Bon estiu a tothom, excepte a alguns...

Tradicionalment, l’inici de les vacances d’estiu em serveix per fer un post tendre, amariconat, d’alleujament o de desconnexió. Així fou el 2008, el 2009, el 2010 i el 2011, i no voldria canviar aquesta tradició.

Lamentablement, mentre escric això veig la cara de fill de puta del Montoro després de la darrera reunió del Consell de Política Fiscal i Financera de l’estat ejpañiol, i la tendresa està a punt de marxar-me de cop, com aquell qui perd la trempera en enganxar-se la cigala amb la cremallera dels pantalons. Aguanto com un campió, i penso que avui aquest fill de puta no m’amargarà el dia, i canvio de pensament…

I penso que el 2008 me’n vaig anar de vacances a l'oest del Canadà, després d’una miniescapada a Londres. El 2009, després d’uns dies a Irlanda, vaig vagar sense rumb per l’est de Polònia i per Israel. El 2010 vaig estar un mes, tot sencer, a la Grècia que acabava d’estrenar la dictadura de la Unió Europea, i després vaig fer un tros del camí de sant Jaume. I el 2011 em vaig quedar a casa, feliçment, per acollir la meva filla petita que va néixer avui fa just un any.

I se’m tornen a girar els pensaments, tot recordant que enguany el fill de puta del Rajoy, amb l’escalf i l’entusiasme d’uns quants fills de puta més, em vol robar la propera paga de Nadal després d’haver-me robat prop d’un 10% del salari de cada mes i més de 300 euracos de cadascuna de les dues darreres pagues extres. Fent un càlcul conservador, el fill de puta del Rajoy i el fill de puta del seu antecessor m’han robat ja uns 9.000 euros (per Nadal ens acostarem als 12.000), amb els quals hauria pogut fer unes vacances de colló de mico o el que em passés per la punta de la fava, que al cap i a la fi són els meus calers, hòstia…

Avui agafo vacances, més o menys per un mes (i passant-me pel forro dels ous la normativa sobre jornada laboral i absentisme del puto govern de Madrit) i seré feliç, desconnectant amb els meus i fent país, el meu, Catalunya, car no hi ha diners per res més. Tampoc és una maledicció bíblica, això: tenim un país bonic i divers, i uns dies al Lluçanès i uns dies més a la Ribera d’Ebre em vénen molt de gust. Però hauria preferit decidir-ho jo solet, després de consultar-ho amb la família, i sense l’espasa de Dàmocles del fill de puta de les barbes apuntant-me la clenxa…

Durant les vacances descansaré, carregaré piles, pensaré nous projectes, llegiré i disfrutaré dels meus. I també rumiaré en la millor manera de fer caure aquest govern de fills de puta i de recuperar el que m’han robat.

Amics i amigues, que tingueu un bon estiu! (Ho dic així perquè al capdavall jo sóc dels privilegiats que encara poden fer vacances…)

El govern dels 300...

M’han fet gràcia dues notícies dels diaris d’avui. La primera diu que Mas va reunir-se d’incògnit (bé, sense fer gaire soroll, en realitat) amb 300 alts càrrecs del govern dels miserables (ai, vull dir dels millors) per arengar la tropa (bé, els seus generals, segons diu) i exhortar-la a canviar la història. (No he pogut evitar recordar la batalla de les Termòpiles…)

Aquest missatge de transcendència, quasi messiànic, del president faria riure si no fos perquè el país en patirà les conseqüències. En realitat, Mas té només dos grans problemes (irresolubles amb les seves receptes) damunt de la taula. I si hem de fer cas de l’històric de Convergència, començant per l’afició dels seus liders al Lacteol i al Fortasec de dilluns a divendres i a la ratafia i als bolets al•lucinogens dissabte i diumenge, em temo que el canvi històric en realitat serà que Catalunya acabarà dissolent-se plàcidament en el magma ejpañiol, com una cullerada de sal de fruita Eno en un got de Vichy…

