obligatoris per facilitar la contractació de col•lectius en risc d’exclusió i mecanismes de formació de la força de treball prou eficaços i coercitius, que evitin que mindundis sense ofici ni benefici arribin als cinquanta anys encadenant feines de merda… Alguna idea més?

(Jo, per si de cas, aniré fent magatzem d’ampolles de plàstic i de Vichys de quart de litre, d’aquells que li agradaven tant al senyor Molòtov. O el govern hi posa una mica de seny, o començarà a ser hora d’emprenyar-se de veritat…)

*La taxa de desocupació juvenil EPA (16-24 anys) no s’aguanta per enlloc, per motius metodològics llargs d’explicar, i quadriplica la taxa SISPE, molt més ajustada. Per altra banda, caldria tenir present que entre els 16 i els 20 anys la gent normal hauria d’estar formant-se, i no treballant… Com a màxim, ocupacions a temps parcial i compatibles amb els estudis.

**L’excessiu garantisme jurídic que impregna el nostre sistema és causa de cinquanta mil mals, en cinquanta mil camps de la vida. I en lloc d’arreglar la gran merda, que és el sistema jurídic i processal d’aquest país, els successius governs es dediquen a excretar noves merdetes que encara compliquen més les coses. Vegeu, si més no, quants decrets de "medidas urgentes" s'han tret de l'escrot els successius governs des dels anys 80... Algú del govern del país veí (a qui estem lamentablement sotmesos) podria mirar el sistema jurídic anglosaxó i copiar-ne unes quantes coses, si us plau?

***A les empreses ben dirigides hi ha hagut cap, o pocs, EROs. La competència internacional només explica una part de l’avarícia, la vagància i la inutilitat proverbials d’aquest país, i més encara del veí. I això aplica a treballadors i a empresaris… (Per cert, no em vingueu amb l’argument dels costos laborals excessius. Una devaluació de l’euro arregla això en cinc minuts. Ah, a la Merkel no li interessa perquè exporta en dòlars, dius? Ostres, i si donen pel cul a la Merkel, per variar?)

Ni revolució, ni hòsties

Dimarts es va tancar el periode de recanvi directiu als Minyons. Quinze dies enrere, la Junta encapçalada per l’Enric Cardús va obtenir un aclaparador suport a l’assemblea, i dimarts la Tècnica encapçalada per l’Albert Pérez va obtenir un suport no menys aclaparador. Les meves felicitacions a tots dos, i el meu agraïment per la generositat que mostren en prendre aquesta responsabilitat, gratuïta i poc (o gens) agraïda. 

Alguns apunts ràpids:

-s’ha volgut mostrar la dificultat en el recanvi directiu que enguany han experimentat els Minyons (i també els Castellers) de Terrassa com un exemple de les penúries per les que suposadament passen les associacions sense ànim de lucre. Fins i tot hi ha hagut algun capullo (el meu amic Joan Manel Oller de La Torre, per dir-ho amb nom i cognom) que ha defensat en editorial periodístic la conveniència que els càrrecs directius de les colles castelleres siguin remunerats. Mireu: allò voluntari és difícil, però no impossible. Si ho prostituïm massa fàcilment potser generem una màquina verda, però correm el risc de matar l’ànima de les coses… 

-la dificultat en trobar dirigents no és ni per por, ni per cost d’oportunitat. La dificultat bàsica de dirigir una colla passa per l’estupidesa dels propis castellers. Una colla massa exigent amb els altres i massa poc amb un mateix, massa indisciplinada, massa voluble i massa malacostumada a que un altre tregui les castanyes del foc no és precisament un bombonet. I l’obligació, adherida al càrrec directiu, de ser respectuós i no cagar-te en la mare que va parir més d’un gilipolles, frena moltes vocacions. Ergo, amb una colla menys mesella i més sacrificada les coses foren més fàcils…

-s’ha volgut presentar l’existència d’una casta especial de castellers, les vaques sagrades, com un fre al canvi. Penso que no cal anar a buscar les vaques sagrades en l’edat o els quilos de pes, sinó més aviat en la posició que ocupen al castell, i en l’atavisme de la mateixa. I que cal interpretar l’afinitat electiva de les colles amb el sistema de castes com una por irracional i egoista d’alguns a deixar de ser necessaris. Traduït al cristià: un servidor, i la majoria dels que són considerats així, no és una puta vaca sagrada (més aviat és un ós, o un hipopòtam) i està molt feliç que d’una vegada hi hagi una renovació directiva mínimament creïble. Ja és hora! 

-més que una revolució, la colla passa per una evolució generacional i tècnica, que ens ha de portar, no en tingueu cap dubte, a ser els millors.