Els dos problemes irresolubles amb les receptes de Mas (la fallida financera de la Generalitat i l’encaixonament de Catalunya dins del taüt ejpañiol) estan evidentment relacionats, i només tenen una solució, que és la independència. Qualsevol altra recepta és errònia. I la independència, evidentment, té un preu en forma de conflicte que cal estar disposat a assumir… Per tant, o el president li posa dos collons al tema o no hi ha res a fer, a excepció d’un procés revolucionari que ara com ara encara no està prou madur…

Com que em temo que en Mas tindrà els calçotets cagats d’aquí a pocs mesos, s’albiren només tres escenaris possibles:

1. Mas s’abaixa els pantalons, l’estat intervé Catalunya per la via del fons de rescat autonòmic, s’acaba la legislatura agònicament el 2014 i a les properes eleccions al Parlament no vota ni déu.

2. Mas fot un cop de puny damunt de la taula, i en rebre la garrotada madrilenya contra la proposta de pacte fiscal convoca eleccions immediatament (per tant, aquesta tardor) amb caràcter constituent. Els partits sobiranistes aconsegueixen una folgada majoria absoluta i s’inicia un procés d’independència, amb totes les garrotades posteriors que això inevitablement comportarà, però sense aturador possible. (Noti’s que aquesta opció deixa els sociates desarborats i sense lider presentable. D’aquí a l’octubre el Navarro no haurà tingut temps de fer-se respectar, i les altres alternatives són encara més risibles).

3. Mas posposa el cop de puny fins a haver resolt els problemes financers més immediats de la Generalitat, s’empassa la negativa madrilenya al pacte fiscal, recorre al fons de rescat, reestructura venciments de deute, aprova uns pressupostos draconians per a 2013 i convoca eleccions per a la primavera de l’any vinent.

Veient el careto del Mas (que em recorda un actor de cinema dels anys cinquanta, no puc evitar-ho, i per tant em sembla que és un tio responsable, d’honor i aquestes coses) aquesta em sembla l’opció més probable…

Espero que la ciutadania reflexioni si es donen aquests escenaris a la realitat. Entre altres coses, perquè l’altra notícia que avui m’ha deixat bocabadat és aquesta que diu que més del 60% de la població vol ser dirigida per “experts independents” i no per polítics…

Si no tinguéssim un 60% de gilipolles com a conciutadans, haurien de saber que els “experts independents” apliquen sempre marcs procedimentals d’intervenció que s’han fet amb un motlle ideològic. Per tant, els “experts independents” són la millor manera de garantir que acabem governats per allò tan simpàtic anomenat “mercats”.

Quan la ciutadania és tan imbècil que oblida que la política (inclosa la revolucionària) és l’única cosa capaç de canviar la història i d’oposar la voluntat humana a la inèrcia dels poderosos, agafen ganes d’emigrar, de suïcidar-se o de començar a calar foc a unes quantes coses…

De metàfores i galiots

Les metàfores s’utilitzen de forma exhuberant i tirant a hiperbòlica, en política. Lakoff, un dels culpables de l’estupidesa oceànica de ZP i del seu radical allunyament de la realitat, ho explica molt millor que no pas jo… (El risc de prendre Lakoff com un guru i no com un analista és culpa de ZP, no de Lakoff, que consti…)

Seguint aquesta tradició rica i antiga, el diputat d’ERC Alfred Bosch ha dit que “(els catalans) tenim dret a marxar del Titanic”, fent referència al dret del poble català a l’autodeterminació, i a la necessitat d’alliberar-nos d’una Ejpañia que ens roba encara més degut a què està a punt d’enfonsar-se. És una metàfora resultona i gràfica, però en la meva opinió molt desafortunada. Intentaré aclarir per què, amb ànim de donar-li a l’Alfred Bosch material perquè si vol donar via lliure a la seva oratòria poètica ho faci amb major rigor conceptual… Comencem:

-El Titanic era el vaixell més gran i modern del seu temps.

-Ejpañia és un estat amb deliris de grandesa, però esquifit, antiquat i pobre.

-La White Star Line, propietària del Titanic, era una de les companyies més solvents del seu temps.

-Ejpañia té una solvència lamentable, i una prima de risc per les boires.

-Els passatgers del Titanic van embarcar-se voluntàriament.

-Ejpañia es dedica a colonitzar a la força altres pobles, i els obliga a embarcar-se tant si volen com si no.