-hi va haver, durant uns dies, rumors insistents que apuntaven a la formació d’una candidatura tècnica per part d’éssers que no són ni vaques, ni sagrades, però que són objectivament tòxics, criticaires gratuïts, totxos amargats i inútils. No tingueu cap dubte que si un rumor així es confirma algun dia les vaques anirem a galop, a risc de destrossar-nos les sagrades mamelles, per tal d’impedir a cops de banya que qualsevol trabucaire desvagat aprofiti un moment de debilitat col•lectiva. No sé si m’explico…

I amb això no vull dir que hi hagi cap règim de llibertat vigilada ni de cesarisme. Només vull deixar clar que em sembla que la direcció actual pensa en positiu i té un projecte de futur, mentre que la possible alternativa pensa en Kodak a l’època digital i només vol “esmenar errors” en lloc de construir il•lusions… I a mi em fan peça l’ambició, el risc i el sexe… ;-) 

Albert, Enric: a la vostra disposició! Em sembla que ens ho passarem bé, al capdavall!

Economia per a gilipolles?

Una ciutat firal que promou productes que es fabriquen a Finlàndia o a les mal anomenades economies emergents, sense intentar incorporar ni un borrall d’aquesta producció a la indústria del país, és una ciutat gilipolles. (I és de gilipolles deslegitimar drets bàsics com el dret de vaga en nom d'un suposat "interès superior" que és, en definitiva, l'interès dels més gilipolles).

Una ciutat firal que pensa que el millor benefici que es pot obtenir de la fira és una major taxa d’ocupació hotelera amb preus indecents, una millor explotació de l’hostaleria local amb qualitats infectes i preus més indecents encara, i una sobreocupació indescriptible dels prostíbuls més propers a Monjuïc, és una ciutat àvida de diner fàcil i poc treballadora. És, doncs, una ciutat gilipolles.

Una ciutat firal que atrau creuers de luxe, que al seu torn vomiten turistes de luxe que compren barrets mexicans de luxe (o toros de plàstic, ignorant que són a un país diferent del que s'imaginen que són) i es passegen amb autobusos descoberts de dos pisos (això sí, de luxe) pels indrets més emblemàtics, i que fa anar de corcoll tot un país per ubicar-hi una merda de casino gegant que ens farà més mal que bé, és una ciutat gilipolles.

Una ciutat que creu, ingènuament, que això de les TIC és útil per al desenvolupament econòmic només en la fase R+D i no en la fase +i, que s’abaixa els pantalons davant dels inversors estrangers i que és incapaç de consolidar elits locals que inverteixin en projectes finançats, pilotats i decidits des d’aquí és una ciutat gilipolles. I, per extensió, el país sencer és (o sembla, si més no) gilipolles de bava.

Deixem-nos de gilipollades. Catalunya serà industrial o no serà. I per a aconseguir això calen la independència i una interpretació socialista de la política econòmica. I el MWC torpedina la línia de flotació d’aquest projecte...

Quatre piropos a la Rahola, que se'ls mereix.

Avui la Rahola ha deixat anar verí contra la institució del funcionariat. En síntesi, diu que els funcionaris són una colla d’enxufats inútils, i que la gent normal les està passant més putes que ells. També diu que n’hi ha més del compte (de funcionaris, no de gent normal, tot i que jo de vegades penso exactament a l'inrevés), i fa aquella operació tan clàssica de dividir per vèncer, generant una falaç separació entre els bons i necessaris funcionaris (metges, mestres, mossos, jutges…) i els inútils xupatintes que caldria eliminar (recepcionistes, telefonistes, administratius i altres animals auxiliars).

En fi… Quatre dades:

1) La mala puta aquesta diu que durant la darrera dècada (2001-2011) el nombre de funcionaris ha crescut un 18%... Cal saber que la població de Catalunya, en el mateix periode, ha crescut també un 18,5%, de 6,3 a 7,5 milions d’habitants. Vol la senyora Rahola que les ràtios de cobertura de salut, ensenyament o seguretat es redueixin, o cal incrementar el nombre de treballadors públics d’acord amb la població a qui han de servir?

2) La idiota aquesta fa seu un titular del diari (superprogresostenibledelamuerte, per descomptat) "Expansión"*, que diu que España ya alberga más empleados públicos que comerciantes y hosteleros. Normal… Quin valor aporta el Bar Jerónimo, on et posen un carajillo verinós com si t’estiguéssin fent un favor, o la boutique Foca’s, de roba de talles grans rebutjada durant la depressió de 1929, al país? Un país que té un bar (o sigui, dos cutrecambrers) per cada 200 habitants, no hauria de tenir un metge per cada 1000 i un pediatre per cada 2000 persones? Un país que té una dependenta analfabeta per cada dos carrers, no hauria de tenir una delegació d’hisenda que funcioni per cada 25.000 habitants, com a mínim? I si hem de tenir una escola d’una línia (225 nens aprox) per cada 5.000 habitants, això no comporta l’obligació de tenir conserges, tècnics de manteniment i administratius en la justa proporció? Ja no som un país de senyors Esteve, encara que la gilipolles de la Rahola s’ho pensi…

3) La desgraciada bigotuda aquesta diu que "muchos partidos políticos han pagado los servicios prestados metiendo a paletadas gente en la administración”… Que ho quantifiqui, que ho demostri i que ho individualitzi! Jo també podria dir que una imbècil que té com a major mèrit mamar-li la cigala al Cuní amb una certa gràcia, després d’haver vegetat per l’Ajuntament de Barcelona i el Congreso de Madrid, no està precisament gaire legitimada per dir animalades d’aquestes, però per decència ho deixarem estar… I, a banda d’això, li suggereixo que es presenti a algunes oposicions, com hem fet TOOOOTS els putos treballadors de la pública amb plaça consolidada, a veure si les aprova. I després, que parli. 

4) La tontalbote aquesta es pregunta si "es necesario que existan miles de funcionarios para que funcione el Estado de bienestar". Que miri les dades de Noruega, Finlàndia, Alemanya o Anglaterra. Especialment, aquests dos darrers, on malgrat manar-hi fatxes, l’ocupació pública és la que és (són fatxes, no gilipolles). I després de mirar-les, que faci un altre article demanant disculpes.

Rahola, ahir vaig cometre l’error de baixar la guàrdia. Vés a la merda. Venuda**. Cara-girada. Judes.

*Sempre he trobat impresentable que un diari sobre economia es digui "Expansión". Per esbiaixat ideològicament i per burro. Algú s'atreviria a fundar un diari que es digués "Recesión"?

**Qui ven alguna part del seu cos (encara que sigui la darrera neurona que li queda) a algú tan poc recomanable com el senyor Godó, és una puta.

PS. Avui hagués fet sang amb el congrés del PZOE, però em fa mandra...

Siberiana, també, política

Arias Cañete, ressorgit de la nit dels temps, vol ressuscitar el PHN i killar-se l’Ebre. Els de l’Heraldo pixen colònia indissimuladament. 

Gallardón, com un Pau III qualsevol, contrareformarà la justícia, començant pel codi penal i continuant per la llei de l’avortament. 

Wert, vergonya del meu ofici, diu que els toros són un bé cultural i que això de l’educació per a la ciutadania és roig, molt roig, i que és millor tornar a la FEN.

Mato, amb un cognom que parla per si sol, diu que recentralitzarà la sanitat i que farà els canvis necessaris per garantir que la pública se’n vagi a la merda el més aviat possible.

Rajoy diu que la reforma laboral que pensa fer per acostar-nos al temps dels romans (o a la realitat laboral africana si cal fer rebaixes) li costarà una vaga general. El que no diu és que això li sua l’entrecuix, i que la tirarà endavant sí o sí. 

ZP diu moltes mentides, a més d’obstinar-se en presentar com a èxits el que no han estat més que fracassos, un darrera l’altre, fins a la desfeta final. ZP ha estat el pitjor president de govern des de Práxedes Sagasta, un gilipolles integral, un inútil de proporcions bíbliques, i encara té la barra de sortir a parlar en públic. Quan el veig, penso que els honorables suïcidis japonesos són un bon invent…

Leire Pajín és digna deixebla de ZP. Espero que a la vida li vagi millor que al tuitter, i que el congrés del PZOE faci la neteja corresponent, cosa que comporta la seva decapitació. A veure si aquesta idiota deixa la vida pública d’una punyetera vegada. 

Rubalcaba és un caradura que només és igualat per la barruda de la Chacón. Com poden mentir tant? Com poden pensar que els ciutadans som amnèsics i gilipolles? Com poden tenir la barra, els màxims responsables de la desfeta electoral del PZOE a Espanya i a Catalunya, de fer veure que no passa res? Com poden tenir els collons de pensar-se que poden liderar alguna cosa que no sigui la seva cerimònia d’enterrament polític? Per què no se’n van a la merda i ens deixen tranquils? 

Mas li mama la sigala al Rajoy i no té ni la decència d’eixugar-se el semen que li raja des de l’angle de la boca. Amb aquesta posició negociadora tan favorable que té, el proper peix que posarà al cove serà una sardina morta i mig mossegada per Fernández Díaz. I en lloc de plantar cara com correspon, segueix fent-li fer la feina bruta al conseller barrufet, a santa Joana dels escorxadors, a sant Boi i a la resta de mindundis que ens venien com els millors fins ara fa quatre dies…

Hòstiaputa, necessitava esbravar-me… A veure si tots aquests indesitjables se’n van a cagar a la via i podem començar a arreglar les coses d’una vegada…

PS. Decodificació una mica menys visceral:

-El PP ha trigat quatre dies a mostrar les seves essències fatxes, aquelles que va intentar dissimular fins a la victòria de Rajoy, evidenciant que governarà per als privilegiats i no per al país, i alhora deixant clar que primaran els criteris ideològics per damunt dels pràctics en la presa de decisions. Això, a no ser que estiguin llançant cortines de fum amb les decisions més ideològiques per tal que els fontanerus de l’economia puguin fer estralls sense fer soroll, que tot podria ser.

-El PSOE està tan ocupat fent catarsi interna que ha deixat de ser útil. Bé, de fet fa molt de temps que va deixar de ser-ho. Avui estic d’acord (sense que serveixi de precedent) amb Pilar Rahola i penso que encara s’ha quedat curta.

-CyU fa cagar. Cada vegada més. I aquesta obsessió a entendre’s amb el PP la pagarà cara.  

Hòstia, marxem d’Espanya. Ara. Tenim pressa.