-El Titanic tenia un nombre insuficient de llanxes salvavides, però en tenia.

-Ejpañia no té cap salvavides, ni cap pla B. Només retalla i escanya.

-Els passatgers del Titanic que anaven a primera classe eren uns explotadors educats i cultes, que com a mínim robaven als treballadors amb un somriure i un si us plau.

-Els españiols de primera classe tendeixen a ser cridaners, obtusos i maleducats.

-El capità del Titanic potser era un incompetent, però tenia principis i va preferir ofegar-se, com mana la tradició marinera, a ser salvat sense honor.

-El president del govern ejpañiol és un inútil amb els mateixos principis que Groucho Marx (els meus principis són aquests, però si no li agraden en tinc d’altres).

-L’objectiu darrer del Titanic era assolir l’hegemonia comercial en els viatges transatlàntics.

-L’objectiu darrer d’Ejpañia és viure amb l’esquena dreta i sense fotre brot, a costa dels catalans, dels europeus i de tuttiquanti.

-L’orquestrina del Titanic seguia tocant, impassible, mentre el món s’enfonsava literalment al seu voltant.

-Els músics del govern ejpañiol desafinen de forma horrorosa i saltaran del vaixell a traïció així que en tinguin l’oportunitat.

Em sembla que el vaixell que més li escau a Ejpañia com a metàfora és la galera, amb els catalans fent de galiots. Li proposo al senyor Bosch que anem preparant el motí…

Elogi de la prepotència

El diccionari IEC defineix “prepotent” com a “superior en poder, especialment quan s’abusa d’aquest poder”, i també com a sinònim d’arrogant. L’arrogància no és necessàriament un defecte, i us asseguro que em carrega molt més la falsa humilitat d’un tio amb un ego com un portaavions, posem per cas l’Arcadi Oliveras, que no pas la xuleria justificadíssima d’un geni dels escacs com Gari Kaspàrov o la manca d’àvia d’una gran actriu com Meryl Streep.

De fet, en el món de la pseudoesquerra gilipollesca i en el món pijoprogresostenible la “prepotència” i l’”arrogància” són tinguts per pecats mortals, i es porten la “humilitat”, l’”empatia”, la “sensibilitat”, i altres conceptes-fetitxe de caràcter dèbil, d’aquells que en realitat no volen dir res. La proximitat d’aquests conceptes al pensament religiós (de fet la pseudoesquerra no deixa de ser una neoreligió, i la correcció política és el seu catecisme) afavoreix que tendeixin a ser manllevats per persones d’extracció més aviat fatxa, que així es transvesteixen d’humans i preocupats pels dèbils. Exemple, l’ús filldeputesc del terme “sensibilitat” fet per la ministra Bàñez fa pocs dies.

Com que vivim al món de l’eufemisme i del mirall conceptual, em sembla convenient elogiar la prepotència, i fer una calorosa reivindicació de la necessitat d’usar-la més sovint.

Que no se m’interpreti malament! En Rajoy, en Montoro i tota la patuleia no són prepotents, són miserables i mesquins. Perquè en realitat apliquen mesures demencials a contracor per imposició d’Europa, després d’haver mentit fins a mil vegades sobre la naturalesa de les condicions imposades a Ejpañia pel rescat de la banca. Qui aplica mesures per ordre d’un altre, per molt que disfressi la decisió de pre-potència i de majoria absoluta, en realitat dissimula malament una im-potència oceànica… Montoro, en la seva patètica i macarril defensa de les mesures adoptades per ordre d’Europa, no feia sinó mostrar l’abast de la seva inutilitat i irrellevància, la seva absència absoluta de poder real...

Qui és prepotent de debò té poder de debò i se’n vanta. En aquest sentit, cal recordar que ahir uns quants centenars de milers de persones van mostrar el seu poder sense temor i amb tota la pre-potència del món. I això va ser bo. Com serà bo que tota aquesta gent (i uns quants milions que encara queden per mobilitzar) entengui aviat que caldrà actuar amb molta pre-potència per fer caure aquest govern legal, però il•legítim, i per destruir aquest estat espanyol que s’ha convertit en una presó sense sentit. El poder cal exercir-lo, i per exercir-lo cal ser conscient de que se’n té, i fins i tot cal abusar-ne una miqueta, per allò de l’empoderament col•lectiu i aquestes mandangues de la psicologia social…

Reivindiquem, doncs, la prepotència, i exercim-la per alliberar-nos dels cretins!

Rajoy, el miserable, i els seus sequaços

Malgrat les meves bones intencions, fa setmanes que em costa actualitzar el bloc. Deixo dit, d’entrada, que fa dies que vull parlar d’alguns temes, que deixo aquí apuntats per desenvolupar-los més endavant i tenir l’obligació, ni que sigui moral, de seguir mantenint oberta aquesta finestra per on m’esbravo cridant de tant en tant:

-la patètica adjudicació d’ajuts de la no menys patètica marató de la infàmia (altrament dita de la pobresa) que va fer-se pública la setmana passada.

-la lamentable gestió de les polítiques socials municipals a la meva ciutat, que estan arribant a un punt de desorientació i d’improvisació que em provoquen una inflor testicular gairebé dolorosa.

-un elogi de la prepotència, concepte blasmat pels pijoprogresostenibles més convençuts, però més necessitat de reivindicació i rehabilitació que mai vistos els temps que corren.

-una anàlisi assossegada i irònica del contraban de tabac, i de la seva relació amb alguns personatges públics.

Tot això, però, haurà d’esperar. Avui vull esbravar-me pel broc gros, després de veure l’atac contra la població que ha perpetrat el desgraciat del Mariano Rajoy, assistit per tota la cort d’inútils i llagoters que l’envolten. No és que m’estranyi. Ja fa uns mesos us vaig avançar, en primícia, quin era el programa electoral ocult del PP, i us asseguro que s’està acomplint fil per randa. Però que no m’estranyi no vol dir que no m’indigni.

En primer lloc, el PP s’ha passat el seu programa electoral pel forro dels ous, i està fent exactament el contrari del que va dir que faria. Un incompliment de contracte en tota regla que hauria de dur una moció de censura immediata contra el govern i la seva destitució si quedés un mínim de decència entre la classe política del país veí, cosa que dubto. Els mateixos diputats del PP que han estat traïts haurien de demanar el cap del primer ministre, per dur-lo en una safata de plata en processó pels carrers de Madrit, per escarment de generacions futures. Però com que són una colla de covards i pesebreros no ho faran, ja hi podeu comptar. 

En segon lloc, el PP s’ha hagut de ficar l’orgull patriòtic al forat del cul, i seguir al peu de la lletra els dictats de la Unió Europea. S’han aprovat una sèrie de mesures delirants, contractores del consum, empobridores de la població i completament regressives des del punt de vista macroeconòmic. No només entrarem en una espiral d’empobriment que ens retardarà uns quants anys més la sortida d’una crisi ja de per si prou complicada, sinó que eliminarà marges d’excedent aplicables a la generació de noves empreses i al canvi de model econòmic. Seguirem condemnats per mitja generació més al model de sol+platja+birres+totxo, i seguirem sent un país de merda en aquest sentit. En lloc d’engegar la UE a prendre pel cul i sortir de l’euro, que és el que s’hauria hagut de fer per acabar amb aquesta agonia, els inútils del PP segueixen amb la tàctica d’abaixada de pantalons que tant criticaven al no menys inútil del ZP.

En tercer lloc, les mesures adoptades són de caràcter antisocial i carreguen els costos de la crisi sobre les espatlles dels funcionaris, els aturats, els pensionistes, els malalts, els discapacitats, els dependents i els consumidors de baix poder adquisitiu. No hi ha ni una sola mesura que gravi les grans fortunes o que ataqui els interessos i els privilegis dels poderosos, evidenciant que el PP és el partit del capital i de l’egoisme a cara descoberta. Un atac d’aquestes característiques contra la classe treballadora, tot just quatre mesos després de perpetrar una reforma laboral que només ha servit per laminar drets socials però que no ha generat ni un puto lloc de treball, és una declaració de guerra en tota regla que només mereix com a resposta una vaga general indefinida o un bloqueig del funcionament de totes les institucions. Estem a un pas de trobar-nos en la tesitura d’haver de morir matant…

En quart lloc, l’acompanyament d’aquestes mesures regressives en l’àmbit social amb d’altres no menys xungues en l’àmbit de l’arquitectura institucional o de la qualitat democràtica és d’un oportunisme polític tan abjecte que no té nom. Ningú no discuteix la necessitat d’adaptar (de refundar, si em permeteu l’expressió) tota l’arquitectura institucional. La Constitució del 1978 ha quedat obsoleta, cal reformular la llei de bases de règim local, la planta municipal i el conjunt d’institucions de l’administració local així com el seu finançament, això és evident. Però també cal reformar la pròpia constitució per abolir institucions no menys obsoletes com ara la monarquia o el Senat, i per redissenyar la merda d’estat de les autonomies actualment existent canviant-lo per un altre que no es basi en el cafè per a tothom i en l’espoli interterritorial. I, és clar, com que els cabrons del PP (i els no menys cabrons del PSOE i la resta de partits espanyolistes) no volen tocar ni un bri d’allò que garanteix la grandeur de l’Ejpañia imperial, en lloc de tibar de procés de refundació constitucional democràtic tiben de decret llei i van a sac contra allò que no els interessa. Aquesta és una altra declaració de guerra que hauria d’obrir la porta a la insubmissió administrativa i a la desobediència conscient de lleis prevaricadores (injustes sabent que ho són, vaja).

En cinquè lloc, i des del punt de vista català, seguirà aprofitant-se la conjuntura per laminar encara més els drets nacionals del nostre país i per escanyar encara més la nostra migrada autonomia. El sostre de despesa aplicat a les CCAA és injust, atès que el gran generador de dèficit és el propi estat central, que s’aplica amb la benedicció de Brusel•les una vara de mesurar diferent… Això, i més veient com estan els aires a Extremadura, Andalusia, i la resta de comunitats que viuen a costa nostra, és una altra declaració de guerra. Només la independència immediata ens pot salvar d’aquesta colla de depredadors insadollables, i ja triga el president Mas a deixar de fer l’idiota amb pactes fiscals que no es creu ningú, a fer de lider de país per una vegada a la seva vida i a treure’ns d’aquesta presó anomenada Ejpañia. Si això no es fa amb una bona dosi d’audàcia política i internacionalitzant el conflicte, més endavant haurem de fer-ho a hòsties i tots plegats ho lamentarem…

En sisè i darrer lloc, i tenint en compte que veig amenaçada la meva paga de Nadal, li recordo al cabronàs del senyor president del govern i a tota la seva camarilla que el meu salari és anual, no mensual. I que una rebaixa unilateral del mateix és un incompliment de contracte. I que, si això és així, li cardaré una denúncia a magistratura, que potser serà inútil però que penso intentar que li faci pixar sang fins al dia de l’apocalipsi… Això sense renunciar a mesures més contundents i menys legals. Amb el pa de les meves filles encara ha de néixer el fill de puta que hi jugui… 

En definitiva. Estem en guerra. Capital contra treball. Metròpoli contra colònia. Com al segle XIX. Com al segle XVII. Despertem-nos d’una vegada, que ja ens han donat pel cul sense vaselina dos cops. La tercera és la nostra. Ha arribat l’hora de dir prou i d’alliberar-se. Socialisme i república catalana!

Ara sí, en temps real

He actualitzat el bloc després d'un temps de no fer-ho, amb un selecció dels articles de La Torre del Palau que tenen, em sembla, més joc pel que fa a la provocació de debats...

I avui que faig festa no perdré el temps actualitzant el bloc amb coses que requereixin gaire temps. Només deixo constància de la meva voluntat de recuperar el ritme productiu dels mesos previs a la primavera, i de la meva felicitat per la magnífica actuació que ahir els Minyons de Terrassa vam signar a la festa major de la ciutat: 4d9f, 2d9fm, 3d9f i pilar de 6, tot descarregat. I havent completat el primer tram de temporada sense una sola caiguda... Felicitats, cracks!

(I a la roja dels collons i als seus corifeus, que els petin. El futbol també és política, per desgràcia...)